-Colla de malparits, traieu-me d’aquí! Cridava en silenci des del fons de la cadira de rodes. La infermera de cabells rinxolats i faldilla escassa, la que li canviava els bolquers i li netejava els dallonses, cada tarda el posava de cara al finestral.
-Vinga Mateu, aaaaquí! Així veurà el paisatge- Li deia la mala puta. I el deixava allà, com si fos un sac de patates. I ell havia de
veure com el sol anava caient, seguint una trajectòria descendent que acabava, irremissiblement, a posar-se delicadament darrera els xiprers del cementiri que s’albirava més enllà del fons del carrer, camí de les Puelles, assenyalant el lloc on fa temps que l’esperen.
-No ho entenc- deia el metge- aquest home hauria de fer malves ja fa temps! És un cas ben estrany, desafia qualsevol llei de la medecina.
I ho deia als seus nassos, sense cap mena de tacte ni de professionalitat. Segurament es pensaven que no ho sentia, o que ja no hi tocava i per tant no ho podia entendre. I la mala puta que li netejava els dallonses encara afegia
– No crec que duri gaire ja, no sé si passarà d’aquesta nit.
I tant que passaré d’aquesta nit! I de la que ve i de l’altra!
No és que li fes por morir, però el que no volia és que l’enterressin al cementiri aquell, perquè allà, sota una làpida de marbre negre, hi jeia lo Falip, que el fitava amb una perpètua ganyota de sorpresa infinita, els ulls d’un color entre vermellós i fúcsia i un forat al front.
Tot va ser per culpa del Rita, el cap del comitè local de les brigades antifeixistes, que em va omplir el cap d’idees anarquistes, de visca la llibertat, de mort als capellans i als capitalistes de merda, i tot això. I jo, amb disset anyets, el vaig seguir desafiant la fredor d’aquella nit de l’hivern del trenta-sis, mira ja si en fa d’anys, més de setanta! Vam travessar els rostolls i els marges fins arribar a la masia. Amb la culata del fusell el Rita trucà a la porta.
El senyor Felip, que només havia vist alguna vegada al mercat amb vestit de vellut, d’aquells que només porten els rics, va obrir:
-Què voleu a aquestes hores?
I llavors el Rita li disparà al ventre. El senyor Felip va caure de genolls a poc a poc, es podria dir que fins i tot això ho feu amb elegància.
– Remata’l.
-Com? Vaig dir sense poder deixar de mirar aquell rictus del senyor feixista..
– Fot-li un tret al cap, va!
Vaig apuntar entre les celles i vaig disparar. La cara de sorpresa, la pell emblanquida, els ulls pintats d’un color entre vermellós i fúcsia i el forat al front van romandre uns instants immòbils davant meu, fins que caigué definitivament cap enrere. El Rita la va dinyar a l’Ebre i ningú va saber mai qui va matar al senyor Felip.
Amb el temps aconseguí amagar en el fons dels records aquella ganyota i aquells ulls vidriosos fitant-lo acusadorament. Però en morir la seva dona, ara feia cinc anys, va haver d’entrar per primera vegada a la vida al cementiri. Amb horror veié que colgaven la seva dona molt a la vora d’una fastuosa làpida de marbre negre amb vetes que la solcaven en diagonal, allà hi havia el senyor Felip.
-Hòstia! I aquí m’hauran d’enterrar a mi? Ah no!
I va sortir del cementiri decidit a donar ordre als advocats que, quan estirés la pota, el duguessin a qualsevol altre lloc menys allà.
-Millor diré que m’incinerin i que llencin les cendres al Sió.
Però just en sortir del cementiri, per la impressió de la mort de la dona, de veure la làpida negra amb vetes diagonals, i també de tota una vida de carajillos i caliquenyos, va tenir un atac de feridura que l’immobilitzà del tot i el deixà sense opció per comunicar-se amb ningú.
I ara, la puta rinxolada que li netejava els baixos, l’aparca cada vespre davant de la finestra de la residència, obligant-lo a veure com el sol cau damunt del cementiri tenyint-se d’un color entre vermellós i fúcsia, perquè recordi qui l’està esperant.
Ricard Bertran