Mes: abril de 2018

MONUMENT A EUSEBI GÜELL I BACIGALUPI. LA POBLA DE LILLET. EL BERGUDÀ SOBIRÀ. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant del ‘monument’ que la Pobla de Lillet, aixecava a la memòria de l’ Eusebi Güell i Bacigalupi, I comte de Güell (Barcelona, 15 de desembre de 1846-ibídem, 8 de juliol de 1918) , patrimoni Gemat ens diu que es col·locava la primera pedra del seu monument commemoratiu el 25 de Juliol de 1924, i el 25 de Juliol de 1926 es va inaugurar, el ‘monument ‘ és un medalló amb la seva efígie, emmarcat en un conjunt de pedra constituït per un mur frontal, una placa explicativa, un estanyol, una font per beure, arbres i dos bancs. Tot plegat funciona com a monument i lloc d’estar i espai ornamental. Obra segons llegeixo a patrimoni Gencat de l’enginyer Patricio Palomar Collado (+ Barcelona, 15.01.1980)

La societat Asland SA, primer Companyia General d’Asfalts i Pòrtland, la va fundar Eusebi Güell i Bacigalupi el 15 de juliol de 1901 a Barcelona, l’empresa va comprar les mines, pedreres i salts d’aigua necessaris per a la producció de ciment en general, i específicament el pòrtland. El nom Asland es deriva de les paraules Asfalt i Pòrtland.

A finals dels anys 20 produïa unes 300.000 tones anuals, i – la frase em sonava ‘rara – tenia llaços amb les companyies elèctriques.
Al llarg de la seva història aquesta empresa va explotar el sector del ciment des de les seves fàbriques de Castellar de n’Hug (la Fàbrica de Ciment Asland, actualment un museu, a la vora de la Pobla de Lillet),.., raó que explica aquest ‘monument’.

L’ Eusebi Güell i Bacigalupi, I comte de Güell (Barcelona, 15 de desembre de 1846-ibídem, 8 de juliol de 1918), no va dedicar-se al tràfic d’essers humans – encara que aleshores aquesta ‘consideració’ alguns la negaven als negres -, si certament però, el seu pare Joan Güell i Ferrer (Torredembarra, 3 de març de 1800 – Barcelona, 29 de novembre de 1872), i el seu sogre Antonio Víctor López y López de Lamadrid (Comillas, Cantàbria, 12 d’abril de 1817—Barcelona, 16 de gener de 1883), I marquès de Comillas. Barcelona recentment retirava una estàtua seva de la via pública.

La modèstia del ‘monument’, afegida a la llunyania de Barcelona, permetran possiblement la seva conservació a l’ombra del pont gòtic.

LA VIDEOTECA DE LA ‘CAVERNA’.

L’inefable Cayo Lara Moya (Argamasilla de Alba, 29 de enero de 1952), ens passava al davant a tots [ EUROPA PRESS Oviedo 24/04/2015 16:52] , “La cova d’Alí Babà, comparada amb la seu de Génova, era el portal de Betlem”
https://www.ara.cat/politica/cayo-lara-IU-genova-ali-baba-trillo-pujalte-Barcenas-arxiu_0_1345065684.html

Corria la brama [ fama, veu pública], ja se sap que és la única cosa que corre en aquest reialme en el no acostuma a córrer quasi res; no per exemple la seguretat social, i menys a la Catalunya del 155, on assistia astorat a l’alta hospitalària d’un pacient diagnosticat de litiasis biliar que havia passat una setmana hospitalitzat i que marxava a casa decandit i feble. La llista d’espera a Sabadell està entre 3 mesos i tres anys, i li explicaven que no el podien operar perquè aquesta intervenció es fa en regim ambulatori, i alguna cosa relativa al ‘protocol’, tot plegat en roman paladino, sonava a fabricar-se feina amb el dolor dels pacients.

Torno al tema, corria la brama de que havien desaparegut alguns dels vídeos que es guardaven a la caverna – per si calia fer-los públics, per l’interès general – , en els que lògicament apareixen personatges importants fent i dient ‘coses inconvenients’, vistes des de la perspectiva d’una ciutadania tipa de retallades, de limitacions de drets civils i socials, i astorada davant la llicència per ‘violar’ que si més no sembla que s’atorgarà durant els Sanfermines.

Amb els anys he fet el mateix camí que l’apòstol Tomàs, necessito, no únicament sentir, ni fins només ‘veure’, sinó que em cal posar la mà dins les ferides. D’aquesta actitud en els països democràtics en diuen ‘ presumpció ‘innocència’.

DE VEGADES L’EMPRENYAMENT ÉS MEDICACIÓ.

Amic lector/a,  com nosaltres deus constatar que en l’actualitat molta gent està EMPRENYADA, tants, tants, que  sembla quasi un estat ‘normal’.

Si tinguéssim un màster ‘Cifuentes/Casado” ho atribuiríem de ben segur a la situació política, i fins potser a l’atipament de noticies, dia si , dia també,  de corrupció,  quina instrucció  judicial  curiosament es perllonga anys i anys.

Malgrat que no tenim cap màster, i no som tampoc llicenciats en medecina i cirurgia, tenim el costum de llegir els prospectes del medicaments que  – per qualsevol cosa – ens recepten, diria que amb excessiva alegria alguns metges.

Hi ha estudis – seriosos – que diuen que  la ‘medicalització de l’existència humana’    té una bona part de culpa d’aquestes alteracions de caràcter, que van des de manifestacions d’ira, fins a ‘sorties de to’ del tot inexplicables.

http://www.mentesana.es/salud-mental/pastillas-danan-cerebro-causan-estres-depresion_1414

En la línia de col·laboració  que encetàvemamb el ninotaire li demanava una imatge que il·lustres això que explico.

ninotaire

Que us sembla a vosaltres ?.

Manllevava el títol de la cançó “Sobre la pau”  del Ramon Pelegero i Sanchis, més conegut pel nom artístic de Raimon, (Xàtiva, 2 de desembre de 1940)

https://www.youtube.com/watch?v=kyMdCiKPPks

LA REVOLTA DELS PEIXOS PETITS. DE MOMENT , FICCIÓ.

Hi ha una frase feta que moltes persones donen per certa , “el peix gran SEMPRE es menja el petit”; matiso ,  “si els petits es deixen”.

Us adoneu que perquè sigui certa cal que SEMPRE, SEMPRE, existeixin els peixos petits?.

Sou conscients que en el “ mar real”  les especies més amenaçades d’extinció son ‘ els peixos grans’.?.

Està clar però, que la dieta dels peixos grans consisteix en menjar peixos petits, oi?

La translació a la terra – no m’atreveixo a dir ferma –  desprès de la pallissa que el Barça li donava al REIAL SEVILLA, malgrat la retirada de samarretes grogues, i altres pertinències ‘privades’ que es feia als aficionats culés, s’ha fet quasi sempre de forma equivocada – per part dels dèbils – que volen competir amb les lleis,  normes, disposicions, límits,..,  que fitxen UNILATERALMENT els ‘peixos grans’.

Que succeiria si els ‘dèbils’ deixessin/deixéssim de comprar productes d’una o algunes GRANS MARQUES?.

Que succeiria si els ‘dèbils’ optessin/optéssim per consumir NOMÉS productes de proximitat?.

Que, us sembla que succeiria si els ‘dèbils’ es decidien a fer negocis entre ells excloent als  ‘peixos grossos’ ?

ninotaire

Seguiu fent-vos preguntes i us ben asseguro que veureu la llum.

L’article és una joint venture  entre dos membres del Diari de Castellar del Vallès

SANTA LLÚCIA DE TRAGÓ. PERAMOLA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) amb l’església de Santa Llúcia i el petit fossar de Tragó al fons.

Llegia a patrimoni Gencat que es referències històriques sobre l’església de Santa Llúcia de Tragó són mínimes.

A la relació de la dècima del bisbat d’Urgell de 1279, dins del deganat d’Urgell, hi figura l’església de Drago.

Aquesta església ha estat sota diferents advocacions al llarg del temps. Inicialment havia estat dedicada a Santa Maria del Pla de Tragó, a inicis del segle XX n’era titular Nostra Senyora del Roser. Havia estat església parroquial i tenia com a annexes Sant Nicolau de Nuncarga i Sant Climent de la Sala de Nuncarga.

Actualment és sufragània de l’església parroquial de Sant Miquel de Peramola.

Fou restaurada durant els anys 80 del segle XX.

Església d’una sola nau amb capçalera trilobulada, amb un absis central i dues absidioles. La nau és coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals que arrenquen de pilastres adossades als murs. A ponent hi ha un espai que sembla un cor o tribuna elevada que és un element singular en l’arquitectura d’aquesta època. Al centre de cada absis hi ha una finestra de doble esqueixada . A la façana de ponent hi ha una altra finestra de les mateixes característiques. La porta s’obre a la façana sud, amb un arc adovellat. El campanar d’espadanya, d’un sol ull, és situat a la façana de ponent i sembla d’època posterior a la construcció de l’església. La capçalera presenta decoració d’arcuacions llombardes entre lesenes. Les parets de la nau estan sobrealçades i es conserven lloses del ràfec de la primitiva coberta que sobresurten de la paret. L’aparell és de carreus petits i regulars, col·locats formant filades. Les absidioles abracen les cantonades del cos de la nau. Es tracta d’una mostra de romànic llombard propi del segle XI.

Cal admetre – d’això se’n diu ‘fair play’ – l’excel·lent tasca destructiva duta a terme durant la dictadura franquista, també, també, la inanició en el anys de ‘democraciola’ previs a d’implantació de l’article 155.

Malgrat tot, Catalunya, els catalans, hem de persistir – ens hi va la pell – està clar que NO És democràtic un estat que qüestiona que els mestre tinguin OBLIGACIÓ de conèixer la llengua dels alumnes, i es creu LEGITIMAT per espoliar als ciutadans vestits d’un determinar color, oi?

Aquests petits fossars em recorden SEMPRE, SEMPRE, els versos del Frederic Soler i Hubert, “Serafí Pitarra” (Barcelona, 9 d’octubre de 1839 – Barcelona, 4 de juliol de 1895)

L’EFECTE CIFUENTES

La noticia de la  presumpta obtenció  de forma ‘irregular’ d’un màster per part de la María Cristina Cifuentes Cuencas (Madrid, 1 de juliol de 1964), filla del general d’artilleria José Luis Cifuentes Freire, traspassat l’11 de febrer de 2015, està tenint en l’àmbit universitari i en el món acadèmic, unes conseqüències demolidores que em quantificaven  – no us avorriré amb xifres –  en milions d€

ninotaire

Imagino que alguns heu sentit parlar de l’efecte papallona, formulat per Edward Norton Lorenz (West Hartford, Connecticut, EUA, 23 de maig de 1917 – Cambridge, Massachusetts, EUA, 16 d’abril de 2008) pioner de la teoria del caos, que  defensa que <<el simple aleteig d’una papallona podria provocar canvis dràstics a llarg termini i fer-ne invàlids els càlculs>>.

L’efecte ‘Cifuentes’, té  – i tindrà més encara – la virtut de fer retrocedir el reialme que gestiona el PP al segle XX, o XIX, XVIII,…, actuacions com les de la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, , i  els  ministros de Interior, Juan Ignacio Zoido; de Educación, Cultura y Deporte, Iñigo Méndez de Vigo, y Justicia, Rafael Catalá, cantant “el novio de la muerte” vénen-  si calia – a confirmar aquest retrocés, que expliqeun com un ‘ “avance hacia la retaguardia”

DE QUAN ‘LO MODERN’ ERA LA CUINA ECONOMICA DE LLENYA I/O CARBÓ.

No anirem fins al ‘descobriment’ del foc, fora massa llarg, oi?.

Començarem amb les anomenades ‘cuines econòmiques ‘ que funcionaven amb llenya i/o carbó, i que feien necessària l’existència de llocs de venda d’aquests consumibles. Recordeu on hi havia un carboner a Castellar del Vallès?.  Teniu fotografies del local ?.

Una mica d’història – a petites dosis – fins els cervells més ‘sensibles’  la poden digerir bé, oi?.

En inventar-se l’estufa se’n va aprofitar sovint l’extrem superior, molt calent, per cuinar. Quan l’estufa es va fabricar de fosa, a partir de la mateixa idea es va fabricar la que es coneix com a cuina econòmica, més gran que l’estufa i amb més accessoris i usos. El qualificatiu d’econòmica li ve del fet que, com la salamandra, aprofitava el combustible molt millor que la cuina tradicional de la llar de foc.

L’estufa té dos compartiments per a la combustió, un de superior per al combustible (braser) i un altre d’inferior on cau la cendra (cendrer). A la part superior té un pla de treball amb la boca d’alimentació de combustible rodona, amb una sèrie d’anells de fosa concèntrics, que serveixen de tapadora. Traient un o més dels anells, segons la grandària de l’atuell de cuina, també es pot obtenir foc viu per a certes preparacions que ho requereixen (especialment els fregits amb oli). La boca d’accés al cendrer i per a l’entrada de l’aire de combustió és a la part frontal i al costat la boca del forn.

El conjunt es completa amb una fumera que evacua el fum cap a l’exterior. A més de la regulació de l’entrada d’aire a la boca del cendrer, de vegades hi ha una altra regulació a la sortida del fum mitjançant una planxa metàl·lica, perpendicular a l’eix del conducte, que llisca per unes guies i tanca la secció de la fumera, en part o gairebé tota, a voluntat.

A partir de 1820 s’anà imposant l’anomenada ‘ cuina econòmica , completament de ferro i amb refinaments com ara cremadors i forn, tot i que seguia funcionant amb llenya o carbó.

En alguns tipus de cuina, dins de l’espai per al combustible (braser) hi ha un escalfador d’aigua que s’emmagatzema en un dipòsit exterior i que permet disposar d’aigua calenta per a usos sanitaris; aquesta aigua circula per tir tèrmic. En altres casos l’intercanviador es fa servir per alimentar una xarxa de radiadors i escalfar l’habitatge, però aquest últim sistema no és gaire satisfactori perquè en dies freds redueix notablement el rendiment de la cuina.

El nom d’ estufa domèstica que s’utilitza en alguns països americans per designar la cuina prové precisament d’aquest tipus d’estufa/cuina. Actualment se segueixen fabricant, a preus força elevats, ja que hi ha gent que li agrada cuinar per aquests mètodes antics.

Malgrat que no s’acostuma a posar aquesta llegenda ‘Feci quod potui, faciant meliora potentes ‘en els nostres dies; almenys en les meves publicacions amic lector, m’agradaria que implícitament la tinguessis sempre per inclosa.

Feci quod potui, faciant meliora potentes

Literalment ‘ he fet el que he pogut, que ho faci millor qui pugui’

Per descomptat agrairem infinitament – tots els castellarencs – saber més coses de Castellar del Vallès, e la seva història, de les seves gents,…

Coneixem la dita ‘ ningú és profeta a casa seva’, penseu  però, que  a Castellar del Vallès, únicament al voltant d’un 15% de la població és nascuda aquí, de pares que al ensems també ho son, la resta de més lluny de més aprop, TOTS SOM EMIGRANTS.

Animeu-vos !!!!

Antonio Mora Vergés

DE QUAN ES ‘RECICLAVA’ EL PA DUR.

Potser el terme ‘reciclava’ no li escau gaire a les formes diverses en que al llarg dels segles s’ha reconvertit  el pa dur en una menja deliciosa.

Fora de Catalunya, als catalans se’ns coneix pel pa amb tomàquet; recordo  que en una ocasió – fa molts, molts anys – demanava un tomàquet – que em portaven no gaire madur – i el sucava amb el pa, el servei que ho contemplava va comentar en veu no gaire baixa ‘ mira que guarradas hacen los catalanes con el pan’

El  tomàquet arribava d’Amèrica a darreries del segle XV, la seva implementació a la Mediterrània, va ser lenta però molt profunda, i  des del segle XVIII és un ingredient fonamental en la dieta i la cultura gastronòmica.

Al segle XVIII va iniciar-se el cultiu del tomàquet, a les comarques del Maresme i del delta del Llobregat, que es van consolidar durant el XIX, a mesura que creixia la població del nucli urbà de Barcelona.

A finals del segle XIX es consolida l’horta de València, on ja des d’un començament va destacar la producció de tomàquets, juntament amb melons i pebrots.

L‘any 1931 la província de València produeix més tomàquets que cap altra d’Espanya, i amb varietats molt diverses.

Sovint pensem que el sabem i/o tenim ara, ha estat així des de la nit dels temps, i està clar que el tomàquet,  que es refrega  per damunt del pa, per fer-lo mengívol quan està dur, té en el millor dels casos tres segles d’antiguitat.

D’alguns dels sistemes que hi havia abans – i que encara continuen practicant-se – esperem que ens n’expliquin algun detalls laPepi Lacambra Pascual,  la Silvia Molera Escanero, o algun lector.

Animeu-vos !!

A QUINA EDAT ELS CONVÉ ANAR SOLS A L’ESCOLA ALS INFANTS?.

Llegia i ho trobareu en aquest enllaç ; els nens i les nenes de sis, set i vuit anys són capaços d’administrar-se el temps i, si saben a quina hora han de sortir de casa, deixen les coses preparades el dia abans. En canvi, si els aixequem del llit, els rentem, els vestim, els alimentem, els posem la motxilla a l’esquena i el traslladem en cotxe fins a la porta de l’escola, no tindrem la seguretat que arribin a temps i, a més a més, mostraran dèficits d’atenció perquè pràcticament arribaran adormits. Per contra, si ells es fan càrrec d’aquests passos (preparar-se els deures, la roba o la motxilla), al llarg del camí, podran esbargir-se una estona amb els seus amics i entraran a l’aula amb un nivell d’atenció més elevat. Està comprovat empíricament.
  “el nen es fa sol i és ell qui construeix l’home”. Tant és així que els infants són indicadors ambientals i pacificadors quan ens mostren que l’entorn urbà és saludable perquè poden transitar-hi i interactuar. Però, a més a més, proporcionen seguretat. Quan nosaltres pensem en termes de seguretat, acostumem a associar-ho a la presència d’agents de policia, càmeres de vídeo i altres tecnologies destinades a garantir el control i la vigilància. Una funció que abans requeia en la ciutadania, que s’ocupava de l’ambient urbà i el cuidava, i que ara hem delegat en els polítics, a qui reclamem que dediquin recursos a desplegar mitjans per fer-nos sentir segurs. Per contra, la presència d’un nen a la via pública ens obliga a fer-nos-en càrrec i això fa que construïm un veïnatge i un sentit de comunitat adequat al seu voltant, cosa que, de retruc, produeix seguretat.
El món ha canviat d’ençà que nosaltres érem menuts, i està clar que NO TOTS ELS CANVIS s’han fet en la bona direcció.
Vols que els teus fills/es tinguin una ment oberta i estimin la llibertat?.  Obre la teva ment, i defensa la teva i LA SEVA llibertat, ara que ells LEGALMENT no poden fer-ho.

Carta de las niñas y niños a los adultos