TOTS SANTS
El cel gris, el lleu plugim i el fred humit assenyalaven la fi dels dies amables de la tardor. Mirava des de la finestra de l’habitació com el riu baixava lent i gris. Els pollancres del Pedreguer es mostraven nus i les roques de riu perfilaven la seva blancor. Les muntanyes mostraven clapes vermelles en la seva abans immensa verdor.
Llavors em vestia amb un pantalons de pana, una camisa groga i un jersei de coll rodo grana. Calçava espardenyes blaves d’aquelles que ara són moda i abans eren el que hi havia.
Ben esmorzat marxava amb la iaia, una dona petita i dura que havia passat la joventut al segle XIX i a la plenitud de la vida, quan semblava que el món progressava per bé, va topar-se amb la guerra més fratricida que s’ha conegut mai.
Caminàvem per sobre les llambordes grises i rectangulars de basalt dur fetes per durar segles. Les mateixes que anys enrere quan jo encara no havia nascut havien arrencat mans obreres per fer barricades. Són les que surten a les fotografies de la guerra i de les revoltes anteriors.
Les vores estaven decorades per les entrades i els petits aparadors de les velles botigues construïdes abans de la guerra, amb els bastiments de fusta i els anuncis en castellà.
Després ens endinsàvem envers un carrer de terra voltat de plàtans. Baixàvem avall fins arribar a la vella església de campanar rodo amb una punxa. La deixàvem al costat i pujàvem cap al cementiri que tenia les grans portes de ferro obertes de bat a bat, com si ens esperés per abraçar-nos.
Primer anàvem al nínxol de la família, on m’explicava qui eren els que allí hi havien i els trets principals de les seves vides. Llavors resàvem i allí les oracions apreses a la doctrina obligatòria i cantades a cor agafaven sentit i força perquè es tornaven íntimes. Ella plorava una mica i em deia que aviat faria companyia als que allí reposaven i es queixava d’una vida llarga i dura, molt més que les d’ara. Perquè aquella dona havia patit molt per donar menjar als seus !.
Després donàvem un volt pel cementiri i m’ensenyava els nínxols que a través de les fotografies velles ens mostraven els rostres i gestos d’una gent desapareguda però allí propera amistosa i familiar. Em deia que no havia de tenir por dels morts, ni de la mort: era una cosa natural; un pas inevitable com néixer, o fer la primera comunió. I allí enmig d’aquella pau jo hi estava bé, no tenia por i m’hi trobava com a casa.
Després marxàvem cap a casa per un terra pavimentat de fulles grogues de tardor que l’humitat difonia amb l’arena vermella del sòl. Tornàvem a baixar pel carrer que duia a casa, on entràvem en una vella sabateria. Amb una botiga, des de la qual es veia l’obrador on ja anava l’estufa de pinyons i un transistor que deia les notícies de Ràdio Nacional.
La iaia cada any m’hi comprava unes bones sabates amb pell de conill per dins i cordons grossos i gruixuts. Quan tenia els peus dins i notava l’escalfor em preguntava com podia ser tan animal de no haver-me adonat que amb les espardenyes havia de tenir fred.
Després venia el dinar, les castanyes i el vi dolç. Pels panellets encara faltaven uns anys més. A la tarda el pares escoltaven més o menys el Juan Tenorio a la ràdio. Jo pensava en el cementiri i en la gent que hi havia allí i les vides convulses o tranquil·les que havien tingut.
Era el senyal que la nit s’anava apoderant del dia i que jornada a jornada el fred es faria més intens i més dur.
Xavier Valeri
