IN MEMORIAM DE LES ESCOLES DE LA SAGRADA FAMÍLIA.

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

Llegia que l’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp,[1] 25 de juny del 1852 – Barcelona, 10 de juny del 1926) , va ser l’autor als anys 1908/9 de les escoles públiques que estaven ubicades en una cantonada del solar que ocupa la Sagrada Família, i que es varen construir -de forma provisional- per atendre l’educació del fills dels treballadors.

Fotografia de amadalvarez

Defensem que no seria una despesa excessiva – som al país dels excessos, el que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible, i estàcofoi d’ostentar el lideratge en el rànquing europeu de l’estultícia i la corrupció – confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període —- . —-, això ultra ajudar a la recuperació de la memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin. Acostumo a mirar el ‘color polític’ del Ajuntament, i massa habitualment constato que en matèria de recuperació de la memòria històrica, son els de ‘casa’ els primers en no fer res.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim – des del respecte – que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol dels amics lectors a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

NO ES EL MEU DIA

La vella Roberta viu en una casa de pagès en mig del bosc. Fa anys es vídua , sols li resta una filla una mica estrafeta i una mica retardada mental. Cal dir que la Roberta no es un geni, el seu coeficient intel•lectual deu ratllar la normalitat justet, més es bona persona.

Avui no es el seu dia de sort remuga, una galleda que li anava molt be per donar menjar als porcs i que algunes vegades inclús penjava dels clemàstecs del foc, per escalfar aigua ha vist tenia més forats que un colador.

Remei ha remugat desprès de posar-se una faldilla negra que de tant vella quasi verdeja; Vaig al poble, tinc de comprar i de passada m’arribaré a “Cal Ferrer” a comprar una galleda. Dona menjar a les gallines i no marxis lluny de casa

Davant de un mirall esquerdat es mira la cara. Renoi la ratlla dels cabells es ben blanca en comparació amb el monyo de color negra.

Rumia una mica, farà servir com sempre el llustre de sabates. Agafa un que diu “Negro” i amb cura passa l’esponja per la ratlla que ara llueix negra i llardosa, més que hi farem. De passada passa l’espongeta per unes sabates que li van deu canes grans.

La Remei sorruda amb veu de cassalla li diu a veure si la seva mare es recordarà de portar-li pega dolça, de la bona, la que li fa venir salivera que li rellisca dels llavis cap a la barba.

La Roberta diu si, ja té’n portaré i fa via cap al estable per agafar el ruc amb les dues sàrries, no es qüestió d’anar carregada cinc quilometres .

Es posa be un jersei que havia sigut del seu home en pau descansi, pel que li va una mica petit, el pobre home era sec i escardalenc al contrari a la Roberta que es grassa i alta com un Sant Pau.

Pel camí va pensant en que avui es un dia negre, mira que la galleda feia temps que la tenia, en fi tot arriba que te fi es diu.

Un cop al poble a casa del ferrer, s ´enamora de una galleda de un vermell resplendent. Que cofoia surt amb la nova adquisició, l home li hg dit es de ultima moda i molt duradora.

1-cubo-plastico-resistente-16-5-tp_3591937210564430873f

A Cal Forner carrega amb pans i amb dos melons grossos i ja madurs . A la botiga del Guerxo compra sardines en llauna i pasta per fer escudella i no es descuida de comprar un parell de pega dolça de la que vol la Remei.

Al baixar del moli antic, es troba que ve un altre animal amb un carro, ella compta passar, però no passa, les sàrries s’enganxen a un costat del carro i veu amb desesperació que un meló rodola costa avall fins estampar-se contra una paret i partir-se amb dos.

Refonoll diu recollint els trossos, avui no es el meu dia i botzina alguna mala paraulota, al pagès que ja ho veia a venir tot el desgavell, ell si que veia no passaven.

Al arribar a casa desprès de la descarrega de les provisions el tancament del ruc a l’estable dona a la seva filla que feineja per la cuina la pega dolça.

Mira nena, li diu quina galleda mes bonica que he comprat , ara si que anirem mudades diu rient per sota el nas. Una mica del tint de les sabates li embruta el front, més ella no s´en dona compte. Va al pou omple la galleda d’aigua i la penja al foc. Atia els tions i es va a canviar al vestit a la seva cambra.

Al tornar veu el gran desgavell, la galleda cremada , sols hi resta el ferro que l’aguanta. La galleda s’ha cremat i ella ho mira horroritzada, si avui no es el seu dia de sort. Ja la sentirà el ferrer dema li dirà quatre coses, això no es ven.

La Remei entre regalima’n pega dolça per la barbeta i li diu, ai ! mare que has fet ?. Que no veies que la galleda no es podia posar al foc, es de una cosa que un dia que vaig anar al poble amb tú algu va dir era un material que es diu “puastic” , si això van dir “puastic” i que amb el foc es fon.

La Roberta de cop i vola ho recorda i es diu. Verge de la Misericòrdia avui no es el meu dia, i tristament veu com es va crema es diu tristament, no es el meu dia !

Montserrat Vilaro Berenguer

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE MONTALBÀ. PREIXANA. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

La Roser Sabater Posadas, originaria de Preixana, a la comarca de l’Urgell, província de Lleida, vinculada familiarment als Capdevila Minguella, m’explicava que feien aplecs al Santuari i Parc de la Marededéu de Montalbà.

A la pàgina de l’ajuntament trobava :

El nom de Montalbà podríem definir-lo per la gent de Preixana com a “mont”, igual a muntanya, turó o tossal; i “albà” equivalent a llum del matí, alba nova que despunta després de la nit. Així que tenim Montalbà equivalent, en aquest cas i per l’esperit dels fills del poble, a muntanya on es troba o d’on arriba l’alba, la llum del nou dia. En aquest cas, la llum nova que prové de Maria. Les estrofes dels goigs ho indiquen.

La fillada en Vós s’empara
al redós de vostre altar.
Protegiu Preixana, Mare
i Verge de Montalbà.

Que no manqui mai a taula
el pa blanc que Déu ens do.
Ni l’amic, ni la paraula
en el goig i en el dolor.
Són els fills, llesqueu-nos ara
amb amor el diví pa.

Protegiu Preixana, Mare
i Verge de Montalbà.

Segons la tradició llegendària, la imatge de la Mare de Déu de Montalbà fou trobada per un pastor (una altra versió ens diu una pastora), mentre pasturava el seu ramat. Diu que la va trobar dintre d’una petita cova. Aquesta imatge tenia uns 60 centímetres d’alçada, malgrat això no va poder emportar-se la figura d’allà. Com que la gent del poble tampoc va poder fer-ho, van decidir construir una ermita perquè entenien que la Verge volia quedar-se en aquell indret.

A partir d’aquell moment, va començar un culte molt viu i de força transcendència i acudien a adorar la Verge creients de molts llocs. Aviat s’hi va fer un aplec cada any, acudint-hi Preixana, Vilagrassa i el Mas de l’Estadella. Se celebrava aquest aplec el dimarts de Pasqua Florida. La celebració, arribats a l’ermita en processó, consistia en solemne ofici, cant dels goigs i repartiments de brots d’alzinera, i també ball.

Preixana s’hi aplegava en tradició secular amb Tàrrega i Vilagrassa. La festa es féu fins al 1906, tot i el mal estat de l’església.

L’any 1907 Preixana va demanar endur-se la imatge i aixecar una nova ermita al tossal de la vila.

La imatge fou duta a l’església parroquial de Santa Maria, on rebé el culte de tota la població, fins que l’any 1936, amb els estralls cruents que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, fou cremada.

L’any 1940 es faria una nova ermita, ara més a prop de la població, al tossal de la Vila i una nova imatge seria duta per a la seva veneració després de la crema de l’original. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’arquitecte que feia o refeia el santuari, i de l’artesà creador d’aquesta imatge de la Marededéu de Montalbà.

 

 

 

Al voltant d’aquesta ermita s’ha bastit un nou parc, plantat d’una magnífica pineda i equipat amb taules i bancs de pedra. També hi ha una pista per realitzar-hi activitats culturals i esportives, fogons, fonts i un ampli aparcament. Un lloc ideal per passar un dia d’esbarjo i lleure entre la natura.

L’any 1962 es constituí el Patronat de la Nostra Senyora de Montalbà que s’encarrega de l’embelliment i manteniment de l’ermita i el parc de l’entorn.

També des del 1971, cada dilluns de Pasqua s’hi celebra un aplec sardanista i, els pobles de la vora i d’arreu de contrades catalanes s’hi apleguen per menjar-hi la tradicional Mona de Pasqua.

El sostre demogràfic de Preixana s’assolia al cens de 1920 amb 817 habitants, pensem que en aquella data l’escola pública estava a l’edifici de l’ajuntament, prop de la capella de Sant Llorenç. Actualment és una Plaça. Ens agradarà rebre imatges de l’edifici de l’antic ajuntament a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan al topònim llegia; En la documentació antiga Prixana (segle XI), derivat de l’antropònim llatí PRISCIUS, potser a partir de la denominació (villa) prisciana vil•la de Prisciusʼ.

L’escut oficial de Preixana té el següent blasonament:

Escut caironat: d’or, un peix de sable nedant sobre un riu en forma de faixa ondada d’atzur. Per timbre una corona mural de poble.

Va ser aprovat el 28 de setembre de 1984 i publicat al DOGC el 14 de novembre del mateix any amb el número 485.

El peix és el senyal parlant tradicional al•lusiu al nom del poble.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

DEMOCRACIOLA. Democràcia en minúscules

Potser no cal consultar el diccionari català – encara que és bo fer-ho – :

Clientelisme

m POLÍT Pràctica política o social basada en l’afavoriment de determinades persones, grups, etc. amb protecció econòmica i social i/o privilegis, com a compensació al suport polític o electoral.

Dades Oficials de les Eleccions Gallegues :

CENSO 2701837
PP 25% 668934

PARTICIPACIÓN 1405619
PP 47,59% 668934

PARLAMENTO GALLEGO 75

DIPUTADOS PP 41 55%

Amb el 25% del cens electoral s’aconsegueix el 55% dels escons del parlament.

HIPOTESIS CLIENTELAR

5% 135092

El 5% és també el percentatge que cal superar per accedir a la Càmera Gallega.

Qui poden ser els ‘clients’?.

Algunes ‘feines’ públiques ?

Alguns contractes amb l’administració?

Alguns col•lectius particularment febles, jubilats, religiosos/es, funcionaris, treballadors públics,…. , i les seves famílies.

Per descomptat els militants del PP i les seves famílies.

http://www.farodevigo.es/galicia/2016/02/22/galicia-octava-region-trabajadores-publicos/1409290.html

Las plantillas de todas las administraciones gallegas sumaban al cierre del pasado ejercicio 185.600

El 16,6% de los ocupados que había en España a finales del pasado año estaban bajo el paraguas de una administración, según la Encuesta de Población Activa (EPA) que elabora el Instituto Nacional de Estadística (INE). Entre las comunidades que superan la media estatal figura Galicia, donde los empleados públicos representaban el 18%. Hay siete comunidades donde el porcentaje es mayor. En Extremadura alcanzan el 25,7%; el 20,6% en Asturias; el 20,3% en Castilla-La Mancha; el 19,8% en Castilla y León; el 19,7% en Andalucía; el 19% en Cantabria; y el 18,8% en Aragón.

Las regiones con menor proporción de trabajadores públicos en su mercado laboral son Cataluña, donde suponen el 12,2%; Baleares, con un 12,9%; y Comunidad Valenciana, el 13,9%, según el INE.

DEMOCRACIOLA. Democràcia en minúscules.

L’any 1978 el ‘ régimen’ feia un exercici camaleònic i es transformava en ‘Democraciola’, el canvi dissortadament era únicament nominal, es mantenien ‘els privilegis electorals’ que s’adaptaven al sistema caciquil de cada territori, la Llei electoral de Galicia diu:

a) No se tienen en cuenta aquellas candidaturas que no han obtenido al menos, el cinco por ciento de los votos válidos emitidos en la circunscripción

El sistema basc exclou NOMES les forces que no assoleixen el 3% , al mateix temps però, s’assumeix que “el voto de un alavés vale por el de cuatro vizcaínos”.

Les designacions fetes pels Parlaments – enlloc dels ciutadans – son una mala pràctica arreu, com hi explicita la situació de la ‘camarada’ Rita Barberà i Nolla (València, 1948), la del ‘ caloret’.

El PP obtenia el 33,01 % dels vots emesos en unes eleccions en les que votaven – per sorpresa de tothom – el 66,48% dels electors, el PP obtenia un terç dels vots i un 39,14% dels escons de la Camara de los Diputados. El ‘ camarada’ Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostela, 27 de març de 1955), diu que el PP HA GANADO LAS ELECCIONES, recordeu que la majoria nacionalista del Parlament de Catalunya li sembla que NO REPRESENTA a la majoria social ?.

Els ‘presumptes corruptes ‘ passen anys i anys en llibertat ‘condicional’ , mentre els ciutadans afamats que ‘roben’ un pollastre van a la presó sense cap mirament.

Europa es cansa d’enviar notes al GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, que s’ha de canviar la llei hipotecaria, que s’ha de canviar la reforma laboral, que, que, que ,…, en el món del dret hi ha un malestar creixent.

Hem tornat al GOBIERNO PROVISIONAL que complirà aviat el PRIMER AÑO TRIUNFAL

Mani qui mani, s’ha de reformar la CONSTITUCIÓN, si els politics ‘professionals’ no es posen d’acord es fa un GOBIERNO DE UNIDAD NACIONAL, que vol dir aquesta comèdia que estem patint ?.

La Llei de PUNT FINAL que exonerava als feixistes era nul•la de ple dret, s’ha de jutjar i CONDEMNAR, als assassins, VIUS i/o MORTS.

Avui viurem una nova ‘mascarada’ a Galicia i Euskadi, per al bé de TOTS esperem que sigui la darrera.

IN MEMORIAN DEL JOSEP MARIA XANDRI PICH, MESTRE HEROIC, ASSASSINAT PER LES BOMBES FEIXISTES A BARCELONA.

Retratava l’escola JOSEP MARIA XANDRI PICH DE Sant Pere de Torelló, està bé, MOLT bé, honorar als herois i conservar-ne la memòria, cal però, al meu entendre recuperar les seves dades biogràfiques i fer-les públiques.

 

 

 

Que el feixisme era, és i serà malèfic pels segles dels segles, no és cap novetat, ni justifica aquesta afirmació, l’oblit de tota la informació possible sobre les seves víctimes, abans, ara i demà.

Curiosament en aquest tema els castellans ens han passat la mà per la carà, s’ha recuperat força informació de LEONOR SERRANO PABLO, que fou esposa de JOSEP MARIA XANDRI PICH, i com ell, mestra i inspectora d’ensenyament.

Llegia a :
http://www.quadernsdigitals.net/datos/hemeroteca/r_76/nr_827/a_11181/11181.pdf

los esposos Leonor Serrano Pablo y José Mª Xandri Pich. Ambos, Inspectores de primera enseñanza en Barcelona.

De Leonor Serrano Pablo se’n ha escrit força i fins en tenim una imatge :

http://elpais.com/elpais/2012/11/05/mujeres/1352093400_135209.html
http://www.raco.cat/index.php/AnnalsPEHOC/article/viewFile/278974/366706
http://osimonetmasteruclmpedagogia.blogspot.com.es/2013/10/biografia-de-leonor-serrano-pablo.html
http://maestrasrepublicanas.blogspot.com.es/2013/06/leonor-serrano-pablo.html
http://unpaseoporlaislaverde.blogspot.com.es/2014/02/leonor-serrano-de-pablo-una-vision-de.html
http://www.lletrescatalanes.cat/es/patrimoni-literari/base-de-dades-premis-literaris/item/iii-premi-leonor-serrano-i-pablo-d-historia-de-l-educacio-2
¿PARA QUÉ SIRVEN LAS INSPECTORAS? LEONOR SERRANO: LA PEDAGOGÍA Y/CONTRA EL PODER

Del Josep Maria Xandri Pich hi ha dissortadament menys informació :

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1936/02/05/pagina-3/33121863/pdf.html?search=Jose%20Maria%20Xandri
http://www.bibgirona.cat/pandora/pdf.raw?query=id:0000174762&page=35&lang=ca&view=main
http://www.barcelonabombardejada.cat/?q=es/node/106
http://www.enrecuerdode.com/lbvistaciudad.php?id=429&fallecidos_de

intuïm que Josep Maria Xandri Pich, o Josep Xandri Pich, era natural d’Alp ( 1873 ?,)a la comarca de la Cerdanya. Va morir juntament amb el seu fill Andreu Xandri Serrano, possiblement en els bombardejos de març de 1938 quina finalitat era ÚNICAMENT crear el terror a la reraguarda de la II República i venjar les baixes que els feixistes italians van patir a Guadalajara, la resposta internacional no va anar més enllà de l’expressió infantil ‘ això no agrada’. El feixisme el ‘separava del servei’ desprès de la ‘ Victòria’ , quan es complia el primer any del seu assassinat dut a terme per les forces que lluitàvem por ‘la Gràcia de Dios’.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/03/11/catalunya/1331499544_285598.html

Ens agradarà rebre imatges i dades d’aquest mestre heroic a l’email coneixercatalunya@gmail.com

A Catalunya s’ha de reivindicar la memòria de TOTS els que van caure com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, les víctimes, les famílies i la història ho reclamen !!!!

ESGLÉSIA DE SANT JOAN DE MALDANELL. MALDÀ. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Cercava dades de l’esglesiola de Sant Joan de Maldanell, i del mateix nucli d’aquest nom, i trobava :

Maldanell és un despoblat del municipi de Maldà (Urgell), situat davant el poble, en direcció SE, en un turó entre grans roques que domina tota la vall de la riera de Maldanell.

El despoblat formà, amb el cap de municipi, la baronia de Maldà i Maldanell.

L’antiga capella de Sant Joan de Maldanell es bastí de nou, segons projecte de l’arquitecte Daniel Gelabert Fontova ( Belianes, l’Urgell, 1927 + Barcelona, 1 de maig de 2005 )
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2005/05/02/pagina-30/39463216/pdf.html?search=Daniel%20Gelabert%20fontova

i amb diverses aportacions, l’any 1981.

Rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) dues imatges de l’ermita de Sant Joan de Maldanell, Maldà, l’Urgell, Lleida

La imatge vertical , datada el 14-V-1978 és clarament anterior a la restauració.

La imatge horitzontal datada l’any 1980 és ja de l’època en que fou restaurada pels “Amics de Maldà” i amb aportacions dels veïns del poble.

A la página web de l’Ajuntament de Maldà, llegim ; a l’antic poblat de Maldanell hi han trobat restes de gran d’interès arqueològic. Entre els materials trobats hi ha ceràmica neolítica, ibèrica, romana i medieval. Cal pensar que al cim del turó hi havia el castell o la torre de guaita de Maldanell. Hi ha restes d’un dolmen i unes sepultures excavades a la roca, amb gravats sobre algunes d’elles. Darrerament s’han fet excavacions sota una balma gegant i s’hi han trobat restes duna habitació medieval d’un edifici d’aparences monumentals que fan pensar en materials gòtics del segle XIII o XIV. L’any 1981 l’antiga capella de Sant Joan de Maldanell va ser restaurada pels “Amics de Maldà” i amb aportacions dels veïns del poble.

El sostre demogràfic de Maldà s’assolia al cens de 1930 amb 952 veïns , aquesta dada ens permet afirmar que la població tenia almenys una escola publica, abans de la dictadura franquista, i no tenim dades per excloure que també a Maldanell n’hi hagués en aquella època, al desembre de 2014 constaven 227 habitants, una pèrdua del 76,16% de la població que en absència de noticies de cap desastre natural i/o nuclear s’ha d’imputar NOMÉS a l’estultícia i corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA.

Ens agradarà rebre més dades de Sant Joan de Maldanell, i de les escoles públiques anteriors a la dictadura franquista a l’email coneixercatalunya@gmail.com

MAUSOLEU DE RAMON FOLC III DE CARDONA-ANGLESOLA. BELLPUIG. LLEIDA. CATALUNYA

El Josep Salvany Blanch visitava Bellpuig l’any 1912 i retratava el Mausoleu de Ramon Folc III de Cardona-Anglesola al Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, aquesta dada es contradiu a el que es recull a patrimoni Gencat; quan el convent restà abandonat arran de la desamortització de 1835, el sepulcre fou traslladat a l’església parroquial de la població (1841-42), sota la direcció de l’arquitecte Pere Casalda.

Hi ha encara una segona imatge de l’any 1924 que intitula Nova vista del sepulcre a Bellpuig d’Urgell

En la imatge actual que signa Amador Alvarez s’aprecien uns bancs, això ens permet suposar que si més no, la ubicació del mausoleu no és la mateixa que va veure i retratar Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 – Barcelona, 28 de gener del 1929)

Quan a la descripció tècnica ens diu patrimoni Gencat; el mausoleu de Ramon Folc III de Cardona-Anglesola i Requesens (Bellpuig, 1467 — Nàpols, 1522) té l’estructura d’un arc de triomf clàssic, en què se simbolitza la victòria sobre la mort a partir de la fama assolida amb les qualitats i gestes de l’heroi. La base conté un magnífic relleu que representa la batalla naval de Mers-el-Kébir (1505), guanyada per Cardona als berbers. El nivell principal és centrat pel sarcòfag, ornat amb escenes mitològiques i amb l’estàtua jacent del duc, vestit amb armadura i amb el cap reclinat sobre l’elm. En el segon nivell, sota l’arcosoli, hi ha un alt relleu que representa la Pietat. La clau de l’arc és presidida per l’escut d’armes. L’entaulament és sostingut per un fris al•lusiu a la batalla guanyada pel difunt, capità general de la Santa Lliga, als venecians vora el riu Brenta (1513). L’àtic és coronat per una Madonna en màndorla, sostinguda per dos àngels, símbol de la glòria cristiana. Els cossos laterals del mausoleu són enriquits amb escultures al•legòriques, situades dins fornícules, i trofeus.

La qualitat dels abundosos elements figuratius i ornamentals que hi són esculpits, superposats als elements de definició arquitectònica, fan que el conjunt sigui una de les millors obres renaixentistes existents a Catalunya.

L’any 1522 moria a Nàpols, essent-ne virrei, Ramon Folc III de Cardona-Anglesola, el qual havia disposat d’ésser enterrat al monestir franciscà de Sant Bartomeu, fundat el 1507 per ell mateix a Bellpuig d’Urgell, on havia nascut i d’on era baró. La seva vídua, Elisabet Enríquez de Requesens, (?, 1468 – ?, Nàpols, 5 de març de 1532). Comtessa de Palamós, de Trivento i Avellino i senyora de la Baronia de Calonge, virreina consort de Nàpols, encarregà la construcció del sepulcre a l’escultor napolità Giovanni Merliano da Nola (Nola, 1488 – Nàpols, 1558), dins d’un estil plenament renaixentista i en marbre de Carrara. El conjunt escultòric, finalitzat vers el 1525, fou transportat desmuntat a peces, per mar i per terra, fins a l’església del convent de Bellpuig, on el cos del virrei fou inhumat el 15 de març de 1531.

Quan el convent restà abandonat arran de la desamortització de 1835, el sepulcre fou traslladat a l’església parroquial de la població (1841-42), sota la direcció de l’arquitecte Pere Casalda.

El sepulcre, que ja havia estat violentat durant la Guerra del Francès, sofrí l’incendi de l’església parroquial l’any 1936, com a conseqüència del conflicte bèl•lic que s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, però posteriorment fou restaurat.

Us recomano la lectura de ‘Aclariments sobre Ramón de Cardona i el seu sepulcre’ , de Joan Yeguas i Gassó.

Malgrat hi ha un primer projecte de restauració de l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 – Barcelona, 19 de novembre de 1973) , el projecte s’executarà, sota la direcció de arquitecte Alejandro Ferrant Vázquez (Madrid, 1897-1976) i l’execució tècnica de l’escultor Antonio Cruz-Collado ( , Madrid 17/03/1905 + Pozuelo de Alarcón (Madrid) 9/08/1962 ) ajudat pel també escultor Fernando Pau Serra.

La ‘catalanitat’ de Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 – Barcelona, 19 de novembre de 1973), va ser un handicap insuperable per al feixisme.

Trobàvem el Tomàs irigaray López i l’Antonio Mora Vergés, tancada l’església parroquial de Bellpuig advocada a Sant Nicolau. A dia d’avui és més difícil trobar una església oberta fora dels horaris de culte, que un polític honest.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE CONCABELLA. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

L’Adrià Marquilles i Bernaus em feia arribar un email en el que em diu ;

Atenent la petició de l’Antonio Mora Vergés per col•laborar en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, publicat a la secció de Cartes al Director de la Veu de la Segarra,voldria aportar el meu gra de sorra en el que es refereix el meu municipi dels Plans de Sió,la Segarra.

En primer lloc felicitar l´autor per la iniciativa ja que estic d’acord ,com diu,en recuperar la memòria històrica d’aquests edificis que van ser font d’ensenyament per la ciutadania de l’època.

Crec que entès bé la crida i li puc dir que al meu municipi ,com suposo arreu, gairebé cada poble hi havia escola des dels inicis del segle XX. Començant primer en impartir classes en edificis particulars moltes vegades i posteriorment construir-ne de bell nou a partir de les demandes de més aules.

Els Plans de Sió, que té actualment uns 600 habitants en onze pobles, havia tingut en el cens més antic de 1880 uns 1.400 habitants (com es pot veure la davallada es ostentosa) i va arribar ha tenir cinc escoles totes en edificis públics i força dignes. Aquests edificis alguns daten del 1900,altres de més enrere,i altres del 1930, com la de Mont-roig que va ésser construïda gràcies a l’empenta del diputat i alcalde de Lleida, Humbert Torres i Barberà , que havia nascut en aquest poble el 1879.

Totes aquestes escoles actualment tenen altres usos i només es conserva activa i que sigui per molts anys la de les Pallargues, les altres: Hostafrancs, Concabella ,l ´Aranyó, iMont-roig, poc a poc, van perdre alumnes i al inici dels anys ´70 del segle passat, amb la concentració escolar , van tancar definitivament.

No sé si els pot interessar aquestes dades. Si que els puc dir que des dels nous ajuntaments democràtics a partir del any 1979,els Plans de Sió ha servat amb entusiasme l’única escola municipal salvant-la de la desaparició. Tinc bastant documentació per extreure’n dades i jo mateix a títol personal, vaig escriure a la Veu de la Segarra uns quatre articles dedicats a l’ensenyament comarcal.

Així doncs repeteixo la meva felicitació aquest interès de recuperar la memòria història d’aquella època, i hem poso a la vostra disposició per ampliar qualsevol informació.

M’adjunta una fotografia de l’edifici que acollia l’escola de Concabella.

Defensem que no seria una despesa excessiva – som al país dels excessos, el que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible, i està cofoi d’ostentar el lideratge en el rànquing europeu de l’estultícia i la corrupció – confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període —- . —-, això ultra ajudar a la recuperació de la memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin. Acostumo a mirar el ‘color polític’ del Ajuntament, i massa habitualment constato que en matèria de recuperació de la memòria històrica, son els de ‘casa’ els primers en no fer res.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim – des del respecte – que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol dels amics lectors a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

ELS MESTRES HEROICS EN LA LLUITA CONTRA EL FRANQUISME.

La publicació de http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/09/el-magisteri-com-boti-de-guerra-in.html EL MAGISTERI COM A ‘BOTI DE GUERRA’. IN MEMORIAM , sembla haver actuar com un revulsiu en la consciencia d’algunes persones que volien conservar una ‘memòria agradable’ de la dictadura franquista.

Serà MOLT difícil recuperar la memòria ‘individual’ de TOTES les persones, que patien la repressió i àdhuc la mort com a conseqüència de la seva activitat laboral en el camp de l’ensenyament , abans i durant la II República Española.

http://www.memoria.cat/mestres/es/content/el-proceso-de-depuraci%C3%B3n-franquista-en-catalu%C3%B1a
http://www.todoslosnombres.org/sites/default/files/depuracion_profesorado_publico.pdf

Us convido a participar en aquesta tasca.

Ens agradarà rebre històries i imatges – en el seu cas- a l’email coneixercatalunya@gmail.com de les persones que exercien el magisteri a Catalunya, i que foren objecte de represàlies pel regim franquista.

Respecte d’aquells que rebien el títol de mestre en compensació a ‘ los servicios prestados durante la Cruzada’ , us cal saber que :


Ley de 26 de enero 1940 convocaba un concurso para proveer en propiedad 4.000 escuelas al que podían concurrir exclusivamente los oficiales provisionales, de complemento y honoríficos que poseyeran el título de maestro, bachiller o certificado de estudios equivalentes y siete meses, al menos, de servicio activo en el frente de batalla. En esta misma línea, según la convocatoria de oposiciones de 17 de octubre de 1940, sólo podían presentarse quienes, junto al título académico, acreditaran su adhesión absoluta al nuevo Estado, y fueran, además de militantes de Falange, oficiales provisionales o de complemento, o excombatientes, o excautivos, o miembros de la extinguida Corporación del Magisterio o de los Cruzados de la Enseñanza, o huérfanos de guerra, o miembros del SEM con cinco años de servicios interinos en escuelas o entidades de sentido católico y nacional.