IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE CENTENYS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. ESPONELLÀ. EL PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

Retratava l’edifici que acolli l’escola pública abans de la dictadura franquista a Centenys, poble del municipi d’Esponellà (Pla de l’Estany). Es troba a 255 metres d’altitud , al nord-est del pla de Banyoles. El poble és esmentat l’any 922. M’explicaven que també a la rectoria de l’església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria, s’hi havia impartit docència, és bo recordar que el mot ‘escolà’ , designa en la nostra llengua ‘ el que va a l’escola’, i en un segon significat , ‘el que ajuda a l’altar al sacerdot’, figura aquesta a la que la llengua castellana – ja sabeu que el ESPAÑOL no existeix – anomena MONAGUILLO.

Documentava un edifici escolar actualment en un estat molt precari, m’expliquen que el terreny el cedia Acisclo Castellà Gifreu, alcalde d’Esponellà, amb la condició que reversió al patrimoni familiar en cas de desafecció, com així succeí.

 

 

Esperem rebre dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’Ajuntament d’Esponellà de les escoles d’aquella població, i de les del Vilert.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho. I la formació d’un ‘NOU’ GOBIERNO del PP, és quan a la recuperació de la memòria històrica, una pèssima noticia.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim – des del respecte – que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés decrowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

TRESORS POC O GENS CONEGUTS DE CATALUNYA. BANCS DE FAMÍLIA, COMUNIDORS, TINES DE PEDRA, POUES DE GLAÇ,…

Havia fet una ‘recopilació’ del BANCS DE FAMÍLIA que havia retratat al llarg dels anys, deixava el prec de col•laboració de TOTHOM per documentar-ne més, a Catalunya sens dubte n’hi ha encara un nombre elevat.

Repetia amb els COMUNIDORS DE CATALUNYA, i deixava també el prec de col•laboració de TOTHOM per documentar-ne més, intueixo que a Catalunya n’hi han encara alguns més.

Pensava en altres ‘elements patrimonials interessants’ com :

Les TINES DE PEDRA SECA majoritàriament a la comarca del Bages i/o del rodal. Recordo que a les antigues escoles de Mura – de les que en voldria conèixer l’autor – a l’actual oficina de Turisme hi havia una persona ‘enamorada’ d’aquestes construccions agrícoles tant peculiar.

Tinc la meva explicació pel que fa a la seva quasi exclusiva ubicació al Bages.

El conreu en terrasses ens parla d’un ‘minifundisme’ que feia onerós el transport, el tractament, i l’emmagatzemament, per als que possiblement no tenien espai a les seves cases. La tina els permetia fer tot el procés prop de la vinya, i endur-se’n el vi obtingut.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Les POUES I/O POUS DE GLAÇ, existents arreu de Catalunya, encara que tenien una especial importància econòmica i social, en comarques com el Moianès, el Vallès Oriental – Montseny jussà i sobirà- , i/o el rodal. En tenim força documentació :

http://www.perebascones.com/pousdeglac/inventari.html
http://www.websmuseugranollers.org/pousdeglac/
http://revistes.iec.cat/index.php/ciencia2/article/viewFile/129341/128069
http://www.castelltersol.cat/fitxer/292/historia%20poues.pdf

Està clar que les poues de glaç eren un complement essencial per les economies agrícoles de les comarques més properes a Barcelona.

Intueixo que el transport es feia amb un carros ‘ especialitzats’ dels que dissortadament no n’he trobat cap fotografia, sou pregats de fer-nos arribar imatges d’alguna caravana transportant gel a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Imagino que el tema suscitarà l’interes de l’Eduardo Viteri de Velasco, i de moltíssimes persones més.

El Sailoic. Moianès.

Us deixo uns enllaços :

Els pous de glaç. Testimonis d’un temps, d’un pais

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/05/els-pous-de-glac-testimonis-dun-temps.html

DE COLLSUSPINA A MONISTROL. ELS CAMINS DE L’AIGUA. EL MOIANÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/10/de-collsuspina-monistrol-els-camins-de.html

LLICA D’AVALL. POUS DE GLAÇ DE CAN GURRI
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/03/llica-davall-pous-de-glac-de-can-gurri.html

POU DE GLAÇ DE CANYAMARS. DOSRIUS. EL MARESME. CATALUNYA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2015/01/pou-de-glac-de-canyamars-dosrius-el.html

LLINARS DEL VALLÈS. EL POU DE GLAC DE CAN MORA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/04/llinars-del-valles-el-pou-de-glac-de.html

CAPELLA DE SANT PANCRÀS DE MONTFLORIT. CERDANYOLA ‘ LA PETITA CERDANYA’ DEL VALLÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2014/04/capella-de-sant-pancras-de-montflorit.html

EL POU DE GLAÇ DE BERGA. EL BERGUEDÀ.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/11/el-pou-de-glac-de-berga-el-bergueda.html

EL POU DE GLAÇ DE PALOL DE REVARDIT. PLA DE L’ESTANY. GIRONA.CATALUNYA

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/11/el-pou-de-glac-de-palol-de-revardit-pla.html

POU DE GLAÇ DE LA FONT DE LA VINYOTA. CASTELLTERÇOL. EL MOIANÈS. CATALUNYA

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/07/pou-de-glac-de-la-font-de-la-vinyota.html

EL POU DE GLAÇ I ELS MENAIRONS
. Conte de la Rosa Ventura Cutrina
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/08/el-pou-de-glac-i-els-menairons.html

EL POU DE GLAÇ DE LA PORTELLA ‘ LA FALSA MONEA’. CASA VELLA DE L’OBAC. VACARISSES. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/10/el-pou-de-glac-de-la-portella-la-falsa.html

EL POU DE GEL.
MONTSE RUMBAU
http://tribusdelasegarra.cat/tribusdelasegarra/Montse_Rumbau/Entries/2016/1/29_El_pou_del_gel.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , us recordem que ‘posar en valor ‘ el patrimoni històric i cultural de Catalunya, és feina de TOTHOM.

COMUNIDORS DE CATALUNYA

En altres àmbits de la nostra història i/o cultura he demanat l’ajuda de la mal dita ‘ societat civil’, es a dir de les persones que viuen a Catalunya ( això inclou lògicament, als militars , policies – de tots els colors – , i als funcionaris – de totes les Administracions -, i a la resta de ciutadans, els que tenen molts recursos econòmics, els que tenen els necessaris, i els que dissortadament en tenen menys dels que precisen, grup aquest darrer que gràcies a les politiques dels HUNOS i los OTROS, creix cada dia de forma exponencial). Val a dir que la resposta ha estat ‘tèbia’, quan no clarament freda i/o absent. La xarxa és una eina poderosa això està fora de dubte, tant almenys com que la CULTURA amb majúscules, i menys encara la CATALANA, no formen part dels interessos de la major part dels internautes. Dit això, ens agradarà rebre les vostres aportacions, fotografies, dades ,…, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No som els primers en aquesta recerca, el Josep Salvany Blanch ( Martorell el 4 de desembre de 1866 + Barcelona el 28 de gener de 1929) , retratava l’any 1916 el Comunidor de Sant Julià de Vallfogona de Ripollès, que es va salvar sortosament de les tràgiques conseqüències que es derivarien de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Us explico – per als que no ho saben – que és /era un COMUNIDOR :

Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l’església; la seva funció – quan els capellans anaven a les processons sota el pal•li – era bàsicament la de dotar de dignitat al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i s’aixoplugava quan calia i amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que congrien [segle XIV; del català antic concrear, concriar, provinents del llatí . concreare ‘crear alhora’, amb possible influx de congregare en el pas de -ncr- a -ngr-] les tempestats i les pedregades , que les dispersin i les allunyin.

El nom deriva de Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.

Us deixo uns enllaços amb els que ja tenim :

SANT PERE DE RIU. TORDERA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/05/el-comunidor-de-sant-pere-de-riu.html

SANT MARTÍ DE CAPSEC. VALL DE BIANYA. LA GARROTXA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2016/06/el-malaguanyat-comunidor-de-sant-marti.html

SANTA MARIA DE GRANOLLERS DE ROCACORBA. SANT MARTÍ DE LLÉMENA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/10/el-comunidor-de-santa-maria-de.html

SANT ESTEVE DE LA COSTA. FOGARS DE MONTCLÚS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/09/comunidor-de-sant-esteve-de-la-costa.html

SANT JULIÀ. VALLFOGONA DE RIPOLLÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/09/el-comunidor-de-vallfogona-de-ripolles.html

SANT JOAN D’OLÓ. EL MOIANÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/07/el-comunidor-de-sant-joan-dol.html

SANT MARTÍ D’AIGUAFREDA DE DALT. EL VALLÈS ORIENTAL.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2016/10/el-nou-comunidor-de-sant-marti.html

SANT PERE DE BERTÍ. EL MOIANÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/12/el-pare-nol-de-mura.html

SANT CEBRIÀ. FOGARS DE LA SELVA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/06/el-comunidor-de-fogars-la-tordera.html

SANT ESTEVE DE PALAUDÀRIES. LLIÇÀ D’AMUNT. VALLÈS ORIENTAL.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2015/01/sant-esteve-de-palaudaries-llica-damunt.html

SANT ANDREU DE L’ESTANYOL. BESCANÓ
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/12/sant-andreu-de-lestanyol-lesglesia.html

ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE DE LA DOMA. FOSSAR DE LA GARRIGA. VALLÈS ORIENTAL.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/04/sant-esteve-de-la-doma.html

SANTA MARIA D’AGULLANA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2015/07/santa-maria-dagullana-lemporda-sobira.html

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE VILALLEONS. SANT JULIÀ DE VILATORTA. OSONA.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2015/05/esglesia-de-santa-maria-de-vilalleons.html

ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE . RIUDELLOTS. LA SELVA .
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2015/02/esglesia-de-sant-esteve-riudellots-la.html

SANT JOAN BAPTISTA DE MATAJUDAICA. CORÇÀ. L’EMPORDANET.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2014/11/sant-joan-baptista-de-matajudaica-corca.html

SANTUARI DE SANT CORNELI. TAVERTET. COLLSACABRA. OSONA.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2014/08/santuari-de-sant-corneli-tavertet.html

LA SANTA CREU DE CALAFELL. PENEDÈS JUSSÀ.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/12/chateau-de-calafell-et-leglise-de-la.html

SANTA MARIA DE PORQUERES. PLA DE L’ESTANY
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/09/esglesia-parroquial-de-santa-maria-de.html

SANTUARI DE MASSARRÚBIES. LLADURS. EL SOLSONÈS.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/04/santuari-de-massarrubies-lladurs-el.html

SANTA FE DE VALLDEPERES. NAVÀS. BAGES.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/03/santa-fe-de-valldeperes-navas-bages.html

SANT MARTÍ DE MONTCLAR. EL BERGUEDÀ JUSSÀ.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/10/sant-marti-de-montclar-el-bergueda.html

SANT SADURNI DE FUSTANYÀ. EL ROMÀNIC EXCEPCIONAL DE LA VALL DE RIBES. EL RIPOLLÈS.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/08/sant-sadurni-de-fustanya-el-romanic.html

SANT VICENÇ D’ ESTAMARIU . ALT URGELL
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/07/sant-vicenc-d-estamariu-alt-urgell.html

SANT JULIÀ SASSORBA. GURB. OSONA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/01/sant-julia-sassorba-gurb-osona.html

Sant Martí de Riudeperes. Terme de Calldetenes. Osona
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/06/sant-marti-de-riudeperes-terme-de.html

L’Església de Sant Muç de Cànoves. Vallès Oriental
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/05/lesglesia-de-sant-muc-de-canoves.html

SANT ANDREU DE GURB EN EL CAMI DEL LLUÇANES
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/12/sant-andreu-de-gurb-en-el-cami-del.html

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA GUÀRDIA DE SAGÀS. EL BERGUEDÀ
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/11/santuari-de-la-mare-de-du-de-la-gurdia.html

Sant Martí a Mura.Bages
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/11/sant-mart-mura.html

EL COMUNIDOR DEL SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE L’AJUDA. BALENYÀ.
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/04/el-comunidor-del-santuari-de-la.html

EL SINGULAR COMUNIDOR DE L’ ESGLÉSIA DELS SANTS JUST I PASTOR DE SON DEL PI. PALLARS SOBIRÀ.
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/11/el-singular-comunidor-de-l-esglesia.html

EL COMUNIDOR DE SERRALLONGA. VALLESPIR. CATALUNYA
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/03/el-comunidor-de-serrallonga-vallespir.html

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT GREGORI. GIRONA.
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/06/esglesia-parroquial-de-sant-gregori.html

ESGLÉSIA DE SANT MAMET. EL CORRÓ D’AMUNT. LES FRANQUESES DEL VALLÈS
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/02/esglesia-de-sant-mamet-el-corro-damunt.html

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE D’ULLASTRET. L’EMPORDÀ JUSSÀ
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/09/esglesia-parroquial-de-sant-pere.html

SANT CEBRIA DE VALLDOREIX
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/09/sant-cebria-de-valldoreix.html

Santa Maria de Gaià al Bages
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2011/07/lhabit-i-el-monjo.html

CAMPANAR DE L’ESGLÉSIA DE SANT JOAN DE GRÀCIA. BARCELONA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/03/campanar-de-lesglesia-de-sant-joan-de.html

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE DE SORDS. CORNELLA DE TERRI. PLA DE L’ESTANY.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/11/esglesia-parroquial-de-sant-esteve-de.html

LA TROBADA AMB EL MALIGNE A SANTA MARIA DE GINESTAR. SANT GREGORI. GIRONA.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/06/la-trobada-amb-el-maligne-santa-maria.html

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA MARE DE DÉU DE SALES. LA CELLERA DE TER. LA SELVA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/03/esglesia-parroquial-de-la-mare-de-deu.html

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE. ULLASTRET. L’EMPORDANET.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/02/esglesia-parroquial-de-sant-pere.html

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE DE LA VALL D’OSOR- LA SELVA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/07/esglesia-parroquial-de-sant-pere-de-la.html

N’hi ha – encara – alguns més a Catalunya, sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca fent-nos arribar imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us en deurà una.

Antonio Mora Vergés

L´STAVKIRKE DE URNES

Avui com altres vegades he somiat que em trobava a Noruega, res estrany tenint en compte que la he visitada de dalt a baix diverses vegades i trobo els seus fiords i la seva gent fascinants. El meu besavi era de les illes Lofoten i potser encara una gota de sang nòrdica corre per les meves benes i per això el meu encís pel Nord.

Recordo en concret el primer viatge. Un succés en particular va marcar la meva vida i des de llavors somnio molt sovint. Al posar els peus a Noruega va ser con tornar casa, no sabria com explicar la sensació que vaig tenir, va ser com un “deja vu” si això mateix. Trobava la gent i el paisatge familiars i les seves costums estranyament conegudes, però fins aquí tot normal .

Va ser a l´església de fusta de Urnes , si una stavkirke que diuen ells, a on vaig tenir la gran sorpresa. Recordo que jo sabia el camí per anar-hi , i  mai hi havia posat els peus. El fiord també el vaig trobar familiar , al posar els peus però , al petit cementiri junt a la meva família varem veure un forat fet, com si es tingues d´ enterrar algú.

Era migdia i varem entrar a l´ església, allà dintre un taüt i el rector de la parròquia es va dirigir a mi en angles. Va donar-me la benvinguda i em va dir  que m’acompanyava en el sentiment perquè jo devia ser la Karin la cosina de la morta, els meus familiars havien marxat feia poc per anar a menjar alguna cosa abans del enterrament i li havien recomanat que quan jo arribes m’ho fes saber, tenint en compte que jo venia d’Anglaterra , Vaig quedar paradíssima i li vaig dir que s’equivocava de persona , ell va dir. En fi doncs perdoni però tenint en compte la semblança amb la difunta jo he cregut, i em va ensenyar un recordatori que encara avui conservo a on una dona de la meva edat i us juro amb una semblança mes que notable em somreia en una fotografia.

Desprès de tot això varem continuar la visita i el nostre viatge per Noruega. Aquella mateixa nit van començar el somnis en ells sempre veig una dona jove, vestida amb uns vestits llargs de llana i amb un nen als braços m’entres una gran nevada cau i ella glaçada pel fred corre per buscar refugi per ella i el seu fill i no el troba. En altres es la mateixa dona , mai li veig la cara,  se però que es ella, que esta asseguda davant d’una llar de foc i alguna cosa esta coent. I en altres xisclant m’entres alguna gent crida no se que,  endevino però,  que diuen la paraula bruixa, i sento el seu terror al veure que  la volen matar i ella sanglota esglaiada.

1-fantasma-terror-ro-mujer-nio

No cal dir que d’aquell viatge  en fa molt temps, els somnis però,  es van succeint,  i sempre es la mateixa dona, es com unes llambrejades al passat, el meu home diu que  soc molt impressionable, i  que la fotografia de la morta em va impactar, crec però,  que es alguna altra cosa que jo no se esbrinar . Espero algun dia poder-ho fer, inclús he pensat en tornar alguna altre vegada a Noruega a veure si el malson continua , o si alguna cosa puc treure d’aquest entrellat.

Els meus somnis semblen molt reals.

Montserrat Vilaró Berenguer

SANT PAU DE TERRASSOLA I EL CASTELLET. LLADURS. SOLSONÈS

No havia tingut ocasió de visitar Sant Pau de Terrassola –escrit en algun lloc Terrasola – , us en reprodueixo imatges i dades de : http://www.indretsambmisteri.es/

Llegia que vers l’any 1910 Terrassola va deixar d’existir.

El bisbat de Solsona va decidir eliminar aquella parròquia.

La meitat de les cases de pagès van passar a Castellar de la Ribera i l’altra a Montpol i alguna, com l’Alsina de Terrassola, a la Llena.

Avui Terrassola és un paratge que hauria fet les delícies dels poetes romàntics del segle XIX, com Gustavo Adolfo Domínguez Bastida, més conegut com a Gustavo Adolfo Bécquer (Sevilla, 17 de febrer del 1836 – Madrid, 22 de desembre del 1870), enamorats com estaven de llocs allunyats, enrunats, lúgubres i amb algun fantasma sortint a les nits.

 

L’església de Sant Pau, la rectoria i la gran casa de pagès d’aspecte senyorial, coneguda pel Castellet, són un grapat de runes enmig de la boscúria. A voltes encara s’hi aixopluga el ramat a les estances inferiors de gruixudes parets. Des d’aquí en temps antics es podia controlar el pas de la ribera Salada, que s’escola a baix a tret de pedra. Aquesta seria la missió del Castellet, una construcció que primer seria lacetana i després feudal.

Encara s’hi pot veure la presó, una estança molt xica amb un forat a dalt del sostre per on es passava el menjar al pobre reclús. En aquesta casa encara hi visqué un temps Joan Solé Orrit, que va morir a Solsona fa només uns dos anys, amb els seus pares. Ell ens hauria pogut informar abastament sobre les darreres vicissituds del malaguanyat Castellet que tant recordava.

Ah!, el topònim Terrassola, és una formà llatina diminutiva, i té el significat de ‘ terrassa petita’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , posar ‘en valor’ el patrimoni històric i/o artístic que Catalunya manté – encara- és feina de TOTHOM.

ESGLÉSIA DE SANT PRIM I SANT FELICIÀ. MAIÀ DE MONTCAL. LA GARROTXA. GIRONA, CATALUNYA.

èiem amb el Josep Olivé Escarré la sortida número 200; al llarg de més de 3 anys, hem recorregut més 40.000 quilometres per Catalunya, el resultat en termes de despesa volta els 6.000€, i quan a resultats podeu fer una ullada a :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/

http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/

https://issuu.com/1coneixercatalunya

Trobava l’església advocada a Sant prim i Sant Felicià, al terme de Maià de Montcal, a la comarca de la Garrotxa, gràcies a l’Àngela, austríaca, natural de Viena, que triava aquesta població per a viure, i a una senyora anglesa que a Can Coromina m’indicava el camí. Per descomptat cap rètol al trencall que mena fins al temple. «Spain is different!», i la formació d’un GOBIERNO del PP, és en aquesta matèria la pitjor noticia.

Patrimoni Gencat ens diu que l’església està situada al costat de ponent del municipi de Maià de Montcal. És d’una sola nau i absis semicircular. L’accés es realitza per la façana de llevant, gràcies a una porta d’arcs de mig punt, en degradació. Al damunt d’ella un ull de bou il•lumina l’interior de la nau. Aquesta façana està coronada per un petit campanar d’espadanya, amb un sol ull, fet de rajols. A l’interior hi ha un altar fet de guix i estuc i el pou que recorda el trasllat de les relíquies dels sants titulars i un cor.

Segons la llegenda i la tradició pietosa dels habitants, quan les relíquies dels sants Prim i Felicià eren portades al monestir de Sant Pere de Besalú, els portadors abans de seguir amb la caminada s’aturaren a reposar. Fou llavors quan va començar a brollar l’abundosa font que els va donar l’aigua per fer el camí fins a la capital comtal. Des de aleshores el pou mai ha mancat a l’interior de l’església per tal de recordar aquell prodigi ocorregut.

Intueixo que en la fotografia que podia obtenir a traves de la reixa de ventilació, que el pou a que es fa referència és l’espai protegit al centre. Sou pregats de confirmar-nos-ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://devocioteca.blogspot.com.es/2009/06/les-reliquies-de-sant-prim-i-sant.html

http://maiadosquers.blogspot.com.es/2012/06/capella-de-sant-prim-i-sant-felicia.html

http://bibliogoigs.blogspot.com.es/2015/06/goigs-de-sant-prim-i-sant-felicia-la.html

La nostra infinita gratitud a les persones no nascudes a Catalunya, que triaven el nostre país per a viure. Amb la seva presència no ens sentim tant ‘abandonats’. Gràcies també, a les moltes persones que s’estimen ‘el seu poble’ amb bogeria, i que ens han fet confiança compartint amb nosaltres els seus ‘tresors

LA DESAMORTITZACIÓ DELS DRETS HUMANS AL REINO DE ESPAÑA.

Llegia a la wikipedia “la desamortització va ser un llarg procés historicoeconòmic iniciat a l’estat espanyol a finals del segle XVIII, (1798) , per Manuel de Godoy y Álvarez de Faria Ríos Zarosa (Badajoz, 12 de maig de 1767 – París, 4 d’octubre de 1851), Miquel Gaietà Soler i Rabassa (Palma, 1746 – Malagón, 1808), Juan de Dios Álvarez Mendizábal, nacido Álvarez Méndez (Chiclana de la Frontera, Cádiz, 25 de febrero de 1790 – Madrid, 3 de noviembre de 1853), Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero (Granátula de Calatrava, província de Ciudad Real, 27 d’octubre de 1793 – Logronyo, 8 de gener de 1879) Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 – Gènova 1870), i tancat ja molt entrat el segle XX (16 de desembre del 1924) per José Calvo Sotelo (1893-1936) i va consistir a posar al mercat, mitjançant subhasta pública, les terres i béns no productius en poder de les anomenades “mans mortes” que no les conreaven, gairebé sempre l’Església catòlica o els ordes religiosos, que els havien acumulats com a habituals beneficiàries de donacions, testaments i abintestats, a fi d’augmentar la riquesa nacional i crear una burgesia i classe mitjana de llauradors propietaris. A més, l’erari obtenia uns ingressos extraordinaris amb els quals es pretenien amortitzar els títols de deute públic”.

Ja sabem que la història escrita pels vencedors/guanyadors/desamortitzadors és només un plec de mentides enquadernades,oi?

L’exposició de motius – com s’acostuma – és una successió interessada de mentides, les terres donaven rendes a l’església que atenia a les seves despeses, i a les d’una bona part de la població.

Això es va substituir per una aportació de l’erari públic que perceben ara els sacerdots i càrrecs diocesans.

Qui es va quedar amb els bens de l’església?. NO ELS QUE TREBALLAVEN LA TERRA, van ser EN TOTS ELS CASOS, els familiars, els companys de viatge, els amics, els coneguts, els saludats,… dels politics que en cada moment gestionaven les desamortitzacions. La corrupció és endèmica i sistèmica al REINO DE ESPAÑA.

Amb aquestes dades NO PUC ENTENDRE perquè el cardenal primat d’Espanya, Isidre Gomà i Tomàs (la Riba, Alt Camp, 19 d’agost de 1869 – Toledo, 22 d’agost de 1940)va promoure la “Carta colectiva de los obispos españoles a los obispos de todo el mundo con motivo de la guerra en España”, assumint les pèrdues a la zona republicana com a ‘martiris’, i promovent l’assassinat a les zones ‘nacionals’ com actes de ‘justícia divina’.

Les desamortitzacions van empobrir al REINO DE ESPAÑA, i van facilitar la ‘pèrdua’ d’una gran part del patrimoni històric i/o artístic. Molts dels que avui continuen portant les regnes en qüestions públiques, son descendents d’aquella munió d’innobles i indecents que amb plena consciència, ens arruïnaven de forma irreversible el futur.

Perquè es va espoliar a l’església, i no a la noblesa de sang ?.

Perquè es va espoliar a l’església , enlloc ‘d’aprimar’ l’estat?.

Perquè es permet la pèrdua per consumpció del patrimoni col•lectiu que es salvava ‘miraculosament’ de les desamortitzacions?.

El protofeixisme [ una elit escollida per Déu per portar les regnes del govern ], veia en les desamortitzacions, un cop perdudes les colònies americanes, una forma d’enriquiment personal i familiar, que es disfressava – sempre es fa així – com ‘interès general’.

El feixisme pactava amb l’església per salvar aquella elit escollida per Déu per portar les regnes del govern, per descomptat en nom de ‘l’ interès general’, i esgotats novament els recursos immobles a desamortitzat , el cleptofeixisme iniciava un procés ‘innovador’ , la desamortització dels drets humans de la ciutadania, adéu als drets socials, adéu als drets polítics, adéu als drets jurídics, adéu a l’educació pública, adéu a la sanitat pública,…

L’expressió ESPAÑA VA BIEN !, és absolutament certa per aquesta elit escollida per Déu per portar les regnes del govern, que ha esdevingut intèrpret suprema de ‘l’ interès general’.

És molt curiós el que succeeix a l’espècie humana, ningú demana néixer, un cop aquí ens compliquem l’existència fins al punt que es pot afirmar que ‘no sabem viure’, i malgrat les pèssimes condicions en que sobreviu més de la meitat de la nostra espècie, ningú o una MININA part accepta la mort com un final lògic.

LA PARAULA QUE NO VAS DIR

Avui, l’endemà del teu enterrament al nínxol familiar on descanses,  he tornat a visitar-te. No soc gens creient i no se si em pots veure o sentir . Es igual ,he vingut igualment per parlar amb tu tinguis o no oïda per escoltar o ulls per veurem .Ho necessito.

Fins al darrer moment mentre un alè de vida alenava al teu cos vaig esperar  que em diguessis la paraula, que tu sàvies millor que ningú que  tenies de pronunciar i no ho vas fer, vaig esperar envà

Quan vas entrar a la nostre vida la meva mare era vídua i jo una nena orfe de 8 anys. Vas ser com un raig de llum que va entrar per l´ ampit de la finestra mig closa, que eren les nostres vides. La mare estava feliç i jo també de tenir altre volta una família a qui estimar. Tot era perfecta et portaves be amb nosaltres i tot estava normal i clar.

Tot va continuar així fins quan jo tenia 12 anys, fins aquell maleït dia que estàvem sols, tu havies begut una cervesa de mes i em vas violar. Em vas amenaçar que si deia alguna cosa a la mare deixaríeu d’estimar-me , la meva por, la meva innocència dels meus pocs anys i el meu esglai em van fer callar. Tenia com una coïssor dins les cuixes i em sentia bruta per mes vegades que em dutxes, quasi no gosava mirar a la mare a la cara. Tu em fitaves fixament i els teus ulls deien ,calla!!!

La segona vegada va ser al cap de tres setmanes i em vaig resistir molt, però tu erets fort i jo una nena esprimatxada i feble. També com l’altre cop em vas dir de paraula i de mirada. CALLA¡

Al mateix dia vaig agafar un ganivet de la cuina i el vaig amagar sota el matalàs i tancava molt fort les portes i procurava no estar a soles amb tu mai.

La tercera vegada jo t’esperava amb un ganivet a la ma , als meus ulls i devies veure ràbia i bogeria perquè vas marxar donant un cop de porta. Mai hi va haver tercera vegada.

I vaig créixer, vaig estudiar vaig casar-me i vaig tenir fills i mai vaig dir res a ningú. Desprès et vas posar malalt i la meva mare et cuidava, i jo perquè pogués descansar, també ho feia. Em miraves fixament i jo sempre esperava que diguessis la paraula. No tot va ser negatiu en tu, també vas fer coses bones per mi i pels meus fills, que t’anomenaven avi. Però mai deies res, sols gracies Maria pel que fas! i res mes. Fins l últim dia vaig esperar la teva paraula, però els teus llavis estaven segellats i així vas morir.

Ahir la família plorava i jo sols veia la dedicatòria del gros ram de roses vermelles. Els teus fills i nets. Ho vaig fer posar jo, jo també soc roina ,ho vaig fer per quedar bé amb la meva mare i família.

Avui que som sols he vingut a treure’t el ram de roses, no el mereixes, a una filla no es fa el que li vas fer, jo t’ estimava com un pare fins aquell maleït dia.

Veus, cap a les escombraries, amb les deixalles, sols deixo el que posa la teva esposa, a ella la vas fer feliç i ho agraeixo.

1-cem

Ara et dic que si tu haguessis dit PERDO, jo t’hagués perdonat, la naturalesa humana es insondable, però no, tu mai has demanat perdo de res. Per això no et perdono ni et perdonaré mai. TU NO HO HAS VOLGUT. Ara Adéu per sempre,no penso tornar en ma vida a la teva tomba i espero que si existeix Déu tinguis el que et mereixes.

Montserrat Vilaró Berenguer