L’Enric Sànchez-Cid em deixava un comentari a la publicació :
SANTA CECÍLIA DE SADERNES. SALES DE LLIERCA. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA
SADERNES (Capella de Santa Cecília. Pont d’en Valentí. Garrotxa)
De Figueres es surt en direcció a Olot per la ctra. N-260 i poc abans d’arribar a Castellfollit de la Roca ens dirigim a Montagut, on trobem l’església de Sant Pere, que en el seu origen fou bastida en el segle X, però seguiren diverses modificacions. Cal destacar la porta ferrada en la façana de ponent.
A les afores, es troba la carretera que va a Sadernes. És una carretera asfaltada que es transforma en una pista de terra poc després d’arribar al Càmping i a l’hostal de Sadernes. Un xic més enllà apareix l’església de Santa Cecília.
Entre l’Hostal (Cal Galceran) i la capella de Santa Cecília surt de mà esquerra, una pista forestal. Seguint-la, després de unes 3 h. de caminar s’arriba a la capella de Sant Aniol.
A l’hora d’iniciar aquesta caminada es troba el Pont d’en Valentí, apartat de la pista i no lluny del 4t. aparcament. Es tracta d’una construcció romànica, d’un sol ull amb arc de mig punt amb dovelles ben disposades a l’intradós.
La sola empedrada en tota la seva longitud, s’eixampla en les dues entrades. El primer tram es esglaonat. Tot ell es resseguit per una ampla barana. Està construït amb la pedra del terreny disposada seguint l’habitual construcció romànica.
Al costat hi ha la casa que havia sigut l’Hostal de Ca la Bruta. L’antic hostal de Ca la Bruta també conegut com de Maria la Bruta o de les Mosques, és situat al costat del Pont del Valentí, a la vall de Sant Aniol a l’Alta Garrotxa, punt estratègic de pas de traginers i carboners en altres èpoques quan anaven al mercat de Tortellà i Olot provinents del Vallespir.
Els paratges populars i feréstecs de l’Alta Garrotxa, terra de cingles i aigua, són famosos entre el món de l’excursionisme per la seva bellesa i solitud i coneguts arreu per formar part de la gran novel·la catalana “La Punyalada” de Marià Vayreda Vila (Olot, 14 d’octubre de 1853 – Olot, 6 de febrer de 1903). Ens consta que l’hostal també surt a la pel·lícula sobre aquesta novel·la que es va rodar el 1989.
A l’any 2004 encara hi havia alguna dependència oberta que podia oferir algun refugi precari a l’excursionista si es veia sorprès per una tempesta però, després d’uns actes vandàlics, es va decidir tapiar-lo. Avui dia està tot tancat i barrat i l’edifici s’està enrunat a velocitat ràpida.
La Capella de Santa Cecília és documentada des de l’any 977, però l’actual edifici pertany al romànic del segle XII. És d’una sola nau amb absis elevat, fortificat en el següent segle i amb espitlleres, presentant en el centre una finestra d’una sola esqueixada. En el mur de migjorn s’obre la portalada amb arcs rebaixats i dovelles, i damunt un ull de bou. En aquest mateix mur hi ha un campanar quadrat per a dues campanes. Es troba bastant malmesa, encara que hi ha intenció de rehabilitar-la, doncs s’hi ha penjat un cartell que demana almoines…
DE LA MÀ DE MARIÀ VAYREDA VILA per la Vall de Sant Aniol d’Aguja ,que dedicà a aquests paisatges la novel·la ‘La punyalada’.
L’aigua i el bosc combreguen sobre aquesta llargaruda vall coronada per l’ermita romànica de Sant Aniol, on el temps rauca llegendes a cop de bressol de vent, a cop de vareta màgica. Màrtirs, contrabandistes, escriptors i revolucionaris carlins han forjat la seva vida en aquesta remota vall.
Qui més intensament ha narrat la vida d’aquestes valls és Marià Vayreda, l’autor de La punyalada, una de les novel·les més celebrades de la Renaixença. Vayreda fou un home de frontera, marcat per la frontera i narrador de frontera. Embolicat fins a la medul·la amb el carlisme que desembocà en el catalanisme, visqué la darrera guerra carlina, l’exili a França, les ferides i la derrota; però també fou, quan tornà a la Garrotxa, un impulsor cultural.
D’on pouar, no li’n faltà, doncs. Quan deixem enrere Sadernes i entrem en el congost de parets amenaçadores, ens hem d’imaginar Vayreda al vell hostal de Ca la Bruta, donant-li l’esquena i desapareixent cap a la riera d’aigües tremolenques per no ser pres per l’enemic. O potser prenent notes a la part més oberta de la vall, voltada de conreus i pastures; o endinsant-se al bosc per conèixer de primera mà les feines feixugues dels llenyataires i els carboners. Com fem nosaltres, faria via entre els estretalls i els ponts, progressant entre les gorges i els rabejos, plens de fulles flotant i peixos i amfibis que hi juguen a amagar-se. Després seuria als esglaons de l’ermita per recuperar l’alè o nodrir l’esperit.
Ell s’hi capficà com ho fem nosaltres, i al cap de poc trisquem sobre el pont de Valentí i la masia enrunada de la Bruta. Hem d’ultrapassar el pont per descobrir que la continuació de la ruta és un sender que es tanca sobre els nostres caps. L’aigua sovint banya les nostres botes fins que de sobte apareix la represa de Gomarell. A partir d’ara el pedruscall relliscós és la catifa que trepitgem. Hi sovintegen les gorges, les encalmades, els meandres, on l’aigua flueix a ritme de flauta. Hem d’anar progressant entre el bosc de ribera, obac i frondós. Passat l’estret del Goleró hem de continuar pel riu sense agafar el trencall del Bassegoda, i en deu minutets serem a l’ermita.
El traçat esquerp de la riera de Sant Aniol ens ofereix la possibilitat d’un bany relaxant a les fredes aigües durant l’estiu o una remullada de peus durant els dies de bonança de la primavera i la tardor. La visita al salt de Brull i nedar al gorg Blau, segurament els dos millors indrets aquàtics de la riera, ens satisfarà. Són aigües amunt, a poc més de deu minuts de l’ermita.
Com m’hages complagut acompanyar a l’ Enric Sànchez-Cid, en les seves sortides!!!!
