A SYNERA RECORDANT A L’ESPRIU

Pujàvem fins al turó des de on s’albira l’infinit, el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés; s’apropen ja aquells dies en que la ciutadania endreça les seves propietats mortuòries, i dedica un record als que ens precedien en el camí vers l’eternitat.

Cercava el nínxol on reposaven les restes del Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 – Barcelona, 22 de febrer de 1985); des d’aquell indret sens fa visible la Capella de la Pietat que presideix el ‘cementiri els rics’.

Declamava allí el seu Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

http://www.tv3.cat/videos/4492832/Espriu-llegeix-Assaig-de-cantic-al-temple

M’anava guanyant l’emoció fins que en el darrer paràgraf, m’havia d’aturar i durant una bona estona sanglotava; el Salvador en la seva obra havia sabut recollir els anhels íntims de tot un poble !.

Quan m’asserenava i desprès de concloure la meva declamació fèiem un tomb per aquest Cementiri de Synera, que havia estat fins aquest dia per a mi només un somni.

Share

Leave a Reply

You must be logged in to post a comment.