La Dolores de la Ca la Maleneta l’Aixol, Modista.
Com moltes noies del poble va passar els anys de l’adolescència de minyona a Barcelona, en el seu cas, a casa d’un metge. Fins i tot l’havia anat a ajudar en alguna sortida de la què en va tornar ben marejada. Amb tota una colla de noies de Guimerà en la seva mateixa situació, aprofitaven les hores lliures per passejar-se per la ciutat, i aquesta amistat es mantindria, amb anades i vingudes, quan van tornar al poble. A la padrina la van fer tornar amb divuit anys, quan va començar la guerra del 36.
La padrina Dolores va arribar a fer de modista de resultes d’un accident. N’havia après anant a cosir a cal Colom. En casar-se ho va deixar i anava al tros amb els padrins. Ja casada amb el padrí Baltasar, i amb una nena de tres anys, es va trencar la cama i, de resultes de no poder anar al tros, es va posar a cosir. Va començar fent camises d’home, calçotets, roba interior de dona, bates. Amb experiència, traça, i el que havia après observant al cosidor de Cal Colom, va començar a fer vestits de totes menes, seguint patrons de revistes com “Burda” i altres que ja s’han ressenyat als escrits de les altres modistes del poble. També aprofitava els viatges a Tàrrega, Lleida o Barcelona per fer una ullada als aparadors per agafar idees. La germana de la padrina, i la seva cosina que venien a passar l’estiu a casa amb la família, també baixaven patrons i roba, per tornar passat l’agost cap a Sabadell i Barcelona amb un vestit nou a punt d’estrenar.
Es va fer una clientela, i fins i tot venia gent de Passanant i Vallfogona a fer-se un vestit: Arribaven ben matí, la padrina els prenia les mides, dinaven el què haguessin baixat a la carmanyola, i tornaven cap a casa seva a la tarda amb el vestit cosit (o embastat, si la clienta tenia màquina de cosir a casa).
Amb el temps, el petit menjador es va omplir de noies que venien a cosir la seva roba, amb la padrina Dolores fent de guia, mestra i posant ordre als crits i rialles d’un grup de noies joves que no tenien massa més espais per trobar-se en colla. Aquí també hi intervenien les amigues de joventut de la padrina, ja casades, però, que hi anaven a cosir juntes, passar l’estona, i esvalotar les més joves amb històries esbojarrades dels seus anys d’estada a Barcelona.
L’ambient de cosidor es va acabar a finals dels anys 60, quan moltes de les noies van decidir provar fortuna a Barcelona.
La padrina va deixar de treballar pels altres en empitjorar de salut i fer-se gran, però a mi encara em ve present veure-la, als anys 80, a la màquina de cosir del rebedor, o amb roba estesa, marcada, a punt de tallar sobre la taula del menjador (i taller de confecció).