LA GUERRA ÉS UNA MERDA
Al recluta l’han mobilitzat per anar al front. Calen homes per lluitar contra l’enemic. L’edat comença a importar poc. El material humà també va escàs.
Poc entrenat i mort de por, arriba al front. Una trinxera que serpenteja per tot el llom d’una petita serra serà la seva nova llar durant qui sap quant de temps. Disposa d’un fusell que li acaben de donar i que pràcticament no sap ni com carregar. No hi ha temps per formar soldats. Això sí, és nou de trinca. Li diuen que aquella arma li ha de salvar la vida, que no la perdi, que la cuidi com si fos la seva amant i tot de collonades diverses. Ell ho fa. Davant del dubte, millor fer cas a qui aparentment sap allò que es cou en una guerra.
Després d’uns dies d’inactivitat al front, aquest sembla que es desperta. Tot d’una comencen a ploure bombes al voltant de la trinxera i ràfegues de bales traçadores xiulen per l’aire. Els altres, els enemics, llencen un atac. No és un atac gaire convincent i en poques hores queda desactivat. Era més una demostració de collons que una ofensiva en tota regla.
La demostració ha estat efectiva i el recluta està Cugat fins a les calces. Ha intentat disparar i la seva arma no funcionava. No ha pogut disparar ni un sol tret. Pensa en què hauria passat si l’atac hagués continuat. Ara potser seria mort. Sempre hauria pogut agafar el fusell d’un company mort però i si no hi era a temps i el mort era ell? Quina merda això de la guerra. Per què pebrots no anava aquella porqueria de fusell? Amb la feina que havia tingut tots aquests dies. Està ben preocupat. Ha de trobar una solució si no vol acabar fent la fi d’en cagaelàstics.
Uns dies més tard parla amb el sergent i li diu que té bones mans, que és un oficial de primera tot i ser prou jove i que ben bé podria anar a un cotxe taller i reparar material. Seria més útil així que no disparant. A més no té punteria. El sergent accedeix. Sap que aquell noi només serà una càrrega en una situació de guerra real. I tant jove, acabarà mort. A la reraguarda tindrà una possibilitat de sobreviure. El sergent no té cap esperança de guanyar la guerra ni de sortir-ne viu però és militar de carrera i creu que té un codi d’honor que ha de respectar, un codi que va més enllà de la seva pròpia vida. És un home amb ideals en un món sense ells.
El recluta està content perquè pensa que s’ha salvat. Ha pogut guillar del front i ja és a la reraguarda. L’alegria és màxima quan al grup del cotxe taller al qual l’han assignat arriba un soldat nou i és el seu millor amic, amb qui ha crescut pel carrers del poble i padrí de casament.
Quina sort, pensa. Ara ja no podrà passar res. Plegats acabarem aquesta porqueria de guerra i tornarem a casa. Ja tinc ganes de veure la Mar i el meu fill.
Té sort perquè ignora que en una acció d’avançada, un escamot enemic el degollarà en pocs dies, de matinada, mentre somia en la seva dona i s’imagina com deu ser la cara del seu fill, a qui encara no ha vist per culpa d’aquella merda de guerra.
© Maurici Oliver
