Conesa
UN POBLE NASCUT AL S. XI
Conesa, a vuit de desembre de l’any del senyor de mil quaranta-tres.
El Comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, el Vell (1023-1076) i Elisabet, comtessa, primera esposa, donen a Bernat Seniofred i a la seva muller Almatruda “ la terra erma del Comtat de Barcelona, de lloc anomenat Conesa; amb la condició de construir-hi una fortalesa (castell-talaia), conrear la terra, foragitar-ne els infidels, fer la guerra a tothom que ho volgués impedir i a no reconèixer a altres senyors que els Comtes de Barcelona “. La meitat se cedeix a feu i l’altra meitat en franc alou, lliure de carregues.
El Monestir de Santes Creus hi tingué jurisdicció durant 550 anys, del 1285 al 1835, que amb la desamortització de Mendizabal, els monjos deixaren aquestes terres i els bens foren reunits a la subhasta, per l’Estat.
Conesa, situada entre dos rierols, les Codines i el Seniol, que porten les aigües cap a la vall del Corb, amb boscos de pins, roures (nosaltres en diem rebolls), faigs i aurons. Avui dia només es conrea cereals (blat i ordi) encara que anys enrere hi havia vinya, avellaners, lli i safrà.
De sempre situada a la Baixa Segarra és avui de la Conca de Barberà.
UNA ESTRUCTURA URBANA MEDIEVAL
La vila medieval de Conesa ve definida per un clos, delimitat perfectament per una muralla defensiva. Les úniques obertures són dos portals, que facilitaven el control per part del senyor. La Casa de la Vila és va construir al carrer més poblat, el carrer Major, que comunica el portal de Santa Maria i el de Sant Antoni, passant per la Plaça Major.
L’estructura urbana és un exemple de model circular, tot seguint les corbes de nivell, amb el castell a la zona més alta i central.
L’Església està situada en un angle, aprofitant el campanar com a torre defensiva, element típic del nord d’Itàlia i Catalunya. La muralla està doblement reforçada per l’existència de dos torrents que l’envolten en gran part. L’estructura viària compren un sol carrer, que va des de darrera del castell fins a la plaça de la vila, si bé pren diferents noms, mantinguts al llarg del segles; Ravalla, de Dalt, de la Font i Major. Hi ha tres carrerons transversals i tres sense sortida o atzucac.
El desnivell fa que en alguns hi trobem escales. L’aprofitament del sòl i els seus carrers estrets i costeruts conserven plenament l’aire medieval de l’època en que es van construir.