La Sara esta dinant amb la seva filla de set anys. La nena li demana que posi la tele. La mare no es gaire de menjar amb la tele posada, mes avui el seu home es fora i pensa , bé un dia es un dia.
En aquell moment estan fent noticies. La nena es fixa en les llargues files de gent caminant amb nens petits i amb paquets, es veu una via de tren. Tenen posat cansat i trist.
-Mama a on van aquesta gent ? pregunta la menuda.
-Fugen de la guerra, Sandra, contesta la seva mare.
-I perquè fugen?
-Doncs escapen de les bombes, de la gana i de tot.
-Mare i perquè hi ha guerres?
– No ho se nena, sempre ni ha hagut, mes ara és terrible filla.
– Som dolents la gent mare?
– Doncs si, nena es veu que si.
– Mare tu i el papa feríeu guerres ?
-No nena, mai de la vida, no ens agrada la violència.
– Llavors es veu unes tanques de filferro, i gent que intenta passar. El periodista parla de que es te d’aixecar barreres , que impedeixin el pas de la gent, murs de formigó.
La nena mira i escolta, i veu nens de la seva edat , famílies i mira i deixa de menjar.
També el periodista diu, que avui un vaixell molt fràgil s’ha ensorrat a la costa, mes de cent persones mortes.
La mare te la mirada trista i també te la forquilla a mig menjar.
-La nena pregunta, son dolents aquesta gent?
-No reina, no son dolents, sols fugen del seu país perquè no hi poden viure.
-Algun dia nosaltres també ens pot passar?
-Doncs si reina, també, esperem que no passi, diu la mare angoixada
-Mama, doncs no se perquè no els volen deixar entrar i volen fer murs.
– Jo tampoc ho se nena, diu.
-No sap com explicar la tragèdia a la seva filla, es tot tant complicat.
Tanca la televisió i diu, menja filla meva. .
Mes la nena no te gana i ella tampoc.
La mare té un nus dins seu, voldria poder explicar a la seva filla tot el que passa, mes ni ella ho sap el que passa. Sap que els mitjans de comunicació enganyen i sap que el mon també.
Sols sap que si no s’atura aviat, tanta maldat,tot te d’acabar molt malament. I pensa en les famílies, en els nens en els vells i sols te ganes de plorar. Ens hem deshumanitzat pensa i això es el pitjor que pot passar a la humanitat.
Montserrat Vilaró Berenguer