Dissabte, 10 de desembre de 1997. Un fred que pela. El Rolls Royce, provinent del cantó de Tàrrega, fa la seva entrada al poble de Guimerà. Avança lentament, fins que s’atura al bell mig de la carretera, a l’alçada de cafè de Cal Moretes. S’obre la porta del conductor. Hi baixa un home impecablement vestit, abillat amb guants i una gorra. El xofer s’adreça a la porta dels passatgers. Insinuant una reverència, l’obre. Dels seients posteriors hi baixa un home alt, vestit amb un elegant indument, semi-ocult per una jaqueta de cuiro fosc llarga fins els genolls. Sabates de tall anglès. Cabell abundant, clenxinat enrere. El segueix una senyora no menys distingida. Porta un abric de pell de visó, que només permet veure la part inferior de les cames, abrigades per unes mitges de seda i elegants sabates de taló alt, i les mans, d’ungles curosament pintades i generosament enjoiades; una abundant melena rossa, perfectament tenyida i ondulada, li cau sobre les espatlles, un maquillatge ostensible, però no ostentós, i unes orelles embellides per arracades de perles inusualment grans, a joc amb un collaret, rematen una aires molt refinats.
Els nouvinguts queden uns instants palplantats. Alcen la mirada cap al poble, que davalla de la costa entre les ruïnes del castell i el curs del riu Corb. Ell li murmurà alguna cosa a ella, i en rep com a resposta una sonora rialla. Agafats del bracet, avancen cap al bar. No hi ha ningú assegut a la terrassa (el fred dissuadeix de prendre el cafè al ras i encara es pot fumar a l’interior de les cafeteries), però l’escena ha cridat l’atenció als parroquians, que contemplen els singulars visitants a través dels finestrals del local.
En pocs segons, la parella fa entrada al cafè. Encara enriolats, s’aturen uns segons i, sabent-se el centre d’atenció –i fruint el moment- pregunten amb un castellà d’aires imperials per on poden trobar l’alcaldessa del poble, “la ilustre señora María Salvadó”. Ràpidament, l’amo del bar s’ofereix a fer-li una trucada, ja que normalment els dissabtes no acostuma a estar a la casa consistorial, i pregunta per qui ha de donar raó…
“Dígale que ha venido a verla Don Carlos Caro Vázquez Guillamas y Silva, ilustrísimo señor conde de Guimerà”, respon l’aristocràtic visitant, mastegant cadascuna de les síl·labes i gaudint de la reacció que entre els vilatans causa descobrir la seva identitat. L’acompanyant no pot ocultar una nova riallada, engolada i altiva, quan l’home del bar, astorat, deixa el telèfon, pren un paper i un llapis d’apuntar comandes i demana, amb l’accent d’aquell que ha perdut el costum de parlar la llengua de l’imperi, “perdone, excelencia: ¿Vasques qué más…?”.
Així més o menys va començar la primera visita a la vila que li donava noblesa del quinzè comte de Guimerà. Don Carlos acudia al lloc vint-i-quatre anys després d’haver obtingut la titularitat del restaurat comtat en una tensa disputa judicial amb els altres dos pretendents: Don Tello González de Aguilar i Doña Cayetana Fitz-James Stuart, popularment coneguda com a Duquesa de Alba. L’home anava acompanyat de Josefina Vicario Sastre, prestigiosa doctora que s’havia fet famosa pels seus consells sobre tractaments d’estètica en programes de televisió i que, més endavant, seria coneguda com la reina del botox, amb clíniques a Barcelona, Madrid, València i Mallorca, sovintejades per l’alta societat i altres personatges assidus del paper cuixé acolorit.
Poc després, lliurarien a la desassossegada alcaldessa del municipi una carta amb les credencials que identificaven el noble visitant, i passejarien pels carrerons del nucli, xerrant entre ells sense aturador i rient d’uns acudits que es creuaven i que resultaven poc menys que inintel·ligibles pels qui els van acompanyar en aquella improvisada recepció. En el seu voltejar, no van deixar de visitar l’església parroquial, interessant-se per si entre les tombes hi trobaven algun avantpassat. Abans de marxar, el comte va apuntar en un desmanegat paper un número de telèfon, amb prefix de Madrid, com a fil de contacte. Tot plegat, un episodi al més digne estil celtiberia show i que va donar tema de conversa durant una bona colla de setmanes als estupefactes vilatans que la van presenciar. La primavera següent, en un acte ja formal i anunciat, el comte tornaria a la població, aquest cop acompanyat de diversos personatges de la noblesa catalana, entre d’altres Don Carlos de Montoliu, baró de l’Albi i senyor de Montsonís, i faria un recorregut protocol·lari pels carrers, talment la confirmació del seu senyoriu sobre el lloc i els vassalls.
Don Carlos era l’hereu d’un Comtat, el de Guimerà, concedit pel rei Felip III l’any 1599, en agraïment als generosos donatius rebuts des de les Corts de Barcelona amb motiu del seu enllaç amb Margarida d’Àustria. La institució del nou títol comtal coincidiria també amb d’altres de l’entorn de la Baixa Segarra, com el de Santa Coloma o el de Savallà. El beneficiat, primer comte doncs, fou el seu majordom, Gaspar Galceran de Castre Pinós de So i d’Aragó-Gurrea, home molt il·lustrat, però que mai va arribar a trepitjar la vall del Corb. En morir sense descendència, l’any 1638, s’entaularia el primer dels innumerables litigis successoris que han sovintejat en aquesta casa comtal.
El 30 de juliol de 2004 moria cristianament Don Carlos Caro i, com ja era tradició, s’entaulava un nou litigi per la successió del preuat títol. Novament, Cayetana esgrimia els seus drets, i ara s’enfrontava a María Inmaculada Caro Carvajal, neboda del finat. Aquest cop però, la setze cops Grande de España es reviscolava de la derrota de 1973 i afegia a la seva llarguíssima llista de títols nobiliaris l’únic que afectaria territori català.
A diferència del seu antecessor, però, Doña Cayetana, la Duquesa, en els deu anys que va fruir del preuat títol, mai va visitar Guimerà, tot i que, a fe de Déu, hagués estat un esdeveniment tant o més sonat que el reeixit Mercat Medieval que celebra cada any la vila. Poc temps abans de la seva mort, ocorreguda el passat 20N, transmetia el comtat el segon dels seus fills, Don Alfonso Martínez de Irujo i Fitz-James Stuart, economista bregat a la Banca Morgan, la Banca Saudí i, a més, concertista de guitarra, qualitats totes elles que el fan ben adequat per ser el continuador de tan antiga soca. Quedem amatents a la visita. Noblesa obliga.