Mes: octubre de 2016

L´Adela esta asseguda a la taula del restaurant de carretera, ha demanat el menú al veure a l’entrada que el preu era assequible a la seva butxaca. Mentre demana els plats a la noia que amb cara de fàstic apunta la comanda en un bloc de notes, pensa que avui li queda encara molta feina per fer . El seu treball de comercial de productes farmacèutics es lo mes semblant a que va estudiar, Biologia,  al seu país . Ara Equador li sembla molt llunyà, ja fa mes de dos anys que sobreviu aquí a Catalunya, inclús ha après a parlar be el català. Els seus germans que viuen a Sabadell li van dibuixar un futur prometedor, ella els va creure. Va acabar els estudis i amb molt de pesar va deixar pares i promès per anar a la “ Madre Patria”, que mare patria ni que bestieses!. Ella volia un futur millor i fugir del Diego, els rampells que últimament gastava no li feia ni la mes mínima gracia. No volia passar la vida amb un home violent, va fugir perquè li era insuportable el masclisme del seu company.

– Si te vas , hemos terminado,  li va dir. L´Adela va contestar , bueno pues que asi sea, i va marxar trista pels pares i alleujada pel brètol que havia compartit la seva vida.

Ara es diu que no ha sigut gens fàcil, la punyetera crisi l’ha enganxada per complert. I qui vol una biòloga equatoriana?. Aquí i ha milers de noies altes i roses esperant una plaça, ella petitona i morena i amb cara del que és, sols li oferien anar a cuidar vellets. Ella no te res contra els vells, al contrari els estima, més no va estudiar per això . Quan va sortir el treball de comercial va arrufar el nas, mes tard es va dir, ho provaré i ja fa quasi any i mig que ho fa, no es el somni de la seva vida però es va defensant. Es valenta de mena i es diu que qui dia passa any empeny.

D´ homes n’ha conegut alguns, dels del seu país no en vol ni sentir parlar, li recorden al Diego i dels d’aquí per ara no n’ha trobat cap que li faci el pes, es diu, soc jove encara trobaré algú,  i si no;  pues a vestir santos, mejor sola que mal acompañada.

L´Adela menja el primer plat i pensa en el  darrer metge que ha visitat,li ha fet una bona comanda, estaran contents els de la Farmacèutica, receptarà els seus productes.

Pensativa menja i es pregunta si algun dia, encara que sigui algun dia una mica llunya, podrà treballar en el que li agrada.  A les postres treu el seu petit portàtil i anota les vendes que ha fet. De pas mira també els missatges. Sempre obre el correu amb l’ai al cor, sap que no li pot fer cap mal esta molt lluny, més li sembla molt fort el que li escriu el seu ex en Diego, al principi molt sovint ara de tant en tant.

-Eres una puta y algún día te acordaras de mi, voy a venir por ti y te traeré a rastras otra vez a casa te trataré como a una “xanxa”, es lo que eres.

Avui te sort, ni un missatge seu. Sospira alleujada i demana el compte.  Encara té que treballar a la tarda. Si no fa comandes li espera el pitjor i ella vol tirar endavant peti qui peti. Es valenta L´Adela i llesta, vindran temps millor per ella, s’ho mereix.

Montserrat Vilaró Berenguer

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

Havia publicat en relació a Tona

DE L’ESCOLA PÚBLICA A LA BIBLIOTECA PÚBLICA CATALINA FIGUERAS. TONA. OSONA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/02/de-lescola-publica-la-biblioteca.html

VEDRUNA. TONA. OSONA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/02/vedruna-tona-osona.html

IN MEMORIAM DE LES COLÒNIES DE LA LLIGA D’HIGIENE ESCOLAR DE SABADELL A LA MASIA DE LA CANAL DE TONA, ABANS DE LA DICTADURA FRANQUISTA. OSONA
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/10/in-memoriam-de-les-colonies-de-la-lliga.html

Tona havia tingut escoles almenys des de 1680, exercia el magisteri o bé un prevere, o un estudiant que es guanyava un diners com a ‘mestre de sequer’, L’Antoni Pladevall Font (Taradell, Osona, 1934), ens recorda que el mot ‘ escolà’ tenia el sentit ‘assistent a l’escola’, que la memòria popular a reduït al d’ajudant del sacerdot davant l’altar.

No hi ha dissortadament dades de TOTS els llocs que aixoplugaven al llarg dels temps les escoles – intueixo pel caràcter de disseminat rural – que ho devien fer algunes de les ‘ grans cases’, abans de fer-ho al edifici de l’Ajuntament i escoles, que erròniamentassociava al local que desprès de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÌTIM de la II República, esdevindrà seu de la FALANGE ESPAÑOLA TRADICIONALITA Y DE LAS J.O.N.S

l’Antoni Pladevall diu “La manca d’arxius […] fa que no puguem seguir amb una certa continuïtat la història de les escoles i del magisteri de Tona fins entrat el segle XIX. Des de llavors i fins al 1928 l’escola municipal era als baixos de l’ajuntament antic o la vella casa de Sant Joan o del gremi”. Aquests tres noms: “ajuntament antic (o vell)”, “casa de Sant Joan” i “casa del gremi [de paraires i teixidors]”, fan referència al mateix lloc: l’actual número 23 del carrer de Barcelona.

Des del final del segle XIX (com a mínim), l’escola era en aquest edifici del carrer de Barcelona.
Imatge del Claudi Pagès Puig. PREMI MIL·LIARI 2016. Tona va instaurar el Mil•liari per premiar persones físiques pels seus mereixements especials o serveis extraordinaris prestats al poble i s’entrega el 30 de novembre, dia de Sant Andreu i festa major d’hivern.
Ens afegim al merescut reconeixement de Tona al Claudi Pagès Puig

L’ Amadeu Lleopart Costa, em deia ‘el meu avi va néixer l’any 1889 i aquí és on anava’.

I afegeix; Al llibre ’75 anys de les antigues escoles Caterina Figueras de Tona (1929-2004)’, publicat per l’Ajuntament de Tona (2004) i redactat per Josep Maria Claparols, Ramón Figueras i jo mateix, vaig escriure-hi això:

“Els primers anys del segle XX, Tona no disposava d’unes escoles adequades. Servia d’escola, des de feia -almenys- cent anys, l’antiga casa de la confraria dels paraires i teixidors, al carrer de Barcelona (on actualment hi ha la residència per a la gent gran). Segons una memòria de l’any 1927, escrita probablement per Manuel Gausa i Raspall, arquitecte municipal, aquestes escoles del carrer de Barcelona presentaven problemes “de comodidad, esparcimiento y aseo necesario, por ser un local insuficiente para el gran número de alumnos”. En aquest mateix text, llegim que només les famílies riques podien aconseguir la formació desitjada “alejando a sus hijos [es refereix, bàsicament, als nois] del hogar para encerrarlos en colegios particulares de poblaciones distantes”.

L’any 1921 el rector, l’alcalde i regidors van constituir la Fundació Escolar de Tona. L’objectiu d’aquesta societat era, com expressa un document d’aquest any, la millora de l’ensenyança pública; més en concret: “la construcción de un edificio adecuado para ello”.”

Però la Fundació Escolar de Tona, tot i comprar terrenys i iniciar les obres, per falta de mitjans econòmics suficients no va poder assolir l’objectiu pretès. Alguns anys més tard -amb els treballs d’edificació aturats-, la intervenció del ric estiuejant Antoni Figueras va permetre resoldre aquesta mancança que Tona tenia.

L’any 1646, per un acord entre el comú i la confraria de Sant Joan, es va construir la nova casa del Comú, dita també casa de la confraria perquè serviria de lloc de reunió tant al comú com als membres de la confraria de Sant Joan.

No es tenen gaires notícies sobre aquesta confraria, excepte una butlla del papa Pau V (1616), que instituïa la confraria de sant Joan, de l’ofici de paraires i teixidors, a l’església de Santa Maria del Barri.

Trobava només imatges antigues de l’escut heràldic gravat en pedra a la façana principal. Representa un escut de Barcelona sostingut entre dos lleons.

Fotografia de M.A. Erra, datada l’any 1991

El fet que aparegui l’escut de Barcelona en molta de l’heràldica tonenca és degut a que l’any 1401 Tona va adquirir el títol o categoria de “carrer de Barcelona” per privilegi del rei Martí I. Això suposava gaudir dels mateixos privilegis que gaudia la ciutat de Barcelona i estar alliberats del domini dels senyors feudals.

Rebia del Claudi Pagès Puig unes fotografies d’aquell edifici que esdevindria seu de la FALANGE ESPAÑOLA TRADICIONALISTA Y DE LAS J.O.N.S

 

Defensem que no seria una despesa excessiva – som al país dels excessos, el que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible, i està cofoi d’ostentar el lideratge en el rànquing europeu de l’estultícia i la corrupció – confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període —- . —-, això ultra ajudar a la recuperació de la memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin. Acostumo a mirar el ‘color polític’ del Ajuntament, i massa habitualment constato que en matèria de recuperació de la memòria històrica, son els de ‘casa’ els primers en no fer res.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim – des del respecte – que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari

Al Raimon el varen trobar mort amb el cap repenjat damunt el volant del seu tot terreny. El cotxe havia sortit de la carretera,  millor dit de un camí de bosc, i no el varen trobar fins que es va esgotar tota la bateria del cotxe, doncs va morir conduint de nit,  i  el van localitzar les persones que feien la recerca al cap de una nit i un dia. Tot això ho varen constatar perquè tenia el contacte donat,  i varen haver de carregar el cotxe tant mort, com el pobre Raimon en una grua.

A casa d´en Raimon la seva dona el va trobar a faltar al veure que ja feia més de un dia que no el veia. No li va estranyar gaire, era home de poques paraules i acostumava a  desaparèixer hores sense donar explicació. Si algú li deia on havia dormit, solia contestar, per aquí no gaire lluny i es quedava així. En Raimon sempre havia sigut una mica peculiar.

Més el fill gran , va preguntar. Mare quan va marxar amb el tot terreny el pare ?. La Lluïsa acostumada a tot, va rebobinar i es va donar compte de que ja feia moltes hores, no havia dormit ni havia esmorzat ni dinat. De mala gana va trucar al mòbil esperant algun improperi , més no va sortir el contestador automàtic. Això la va esparverar era la primera vegada que no li fotia un bon moc i va mirar al fill amb recança. Ara si que penso que passa alguna cosa que no es normal va dir. Ves a veure si trobes a algun lloc el teu pare. Mira a la taberna, inclús perquè no t’arribes a la casa de meuques,aquella que hi ha al cap de avall de la carretera, va insinuar…..

El fill va cridar el seu germà petit i es varen posar a la cerca, al no trobar-lo enlloc van avisar als mossos, i els mossos i els veïns desprès de molt buscar el varen trobar, mort i encarcarat, va ser molt difícil treure’l del seient del cotxe, cap a la funerària. Varen passar hores fins que va ordenar l’aixecament del cadàver el jutge. Tot feia pensar en un atac de cor. Com ho varen corroborar al fer la autòpsia. Mort natural als seixanta tres anys.

A la Lluïsa no li va afectar gaire la seva mort ja que quasi no el veia mai. Sols per fer-li quatre crits,no donar-li ni un duro per res, canviar-se la roba. Posar-se’n una de neta i Santes Pasqües. Dels fills ja grans, ben poc se’n havia cuidat. Per tant, la bona dona ningú entenia perquè l’aguantava. Si li preguntaven deia. Es per la costum, ningú de casa meva ha deixat mai al marit.

Com que era mes barata la incineració varen decidir anar per aquest canto . Com que no podia veure els capellans varen decidir un enterrament laic. Allà mateix a la funerària tenien una capella que servia per tot, allà l’acomiadarien. Varen decidir que tant dona com fills dirien unes paraules.

El fill gran va lloar al pare dient havia sigut un bon pare i un bon marit un exemple per als fills seus si un dia en tenia, per contar coses del avi finat.

El segon va expressar-se mes o menys igual i va dir havia sigut un exemple de treball i de bon caràcter. A algun banc es va sentir algun estossec….

La dona que va parlar l’última va dir, el trobaria molt de menys, havia sigut l’espòs exemplar que tota dona hauria volgut i que sols tenia un remordiment.

Es podia tallar el silenci que es va fer a la sala de vetlles per veure que diria.

La dona retorçant el mocador amb els dits va dir ;  tinc el remordiment de no haver volgut anar mai de vacances amb ell. Si ell,volia anar a la Illa de Pasqua ,veure els moais , aquelles pedrotes tant grosses en forma de grans caps . Pobre Raimon ha mort sense complir el seu somni, anar a la Illa de Pasqua això no m’ho podré treure mai del pensament, mai el vaig voler acompanyar . Sense mi no hi volia anar. I amb un gran sospir va acabar el parlament.

El silenci es podia tallar amb un ganivet i les boques obertes de quasi tothom. Tots es preguntaven. A la Illa de Pasqua , perquè ?

Serà veritat ? o serà mentida ?. Així va acabar , la caixa es va anar endinsant dins del forn crematori mentre  s’escoltava una musica sacra.

Del desig  de visitar la Illa de Pasqua per part d´en Raimon en companyia de  la Lluisa ningú en va preguntar mai res.

Montserrat Vilaró Berenguer

A la vora ja només del teu cos, mare, plàcid com mai.

Si Mercè vol dir gràcia,

a fe de déu, marona,

que et van encertar el nom!

Perquè per mi i pel pare,

tu sempre vares ser

com un tast avançat

d’un món que no és aquest,

d’un món en el que creies,

i en el qual, ara -saps?

m’esforço, entotsolat,

(ni que sigui només

per estar amb tu altre cop)

en creure-hi jo també.

Els teus ulls, ahir vespre,

posseïen encara

tota aquella vivor

de qui és capaç de veure,

enllà de les muntanyes

allò que ningú veu,

tot aquella vivor

capaç de capgirar

el vol astral dels altres,

si la ferma bondat

de cor que traginaves

—meritòria només

quan surt de la llestesa,

com ara era el teu cas—

no ho hagués aturat

amb la múrria expressió

d’una rialla tendra.

 

 

Ara et contemplo el cos

reposant —ai, per sempre!—

de la brega constant

que fou la teva vida

perquè fos més feliç

la vida dels demés.

 

Tens encara en els llavis

el generós somriure

de qui ho ha donat tot

sense esperar mai pagues,

i en el front, l’elegància

de qui ja ha aconseguit,

en l’escala del viure,

el més preuat graó.

 

 

La teva vida fou

un teixir i desteixir

de roses i d’espines.

Espina fou el buit

que, amb catorze anys només,

va deixar-te la mare,

espina fou la guerra,

aquella guerra estulta,

cruel, enfollidora…

que et va arrabassar el pare,

afusellat pels “rojos”,

i et va deixar ben sola

entre perills i angoixes.

 

 

Però quin coratge, mare,

no tingueres llavors!

A mi mai m’ho contares,

però sé molt bé que un dia

quan quatre falangistes,

un cop acabat tot,

van dir-te: “Camarada,

denuncia qui ha estat!”,

tu vares adreçar-los

una clara resposta:

“Tinc tres raons, almenys,

per no dir-vos ben res.

La primera és aquesta:

Ningú em tornarà el pare.

La segona: Sabeu?

Sóc, com ell, cristiana,

i encara que per dintre

senti un clam de revenja,

—m’han deixat tota sola—

em toca perdonar.

I heus aquí la tercera:

Per ventura, no hi ha

ja massa sang vessada?

Que voleu? Que ara deixi,

amb la meva denúncia,

una altra dona sola,

i una colla d’infants,

sense pare, com jo?…

Aneu-vos-en sisplau.

No us penso dir res més!”

 

 

Tu, això, mare, Mercè,

a mi, mai m’ho contares.

Però la teva actitud

es va comentar prou

en un bàndol i en l’altre

d’aquell Palamós trist,

capat, de la postguerra,

i uns anys, molts anys més tard,

més d’un m’ho va explicar.

Tampoc vas voler mai

que jo sabés per tu

qui havia estat culpable

de la mort del meu avi:

“No vull que mai projectis

—recordo que vas dir-me—

cap ombra de rancor

envers ningú d’aquí”.

 

 

Sempre has estat —ja ho saps—

als meus ulls, la més bella,

ara, però, amiga meva,

Mercè, mare, marona…

(Ah, si et poguessis veure

en aquest darrer instant

del teu crepuscle físic!)

tens aquella bellesa

que només assoleix,

reflectit en el mar

de la nostra badia,

el sol, a frec de posta.

Mercè, mare, marona…

no et diré mai adéu!

Josepmiquel Servià  ( Josep Miquel Servià i Figa)

Acabava d’arribar a casa i la musiqueta d’aquesta cançó de l’any de la picor  sonava insistentment a la meva oïda. Era un nyigo-nyigo que es repetia i repetia sempre igual dins el meu cervell. 

Finalment vaig decidir-me i vaig escriure aquesta història, que intueixo  podia succeir  si creiem literalment el que ens diu  la lletra.

Hi havia una vegada una noia i un soldat que van trobar-se baixant de la font del Gat. La noia, força atrevida, va dirigir-se al soldat i va dir-li:

–   On aneu tan engalanat, formós soldat.

–   A la desfilada del dia de la Patrona. La fem aquí baix, al Paral·lel.

–   I després, que faràs, ben plantat soldat?

–     Menjar i descansar. Tu no saps el cansat que és desfilar.

–    A on?- pregunta amb cara innocent, la noia.

–    On vol que sigui? A la caserna. És clar!

–    A la caserna, dius! Quina por que em fa! Si tot sou homes.

–    Òndia! Què tens algun lloc millor per a un pobre soldadet.

–    Puja a casa, ben plantat soldat. La mare no hi és! Ha marxat al poble. Et cuinaré una bona sopa i un conill estofat, i postres. I a més a més, cafè del bo.

–   Ui! Que bé que m’ho poses. I podré descansar en un bon llit?

–    Ja ho crec! Tenim a casa meva un llit amb un matalàs gran i molt tou.

–     I després?– pregunta amb cara de babau el soldat.

–   Després t’ensenyaré un parell de fruites ben rodones i llamineres amb una cirereta enmig. I també un préssec dolç i suau malgrat que una mica esberlat. Ja veuràs com t’agradarà tot.

–    Caram!– digué el soldat tot animat- Dinar, dormir, berenar. Què pot desitjar més un soldat nouvingut de les altes muntanyes. Que bé que m’ho passaré a casa teva.

–   I quan hagis ben folgat, fins i tot, un tros de coca i una copa de mistela, perquè recuperis forces. Potser com que ets tan fort podràs…

Impacient per acabar la desfilada, només van dir: “Trenquin files” que el soldat va demanar permís al caporal. Aquest, que no era ni tan innocent ni tan jove, va fer un somrís mofeta per sota el gris mostatxo i va recomanar-li.

–    Ai, nano! Aprofita’t que després pagaràs les conseqüències.

Caram, si ho va pagar! Ara no desfila, però baixa cada dia de la font del Gat amb vuit canalles i una dona rondinaire.

Vigileu galants soldats, no tot són flors i violes en aquest món!

 

Miquel Pujol Mur.

 

http://lameva.barcelona.cat/barcelonablog/insolito/baixant-de-la-font-del-gat-las-fontanadas-en-montjuic?lang=es

https://fontsaigua.wordpress.com/2014/02/19/entre-llegenda-i-canco-baixant-de-la-font-del-gat-barcelona/