ELS ESCLOPS.

El Pere, el vell fuster, és treballant un tros de tronc de pi. L’alça amb la mà dreta i el mira jutjant la seva feina. Lentament afina l’estructura exterior i aquell tros de fusta adquireix a les seves mans envellides d’anys i treballs la forma d’un esclop.

L’Eduard, l’aprenent, fa pocs dies que treballa a la fusteria. Se’n recorda ben bé  com va ser. Passejava acabat el col·legi pel carrer. No li agradava la vida de masover esclau sempre del temps i dels capricis de l’amo. Al seu cap rondaven altres feines i de sobte va fixar-se, al passar davant del portal, en aquell home ja gran que donava vida a una cosa molt senzilla, simplement una forca.

Va quedar-se palplantat mirant el treball i la precisió com tallava la fusta. Tallava, mirava i tornava a tallar. Alguna vegada només una petita virolla sortia de l’eina. Altres una llarga virolla s’enroscava com una serpentina. Als seus ulls era una meravella que d’aquell simple tros de fusta pogués sortir-ne un utensili tan necessari per feinejar.

El fuster va aixecar el cap i veient el noi que mirava tan atentament va preguntar-li

Què noi, t’agrada?

-     Si senyor- va respondre l’Eduard.

-     Llavors escolta si t’agrada a mi en manca un ajudant. Vols vindré a treballar amb mi?

-     Li demanaré al pare i si en dóna permís treballaré amb vostè. Faré culleres, forquilles, bastons…

-     Para noi, no t’embranquis tan aviat. Pensa que el primer any un aprenent se’l passa escombrant i netejant les eines. No creguis que és bufar i fer ampolles.

-     Però aprendré a fer coses.

-     Sí, i d’altres coses interessants. També cadires, portes, finestres… Aquesta feina que faig avui és purament d’entreteniment. N’hi ha més i de més pesades.

-    Però en sabré, oi?

-     Sí i com veig el teu interès crec que seràs un bon fuster.

Han passat molts anys. El vell Pere és mort. Ara un altre fuster en qui reconeixeríem a l’Eduard, però cinquanta-cinc anys més gran, treballa assegut al pedrís del carrer i de les seves calloses mans neix una forma ben estilitzada.

Són els esclops de la seva néta pel ball de bastons de diumenge a la plaça gran. Com ella li diu:

-   Avi, uns esclops que quan salti facin clop-clop al ritme de la música.

L’avi Eduard acarona la fusta com si fos la pell fina de la seva néta i pensa en les paraules del Pere, el mestre fuster:

-   Sí, tu també aprendràs a treure coses boniques d’un tros de fusta.

 

Miquel Pujol Mur.

 

Share

Fer un comentari

Disculpa, has d'identificar-te per a escriure un comentari.