Mes: març de 2016

BRUSSEL•LES, IRAQ, PAKISTAN : EL TERRORISME TORNA A SACSEJAR EL MÓN

Que aquest llaç negre sigui en representació del dol per totes les persones assassinades en el món, siguin d’on siguin, pels interessos imperialistes.

1 llaç

Els atemptats a Brussel·les del passat dia 22 de març, em porten altra vegada a veure que sempre és el poble que paga amb la seva sang vessada als carrers.

El desconsol que deuen viure les famílies i amics de les persones assassinades i de les persones ferides que se’ls ha truncat una manera de vida que pus mai podran tornar a tenir, m’omple del cor de tristesa i a segons quins moments de ràbia immensa pel sentiment d’impotència que genera.

És aberrant la política fratricida i bèl·lica dels països anomenats “demòcrates” que organitzen les guerres pels seus interessos i controlar els recursos de diferents països ( minerals, gas, petroli, cacau…) o pels interessos geoestratègics,

Em podeu contestar a la meva pregunta? Quin els el país que no fabrica i ven armament, sense saber ( tal volta no interessa) a les mans que arribaran? Tots tenen muntat aquest gran negoci, inclusiu l’estat espanyol que ven armes a Aràbia Saudita, Emirats Àrabs, Jordània i Turquia; i que després algun d’ells fan arribar les armes a la facció que els interessi i els va millor, com Lluqueta, Daesch (Isis, Estat Islàmic o els que siguin.

Espanya va ingressar tres mil dos-cents tres milions d’euros pel negoci de l’exportació d’armes. I no manca ser cap llumenera, per saber que les armes serveixen per matar.

Aquestes guerres orquestrades – l’armament ha de tenir sortida i com més ràpid millor- fa que aquestes faccions terroristes, siguin finançades per diversos estats concorrent en el conegut terrorisme d’estat; i es converteixen en els braços executors que actuaran a les seves ordres.

Es crea a diari temor, misèria i penúria, ja que el missatge de por al carrer, garanteix que per preservar  la “nostra seguretat ” que són els mateixos que la vulneren, faran unes legislacions i prendran mesures per anar coartant les llibertats civils.

Així, vivim una dictadura permanent “tunejada” de democràcia.

No tan sols són els estats responsables dels distints atemptats que llavors ens diran que els han fet faccions terroristes, que han creat, sinó que també crearan el drama dels refugiats sense refugi, que se’n van dels seus països per salvar les vides, que moltes vegades perden durant les travessies.

Si es sapigués  la vertadera realitat de les màfies que munten les pasteres i llanxes ens portaríem més d’una sorpresa.

El negoci que es fa és més que rodó i després també s’apunten les ONG, que a cops són finançades pels mateixos estats ( d’amagatotis) que han provocat la situació dels atemptats i les guerres. Hi ha ONG’s que mouen una autèntica doblerada i que els seus organitzadors i responsables viuen a cos de rei, amb sous i condicions econòmiques d’autèntica vergonya.

No tornaré a escriure sobre la vergonya d’UE i Turquia i si dels dos darrers atemptats a Iraq en un estadi de futbol d’Alexandria amb vint i sis morts i prop de noranta ferits i  el de Pakistan de dia 27 de març en un míting electoral en un parc públic s’ha immolat un suïcida fent esclatar el seu cinturó de bombes, provocant prop de disset morts i prop de setanta ferits. Aquest és el pa de cada dia en aquestes regions.  Ara bé, aquests morts pels canals de comunicació adeptes al règim són de segon ordre i quasi no se’n parla,

No vull ésser malpensat, però l’atemptat de Brussel·les ha fet que la crisi dels refugiats sirians – la notícia de darrera hora, és que no deixen passar als voluntaris fins arribar a Idomeni amb l’ajuda humanitària-  passas a segon o tercer terme en la informació.

Aquestes persones són com nosaltres, amb els seus somnis i les esperances. Caldria recordar-ho més sovint.

De l’expedició, hi han tornat anar representats de Sóller que han fet una tasca increïble amb l’apadrinament de les motxilles per nadons.

Malgrat George Orwell, al seu llibre “1984” no parlas de crear una situació per llevar la importància a una altra; si escrivia sobre la manipulació en la memòria col·lectiva dels mitjans de comunicació, ben igual com estan faent avui en dia.

L’imperialisme, fill del sistema capitalista, crea condicions inhumanes i infrahumanes per a mantenir-se  i elimina els competidors, creant la “legalitat” pertinent per fer-ho.

A vegades el desànim fa mella. S’ha de continuar la lluita i la denúncia.  I malgrat tot, que no ens abandoni l’esperança, per a intentar transformar aquest món i fent-lo més harmònic  del que no és.  

 

Josep Bonnín Segura

MALCUS

De ben segur que alguns dels lectors recordaran l’escena del prendiment de Jesús; en el lloc anomenat Hort de les Oliveres, molt aprop de Betania, on vivien alguns dels amics de Jesús , Llàtzer ,Marta i Maria, i també les circumstàncies del fet ; Judes , l’apòstol sense fe, indica amb un petó, quina de les persones que és troben en aquell capvespre a l’Hort és Jesús, informació que facilitarà el seu prendiment a la Guardia Jueva del Temple, i al soldat romans que l’acompanyen. L’escena de Sant Pere fent-se amb una espasa, i el tall de ben segur maldestre que donarà com a resultat l’ablació d’una orella, d’un dels membres de la Guardia Jueva del Temple, al que Sant Joan identifica com a MALCUS, I finalment la recriminació amable de Jesús per l’ús de la violència, i la restitució miraculosa, sense escarafalls, d’aquella orella al que li havien tallat. El relat continua, com també continuarem nosaltres, cal però fer una reflexió serena sobre aquest fet, i sobre les repercussions que suposarà per a Malcus.

1 126

La Guardia Jueva del Temple, era una petita unitat que s’havia d’ocupar únicament del control de l’ordre en els accessos al Temple, i en el seu interior (hi ha algunes fonts que li encomanen també l’execució del sacrifici dels animals que s’oferien en holocaust). Hi ha una coincidència general respecte de la pertinença dels seus membres a la tribu de Levi, malgrat no existir cap document històric que ho corrobori ( Les fonts bíbliques semblen clares i concloents ; podeu veure , Nombres, 47 i següents, Missió dels levites, i Primer Llibre de les Cròniques, 23 i següents, Organització dels Levites ). La seva presència a l’Hort de les Oliveres ens parla d’una actuació excessiva, fora de les seves funcions, encara que òbviament permesa i tutelada per l’invasor romà, que es limita a fer-se present en aquell afer, que imagina d’àmbit estrictament jueu.

Malcus havia ingressat a la Guardia del Temple amb només 18 anys, aleshores en tenia 40, i el seu grau de Capità l’havia assolit passant per tots els esglaons del comandament ; se sentia feliç dins la Guardia Jueva, i l’única aspiració de la seva vida, era arribar-ne a assumir el Comandament superior. Havia demanat participar en el prendiment de Jesús perquè sentia vers ell una forta animadversió, Malcus era l’Oficial de Guardia el dia que Jesús va fer fora als mercaders del Temple, havia rebut felicitacions del comandament superior i del Gran Sacerdot, per valorar adequadament que no era aquell el lloc ni el moment per actuar contra ELL, hi havia molta gent al Temple, i en general manifestaven simpatia per aquell acte valent de Jesús; havia ordenat als Guàrdies que no intervinguessin, però va sentit aquella acció com un ultratge quasi personal. Era aquell capvespre l’Oficial Superior de la Guardia Jueva, i el responsable del bon fi de l’operació; l’acció de Pere en prendre-li l’espasa i donar-li el cop que li va arrencar l’orella, l’havia enutjat terriblement, però la conducta de Jesús el va descol·locar, i enlloc de donar mort de forma immediata a Pere, és va limitar a ordenar el transport del presoner fins al Sanedri, tot i meditant sobre el fet de que havia estat protagonista.

Malcus coneixia prou be totes les històries que corrien sobre Jesús, havia sentit parlar dels seus miracles, del seu cor bondadós, però fins aquell capvespre pensava que només eren mentides perverses que s’inventaven els enemics del poble jueu; ara havia estat testimoni privilegiat d’una acció que no podia sinó qualificar de miracle, i ell sabia molt be, que malgrat el seu poder, ni el Gran Sacerdot, ni cap dels Doctors de la Llei, podien dur a terme accions semblants. Va presenciar l’interrogatori de Jesús , va sentir de la seva boca que el seu Regne no era d’aquest món, el va impressionar sentir-li parlar de Déu, com del seu Pare i sobretot el va meravellar la seva dignitat davant el Sanedri, també hi era present quan els soldat romans els sotmetien a maltractaments i vexacions, quan el poble de Jerusalem – pressiónat pels Sacerdots i controlat per membres de la Guardia Jueva – refusava de canviar-lo per Barrabas, el líder zelota carent de tota humanitat ; va ser la culminació del procés de comprensió de la figura de Jesús i del seu paper històric, veritablement en ELL és donava compliment a les escriptures !!!

Malcus va fer també el camí del Golgota, va ser un més dels espectadors, però no va ser un espectador més, va percebre clarament la transformació de Simó de Cirene, va celebrar íntimament el valor de la Verònica, va pressentir que els dos companys de Creu, estarien amb ELL a la casa del Pare, i és va sentir confortat per les paraules de l’oficial romà, quan afirmava que veritablement aquell home devia ser fill de Déu.

Malcus, com jo mateix , no va entendre la decisió de Judes de treure’s la vida, Déu li hagués perdonat la seva participació en el prendiment de Jesús, de fet el seu havia estat un paper quasi sense importància, tothom coneixia a Jesús, li va doldre, que un home que havia tingut l’honor de caminar al costat de Jesús, de sentir-li explicar qui era ELL, i quina era la seva missió, perdés la confiança en la misericòrdia infinita de Déu.

Malcus va seguir a la Guardia Jueva del Temple, però la seva aspiració no era ja la d’arribar a assumir-ne el comandament superior, aviat va tenir contacte amb els apòstols, particularment amb Pere, aquell que li havia tallat l’orella, i no sense esforços va aconseguir de guanyar-se la seva confiança, i finalment va rebre el baptisme. Des de la seva situació va intentar evitar les revenges contra els cristians, i malgrat aconseguir-ho en nombroses ocasions, no va poder sinó pregar per Llàtzer a qui Jesús havia tornat la vida, ( la decisió de matar-lo es recull a l’evangeli de Sant Joan 12,9 i següents ), tampoc va poder fer res per la Verònica, aquella dona desconeguda que va donar a Jesús el darrer consol humà.

Malcus no va arribar mai a assumir el comandament superior de la Guardia Jueva del Temple, tampoc però no patir cap repressió en la seva persona, malgrat estar classificat com un desafecte. Va morir als 55 anys.

La Guardia Jueva, desapareixeria heroicament , juntament amb el Temple, en el decurs del que el romans descriurien com la Guerra Jueva.

L’historiador Claudio Josefo, ens explica que la voluntat dels romans era conservar el temple, però la resistència de la Guardia Jueva va propiciar que algú decidís de llençar torxes enceses per dividir la defensa, i aquest fet, va provocar l’incendi que acabaria amb la destrucció total del Temple.

Ni un sol dels membres de la Guardia Jueva va sobreviure.

Antonio Mora Vergés

ELS COMPANYS DE CREU

Només en l’evangeli de Lluc, que els anomena com ” criminals “, davant Marc i Mateu que els anomenen ” bandolers “, i Joan que no en parla, tenen els personatges que van acompanyar , a Jesús a dreta i esquerra de la seva creu un paper, que ens serveix per reflexionar , als cristians de les darreries del segle XX.

Però qui podien ser aquells ” bandolers, o criminals ?”. Que juntament amb Simó de Cirene , i el mateix Jesús, van seguir el camí del Golgota ?.

Hi ha moltes possibilitats que fossin membres de la resistència jueva, que s’havia mantingut activa des del any 63 aC, en que va caure Jerusalem, que va provocar la seva destrucció per Tit l’any 70 dC, i que provocaria desprès de la revolta de Barcoquebes (132-135), que fos per als jueus una ciutat prohibida a la que no podien tornar.

Eren no cal dir-ho homes avesats a tota mena de risc, i que tenien assumit

– si més no, ho sabien del cert – que la victòria els portaria , possiblement, vers una situació d’honors i riquesa, i la detenció per part dels romans, a la mort.

Aleshores com ara, el tema de la llibertat nacional i política, encenia les passions per damunt de tota lògica; com un exemple , podem citar seguint l’evangeli de Mateu 27,l5 , que cada any per la festa de Pasqua , el governador tenia el costum de deixar lliure el pres que la gent volia. Pilat els va donar a triar doncs entre Jesús, i Barrabàs, la tria es va decantar a favor de Barrabàs, i per Jesús es va demanar la crucifixió. Pilat es va rentar les mans i va dir al poble ” Jo soc innocent de la sang d’aquest home. Això es cosa vostra “, i el que avui encara fa que se’ns glaci el cor, es la resposta que l’evangelista recull del poble : “Que la seva sang caigui sobre nosaltres i els nostres fills ” (*)

* La destrucció del temple i de la Ciutat de Jerusalem, es vista com la conseqüència del pecat d’Israel, que ha culminat amb la crucifixió del seu propi Messies. L’expressió els nostres fills, equival a una sola generació.

Ambdós sabien doncs que les seves accions, podien portar-los fins a la situació en que es trobaven en aquell moment, patir la mort per crucifixió, el turment més cruel que aplicaven els romans a alguns condemnats a mort. Era un càstig infamant, que les lleis romanes tan sols permetien d’aplicar als qui no eren ciutadans romans. Sabien també que Jesús estava en aquella situació, no per decisió dels romans, sinó per la inducció dels prohoms jueus.

De ben segur que havien sentir parlar de Jesús, o potser fins i tot, havien sentir parlar A Jesús, però el seu missatge, no era el missatge que ells, i molts més com ells volien sentir; no els parlava d’una alliberació política o militar enfront dels seus adversaris romans, Jesús parlava aleshores, però també avui i demà, d’alliberar-nos de la noció de contrari en tots els terrenys, polític, econòmic militar, laboral ; ens ho va resumir esplèndidament : Estimeu-vos els uns als altres, com jo os he estimat.

La major part de membres de la resistència jueva, tenien vers Jesús una sensació de desencís, alhora que, també en la seva major part, sentien un gran respecte.

Pensem doncs, en dos homes endurits però amb un bri de puresa encara, tota vegada que les accions que els portent a la creu, estant fetes amb la convicció d’obrar de la manera correcta, pensem també en que aguantar un càstig pel fet d’haver-lo ” ben merescut “, no es més senzill que haver-lo de suportar d’una manera injusta, i així podrem entendre la ira del qui penjat al costat de Jesús, exclama :

¿ No ets el Messies ?. Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres !.

¿ Quantes vegades hem acceptat que si hom paga ” son merescut”, almenys te dret a maleir el bidell, el tribunal, els testimonis, els espectadors, i a tots els qui ens ho fan pagar ? .

El que crida a Jesús no accepta ara, en el moment de la veritat, el tracte en que la vida era la penyora a pagar en el cas de no assolir el resultat desitjat.

¿ Quantes vegades ens neguem a acceptar les conseqüències doloroses, negatives o de menyspreu social, que es deriven dels nostres actes, i que eren del tot previsibles, i que fins i tot havien contemplat en hipòtesis al començar l’acció ?

El seu company al contrari, accepta, assumeix el càstig, i intenta fer raonar al amic de tants i tants de lluita :

¿ tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena ?. I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal.
1 crucificcion

No consta cap resposta per part del incriminat,

¿ potser comença a obrir-se en el seu enteniment la percepció de que el sofriment és una mena de Sagrament per aquell que el rep sense odi ?.

¿ Que tot sofriment pot servir, àdhuc les justes penes per crims vergonyosos ” nos digna factis ” ?.

¿Que el sofriment imposat i just, pot unir-se a l’ofrena de sofriments lliures i immerescuts ?.

¿ Que Déu pertany a un ordre distint de l’ordre de l’exacta retribució ?

El criminal que fa aquesta reflexió al seu company, es commou en veure com Jesús sofreix, i com estima tot sofrint. ¿ Quants es convertiran com ell , en veuren’s sofrir , en veure Jesús que sofreix en nosaltres ?

I Lluc recull la seva pregaria :

Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne.

Des del silenci del company que reflexiona, des del fons de l’ànima , amb claredat sentim una resposta :

amén.

La contesta segura, certa, tranquil·litzadora definitivament per ambdós, surt de la boca de Jesús :

t’ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís

Potser contra una convicció més comú, més general, tinc la convicció de que la resposta anava per als dos companys de creu en aquella hora, i que es el compromís ferm i seriós, de que si som capaços d’assumir les conseqüències dels nostres propis actes, també va per nosaltres.

Antonio Mora Vergès

“Llavis molsuts i altres mentides”

El Jesús Serrano Pons, ens havia delectat amb el seu ‘COMPLICAT CONTE NADALENC’

http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/?p=410

Teniem noticia de que ampliava la seva obra :

http://premsaonada.blogspot.com.es/2015/12/els-llibres-de-miquelet-setencarrecs-el.html

amb la publicació de la novel·la  “Llavis molsuts i altres mentides”

1 portada

 

Edició col.laborada per l’Ajuntament d’Amposta, de la que es farà la presentació  a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó, el divendres 15 d’abril a les 19.30h

Ens explica l’autor que  sota l’aparença d’un conte per a nens, heus aquí una narració que tracta d’entrellaçar l’esdevenir vital de dues dones de la mateixa família sense que aquestes n’arribin a entendre ni el com ni el perquè.

Avui, en ple segle XXI, encara resten moltes històries per descobrir al voltant de la Guerra Civil i, potser, una de les menys conegudes va ocórrer a Amposta…

El llibre recull, a més de “Llavis molsuts”, el relat curt “Mentides”, un text amb diverses complicitats literàries que permetran integrar les dues històries que Jesús Serrano ens ofereix en aquesta primera irrupció seva en el món de la novel·la amb rerefons històric.
1 autor

Desitgem al Jesús Serrano Pons el millor.

ACORD UNIÓ EUROPEA I TURQUIA: VULNERAC IÓ FLAGRANT DELS DRETS HUMANS

Començar l’article el dia del meu aniversari i el celebrat dia del pare, em du a pensar que a Lesbos no celebraran aquest dia, ja que hi ha molts pares sense fills que se’ls ha engolit el Mediterrani i molts fills sense pares. Famílies senceres que han mort durant la travessia i no celebraran absolutament res. Morts en un país forà.

Sempre he cregut que el dia del pare com el de la mare, són invents comercials.

Actualment i sobre la taula tenim el dia del refugiat maltractat.

Dia 18 de març passat la Unió Europea els ha fet un bon regal. Reunits els vint i vuit representants dels països que la conformen, entre governants i caps d’estat signaren l’acord de les deportacions massives dels refugiats “irregulars” cap a Turquia, quan  entrin a Grècia.

A canvi de què, rebrà Turquia aquests refugiats? És Turquia “estat segur” on es respectaran adequadament els drets humans, quan la mateixa Unió es passa per l’entrefolre l’article 141.1 de la Declaració Universal de Drets Humans que diu: “En cas de persecució, tota persona té dret a cercar  asil i a desfruitar d’ell, en qualsevol país”. I atemptant directament en contra de l’establert a la Convenció de Ginebra sinó també amb l’article 19.1 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE, segons el qual es troben prohibides les  expulsions col·lectives.

La Unió Europea no vol gestionar l’ajuda  sobre la vida d’aquestes persones sirianes que se’n van del seu país en guerra per salvar la vida. No vol que entrin a Europa  I actua rosant la il·legalitat dels seus propis principis i lleis. Una vergonya que ja s’ha definit com “Un dia fosc pel dret a l’asil, un dia fosc per Europa, i un dia fosc per a la humanitat” per part de Kate Allen, la portaveu d’Amnistia Internacional.

La Unió Europea havia posat el topall de cent seixanta mil refugiats i si tenim en compte que els vint i vuit països compten amb prop de cinc-cents milions d’habitants, no hi hauria problema de reallojament.  

Estan tractant a les persones que arriben a Grècia com a bestiar i moneda de canvi per llevar-se de davant l’obligació de gestionar adequadament l’ajuda a aquestes persones refugiades que prescriu les pròpies legislacions Europees.

A canvi del reallotjament dels refugiats sirians, Unió Europea li promet a Turquia la facilitació per la seva integració a la mateixa Unió, la lliure circulació per Europa dels ciutadans turcs sense necessitat de visat i a més portaran al Govern D’Erdogan, prop de set milions d’euros, a un govern que té de demòcrata el mateix que jo d’il·lús i que vulnera habitualment els drets humans, i ataca directament contra la llibertat d’expressió de manera flagrant.

Unió Europea amb un acord que vulnera a aquestes persones que fugen de la por i de la guerra dels seus països, està matant dos ocells d’un tret.

Acaba de traspassar, el que considera una “papereta” a un país que no es troba dins la Unió.

Quan surti publicat aquest article al Setmanari  Sóller, dissabte dia 26 l’expedició de voluntaris que surten de Mallorca cap a Lesbos per ajudar i entregar el que han pogut comprar a través de l’apadrinament de les bosses amb material que necessiten els nadons, més les motxilles porta-nadons, possiblement estaran en camí o inclusiu hauran arribat. Quina rebuda tindran no és gaire segura. Ja que no són benvinguts els voluntaris, quan queda palès que les institucions europees són les que volen encarregar-se de la situació i que ningú els faci nosa.

Si torn a escriure sobre aquesta dramàtica situació, és, perquè pens que no s’ha d’oblidar en absolut.

No fa gaire el passat dia 18 es va celebrar el dia  de la Poesia Catalana a Internet. No podia deixar de publicar la meva aportació i ho vaig fer amb un poema curt , sobre la situació d’aquestes persones vulnerables que són tractades a potades per les institucions europees.

Molts morts més hi hauria de no ser per la labor increïble dels voluntaris.

1 Acord UE-Turquia

Europa: Madrastra mala entranyada

Europa malmena als seus fills.

Una madrastra mala entranyada

que els deixa morir

dins la ignomínia.

Una Europa mesquina

de la que no em sent part.

Altre cop l’imperialisme

té les mans xopes de sang

pel negoci prou sucós

de les guerres interessades.

Avui les meves paraules

ploren pels refugiats,

venint-me a la memòria

antics genocidis oblidats.

Josep Bonnín Segura

SANT CLIMENT DE TAÜLL. VÍDEOMAPPING. VALL DE BOÍ. RIBAGORÇA.

El passat dissabte 5  de març,  la M. Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur,  vam anar a Sant Climent de Taüll, ho  fèiem gràcies a una invitació del Departament de Comunicació de l’Obra Social ”la Caixa”, es tractava d’assistir  a la presentació  d’un vídeomapping educatiu de les pintures de l’església de Sant Climent de Taüll,  una de les icones de l’art romànic, declarada Patrimoni Mundial de l’UNESCO, amb la resta d’esglésies romàniques de la Vall de Boí.

1 taull

A partir de l’estudi de les pintures que es conserven en el Museu Nacional d’Art de Catalunya, de les restes pictòriques conservades en les parets de l’absis de l’església i de les senyals fetes en el moment de ser arrencades s’ha creat el vídeo que recrea les imatges de com devien ser les pintures que la decoraven l’any 1123.

1 tau11

El públic omplia completament l’església.  Primerament van veure el vídeo que fins ara s’ha vist a les visites. A continuació el nou que completa i dóna una explicació més acurada i fidedigna de les pintures, dels seus colors i dels detalls de la seva realització.

L’acte de presentació va comptar amb la presència del Vicari General del Bisbat d’Urgell, Mn. Josep M. Mauri, de l’Alcalde de la Vall de Boí, Il·lm. Sr. Joan Perelada; del Director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni, Jusèp Boya; i del director d’Àrea de Negoci de CaixaBank a Pirineus Oest-Vall d’Aran, Jaume Ramon Casal.

Després de les seves paraules  es van atorgar dues medalles a les  persones que han col·laborat i impulsat l’ambiciós projecte. A continuació es van tornar a veure i admirar els dos vídeos.

El Departament de Cultura i l’Obra Social “la Caixa” han impulsat, en el marc del programa Romànic Obert, una versió educativa que explica el contingut del vídeomapping i permet al visitant comprendre, un cop visualitzat, els aspectes més importants del que s’hi ha volgut representar, amb l’objectiu d’aprofundir en la interpretació d’aquesta icona del patrimoni català i europeu.

Ens van  quedar-me gravades a la memòria aquestes paraules ;  demostrar l’autenticitat i representació del romànic de la Vall de Boí , i fer recordar la presència de Catalunya en el món. 

Hem de donar les gràcies a Ignacio Fernàndez per la seva amabilitat i el seu guiatge durant la nostra estància a l’acte. També per les facilitats donades per escriure aquesta crònica.

Recomanen a tothom que faci la visita a l’església de Sant Climent de Taüll, i  la visió del document visual presentat en aquesta ocasió.

https://www.educaixa.com/ca/-/los-frescos-virtuales

La Vall de Boí  mereix el desplaçament per admirar les seves obres d’Art.

La Cultura no ocupa mai espai en l’ intel·lecte de les persones, i fins i tot, millora el seu enteniment vers elles mateixes i també vers els altres.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

 Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA DE CASTELLSERÀ. L’URGELL. LLEIDA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

http://www.xtec.cat/ceipelterrall/escola.htm

L’escola a la localitat fou fundada a mitjans del segle XIX. Restava situada a la planta baixa de l’Ajuntament. Un mestre assistia a desenes d’alumnes en una sola classe.

L’any 1900 l’escola nacional per a nens estava col•locada en un pis llogat. Agrairem la tramesa d’imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

També hi havia una escola particular. . Agrairem la tramesa d’imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’any 1920 es crea una altra escola particular a l’edifici del Sindicat amb una classe per a nens i una classe per a nenes.

A l’any 1922, en traslladar-se l’escola particular a un altre edifici, les escoles nacionals s’ubiquen al segon pis de l’edifici del Sindicat i es creen dues classes, una per a nens i una per a nenes.

http://www.castellsera.cat/fotos/castellsera//poum/Cataleg.pdf

Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte tècnic a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://www.castellsera.cat/fotos/castellsera//poum/Cataleg.pdf

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 700 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat,la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules “totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”. Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d’octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,…

IN MEMORIAM. ESCOLA DE SAU.OSONA

S’han fet 14.806 impressions a les 8,45 del dimarts 8.03.2016 de les 739 publicacions d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, a la pàgina https://issuu.com/1coneixercatalunya

Podeu llegir que a Sau hi havia escola a :
http://www.raco.cat/index.php/CinglesCollsacabra/article/viewFile/269741/357286

L’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934), publicava una imatge de l’any 1958 d’aquella població

SANT ROMÀ DE SAU. IMATGE DEL PASSAT

La recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, no ha tingut gaire col•laboració dels nuclis ‘franquistes’ que persisteixen encara tant en l’àmbit de l’administració, com de la societat civil, tampoc d’una gran part de la ciutadania que troba ‘exòtic’ aquest afany de recuperar la memòria històrica, i fins en algun cas la ‘resistència’ d’algunes administracions i/o persones que defensen la tesis de no remenar gaire ‘aquestes coses del passat’.

Ens consta que des de l’01.04.1939 fins avui mateix, s’està treballant per ‘esborrar’ tant com sigui possible la ‘història de Catalunya’ en els anys previs a la dictadura franquista.

Insistim – una vegada més – en que ens cal la col•laboració activa de TOTES les persones que tinguin coneixement d’algun edifici que dones aixopluc a l’ensenyament públic, privat i/o confessional, en els anys previs a la mal dita guerra civil. Ens calen imatges, històries, dades de quan es van aixecar, de qui va intervenir en l’obra, i fins de la forma de pagament.

Us oferim una doble via de fer-nos arribar aquest material :
A l’email coneixercatalunya@gmail.com

O al facebook https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Va ser molt habitual en aquella època que compartissin edifici l’ajuntament i les escoles, i tinc constància d’alguns consistoris que han esborrat tota menció a aquest fet.

Es van fer primer per la Mancomunitat, desprès per la Generalitat i la II República molts nous edificis, alguns patirien desperfectes durant el conflicte bèl•lic, una bona part però, dels que van desaparèixer, ho feien durant la Pax Franquista :

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/03/in-memoriam-grup-escolar-de-la-creu.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/02/memoria-del-grup-escolar-doctor-valenti.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/08/escoles-publiques-de-barbera-del-valles.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/03/in-memoriam-escoles-publiques-de.html

Les escoles que no compartien la qualitat de semidéu que l’església catòlica espanyola va atorgar al sàtrapa, van patir la repressió :
http://memorialdemocratic.gencat.cat/ca/detalls/Activitats_Agenda/Les-escoles-evangeliques-durant-la-II-Republica-i-el-franquisme

Ningú ha fet – encara – la llista de les ‘escoles particulars’ que van desaparèixer en fer-ho els seus titulars, n’hi ha algun exemple notable:
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/02/in-memoriam-del-liceu-escolar-de-lleida.html

Espero que entre tots continuem recuperant imatges i històries del nostre passat, el no fer-ho implicarà la victòria dels que han intentat des de sempre esborrar Catalunya, la seva llengua i la seva cultura. Aquesta forma de genocidi és imprescriptible, i malgrat escapolir-se davant de la ‘justícia’ oficial, l’oprobi s’estendrà als seus fills, nets, i les generacions successives fins al darrer dia.

DEBAT D’INVESTIDURA I LA REMOGUDA POLITICA


No li quadren els números o ens preparan unes altres eleccions?

 

1 Investidura i recompte

 

Estimats lectors i lectores dels meus articles, ja sabeu que intent ésser considerat amb l’opinió, ideologia política d’altres persones, sempre i quan no es dediquin a sembrar allò que escatològicament comença per la lletra “m”; ara bé, un pot tenir molta paciència i ganes d’entendre; però veure i escoltar el que he intentat – a vegades no ho he aconseguit, massa fort per mi- segons quines intervencions en el debat d’investidura, m’ha donat a veure a quina alçada es troben, segons quins polítics.

Parlar de les perles d’en Marianito, s’haurien de posar en un còmic, sinó fos per lo greu d’haver tingut un personatge expert amb lapsus mentis, com el darrer que va amollar- tradueix i transcric- ; “El que nosaltres hem fet, cosa que vostè no va fer, és enganyar a la gent”. Per primera vegada, la sinceritat l’ha traït, solen passar aquestes coses. Tot i que un es demana com un personatge com aquest va arribar a President de Govern i no hi troba explicació. De totes maneres tampoc troba explicació que a les darreres eleccions la formació política que lidera, fos la que més votada.Per flipar..

I la darrera referida a Pedro Sánchez: “Poner las instituciones a su servicio és corrupción”O sigui, l’ase li va dir al porc, orellut!”

Si fem memòria, qui li va donar el màxim suport per arribar a la Moncloa a Mariano Rajoy, fou el PP valencià, o sigui llegiu na Rita Barberá, qui ja li va recordar, perquè estava allà on estava, sense anomenar-lo tan sol, tot i que el missatge estava més que clar. O sigui que a bon entenedor poques paraules basten. Va venir a dir-li no m’estiris de la llengua que em pujarà el caloret i es pot organitzar “la marimorena”. També li donaren suport en Francisco Caps “els dels trajes” i en Zaplana, un orador manipulador durant l’11 M de 2004, acompanyat pel seu company Acebes, Ministre d’interior d’aquell moment que li volia carregar l’atemptat a ETA.

Com ha passat el temps de matances, els xoriços es passegen pels jutjats i tenim un Nóos per fer una bona perca; i no parl de tots els altres casos de corrupció que han esquitxat als dos partits majoritaris en el seu temps.

A part del tema de corrupció, greu de per si, ha sortit a palestra, degut a la intervenció de Pablo Iglesias ( Podemos), la desaparició, mort amb tortura i un tir a la nuca i enterrat en cal viva de Lasa i Zabala. I com no, el GAL ( terrorisme d’estat per liquidar ETA, per les clavegueres i la guerra bruta i fora de l’estat de dret) i també el senyor X, que tothom sap qui era i qui és.

Les respostes, les rèpliques  estan arribant a un extrem que si no es toquen la cara no és per manca de ganes; tot i a dir que les paraules a vegades actuen com a ganivetes.

Quan veus la intervenció d’alguns polítics que s’arriba fins i tot a l’insult, et demanes si aquesta gent està degudament preparada per la seva labor o simplement estan emprant la política professional per guanyar-se ben sucoses les sopes.

Crec que no els pagam per fer, segons quins tipus d’espectacles i que el President del Congrés Patxi Lòpez  hagi d’apagar al micròfon de tres diputats per iniciar la votaci, és de vergonya..

La situació dels pactes per la investidura està totalment encallada i Pedro Sanchez ( PSOE) ho sabia perfectament. Ara intenten sumar a altres forces polítiques, tot i que de moment les sumes no els hi donen els suficients diputats.

No sóc gaire confiat que es pugui produir un miracle, de moment es podrien estar perfilant unes properes eleccions generals pel 26 de juny. Els terminis s’estan acabant, i els números no quadren.

Mentre el món continua prou desbaratat amb situacions vergonyants com la manca de dignitat de la Unió Europea amb el drama dels refugiats sirians, que els deixa Grècia i Macedònia, prop dels seus països d’origen,  a veure si poden partir el més aviat possible. Fan molta nosa a Europa.

Van arribant notícies, algunes esfereïdores i altres insòlites com és  la detenció de l’expresident brasiler Lula da Silva, per corrupció. Crec que aquesta paraula és una de les més emprades en els últims temps. Polítics, governants, i altres personatges que ens mostren el caratge de la manca d’ètica i moralitat.

Tanc paradeta.

 

Josep Bonnín Segura

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA, DITA DE LA SANG I/O L’ESGLÉSIA ‘VELLA’. ALCOVER. CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

Les restes de l’església de Santa Maria es troba al nucli vell de la població d’Alcover, exemptes de qualsevol altra edificació i centrant l’espai d’una plaça. A partir dels elements que encara es conserven de l’església es pot dibuixar la planta original, d’una sola nau de 10 x 13 metres, amb absis semicircular i parets de 2 metres de gruix. Romanen en peu gran part de mur de migdia, on s’obria la porta d’accés, així com l’absis i el cor, si bé s’ha perdut l’altre mur lateral que recolzava en l’enderrocat edifici hospital-escola. Cal remarcar els capitells de l’interior de l’absis amb decoració escultòrica i la imposta amb bandes horitzontals incises, a més de la magnífica rosassa situada als peus de l’església. Contràriament la porta d’entrada és d’una gran austeritat, ja que tant els capitells que coronen les columnes com les arquivoltes i el timpà són llisos. L’obra es va fer amb carreus regulars de color vermell.

 

 

La factura de l’edifici el situa clarament a l’època romànica, si bé hi ha divergència d’opinions respecte a la seva datació concreta. No obstant això, el criteri general és de donar com a bona la data de final del Segle XII. La tradició popular coneixia aquesta església amb el nom de “La Mesquita”, nom que ha fet suposar l’existència anterior d’un temple musulmà. Vers la fi del Segle XV va resultat insuficient i es va fer l’església nova. A la vella se celebrà culte fins l’any 1783.

El Josep Salvany Blanch visitava Alcover a la segona dècada del segle XX, i recollia diverses imatges d’aquesta església de Santa Maria d’Alcover, actualment dita l’ esglèsia Vella o església de la Puríssima Sang,la tradició popular la coneixia com la Mesquita.

 

 

L’any 1931 va ser declarada Monument Històrico-Artístic per ordre del Ministre de la II República, Marcel•lí Domingo i Sanjuán (Tarragona, 25 d’abril de 1884 – Tolosa, 2 de març de 1939)

L’edifici va resultar molt malmès en ser incendiat en els primers temps de la guerra de 1936. Poc després, el 1937, es va esfondrar gairebé totalment, i a més es van perdre retaules i talles de gran valor artístic. Actualment s’ha recuperat com a espai urbà, obrint-se al públic l’11 de setembre de 1979.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com