IMAGINEU-VOS una nena maca, molt maca. Amb la pell blanquíssima i repleta de pigues, ulls enormes d’un verd tan clar que es confon amb el blau, cabells vermellosos rinxolats i el somriure sempre a punt. Aquesta nena es diu Clara i viu a Girona des que va néixer, ara fa onze anys. Avui la Clara té festa perquè són les Fires de Sant Narcís. Ara mateix travessa el Pont de Pedra sobre l’Onyar, un riu que s’ha desbordat moltes vegades però aquesta tardor du tan poca aigua que qualsevol gavina pot caminar-hi tranquil·lament sense mullar-se les plomes. L’Onyar és ple de gavines, però també de carpes i ànecs que s’hi concentren amb l’esperança que algun vianant els llanci pa, cacauets o qualsevol cosa per menjar. Quan travessa el riu, la Clara s’atura sovint a mirar aquests animals, però avui té altres coses al cap i camina molt de pressa. Amb el seu metre setanta, fa els passos tan llargs i lleugers que en cinc minuts ja s’ha plantat a la Devesa, el parc urbà més gran de Catalunya, amb uns plataners tan alts que ni l’atracció més alta de les fires pot fer-los ombra. Les fulles caigudes, d’un marró clar que recorda la closca de les nous, formen una catifa gens compacta i força relliscosa. La fragor és eixordadora. Música a tot drap en cadascuna de les atraccions. Crits i rialles, paraules que s’escampen entre la multitud com un murmuri allargassat que sembla no tenir fi. La Clara s’obre pas com pot entre els núvols de cotó fluix, les pomes ensucrades i els xuixos de xocolata. Camina tan ràpid com li és possible, perquè la mare no sap que ha sortit de casa, ni que ha anat a fires, ni menys encara que hi ha anat sola. La mare, de fet, l’ha castigat sense sortir perquè l’altre dia la Clara li va demanar una cosa i, quan li va dir que de cap manera, es va posar feta una fera, amb plors tan enèrgics que quasi sobresortien per sobre del xivarri de la Devesa. La mare va acabar bufetejant-la amb tanta força que li va deixar la mà marcada a la galta, però la Clara no va deixar de sanglotar i gairebé van haver d’arrossegar-la fins a casa. “No sortiràs més en totes les fires!”, li va etzibar la mare, però ara ella camina entre els plataners amb tanta decisió que ningú que la vegi pot tenir cap dubte que sap molt bé cap on va.
La seva cara de nina mostra una determinació ferotge, derivada de la certesa que desobeir la mare, aprofitar que ella i el pare han anat a visitar la tieta Rosa a l’hospital per sortir d’amagat de casa i anar corrent cap a fires, és l’única manera de reparar la injustícia de l’altre dia, quan ni les paraules ni les raons van servir-li de res. Tot i que no té la sensació d’estar fent cap malifeta, a mesura que s’acosta al seu objectiu nota una escalfor que se li encén dins del pit. Mai no havia desobeït cap ordre, però tampoc s’havia posat tan rebeca que la mare no tingués cap més opció que picar-la. Un cop sec i precís que ja se li ha esborrat de la cara però trigarà molt de temps a oblidar. Amb gambades cada cop més curtes, perquè ja és molt a prop i vol trobar la millor manera de dur a terme els seus propòsits, la Clara camina entre olors de coco i anís, ametlles i botifarres, suor i pixats. Mai no ha viscut en un conte de fades, però cada cop té més clar que viure no és tan agradable com s’imaginen moltes de les seves amigues. Només cal fixar-se en la gent que l’envolta. L’ambient és festiu, però molts tenen cara de pomes agres. Ara mateix, per exemple, dos grups de nois es barallen en una rotllana improvisada, amb trencadisses d’ampolles de cervesa, estirades de cabells, cops de puny a dojo i un escàndol del dimoni. Ningú no fa res per separar-los i, quan al cap de tres o quatre minuts arriben dos agents de la Policia Local, la majoria tenen la roba estripada i la cara plena de sang. La Clara ja havia vist unes quantes baralles al pati del col·legi, però mai no n’havia presenciat cap de tan bèstia. Quan torna la normalitat, una ullada al rellotge li confirma que s’haurà d’afanyar molt si no vol que la mare s’enfadi encara més que l’altre dia. Tot i això, es distreu un moment en veure que un gos molt petit, tan sec que se li poden distingir perfectament totes les costelles, llepa una taca de sang al terra. Mai no ha tastat la sang, ni tampoc la terra, però dubta que el pobre gos en mengés si tingués altres alternatives. Sense pensar-s’ho dues vegades, es treu de la butxaca els cinquanta euros que ha agafat de la capsa daurada on els seus pares desen els diners, compra una hamburguesa amb formatge a la guingueta del costat i li ofereix al gosset, que primer es limita a olorar-la. No deu saber què és, pensa la Clara, que amanyaga aquell petit sac d’ossos mentre li posa un tros de carn a la boca. Aquest cop sí que li fa una bona queixalada, i després una altra i una altra. El gos mastega satisfet i la Clara recorda que encara no ha fet el que havia vingut a fer.
És en aquest moment quan s’adona que la nena de l’altre dia, suposa que la filla de l’home del pop –del firaire que fa funcionar l’atracció coneguda com el pop, uns tentacles enormes que pugen i baixen a gran velocitat enmig d’una cridòria esfereïdora–, és a pocs metres d’ella i continua embadalida amb la parada de les castanyes. Té la cara rodona, galtavermella, i tot en la seva mirada indica que no fa res més que reprimir les temptacions d’anar corrent a agafar-ne un grapat. Quan la va veure l’altre dia allà asseguda, amb uns ulls més tristos que avorrits, la Clara va pensar que, tot i tenir una atracció tan gran com el pop, el seu pare no tenia prou diners per comprar-li castanyes o, almenys, ni es plantejava que la nena es morís de ganes de menjar-ne. Aquest va ser l’origen de la discussió amb la mare. Li va dir que no digués bestieses i que de cap manera permetria que li comprés castanyes a la nena galtavermella. Ja sabeu com va acabar la història, però ara la Clara no ha de demanar permís a ningú i, amb els diners que li han sobrat després de comprar l’hamburguesa per al gos, demana dos quilos de castanyes.
Dos quilos és una quantitat raonable, suficient per deixar-la contenta la resta de les fires, pensa la Clara quan s’hi acosta i li ofereix el cabàs. La nena la mira estranyada, però de seguida se li encenen una mica més les galtes i li pregunta “Son per a mi?”. “I tant que són per a tu”, respon la Clara. “Fes-ne el que vulguis”, afegeix. Llavors, molt lentament, la nena posa la mà al cabàs i crida “Són calentes, molt calentes!”, amb una cara de felicitat tan gran que, sense mirar enrere, la Clara surt disparada amb l’esperança d’arribar a casa abans que els pares. Corre tan de pressa que triga la meitat que a l’anada. Entre esbufec i esbufec, busca les claus a la butxaca. Abans que pugui fer-les servir, però, la mare obre la porta d’una revolada. Branda davant seu la capsa daurada dels diners, prova evident que ha trobat a faltar el bitllet de cinquanta euros. En aquest precís instant, la Clara s’adona que algú panteixa als seus peus. És el gosset de l’hamburguesa, que l’ha seguit tota l’estona. La mirada furiosa de la mare fa preveure tot tipus de càstigs, cops i amonestacions, però la Clara improvisa el millor dels seus somriures i pregunta: “Ens podem quedar aquest gosset, mama?”.