FORTALESA PER CONTINUAR

Una tarda van veure  que pujava un capellà, cavaller a dalt d’una egua i acompanyat d´una parella de gent de mitjana edat, tot van ser xiuxiuejos a cau d´orella els uns als  altres,  i una sentència – EN DEU HAVER FET UNA DE MOLT GROSSA, I EL DUEN AQUÍ  A PURGAR EL PECAT.

Anava cavalcat amb la seva fortalesa d´arribar abans de ser fosc, a la parròquia

Somiador ,se sadollava amb la bellesa de les muntanyes altives , els boscos misteriosos, els rierols , fins al punt d´oblidar la pena que el corsecava.

– ! Pere, si això en comptes d´exili serà el meu paradís!

– ! Matilde , no sents el cant dels ocells!

– Vol dir?, mossèn deien………

Un pagès amb un burro, els saluda amb un , Deu vos “gord” . Son aspres, si , però jo els amansiré es digué, m´entres davant seu s’entreveien unes quantes cases , arrupides al peu d’un espadat i una església , que sobresortia amb un campanar al  mig.

En arribar el sol havia desaparegut darrere el cingle.

– Obriu Pere , va dir m´entres amb un bastó apartava un munt d´esbarzers, de la porta de l´església .

En obrir van veure quatre parets esquerdades i una teulada amb tants forats, que semblava que el teulat fos un cel brodat d´estels, . I la rectoria per l´estil es digué.

L´endemà en Pere toca les campanes per cridar als feligresos. Vingueren mig arraulits. Els demana ajut per apariar l´església i la rectoria.

-SOM POBRES-, “MOS” VA TOT DE GAIRELL.

En aquell moment prengué una decisió. Agafa l´egua marxa al bisbat i torna amb un paleta i doblers per refer la parròquia.

Era digne de veure treballar el paleta el capellà, els vells , tots refent el que podien, sense descans.

Va durar sis mesos la feina.

El dia de la primera missa, l´església plena de pagesos, que de mica en  mica en sentir-lo es posaren a riure. Decidit és dirigí a l´òrgan i el Messies de Handel ompli l´església . Maleïa el tartamudeig que li va quedar a l’escapar del seu afusellament, per la guerra civil.

Aquesta era la “TARA” , encara però, tenia la música! Mira les seves boques obertes i continua tocant.

Montserrat Vilaró Berenguer

Feu un comentari