NIT DE GRESCA A LA COSTA BRAVA
Un dia qualsevol sortim a sopar en companyia d’uns amics francesos. Desrovellem el nostre francès amagat al calaix del no us. Poc a poc va sortint i la conversa va fluint enriquint el nostre encontre estiuenc.
S’allarga la sobretaula, i les ganes de comunicar i escoltar van a la una.
És tard, però no volem tallar el bon rotllo, ells estan contents amb la nostre companyia i jo també sento que els aprecio molt. L’Henry com qui no vol la cosa, deixa anar el conegut:
- Anem a prendre una copa?
I tant que si! diem tots a l’hora, i anem directes al “Cafè de l’andròmina” .
- No hi ha lloc ens diu el cambrer.
- Si que n’hi ha, diu la mestressa i improvisa amb destresa una taula al bell centre de l’antiga però ben conservada sala de la casa indiana que ara fa de bar.
Ens sorprèn la quantitat de gent que hi ha amb comparació a la resta de poble. Trobem amics locals, que circulen contents, inclús de tort entre les relíquies d’altres temps fent broma i gaudint la nit.
Avui hi un espai reservat, ocupat per un grup que porten musica i tot. La trobada no es a porta tancada i podem veure de primera fila com és mou la gent de l’anomenada “Jet set” que abans freqüentava el famós encontre “ El llobarro de l’Empordà”, sortit dels fogons del nomenat “Tancaferrada”
- Però si és la Pilar, la irlandesa, que prima! Segur que ha repetit estètica, se li nota un no se que…
Més coneguts de noms oblidats, alguns que costa identificar desprès de haver passat per quiròfan a allisar arrugues i desperfectes, volent corregir o aturar els efectes de l’edat. La majoria sense gaire èxit, cares rígides dins cossos artificials que no enganyen, ja que els seus moviments delaten la dècada de naixement.
- Però si també i ha la “Maria Orengaplana” recolzada entre dues columnes, no sé si per aguantar el cos dels efectes de l’alcohol o més aviat per protegir-se de l’allau de convidades amb ànsies de fer-se famoses que s’abraonen al seu voltant, deixant-li el mimin espai vital per poder respirar.
“Tancaferrada” i senyora ballant per compromís, a fi d’animar l’ambient. Poc a poc van sortint més parelles, la majoria crescudes i enravenades amb fesomies d’importants, fitant de reüll al públic des de dalt les seves talaies per guaitar si els reconeixen.
Al guitarrista local, segueix un cantant de pacotilla, amb un equip de musica de primera. Un mini ordinador “apple” que emet musica “patxanga” d’aquella que no t’imaginaves que ells ballarien mai. Al costat de l’ esforçat cantant guarnit amb unes ulleres petites d’aquelles de curt de vista, un ventilador “Taurus” treu fum, més que refrescar.
La nit ja passada, iniciant el nou dia, alguns comencen a desfilar i nosaltres observadors sense importància, esgotats de veure tanta goma junta, desitgem el nostre llit per reposar.
—–ooo—–
I així és va acabar, la sortida estiuenca, recorrent els carres buits i anant cap a recer, que ja tocava.
Quins horaris que fan aquets turistes!!
Montserrat Lloret Perxachs
