EL METRO I L’EMBARASSADA
Després de viatjar en metro durant anys i panys, de recórrer el passadís per fer transbord de línia, i de baixar les escales que et porten a l’andana que et dura al teu destí a una velocitat de vertigen, un bon dia, coincidint amb el novè més d’embaràs, tot fent el passadís a marxa de tortuga perquè la panxa no et deixa córrer mes, just quan aconsegueixes arribar a l’escala per canviar de línia, et trobes baixant les empinades escales més de pressa que mai, però de cul…!
En arribar a baix, ets el centre d’atenció, les persones que se t’apropen, totes elles anònimes, fan una rotllana al teu voltant, i s’interessen pel que t’ha passat.
Totes elles, amb molt bones intencions, t’ajuden a aixecar-te i et porten en volanders fins el banc mes proper, on primer has d’esperar que s’aixequin un parell de nois, de ben segur estudiants, per a poder deixar-te caure amb tot el teu pes a sobre del cul masegat pel “truc, truc” que has fet baixant les escales.
Et sents agraïda pels ajuts, fins hi tot trobes que tothom esta massa pendent de tu, tot hi el teu estat, et sents tant avergonyida…! Voldries tancar els ulls i fondre’t.
Tens ganes de plorar, per la caiguda tant desafortunada, per la carrera que t’has fet a les mitges i perquè el taló de la sabata t’ha saltat i notes els claus que se’t claven en el peu.
Voldries agrair a tothom l’ajuda rebuda, però no ho pots fer perquè tots parlen entre ells i ni tant sols et sentirien, tu escoltes les converses i sents a dir: –Aquesta noia necessita que vingui a buscar-la una ambulància – També diuen… – Hauríem de sortir al carrer, aquesta senyora necessitaria agafar un taxi, anirà més còmode.
Trobes una noia que porta una ampolla d’aigua i te’n ofereix un glop. De cop i volta te’n adones que has trencat aigües i que no et pots moure d’allà si no t’ajuden.
Ho dius a la noia que t’ha donat l’aigua i comença a cridar… – que algú avisi una ambulància, aquesta senyora va de part! – En un tres i no rés arriben els camillaires i et porten escales amunt, a cel obert, on segueixes rodejada d’un munt de gent sortida de no se sap on.
Arribes a l’hospital, trobant-te el teu home i els teus pares a la porta d’urgències, sense saber qui ha estat el benefactor que els ha avisat, entres cridant com una boja, perquè la criatura ja demana per sortir, mentre que la infermera que t’ha acompanyat tot el viatge et va dient: – Senyora, no faci cap força, que la criatura ens naixerà aquí al carrer, esperi una miqueta, si us plau.
Tu no pots mes i li dius: – Senyoreta, que no se’n adona que ara ja no soc jo qui controla aquest part? La criatura fa força i no hi ha qui la pari, vol sortir…!
Al cap de quatre mesos, quan et tornes a incorporar a la feina i tornes a fer el mateix recorregut que abans de ser mare, no reconeixes ningú, malgrat que portes el mateix horari i fas la mateixa ruta. Tampoc ningú et reconeix!
Tu et sents molt important, i procures fer les passes segures i fermes, a casa hi tens molta responsabilitat, i vols sortir del metro pel teu propi peu.
FI
Eulàlia Molins Aragall
