Mes: maig de 2017

Retratava la façana de l’edifici de l’ ajuntament de Foradada, a la comarca de la Noguera, que es troba a la banda nord de la plaça Major de la població, encarada a la façana de l’església de Sant Josep

Patrimoni Gencat ens diu que es tracta d’un edifici aïllat, de planta rectangular, d’aproximadament 17 metres per 11 metres , amb la façana principal en el costat llarg que afronta amb la plaça Major, dos pisos i golfes i teulada a doble vessant que desaigua en els costats curts. Està construïda amb maó i arrebossada amb morter de calç.

La façana principal disposa els seus elements de forma simètrica, amb una franja central, lleugerament més avançada que els laterals de la façana, on se situa la porta d’accés principal, i dues finestres, una a cada banda. Al primer pis es disposen dues finestres a la franja central i dos finestrals amb balcó a cada banda i sobre les finestres del primer pis. Totes aquestes obertures estan rematades amb arcs rebaixats. A les golfes s’obren, a la franja central, tres finestres de mida més petita i rematades amb arcs de mig punt. Tota la façana es remata amb una motllura: La part que correspon a la franja central es remata amb un frontó semicircular mentre que les bandes laterals decauen a banda i banda amb un perfil curvilini còncau fins esdevenir planes. En el centre del frontó circular hi ha un rellotge. En conjunt es pot dir que aquesta façana dialoga arquitectònicament amb la façana de l’església de Sant Josep, de perfils curvilinis similars en els laterals mentre que el centre es remata amb un frontó triangular de línies clàssiques. Cal dir que l’edifici de les escoles va ser plantejat a partir d’aquesta església quan es va decidir, a finals del segle XIX, substituir l’església vella per aquest edifici funcional.

Les façanes laterals presenten igualment una disposició simètrica de les obertures, amb tres finestres d’arc rebaixat a la planta baixa i tres finestres rectangulars al primer pis. La façana posterior, amb una balconada de barana de ferro forjat i un total de vuit obertures no disposades simètricament, no té l’elegància de la façana principal.

Actualment l’edifici, després d’haver allotjat l’escola pública durant bona part del segle XX, és la seu de l’ajuntament de Foradada. Sobre la porta principal, un fris rectangular de rajola esmaltada conté la llegenda ‘Casa de la Vila’ envoltant una creu de Malta i l’escut municipal que representa la roca foradada que dóna nom al poble.

Demanaré a l’Ajuntament ajuntament@foradada.cat les dades de l’autor d’aquest magnífic edifici , faig extensiva la petició urbi et orbe a tothom, persona i/o entitat, catalana o estrangera, que pugui donar-nos al resposta.

Rebia un e.mail des de l’Ajuntament de Foradada a la comarca de la Noguera, en el que en relació a l’autor de l’edifici de les escoles – ara seu de la Casa de la Vila – en diuen ; segons la documentació que tenim, l’autor d’aquest edifici va ser l’arquitecte municipal José M. Font Blanco.

Salutacions

Gemma

En trobava poca informació per la xarxa :
https://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/arxiu/afonsbcn/FontBlanco/FontBlanco_c.htm
https://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/arxiu/afonsbcn.htm

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ a qui dec gratitud eterna per la seva col•laboració constant i desinteressada, em deia que era fill de l’arquitecte August Font i Carreras (Barcelona, 2 de juny de 1846 -Barcelona, 6 de març de 1924)
https://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/arxiu/afonsbcn/FontCarreras/FontCarreras_c.htm

Enviaré aquestes dades a l’Arxiu Comarcal de la Noguera, acnoguera.cultura@gencat.cat , on espero trobar col•laboració en aquesta recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, i al que faig des d’aquí ofrena del material recopilat a https://issuu.com/1coneixercatalunya

Lleida té el dubtós honor de ser una de les províncies catalanes més descurades quan a la documentació del seu patrimoni històric i/o artístic.

Foradada tenia 1084 veïns al cens de 1857, això ens permet suposar que hi havia escola almenys a Foradada, i Rubió, i malgrat no trobar cap esser humà per a preguntar-li aventuro que és molt possible que també a Montsonís n’hi hagués, ens agradarà rebre’n imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’antiga església romànica de Sant Pere, del segle XI , fou enderrocada a finals del segle XIX i en el seu lloc s’hi va construir l’edifici de l’escola-ajuntament

Antonio Mora Vergés

Retratava al Josep Olivé Escarré davant d’aquesta magnifica estructura de ferro, no senyalitzada com a monument per l’ajuntament d’Agramunt , i desconeguda per una gran majoria de catalans.

Josep Maria Cornet i Mas (Barcelona, 1839 – 1916) director des de l’any 1880 fins a la seva mort, de la Maquinista Terrestre i Marítima, va ser l’enginyer autor del disseny del pont- aqüeducte de ferro, que substituïa un d’anterior de pedra , de set ulls , que es va endur la rubinada de Santa Tecla, el 23 de setembre de 1876.

© FOTOTECA.CAT Josep Maria Cornet i Mas (Barcelona, 1839 – 1916)

El pont- aqüeducte per on passa el canal d’Urgell, als afores d’Agramunt, serveix per salvar la diferència entre la llera del canal i la del riu Sió.

El pont està format per una gran biga caixa d’acer i formigó de tres trams, sostinguda per dos grups de tres pilars de formigó revestits amb planxes d’acer.

Alexandre Gustave Eiffel (Dijon, 15 de desembre de 1832 – París, 27 de desembre de 1923) assoliria amb la torre Eiffel – que segons l’ABC de Madrid, Barcelona desestimava per considerar que ‘no encaixava amb l’estètica de l’Exposició Universal de 1888 http://www.abc.es/viajar/20150331/abci-torre-eiffel-201503310057.html

En el mateix sentit : http://blogs.sapiens.cat/historiadorvital/2012/02/11/quan-eiffel-volia-construir-la-seva-torre-a-barcelona/

la Vanguardia de Barcelona de forma raonada nega aquella hipòtesis :
http://www.lavanguardia.com/vida/20090601/53714791930/eiffel-jamas-ofrecio-su-torre-a-barcelona.html

S’afegeix a la negativa :

¿Es verdad que la Torre Eiffel pudo estar en Barcelona?

Josep Maria Cornet i Mas (Barcelona, 1839 – 1916) , juntament amb Nicolau Tous i Mirapeix (Barcelona, ~1810 — 1892), codirector de la Maquinista Terrestre i Marítima entre els anys 1871-1872 van projectar els ponts de metall de la línia de ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses a Barcelona.

Recordeu allò de ‘ ningú és profeta a casa seva’? , doncs a Catalunya més !!!!

La Gemma Gou Benet, em deixava un comentari a l’entrada:
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/11/sant-silvestre-de-vallirana-la.html

Sóc filla de Vallirana i fa pocs dies vaig anar a veure l’ermita de Sant Silvestre, l’únic patrimoni important, sobretot pel que fa a la seva antiguitat, que té Vallirana. El seu estat és absolutament deplorable: la teulada trencada, el sostre amb forats, el sol, que és de terra, està tot remenat, les parets amb “grafits” per tot arreu tan per fora com per dins, la porta de reixa està tallada i és pràcticament inexistent, a la pedra que hi ha a sobra de la porta on hi diu l’any de construcció, hi ha un parell d’escrits. En definitiva és depriment i vergonyós tant per les persones que l’han malmès com per les que no han fet res per arreglar-ho. Seria molt més digne enderrocar-la que veure-la tan destrossada. És molt trist contemplar el que ja és el cadàver de l’ermita de Sant Silvestre de Vallirana.

La visitàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, el dimarts 9 de maig de 2007.

La ‘Generalitat de Barcelona’ denegava la seva inclusió al catàleg de bens culturals d’interès nacional
http://www.boe.es/boe/dias/1996/09/16/pdfs/A27982-27984.pdf

L’Ajuntament de Vallirana al Pla d’ordenació de l’any 1987, la declarava Bé cultural d’interès Local. I penjava un rètol.

Les imatges donen testimoni de com està a dia d’avui.

Vallirana assolia els 1.288 veïns al cens de 1857, i no serà fins al cens de 1970 que els duplicarà arribant als
2.632, d’ aleshores ençà el creixement ‘ quantitatiu’ ha estat exponencial, 14.676 al tancar l’any 2016.

Dissortadament, Sant silvestre en dona testimoni,‘qualitativament’ hi ha un nivell d’escàndol.

M’explico amics lectors: anàvem l’Antoni Uriz, el Santiago Moya i l’Antoni Ibáñez en el vehicle 1, i el Feliu Añaños i l’Antonio Mora en el vehicle 2; havíem sortit del Vallès Occidental a les 7,00 i deixàvem el vehicle 1 prop de Santa Coloma Sasserra abans de les 8,00 ; pujàvem tots en el vehicle 2 que feia via fins a Sant Cugat de Gavadons . Abans de les 8,30 deixàvem darrera nostra l’església d’aquesta antiga parroquià situada al nord del poble de Collsuspina; és un edifici romànic del segle XII. El nom de Gavadons és documentat des de l’any 948 i correspon a la part actual del terme de Collsuspina que antigament era unida a la demarcació del castell de Tona. La primera menció de l’església és de l’any 968, tot i que l’actual edifici sembla aparèixer al segle XII. Al segle XVI l’església era coneguda amb el nom de Sant Cugat de Coll-sa-sima, ja que es trobava al cim de la serra que tanca la plana per la part de ponent i la separa del Moianès. Possiblement durant el segle XVI es van fer reformes a l’església, s’hi referen les voltes i se li van afegir dues capelles laterals cobertes amb voltes de creueria amb impostes esculturades a l’arrencada dels arcs i claus treballades. Al segle XIX s’hi feren novament obres. El campanar definitiu d’espadanya es transformà en un cos quadrat de gran voluminositat, es construí una sagristia adossada, la casa rectoral, reforma que comportà la mutilació de l’absis. D’aquest segle data l’altar neoclàssic popular dedicat a sant Pere Màrtir. Entre el 1971 i el 1975, la Diputació hi va fer obres de restauració sota la responsabilitat de Camil Pallàs, que li va donar una aparença més medieval. En la intervenció realitzada entre el 1981 i el 1984, tot i que la primera intenció era només reparar les voltes i les teulades, es va optar per retornar a l’edifici la seva imatge vuitcentista.

El mirador de Sant Cugat de Gavadons, des d’on es pot contemplar la Plana de Vic, el Montseny i els Pirineus orientals, és una visita obligada.

Agafàvem la pista que baixa en direcció llevant deixant enrere la casa de pagès de Bellver, el bestiar pressentia un dia calorós i aprofitava les primeres hores de mati en les pastures fresques i abundoses, deixàvem Can Regàs a l’esquerra i ens aturàvem per recollir imatges del naixement del riu Congost.

El sol anava pujant quan creuàvem la roureda de Collsuspina, on esmorzàvem asseguts a la creu de terme.

En el camí que ens conduirà fins a Santa Coloma Sasserra, ens aturem per retratar l’anomenat Roc Colomer, que suggereix – com indica el seu nom – un gran colom des d’una perspectiva concreta. Adverteixo que una part d’aquesta estructura natural s’ha trencat.

Arribàvem finalment al pla on s’aixeca, el temple, la rectoria, la creu de terme , i el Roure del Giol que fou declarat arbre monumental per l’Ordre de 19d’abril de 1991 del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya, i el cementiri i l’antiga parròquia de Santa Coloma Sasserra, pertanyent avui al municipi de Castellcir (Vallès Oriental). L’Església s’aixeca a la dreta de la capçalera de la riera de Castellcir, al NE del terme.

Es coneixia antigament com Santa Coloma Superior, en contraposició a Santa Coloma de Vinyoles o de Centelles. La parròquia és esmentada el 939, supeditada a l’església de Moià; poc després obtingué la independència. L’església, romànica (s. XI-XII), fou ampliada i mutilada al s. XVII; guarda, però, l’absis central, el campanar i la nau romànica. Prop d’ella hi hagué la domus o casal origen del llinatge Santacoloma, refós amb els Cabrera (1522).

Té unida a l’església el mas Giol.

Ens aturarem al Mas la Talladella de Castellcir , on hi ha una capella del segle XVIII dedicada a sant Josep.

De tot plegat en recollirem imatges.

El sol abrusador – hem superat llargament les 12,00 – ens acompanyarà fins al vehicle 1, deixarem al Feliu i al Santiago prop del rentador de llana al polígon industrial de Castellterçol, i la resta tornarem fins a Sant Cugat de Gavadons on havíem deixat el vehicle 2. Recolliré imatges de l’indret- ara amb el sol de migdia.

Tornarem al nostre Vallès Occidental dins de l’horari previst.

Sant Cugat i Santa Coloma, les nostres fites d’aquesta passejada celestial, recuperen ‘la seva tranquil•litat’. El Moianès és – encara – un jardí natural que us esperonem a conèixer aquest estiu.

Antonio Mora Vergés