TOTS SANTS I LA CASTANYERA!

Tots Sants ens invita, amb castanyes i moniatos torrats,

no oblidar la família que ja no hi és. Visitarem el cementiri,

i els portarem flors, o ens mirarem el columbari,

ple d’històries familiars.

El fred no acompanya, però l’ànima sí.

Amics i família comparteixen menges, rialles, records,

i llàgrimes que busquen consol.

De difunts, els cors en són plens.

La canalla pregunta tot menjant els panellets:

Per què en parlen si són morts?

“Perquè aquest dia és per recordar-los”,

respon la més gran de la casa.

La Rita, la castanyera, torra castanyes

i cou moniatos; en cada castanya recorda un petó,

i en cada moniato sent la veu de la mare.

A qui passarà el seu llegat?: el torrador de castanyes,

els molls per a donar-los volta i la cantarella: “”Calentes i grosses;

qui en vol, ara que fumen?”

La Rita ja és vella, qui seguirà la tradició?, ella no té família.

I la canalla, que ensenya la moneda, i espera amb il•lusió,

la paperina plena de castanyes calentes…, llavors, qui l’omplirà?

 

MARIA TERESA GALAN

 

EL PONT

Dario es va encaminar al pont. Allà, al mig, completament abatut, va fer un breu repàs a la seva vida. Remolins constants provocaven que el cap li esclatés. Havia estat un desgraciat amb ànsies de poder. A hores d’ara, no tenia res, ni ningú que l’acompanyés. Es trobava sol en la foscor de la nit.

-Què he fet, Déu meu, que he fet?, es lamentava. Dario no sabia quina direcció prendre. Va pensar en el suïcidi, però ho va descartar de moment. Calia ser molt valent per fer-ho, i ell no ho era. Després d’una llarga estona al pont, es va dirigir a l’alberg del poble. Estava ple -allà sempre hi cabia una persona més- però, per a ell, no hi havia lloc. Era persona ingrata. Es va adonar allà mateix: Allí estaven molts sense sostre. Les seves cares li resultaven familiars. Sabia de sobres qui havia estat el causant. No va tenir més remei que tornar a l’únic lloc que coneixia. Va passar la nit al pont, suportant fred, olors nauseabunds i rates al seu voltant.

En un altre lloc de la ciutat, en Nil, tenia per costum, a primeres hores del matí, de dirigir-se al pont. Aquell dia, en el seu camí, es va creuar amb la Natàlia. Aquesta noia li va fer bona pinta. Va pensar a entaular una relació amb ella, però ara no podia. Tenia una cosa important entre mans que acaparava tota la seva atenció. Arribat al pont, va veure a Dario assegut: La persona que havia estat esperant durant tant de temps. Ell, va optar per col·locar-se en l’altra banda del pont.

A Dario li picava la curiositat. Què feia aquella persona en el pont? Desitjava estar sol, pensava a desgrat: Tothom és lliure d’anar on vulgui.

L’endemà al matí, en Dario esgotat pel cansament, es va adormir. Però aviat va ser despertat per uns brams que anaven contra ell. Aquests crits provenien de dalt. El pont estava ple de gent que li llançava tot tipus d’improperis. Si haguessin pogut, l’haurien penjat allà mateix i en aquell moment. La multitud no parava de cridar:

-Fora d’aquí. Fora, fora…, així constantment, sense treva.

Aquest primer dia, en Nil i la multitud, després d’una llarga estona, van abandonar el pont, no sense abans, advertir a Dario que cada dia pensaven tornar-hi fins que se n’anés fora de la ciutat. Era persona corrupta. Havia estat inhabilitat per diversos delictes i condemnat a pagar els danys. Havia demanat perdó públicament, però no havia estat suficient. Volia oblidar-ho tot, però no podia. L’individu del pont i la gent no el deixaven en pau.

A poc a poc, l’home que havia estat poderós, s’anava esfondrant. Viure sota aquell pont era atroç, inhumà. No obstant això, una rata com ell tenia el que es mereixia.

Anaven passant els dies. Nil esperava impacient l’hora d’enfrontar-se a Dario. La multitud, cada dia a la mateixa hora, li regalava tota mena d’improperis. Dario estava trastornat, no podia més. Fred, fam, set, males olors…

No va trigar molt, que, per fi, Nil, es va dirigir a Dario.

– Estàs ja prou fotut?

– Per què et fiques amb mi?

– Havia esperat això fa molt de temps.

– També t’he estafat? -Va dir directament.

– Sí. Com a tots. Què pensaves?

– Heu cobrat les indemnitzacions. Què més vols de mi?

– Tu creus que és suficient?, que amb això pagues l’horror que has creat? Ni amb tots els diners del món, pots pagar el mal que has fet, i va afegir:

-Volem que te’n vagis d’aquesta ciutat. No deixarem de fer el que fem, fins que ho aconseguim. Nil, va afegir: Tens el que et mereixes, i, a més, ni aquí ni en cap altre lloc trobaràs treball. En Darío es va quedar mut. El subjecte tenia raó.

En Nil, un cop dit això, va tocar el dos del pont. Abans, li va dir a Darío:

-Aquí et quedes, fes el que vulguis. Facis el que facis, aquest és el lloc que es mereix una rata com tu.

En Nil pujava les escales del pont, que, l’atzar, va fer que es trobés de nou amb la Natàlia. Aquest cop, amb l’assumpte acabat, sí que la va parar. Li va demanar:

-Voldria convidar-la a prendre un cafè.

-En aquests moments no puc. Vaig a visitar al meu pare.

-On va?

-Al mateix lloc d’on acaba de sortir vostè: Del pont.

En Nil va quedar garratibat. Hi havia posat expectatives amb aquesta noia. Ara ja no podria ser. Mentrestant, al pont, Dario contemplava el corrent del riu, meditant que havia de fer. Ara ja li era fàcil, no tenia més opcions.

La Natàlia va arribar al pont, més no va veure al seu pare. Aquest havia expiat les seves culpes. Al final s’havia decidit.

L’atzar havia estat cruel amb aquelles dues persones.

 

Rosa Ventura Cutrina

ANTIGUES ESCOLES DE MONTORNES DEL VALLÈS ORIENTAL.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Llegia al mapa de patrimoni de Montornès del Vallès, edifici neoclàssic d’estructura rectangular amb la part central coronada per un frontó triangular independent de la teulada a quatre vessants. Als angles del frontó hi ha craters plens de fruites. És un edifici que té els paraments arrebossats; amb la façana simètrica que presenta cinc eixos verticals de composició. Els eixos exteriors presenten, en planta baixa, una finestra amb arc rebaixat i pilar quadrat al centre. S’accedeix a la porta principal mitjançant quatre graons i la porta està guarnida amb dues falses pilastres que sostenen un guardapols amb cornisa.

Era una escola de dues unitats, per a nois i noies, projectada per l’arquitecte Magí Rius Mulet l’any 1884 – ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de les llocs i dates de naixement i traspàs d’aquest arquitecte – . La fase de construcció va patir molts entrebancs i aturades i no es va inaugurar fins l’any 1930. Abans d’aquesta data els nois assistien a classe en una casa de la plaça de la Constitució, mentre que les noies anaven a la primera casa del carrer Nou.

L’edifici va ser l’únic equipament escolar de Montornès fins a l’any 1964.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules “totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”. Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d’octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,…

ESCOLA I CASA DEL MESTRE DE LA COLÒNIA GÜELL. SANTA COLOMA DE CERVELLÒ. EL LLOBREGAT JUSSÀ

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Al mes de març de 1890 es va posar la primera pedra i assenyalaren els fonaments de la nova fàbrica de cotó que Eusebi Güell i Bacigalupi Comte de Güell (Barcelona, 15 de desembre de 1846 – 8 de juliol de 1918) i Ferran Alsina i Parellada (Barcelona 1861 – íd. 1908) van instal•lar al terme de Santa Coloma de Cervelló a fi de que “d’aquesta manera l’obrer es trobés en millors condicions higièniques d’habitació i d’aliments…”. Això comportà la construcció d’una autèntica colònia on no podia faltar l’Escola i la Casa del Mestre. Dotada de les millors condicions que es donaven al seu moment,

L’edifici de l’escola juntament amb la Casa del Mestre, es poder diferenciar de la resta de la colònia, pels materials, disposició i estructura. L’escola és de planta irregular, recobert amb lloses de pedra i remarcant amb maó vist les obertures, la sanefa sota el ràfec i part del mur del primer pis, justament la que dóna als terrats que, a la seva alçada envolten gairebé ¾ parts de l’edifici. Malgrat la seva aparença historiada, és de gran funcionalitat, amb profusió de finestres per afavorir el treballs dels nens i situat en un extrem de la Colònia envoltat de pins per millorar el seu lleure. La coberta és de teula àrab a quatre aigües i en la distribució de les obertures (grans a la planta baixa i petites i agrupades en fileres al primer pis) es veu la tendència historicista dominant en la majoria dels edificis singulars de la Colònia Güell.

L’escola es va construir quan ja estaven pràcticament finalitzada totes les altres construccions de la colònia, a excepció de l’església que, malgrat haver estat projectada una desena d’anys abans, es va construir a ritme morós i deixar finalment inacabada. El 1914, doncs, es va finalitzar l’escola i la casa del mestre, dos edificis bessons, units per un pont de maó i diferents substancialment en la seva concepció espacial, tal i com es deriva de les diverses funcions per a les que van estar creats.

La descripció tècnica de la casa del mestre ens diu ; habitatge que és el conjunt o contrapunt del seu edifici complementari, l’Escola. Està construït amb lloseta de pedra i té les obertures, les cantonades, una franja alta i la torratxa remarcats amb maó vist, accentuant encara més la varietat de nivells, terrasses i teulades que li donen una aparença de “castell màgic” i emmascarant una senzilla planta en forma de ela. El desnivell del terreny afavoreix el seu aspecte complicat afavorint les diferents escaletes, entrada, comunicació amb l’Escola, accés posterior del pati privat al primer pis, i creant una diferència d’un pis entre la part de davant i la posterior. Les teulades són teula esmaltada en verd i negre, i a la xemeneia hi ha, en ceràmica vidriada, la data de construcció (1911). L’ historicisme és palès.

Francesc d’Assís Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914), i Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d’abril de 1871+ Barcelona, 30 de novembre de 1952), foren els coautors d’aquests edificis, hom pensa que també Francesc Berenguer i Bellvehí (Sant Joan de Gràcia (Barcelona), 7 d’agost del 1889 – Barcelona, 15 de març de 1952) fill del primer dels citats va col•laborar en els treballs.

Sou pregats d’ajudar-nos en la nostra recerca, ja fent-nos arribar les vostres aportacions i imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com , ja publicant-los directament a : https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/

Catalunya us en deurà una.

L’ASSASSINAT D’UN PRESIDENT I LA FATXENDERIA DELS DES GOVERNANTS

Els darrers esdeveniments que han ocorregut a Catalunya, demostren clarament davant quin tipus de govern de l’estat espanyol de caire despòtic i malentranyat ens trobam.

El passat 15 d’octubre, fou  el 75 è aniversari de l’afusellament del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys: el qual fou detingut per la Gestapo i entregat a la Falange. El judici farsa posteriorment i la sentència de mort d’un president triat a les urnes, que els feixistes decidiren silenciar. No els hi convenia el President Company viu i defora; ja que no interessava en absolut que hi hagués alguna manera d’internacionalitzar el conflicte existent i deixar via lliure a qui s’havia atrevit a proclamar la república catalana. Fou exterminat amb nocturnitat i traïdoria, malgrat fos afusellat a l’alba a Montjuïc.


Que el President de la Generalitat en funcions  Artur Mas, Consellera Irene   Rigau i la Presidenta del Parlament Núria Gispert fossin citades a declarar, al Tribunal Superior de Catalunya,  el mateix dia que l’aniversari de l’afusellament de Company, sé cert que no és simple casualitat, ans bé tot el contrari. Aquest estat opressor, que presumptament empra els tribunals de justícia per ordir trames fosques, i prou obscures; ha intentat exportar el missatge de por al Poble Català que sortí a votar el 9 N (81% independència)  i el motiu pel que estan imputats els tres polítics catalans, fou treure les urnes al carrer, perquè el poble lliurament s’expressés.

Quatre-cents batlles i mil de persones donaren suport a Artur Mar quan va anar al jutjat a declarar com a imputat, després de fer l’ofrena de flors a Lluís Companys, al Fossar de les Moreres.  Els batlles amb les seves vares de comandament, demostraven de quin caratge està fet el poble català. Democràcia al carrer.

El procés cap a la independència no té marxa enrere. Ara mateix ja no es pot intentar parlar d’Espanya com “la reserva espiritual de occidente”  o “Una, grande y libre” encunyacions del “caudillo de España por la gracia de Dios” que tant enyora el, partit que està governant i hereu dels que orquestraran una dictadura de quaranta anys i que feren una transició: traïció on el poble fou venut per interessos de cadires i cotes de poder els diversos partits que feren els pactes corresponents per la Constitució de 1978 i també que presumptament estaren darrera de  l’aixecament de sabres del 23 F. De 1981,

El govern de l’estat espanyol, si s’entrenassin  per a esser més inútils i inoportuns no ho aconseguirien. L’han pifiada tant en la forma d’actuar respecte al procés català cap a la independència que han aconseguit, no tan sols que s’internacionalitzés sinó que persones que no tenien ni un pel d’independentistes, vista la manera que s’ha tingut de malmenar-los i de menystenir-los hagin votat cap a la independència de Catalunya.

El que han fet amb els ciutadans i ciutadanes catalanes a l’estranger i l’impediment ben clar, posant totes les traves possibles perquè poguessin exercir el seu dret a vot ( democràcia del PP ben entesa), ha fet que els resultats del 27 S,  en relació a vots no superassin el 50 %, i si amb el nombre de diputats ja que els de Junts pel Si i el de la CUP, han superat amb escreix el 50%. Si haguessin arribat els vots de l’estranger l’opció per la independència hagués estat guanyadora en vots i s’hagués obtingut la majoria absoluta necessària, per proclamar a través de la votació plebiscitària  la independència de Catalunya a través del seu Parlament.

Catalunya es troba molt a prop de donar un salt definitiu i sent de cor que el donarà i  aquesta passa afectarà molt directament les formacions polítiques sobiranistes tant del País Valencià com de les Illes Balears i Pitiüses.

Acab. Les paraules de Joan Tardà, respecte a la doble nacionalitat pels ciutadans de Balears, ha organitzat una bona remor per les xarxes, pels gonelles de torn que sorgeixen cada cert temps com les fonts ufanes i que el seu discurs fa més aigües que les fonts. Normal, estem prop d’unes properes eleccions generals, la resta de l’any estan muts, excepte alguns per amollar alguna barroeria sens sentit catalanofòbia.

Seguiré el procés i d’aquí a les eleccions, hi haurà molt més granotes amollades pel des governants de torn: Rajoy i corifeu. Han perdut els papers i dins del seu partit hi ha una brega de galls.

Van desesperats.

Josep Bonnín

 

FELICITATS A LES PILARS

Felicitem a totes les Pilars.

La Mare de Déu no s’ha manifestat mai a favor de la Guardia Civil, ni beneeix el genocidi dels pobles americans, ni qüestiona la facultat de decidir lliurement que ens va ser atorgada originàriament a totes les persones.

Els creients sabem que l’església catòlica romana, no admetria la seva vinculació amb un cop d’estat, un assassinat ‘polític’, o de caràcter passional.

LES ESCOLES PUBLIQUES DE MONT-ROIG ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. CASA DE CULTURA AGUSTÍ SARDÀ LLABERIA. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME, http://vptmod.blogspot.com.es/ em feia arribar un email amb dues fotografies de les Escoles Públiques de Mont-roig anteriors a la dictadura franquista, obra de l arquitecte Ramon Salas i Ricomà (Tarragona, 1848-1926) , datades l’any 1910, amb l’estètica ‘tradicional’ de l’època, en un extrem la banda dels nens i en l’altre, la de les nenes.

Agustí Sardà i Llaveria (Mont-roig del Camp, Baix Camp, 1836 – Madrid, 1913), pedagog, advocat i polític català, des del seu càrrec de senador per la província de Tarragona, fomentà l’establiment d’escoles noves a la seva comarca, entre elles, la que és avui Casa de Cultura Agustí Sardà i Llaberia.

Havia demanat informació a l’Ajuntament de Mont-roig, i desesperava ja de rebre-la.

Trobava un enllaç que donava un xic més d’informació sobre aquest edifici i la seva història :
http://cemont-rogencs.blogspot.com.es/2012/07/un-passeig-historic-per-les-escoles-de.html

Ens manquen encara imatges i dades del col•legi de les monges carmelites i de les escoles rurals del Mas d’en Romeu i de les Pobles.

Amb tots els entrebancs que pugueu imaginar-vos havíem publicat 342 entrades a : http://issuu.com/home/publications , tota aquesta informació és d’us lliure, i hauria de ser la base per fer una veritable història de l’ensenyament a Catalunya.

Ens cal fer un ‘exercici de bona memòria’ i recordar que des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Costa trencar aquesta ‘inèrcia perniciosa’ , però, no ens cansem de recordar aquestes paraules “totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”. Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d’octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca i publicar directament a la pàgina https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts les imatges dels edificis escolars de la població on residiu, o si les identifiqueu als llocs que aneu de visita, i/o fer-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us en deurà una.