La frenada del taxista em desperta d’una son profunda. Escolto la seva veu enrogallada i el dring de les monedes que cauen a terra. El seient grinyola, i la Marina tanca d’un cop la porta del taxi; els seus tacons sonen com una pedregada, mentre puja les escales del Gran Hotel.

Com si els déus volguessin venjar-se, comença a caure una gran quantitat de calamarsa. La teulada sembla un tambor, o bé una taula de ping-pong.

A la recepció hi ha un timbre i un individu roncant. El so del timbre fa que es desperti el recepcionista, qui, amb un somriure burleta, em dóna la clau de l’habitació número 69. La clau cau per terra, i les pedres de la calamarsa que s’han escolat per la porta principal, em fan relliscar. El terrabastall de les maletes, la clau i jo, en caure, fan que la Marina esclati en una gran riallada. El recepcionista fa un badall i torno a sentir les seves rítmiques roncadisses.

A la fi, ja refets la Marina i jo, pugem a l’habitació 69, i el pany fa un soroll estrany quan la Marina hi fica la clau. Ens adonem que la clau s’ha fet malbé amb la relliscada quan la  meitat de la clau queda dintre del pany.

De la meva boca surten abundants renecs, i torno a baixar fins la recepció. El cop de timbre torna a deixondir l’home qui, després de badallar una mica, m’escolta amb tota l’atenció que pot. Li explico, amb una veu entre enrogallada i suplicant, l’assumpte de la clau. Em respon, cridant, que una clau nova costa diners. Faig rebotre una moneda nova sobre el taulell. El recepcionista l’entoma abans que caigui a terra, i em dóna una clau nova mentre es tomba d’esquena per poder riure més a gust.

Pujo a l’habitació i, quan la clau comença a grinyolar, sento uns esgarips que provenen de dintre de la cambra. Provo de girar la clau al pany, i m’adono que han tancat per dins.

Trec la clau mentre de la meva boca surten blasfèmies contra tots els déus. Llanço la clau a recepció i surto del Gran Hotel, tot maleint l’habitació 69, el recepcionista i la Marina.

Mentre espero un taxi, comença a tronar, i els déus, com si es vengessin, m’apedreguen el cap rítmicament amb una altra calamarsada.

Xavier Martí

 

Aquesta entrada fou escrita el dimarts 21 setembre 2010 a les 13:23 i desada a General. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. En aquest moment no s'accepten respostes, però pots fer un retroenllaç des del teu propi web.