ELS COMPANYS DE CREU

Només en l’evangeli de Lluc, que els anomena com ” criminals “, davant Marc i Mateu que els anomenen ” bandolers “, i Joan que no en parla, tenen els personatges que van acompanyar , a Jesús a dreta i esquerra de la seva creu un paper, que ens serveix per reflexionar , als cristians de les darreries del segle XX.

Però qui podien ser aquells ” bandolers, o criminals ?”. Que juntament amb Simó de Cirene , i el mateix Jesús, van seguir el camí del Golgota ?.

Hi ha moltes possibilitats que fossin membres de la resistència jueva, que s’havia mantingut activa des del any 63 aC, en que va caure Jerusalem, que va provocar la seva destrucció per Tit l’any 70 dC, i que provocaria desprès de la revolta de Barcoquebes (132-135), que fos per als jueus una ciutat prohibida a la que no podien tornar.

Eren no cal dir-ho homes avesats a tota mena de risc, i que tenien assumit

– si més no, ho sabien del cert – que la victòria els portaria , possiblement, vers una situació d’honors i riquesa, i la detenció per part dels romans, a la mort.

Aleshores com ara, el tema de la llibertat nacional i política, encenia les passions per damunt de tota lògica; com un exemple , podem citar seguint l’evangeli de Mateu 27,l5 , que cada any per la festa de Pasqua , el governador tenia el costum de deixar lliure el pres que la gent volia. Pilat els va donar a triar doncs entre Jesús, i Barrabàs, la tria es va decantar a favor de Barrabàs, i per Jesús es va demanar la crucifixió. Pilat es va rentar les mans i va dir al poble ” Jo soc innocent de la sang d’aquest home. Això es cosa vostra “, i el que avui encara fa que se’ns glaci el cor, es la resposta que l’evangelista recull del poble : “Que la seva sang caigui sobre nosaltres i els nostres fills ” (*)

* La destrucció del temple i de la Ciutat de Jerusalem, es vista com la conseqüència del pecat d’Israel, que ha culminat amb la crucifixió del seu propi Messies. L’expressió els nostres fills, equival a una sola generació.

Ambdós sabien doncs que les seves accions, podien portar-los fins a la situació en que es trobaven en aquell moment, patir la mort per crucifixió, el turment més cruel que aplicaven els romans a alguns condemnats a mort. Era un càstig infamant, que les lleis romanes tan sols permetien d’aplicar als qui no eren ciutadans romans. Sabien també que Jesús estava en aquella situació, no per decisió dels romans, sinó per la inducció dels prohoms jueus.

De ben segur que havien sentir parlar de Jesús, o potser fins i tot, havien sentir parlar A Jesús, però el seu missatge, no era el missatge que ells, i molts més com ells volien sentir; no els parlava d’una alliberació política o militar enfront dels seus adversaris romans, Jesús parlava aleshores, però també avui i demà, d’alliberar-nos de la noció de contrari en tots els terrenys, polític, econòmic militar, laboral ; ens ho va resumir esplèndidament : Estimeu-vos els uns als altres, com jo os he estimat.

La major part de membres de la resistència jueva, tenien vers Jesús una sensació de desencís, alhora que, també en la seva major part, sentien un gran respecte.

Pensem doncs, en dos homes endurits però amb un bri de puresa encara, tota vegada que les accions que els portent a la creu, estant fetes amb la convicció d’obrar de la manera correcta, pensem també en que aguantar un càstig pel fet d’haver-lo ” ben merescut “, no es més senzill que haver-lo de suportar d’una manera injusta, i així podrem entendre la ira del qui penjat al costat de Jesús, exclama :

¿ No ets el Messies ?. Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres !.

¿ Quantes vegades hem acceptat que si hom paga ” son merescut”, almenys te dret a maleir el bidell, el tribunal, els testimonis, els espectadors, i a tots els qui ens ho fan pagar ? .

El que crida a Jesús no accepta ara, en el moment de la veritat, el tracte en que la vida era la penyora a pagar en el cas de no assolir el resultat desitjat.

¿ Quantes vegades ens neguem a acceptar les conseqüències doloroses, negatives o de menyspreu social, que es deriven dels nostres actes, i que eren del tot previsibles, i que fins i tot havien contemplat en hipòtesis al començar l’acció ?

El seu company al contrari, accepta, assumeix el càstig, i intenta fer raonar al amic de tants i tants de lluita :

¿ tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena ?. I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal.

No consta cap resposta per part del incriminat,

¿ potser comença a obrir-se en el seu enteniment la percepció de que el sofriment és una mena de Sagrament per aquell que el rep sense odi ?.

¿ Que tot sofriment pot servir, àdhuc les justes penes per crims vergonyosos ” nos digna factis ” ?.

¿Que el sofriment imposat i just, pot unir-se a l’ofrena de sofriments lliures i immerescuts ?.

¿ Que Déu pertany a un ordre distint de l’ordre de l’exacta retribució ?

El criminal que fa aquesta reflexió al seu company, es commou en veure com Jesús sofreix, i com estima tot sofrint. ¿ Quants es convertiran com ell , en veuren’s sofrir , en veure Jesús que sofreix en nosaltres ?

I Lluc recull la seva pregaria :

Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne.

Des del silenci del company que reflexiona, des del fons de l’ànima , amb claredat sentim una resposta :

amén.

La contesta segura, certa, tranquil·litzadora definitivament per ambdós, surt de la boca de Jesús :

t’ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís

Potser contra una convicció més comú, més general, tinc la convicció de que la resposta anava per als dos companys de creu en aquella hora, i que es el compromís ferm i seriós, de que si som capaços d’assumir les conseqüències dels nostres propis actes, també va per nosaltres.

Antonio Mora Vergès