L’església de Santa Pel•laia, exercia com parròquia d’aquesta població de masies escampades per les Gavarres, amb una extensió propera als 350 quilòmetres quadrats; la construcció està emplaçada en el replà d’una alta carena d’aquesta serralada, en un punt albirador d’amplis panorames sobre l’Empordà i el Gironès i la Selva.
El lloc de “Sanctae Pelagiae” surt esmentat l’any 1064 en el testament de Ponç, preceptor de la Seu de Girona. A les“Rationes Decimarum” dels anys 1279 i 1280 hi figura l’“ecclesia de sancta Pelagia“, la qual consta com a parroquial als nomenclàtors diocesans del segle XIV i posteriors.
La descripció tècnica ens diu; edifici d’una nau capçalera poligonal; la seva orientació ha estat capgirada: l’absis actual és a l’extrem de ponent i el frontis a llevant. L’interior ha estat enterament cobert d’arrebossat, igualment que bona part del parament extern. A l’extrem de llevant de la nau hi resta un tram del temple romànic: dues crugies amb volta de canó sobre dos arcs torals de mig punt amb pilars adossats que han estat arranats a bona altura. En aquest tram s’hi afegí un cor. El sector occidental de la nau, d’època molt posterior a l’esmenta’t, és de més amplada i s’hi obren deus capelles laterals; les coltes són de llunetes.
La façana actual té una porta rectangular amb llinda i un petit rosetó. Al NE de l’edifici s’hi dreça el cloquer, torre quadrangular amb arcs de mig punt i coberta prominent. Només és visible en alguns espais el parament de la part menys antiga, de grans rebles lligats amb morter.
Santa Pel•laia, malgrat que no ha tingut poeta que la canti, està ‘voltada de soledats’, com em recorda encertadament el Josep Olivé Escarré.