LA CRISI EXPLICADA AMB SENTIT COMU

crisis_es_vida.jpg

Per una d’aquelles casualitats, farà una setmana llarga vaig poder veure en el programa “El club” de TV3 una entrevista que feien a D.Leopoldo Abadia.

Aquesta persona, enginyer jubilat i emprant el sentit comú i una capacitat analítica no gaire complicada ha estat capaç d’explicar d’una manera intel·ligible -no amb el llenguatge dels “experts”, la tan esmentada crisi.

Vaig estar escoltant el que explicava i realment tenia uns fonaments que en cap de les explicacions que han vingudes donades pels “experts”, En Bush no era un d’ells, amb els seus llenguatges enigmàtics i únicament comprensible per ells , havia percebut.

El sr. Abadia era capaç d’explicar-ho de manera que un ciutadà normal ho

pogués entendre.

Vaig visitar la seva pàgina web per ampliar informació, i aquesta havia rebut a prop d’un milió tres-centes mil visites i sens més s’havia convertit el Sr. Abadia en un fenomen mediàtic (programes de TV, radio, premsa escrita, etc).

Em vaig voler fonamentar amb les seves explicacions cercant les fonts més fiables i a partir d’aquí he intentat fer una breu síntesi.

Segons el Sr. Abadia, la crisi ve provocada per una decisió d’una majoria de Bancs nord-americans, els quals quan els preus dels doblers, fixats per la reserva federal, varen passar del 6% al 2% en dos anys i un estancament del mercat immobiliari; coincidint que en 10 anys el preu de les vivendes a USA s’havien multiplicat per dos; se n’adonaren que no estaven fent el negoci pertinent. Havien de trobar una solució. i de debò que la trobaren. Començaren a concedir préstecs molts arriscats pels que podrien cobrar més interessos i al mateix temps multiplicar el nombre d’operacions ( com més operacions més beneficis).

Segons aquest senyor parla d’un tipus de clients que ell anomena “Ninjas” i els bancs (no income, no jobs): persones sense ingressos fixos, sense feina fixa i sense propietats. Se’ls hi concedien préstecs hipotecaris superiors al valor real dels habitatges , cobrant-los un tipus d’interès més alts. El fet de donar-los el préstec per sobre el valor de les vivendes, amb la diferència s’incentivava el consum: Cotxes, vacacions, etc).

Aquest plantejament va anar bé, mentre els “ninja” podien pagar. Quan va començar la morositat, els bancs agruparen hipoteques en diversos paquets que estaven conformats per hipoteques bones (sense risc), d’altres a mig risc, i les altres dolentíssims amb un ris altíssim); aquests paquets s’anaren venent i comprant, ja que el seu rendiment era alt. I els paquets eren considerats com actius (mentida), i el mercat financer es començà a contaminar. Els bancs no es fiaven els uns dels altres, ja que aquests paquets no garantien una liquiditat; i en el mercat inter bancari (governat per l’Euroibor) es deixaven doblers, però amb uns interessos alts debut al risc de no esser tornats; per aquest motiu mentre el preu dels doblers estava baix, l’Euroibor que és el que regula la major part de préstecs hipotecaris anava pujant i amb ell la morositat hipotecaria.

Resultats a USA s’estaven embargant 10.000 vivendes diaris per impagaments.

Bancs de tot el món es trobaven amb paquets d’hipoteques comprats sense poder-los negociar en borsa. El nombre de morosos anava ascendent. Les empreses reduïen plantilles i això ho incrementava i l’efectiu dels Bancs (conformats molts per dipòsits d’estalvis dels clients) anaven minvant.

Aquestes operacions debut a la globalització, podien afectar la tresoreria de Bancs de qualsevol lloc del món, que hagués comprat els celebres paquetets.

Com que les hipoteques revisades per l’Euroibor a l’alça, feien que les economies familiars s’haguessin d’estrènyer el cinturó per arribar a final de més, i el consum de productes (on es veu fonamentada l’economia ) es retreia, anam, com ja es comença a dir, cap a una recessió econòmica.

En poques paraules tots tenim la roba a l’estenedor i aquesta crisi s’ha estès com un pop a nivell mundial. Els bancs centrals injecten doblers als bancs més afectats, perquè ells puguin respondre dels dipòsits; a segons quins països l la responsabilitat dels mateixos és d’una part( Estat Espanyol: 20.000/100.000) i a

altres s’ha estat regulant fins el 100 per cent, com a Dinamarca. Motiu: Que no hi hagi una sensació de pànic i tothom vagi a reclamar-los al banc, ja que igual no podrien respondre i això si que seria un desastre i un desgavell, que podria de debò arruïnar-los.

Conclusió, debut a la seva avarícia ens han donat per allà amb una canya rompuda i ara amb els doblers dels ciutadans (llegiu impostos) els governs intenten compondre el bunyol , malgrat les distintes borses no ho reflecteixin ja que la majoria estan tancant a la baixa.

No sé si la pallissa explicativa ha estat molt gran, però al manco ens han donat unes raons amb uns fonaments lògics; així i tot dins el batibull únicament he mostrat la punta de l’iceberg. Els bons(amb alt risc i alta rendibilitat) que varen treure els Bancs i aconsellaren adquirir a segons quins clients n’és un altre. Tan sols a les Illes Balears és parla de 100 milions d’Euros, difícilment recuperables segons un informatiu d’IB3, vist fa una semaneta.

De totes maneres, i sense bravejar de vident, crec que aquesta crisi ha estat provocada i que ja se sabia prou el que és feia i cap on s’encaminava: Més cotes de poder i de riquesa en menys mans, per a poder controlar millor l’economia.

Per un altre costat, veure’m que passa amb la crisi, després de les eleccions nord-americanes: També hi veig una trama dels republicans, malgrat em sembli que els hi ha sortit el tir per la culata; us puc assegurar que m’ensumo que

res té que veure l’atzar.

Josep Bonnín