LA VEU DELS ARBRES.

La_veu_dels_arbres.jpg

Companys i amics m’havien avisat que seria una experiència difícil d’oblidar. Després d’aquella primera expedició he tornat altres vegades cercant aquell misteri que em segueix fascinant i mantenint viva la flama del primer cop. I en el fons, l’anhel del retrobament.
Amb moltes hores d’avió i després d’un inacabable passeig en un tot terreny tronat, arribàrem poc abans del capvespre al campament de cabanes estatals en el vell mig de la selva. Cansats pel viatge, aquell vespre sols vàrem observar la natura.
La nit del tròpic no arriba, cau, i el dia es fa esperar.
La rítmica cacofonia dels micos udoladors va començar en els primers indicis de llum, quan l’astre rei obria el teló de la dansa diürna. La figura del Temple Dos, el Gran Jaguar de Tikal, es començava a retallar d’entre petites taques de boira i per sobre de la immensa fullaraca dels arbres de la selva del Peten. Acompanyats pels crits histèrics de simis i papagais podíem observar els colors de la jungla revifant-se a un ritme vertiginós. En poc més de mitja hora el sol era ja una clara i càlida realitat.
Des de la trona del Temple Quatre dominàvem un escenari prodigiós. El meu company, el José Luís, brandant una reflex preparada amb un objectiu cinc-cents, observava en silenci, captiu, esperant albirar l’ombra d’un mascle udolador i fondre un rodet en cinc segons. No disparava a prop de l’enregistradora, però quan s’atansava, el xiulet de la càmera fotogràfica era l’únic so que li permetia.
La nit anterior havia enregistrat cants rituals d’aparellament de micos i la xerrameca d’ocells cridaners, fins i tot el gruny territorial d’algun felí. Ben poca cosa. Vaig suggerir al meu company de quedar-nos més temps del què havíem previst. El Cristilo, el cap dels guies, en sentir la proposta no va contestar-me tot seguit, va retirar-se en un racó solitari per observar el cel, no gaire més tard em confirmava que no hi posava entrebancs. En els ulls li brillava una espurna de felicitat i vaig observar-li una piga negra a l’iris esquerra.
Dos dies seguits de feina ens havien esgotat força i eren molts els sons enregistrats que calia destriar. Si hagués tingut tot l’equip hauria descobert aquell so, com una veu, que semblava demanar alguna cosa. Però en aquell moment, escoltar-la amb claredat estava lluny del meu abast.
Per distreure’ns, el Cristilo ens va dur a unes ruïnes que estaven fora del circuit turístic habitual. El sender que vàrem seguir estava farcit d’una rècula d’esteles mig amagades pel brancatge, fent camí fins a una piràmide coberta d’arbres i terra. La part més alta era accessible sols per escaladors agosarats com el guia que ens conduïa o sonats sense por com el José Luís i jo mateix. La vista era molt millor que no pas la que teníem des del Temple Quatre i mirant a la trona del Gran Jaguar, una mica més al sud, no gaire lluny de nosaltres. Els udoladors estaven a prop i no cridaven, se’ls podia escoltar xarrupar fruites i baies, fent algun crit esporàdic quan els empipaven altres micos més menuts.
Capficat en aquella observació no vaig escoltar les petjades d’algú que grimpava la muntanya artificial, sí que de sobte vaig sentir una mirada que m’escalfava el clatell i em posava els pèls en tensió. Em vaig girar i, si alguna cosa bella havia vist aquells dies, va deixar de tenir sentit en fitar aquells ulls d’avellana, negres, que il•luminaven un rostre color arbequí.
—Sento haver trencat la teva concentració, —va dir amb un somriure gairebé fugaç que va interrompre tot seguit amb un dels rictus de seriositat més marcats que havia vist mai.
Duia una curta túnica cenyida a la cintura, de color blau cel, i anava descalça. Els llargs cabells negres li emmarcaven amb més força aquella mirada.
—Sols has obert una escletxa en algun indret del meu cos, però encara no sóc capaç d’esbrinar en quina part estic més sencer.— Ella va fer mitja volta i va marxar amb una mirada riallera i entremaliada, girant-se un parell de cops abans no la vaig perdre de vista entre el brancatge.
Tot seguit va aparèixer el José Luís, havia acabat de fer la volta a la trona del cim, quan jo encara estava mirant no res, allí on hi veia aquell somriure curiós, sols hi havia un rastre de boira que a poc a poc anava creixent.
El Cristilo va arribar pel mateix costat d’on havia sortit el meu company i veient la nuvolada va dir-nos que calia marxar. No li feia cap gràcia, aquella boira, ni li venia de gust fer nit al mig d’una selva farcida de felins salvatges i altres feres que l’home blanc desconeix encara. Tot plegat tan sols podria complicar-nos el retorn.
Ho va dir seriós i quan li vaig haver explicat la curiosa visita que havia tingut encara va posar la cara més tensa, un cop més els ulls li brillaven quan va mirar el cel i va murmurar un nom, un mot curt i gutural.
—Què vol dir aquest mot?— li vaig demanar.
—És el nom femení que donem a Venus en la meva llengua nadiua. Aquesta nit s’amagarà com totes les anteriors, però demà no tornarà a sortir, i no ho farà fins d’aquí a vuit dies, i quan ho faci serà pel cantó contrari on s’amagui avui, i serà de matinada.
—Bé, això és un fet habitual,— vaig explicar-me a mi mateix.
—Aquesta no és la seva terra, i no tenim els mateixos costums, si vostè ha vist l’estel del capvespre encarnat en dona, podria marxar als inferns amb ella, i potser no voldrà tornar al nostre món, al dels vius. Ella sap com fer-s’ho venir bé.— I va afegir. —Venus al vespre és sempre masculí, menys quan cerca alguna cosa…
Es va girar i va marxar en direcció al campament sense ni amoïnar-se de qui el seguia. El José Luís em va mirar amb cara contrariada i va estalonar el guia, no el volia perdre. Jo estava cansat per l’ascensió i vaig considerar que si em deixaven enrera, seguint el camí de les esteles seria possible retornar al campament. No em feia cap il•lusió extraviar-me per allí, ni que fos amb aquella bellesa indígena que em tenia corprès.
Finalment va passar el temut, ni corrent els atrapava i vaig deixar de veure’ls, i com és costum, la nit cau ràpida. Aleshores va ser quan vaig sentir amb claredat la veu d’ella. La sentia com  un rumor que tenia dins meu, em deia per on calia tirar, quin trencall agafar i a quin arbre descansar o quina fruita collir per apaivagar el neguit de la meva gola resseca. Recordo que vaig tancar els ulls un moment, i  tot seguit vaig seguir corrent, fins que vaig veure una llum en la distància.
Vaig arribar al campament i vaig veure que un dels nois del Cristilo preparava el sopar i em mirava descaradament i amb insolència, cosa que no solien fer mai aquells xicots. Vaig decidir anar a repassar les cintes i escoltar-les per oblidar el passeig. Malgrat la carrera, em sentia descansat i amb un torbament proper a la joia que esclatava dins del meu pit. Guardava la incerta sensació d’haver parlat amb ella durant el trajecte, però no recordava les seves paraules, sols retenia el to de la seva veu.
Amb la boira i havent-los perdut de vista havia arribat el primer, i quan ho van fer ells, mitja hora més tard, em miraven com qui veu un aparegut
—Com a mínim estàs sencer.— Va abraçar-me el José Luís.
—Què vols dir?— Vaig demanar-li, apartant-lo suau.
—Res, fa vuit dies que t’esperem, si avui no apareixies, demà de bon matí aixecàvem el campament.
No ho entenia, vaig mirar-me el rellotge del canell, on els dígits del dia em van confirmar les paraules del meu company. Estava astorat.
—Encara sort que els has fet esperar.— Vaig dir amb to alleujat, confiant en el meu amic.
—Jo no company, penso que han estat els teus Quetzals.
Vaig buscar la mirada del guia, m’observava fent què no amb el cap i en silenci mentre servia el sopar als seus homes, vaig endevinar-li un somriure per sota del seu bigoti fi.
Vaig atansar-me a ell.
—Ets feliç?— Li vaig demanar sense més embuts.
—Sí,— va dir sec.— Sols els pares de la natura tornen després de compartir la fosca nit amb la veu dels arbres.
Em duia un plat d’escudella que vaig acceptar, es va aturar un moment per mirar-me fixament als ulls. —Sap que hi té una piga negra a l’iris de l’ull esquerre?— I va marxar camí de la seva cabana, amb un somriure en els llavis, tot xiulant un bolero.

‘Ferran d’ Armengol i Galceran’

Share

Comments are closed.