Dario es va encaminar al pont. Allà, al mig, completament abatut, va fer un breu repàs a la seva vida. Remolins constants provocaven que el cap li esclatés. Havia estat un desgraciat amb ànsies de poder. A hores d’ara, no tenia res, ni ningú que l’acompanyés. Es trobava sol en la foscor de la nit.
-Què he fet, Déu meu, que he fet?, es lamentava. Dario no sabia quina direcció prendre. Va pensar en el suïcidi, però ho va descartar de moment. Calia ser molt valent per fer-ho, i ell no ho era. Després d’una llarga estona al pont, es va dirigir a l’alberg del poble. Estava ple -allà sempre hi cabia una persona més- però, per a ell, no hi havia lloc. Era persona ingrata. Es va adonar allà mateix: Allí estaven molts sense sostre. Les seves cares li resultaven familiars. Sabia de sobres qui havia estat el causant. No va tenir més remei que tornar a l’únic lloc que coneixia. Va passar la nit al pont, suportant fred, olors nauseabunds i rates al seu voltant.
En un altre lloc de la ciutat, en Nil, tenia per costum, a primeres hores del matí, de dirigir-se al pont. Aquell dia, en el seu camí, es va creuar amb la Natàlia. Aquesta noia li va fer bona pinta. Va pensar a entaular una relació amb ella, però ara no podia. Tenia una cosa important entre mans que acaparava tota la seva atenció. Arribat al pont, va veure a Dario assegut: La persona que havia estat esperant durant tant de temps. Ell, va optar per col·locar-se en l’altra banda del pont.
A Dario li picava la curiositat. Què feia aquella persona en el pont? Desitjava estar sol, pensava a desgrat: Tothom és lliure d’anar on vulgui.
L’endemà al matí, en Dario esgotat pel cansament, es va adormir. Però aviat va ser despertat per uns brams que anaven contra ell. Aquests crits provenien de dalt. El pont estava ple de gent que li llançava tot tipus d’improperis. Si haguessin pogut, l’haurien penjat allà mateix i en aquell moment. La multitud no parava de cridar:
-Fora d’aquí. Fora, fora…, així constantment, sense treva.
Aquest primer dia, en Nil i la multitud, després d’una llarga estona, van abandonar el pont, no sense abans, advertir a Dario que cada dia pensaven tornar-hi fins que se n’anés fora de la ciutat. Era persona corrupta. Havia estat inhabilitat per diversos delictes i condemnat a pagar els danys. Havia demanat perdó públicament, però no havia estat suficient. Volia oblidar-ho tot, però no podia. L’individu del pont i la gent no el deixaven en pau.
A poc a poc, l’home que havia estat poderós, s’anava esfondrant. Viure sota aquell pont era atroç, inhumà. No obstant això, una rata com ell tenia el que es mereixia.
Anaven passant els dies. Nil esperava impacient l’hora d’enfrontar-se a Dario. La multitud, cada dia a la mateixa hora, li regalava tota mena d’improperis. Dario estava trastornat, no podia més. Fred, fam, set, males olors…
No va trigar molt, que, per fi, Nil, es va dirigir a Dario.
– Estàs ja prou fotut?
– Per què et fiques amb mi?
– Havia esperat això fa molt de temps.
– També t’he estafat? -Va dir directament.
– Sí. Com a tots. Què pensaves?
– Heu cobrat les indemnitzacions. Què més vols de mi?
– Tu creus que és suficient?, que amb això pagues l’horror que has creat? Ni amb tots els diners del món, pots pagar el mal que has fet, i va afegir:
-Volem que te’n vagis d’aquesta ciutat. No deixarem de fer el que fem, fins que ho aconseguim. Nil, va afegir: Tens el que et mereixes, i, a més, ni aquí ni en cap altre lloc trobaràs treball. En Darío es va quedar mut. El subjecte tenia raó.
En Nil, un cop dit això, va tocar el dos del pont. Abans, li va dir a Darío:
-Aquí et quedes, fes el que vulguis. Facis el que facis, aquest és el lloc que es mereix una rata com tu.
En Nil pujava les escales del pont, que, l’atzar, va fer que es trobés de nou amb la Natàlia. Aquest cop, amb l’assumpte acabat, sí que la va parar. Li va demanar:
-Voldria convidar-la a prendre un cafè.
-En aquests moments no puc. Vaig a visitar al meu pare.
-On va?
-Al mateix lloc d’on acaba de sortir vostè: Del pont.
En Nil va quedar garratibat. Hi havia posat expectatives amb aquesta noia. Ara ja no podria ser. Mentrestant, al pont, Dario contemplava el corrent del riu, meditant que havia de fer. Ara ja li era fàcil, no tenia més opcions.
La Natàlia va arribar al pont, més no va veure al seu pare. Aquest havia expiat les seves culpes. Al final s’havia decidit.
L’atzar havia estat cruel amb aquelles dues persones.
Rosa Ventura Cutrina
