Llorac -Albió - La Cirera - Rauric - Montargull
Llorac es a l’extrem sud-oriental dels altiplans segarrencs. Confronta al S amb Savallà del Comtat, al SE i l’E amb Santa Coloma de Queralt, a l’W amb Vallfogona de Riucorb i al nord amb els municipis segarrencs de Talavera i de Montoliu de Segarra. Allargassat en els deu primers quilòmetres del Riu Corb, que neix al seu terme, al lloc de Rauric, i que corre per la seva banda meridional, ocupa la vall encaixada del riu i els altiplans del seu marge dret, fins a arribar al balneari de Vallfogona. És accidentat pels contraforts dels altiplans segarrencs; en destaquen el turó de les Obagues (843 m) a la punta de la Serra, al seu confí amb el terme de Savallà del Comtat, la punta de les Planelles (793 m), al N, i la punta de Montargull (851 m), a la part oriental. El terme presenta un descens progressiu d’E a W.
El municipi de Llorac comprèn els pobles de Llorac, cap del terme, Rauric, Albió i la Cirera, una part de l’entorn urbanitzat del Balnerari de Vallfogona i el despoblat de Montargull. Travessa el terme la carretera que, sortint de la comarcal C-241 (Manresa-Montblanc) a l’alçada de Santa Coloma de Queralt, passa per Rauric, el nucli de Llorac i Guimerà i enllaça finalment amb la C-14 (Tàrrega-Montblanc) al terme de Ciutadilla.
El poble de Llorac al començament del segle XII pertanyia a Guifre Bonfill, un nét del qual, anomenat Berenguer Bernat de Sentdomí, el donà juntament amb l’església de Santa Maria a l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i fou una de les primeres possessions d’aquest ordre al Principat. Els hospitalers hi establiren una casa, documentada a l’inici del segle XIII, que després integrà el batlliu de la comanda de Cervera. Al segle XIV el lloc pertanyia al montblanquí Francesc Alenyà, que el 1341 comprà la jurisdicció a Pere el Cerimoniós. A partir del segle XVI consta com a propietat dels Guimerà.
L’actual església parroquial, dedicada a sant Joan, aprofitant elements i l’estructura de l’anterior, romànica, fou refeta a la fi del segle XVIII. De l’antic castell de Llorac, situat en una petita elevació al costat del poble, a la banda meridional, només resten els carreus i algun tros de paret aprofitats per a bastir una gran pallissa.
Pel que fa a Albió dir que d’aquest topònim hi ha dos opcions clarament contradictòries : Una de fer-lo evolucionar del llatí ALBUS “ blanc”, i l’altra de l’àrab AL-ALWI “ lloc enlairat “. Ens decantem sense cap dubte per la segona, atenen a la ubicació d’aquest nucli, en una elevació de la Vall del Corb.
Fou domini dels templers i més tard dels hospitalers, essent membre de la comanda hospitalera de Vallfogona. El prior de Catalunya, el 1380 comprà la jurisdicció del lloc al rei Pere i la mantingué fins a la fi de les senyories.
De l’antic castell d’Albió, a redós del qual es formà el poble, encara en queden els fonaments.
L’església parroquial de Sant Gil d’Albió forma un conjunt amb el cementiri i la casa rectoral. El temple és de planta de creu llatina amb dues capelles adossades a la banda dreta. La portalada és romànica i adovellada.