Mes: setembre de 2015

ESCOLA L’EUCARIA. SANT MARTÍ DE TOUS. L’ANOIA.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període de la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Havíem fet una visita a Sant Martí de Tous l’any 2010, i en relació a la masia dita l’Eucaria , http://www.eucaria.com/ havia trobat les següents dades :

La família Vilà va vendre en data 08-06-1925 la finca a l’Escola Pia de Catalunya que en el període 1926-27 la va fer servir com col•legi per a estudiar-hi els nois que volien ser escolapis i encara eren molt joves.

El Gener de 2001 l’Escola Pia signa la venda de la finca que esdevindrà un Restaurant, que defineix el lloc d’aquesta manera :

Pau, silenci, natura, ocells, olors, flors, pagesos, camps, arbres, animals, passejar, badar, pensar, imaginar, jugar, disfrutar, descansar, menjar…

Això es l’Eucaria, casa pairal, antiga residencia d’estiu d’un Indiano i actualment reformada com a restaurant. Situat en una vall privilegiada amb vistes a la muntanya de Montserrat.

D’aleshores ençà no he trobat cap dada d’aquest ‘Indiano’, ni tampoc de l’autor de l’esglesiola neogòtica de la Sagrada Família.

Sou pregats de fer-nos arribar qualsevol informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Josep Olivé Escarré, als seus 89 anys, ‘flipa en colors’ davant la diversitat monumental i/o paisatgística de Catalunya.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

IN MEMORIAM. COL•LEGI SANTÍSSIM NEN JESÚS DE LA SALLE DE CALAF.

El col•legi Santíssim Nen Jesús de la Salle de Calaf començava la seva activitat l’any 1907, com ho feien també les escoles de la Pobla, Agramunt i Guissona.

M’explica l’Àngel Pueyo Palacio , resident aleshores a Sant Guim de Freixenet que assistiren al col•legi la Salle de Calaf, el seu germà José , a continuació l’altre germà Luis, i ell mateix, fins a l’any 1936. Feien el viatge en tren, i duien alhora que la cartera amb els llibres, la cistella amb les carmanyoles que s’escalfaven a la cuina abans dels àpats.

Recorda com veien des del tren, el nodrit grup d’alumnes de Sant Martí Sesgueioles, poble aleshores famós pels seus pous, que caminant acudien al mateix col•legi.

El col•legi va passar a anomenar-se Balmes, en memòria, de Jaime Luciano Antonio Balmes y Urpiá (Vich, Barcelona, 28 de agost de 1810 – ibídem, 9 de juliol de 1848)

Els Germans de la Salle del Col•legi de Calaf, aconseguien sortir indemnes dels fets que es precipitaven amb la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República, no així l’edifici del Col•legi Balmes, que farà d’Hospital i Centre del Comitè Local.

Passada la comtessa bèl•lica tothom es posa al costat de la comunitat per endegar novament l’acció educativa del centre.

El 13 d’agost de 1962 comencen les obres d’ampliació, formant angle amb l’antic edifici i tancat els patis, que serà beneit el 22 de setembre de 1963 pel Prior Provincial.

La decisió d’aixecar el Col•legi Comarcal Nacional Alta Segarra, i les exigències de la nova llei d’Educació, comportaven desprès de 64 anys la decisió de tancar el Col•legi Santíssim Nen Jesús de la Salle de Calaf.

L’edifici passarà a l’Estat i acollirà les classes d’E.G.B del nou Centre Públic.

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca per tal de recuperar les imatges i la memòria dels edificis escolars de Catalunya, anterior a la dictadura franquista.

Agraïm a la Congregació dels Germans de la Salle la seva valuosa col•laboració.

2012: LA REPRESSIÓ DESPÒTICA DE L’ERA BAUZÁ.

El passat dia 15 es va celebrar el darrer judici de la repressió despòtica marca Bauzá i ex delegat de Govern Jose Maria Rodriguez; a 4 companys inculpats pels incidents de Bunyola durant el “Bauzá Tours”; quan el pitjor President de Govern que hem tingut, va fer la tramoia poble a poble ( protegit per Antiavalots vinguts del País Valencià) passejant-se per tots els pobles de Mallorca.

La repressió en contra dels moviments socials era Bauzá

Els quatre  encausats de Bunyola, la fiscalia ha retirat la pena de presó ( absurda) , que simplement foren malmenats i reprimits de manera intencionada, vulnerant la seva llibertat d’expressió que exercien en contra del poder dèspota, de l’ara assegut al Senat que fa nosa inclusiu als seus.

Després de 3 anys de pressió i repressió a nivell també mental i emocional de l’espera que afecta als encausats, així com a familiars i amics; el cas està vist per sentència.

Si brillas la justícia, haurien de quedar absolts, com ha passat amb altres casos de repressió, ja que els arguments de la Guàrdia Civil foren desmentits per les gravacions visuals i prop de onze testimonis.

El 2012- si podeu i el teniu consultau l’anuari de contrainfo.cat- feu un especial sobre la repressió dels moviments socials que s’encaraven al poder caciquil. En el mateix anuari hi vaig participar amb un article “Un any de reivindicacions socials a Sóller”

En relació al “Bauzátour” la seva arribada fou contestada amb concentracions a tots els pobles de Mallorca. A Sóller hi va haver una concentració a plaça i carrers propers de més de quatre-centes persones amb pancartes “Bauzá, a Sóller no ets benvingut” Tot i que no entrà a Sóller i la reunió es feu a Deia, deixant el “gest simpàtic i de bon rollo” de l’ex batlle de Sóller (PP) faent una “peineta” a tres ciutadanes solleriques que exhibien una pancarta reivindicativa.

De tant en tant, cal fer memòria.

El total els casos oberts el 2012 fou de vint i set i els processos individuals tres-cents trenta i un.

Detencions arbitràries (32)  muntatges politico-policials  (Cosso- Sant Agustí) cents de mils d’euros ( total cent seixanta mil tres-cents vint)  amb quatre-centes cinquanta dues multes.

A més de l’ocupació de la Conselleria, on foren inculpats tots els estudiants amb penes de presó i més de cinquanta mil euros de multes, un dels casos de desobediència civil on participaren més persones fou el muntat per la Plataforma “No vull pagar” qui sumant-se al moviment “No vull pagar” del Principat inicià un no vull pagar exigint la devolució de les subvencions del peatge, al mateix temps denunciant el greuge comparatiu cap a altres persones mallorquines que havien de pagar un dels peatges més cars d’Espanya. En total cent-cinquanta persones condemnades a trenta mil euros de multes ( presumptament il·legals) Doncs la Guàrdia Civil hi era i al moment en qüestió no en va posar cap. Posteriorment és modificà la llei per donar més força al personal de les taquilles i convertint-los “amb agents d’autoritat” en segons quins casos.

L’atac per aturar aquest acte de desobediència civil i que no s’estengués més; i la seva estratègia, sembla que fou preparada per les institucions afectades, afavorint presumptament la Concessionària. Un ex batlle imputat, Un delegat de govern, dimitit per corrupció i presumptament amb el vist i plau de la Direcció General de Trànsit

Abans del moviment “novullpagar” , el Col·lectiu Albaïna conjuntament amb l’associació  de veïnats de Bunyola havia fet altres actes reivindicatius com manifestacions i concentracions. Inclusiu el Col·lectiu va presentar més de mil vuit-centes instàncies personalitzades al Director General de Mobilitat i Transports que serviren per una cosa escatològica.

Malgrat a molts ajuntaments hi ha hagut un canvi de Govern, la creació de malestar i atemptar en contra de la convivència ciutadana per part dels que ara es troben a l’oposició es fa a diari. No saben perdre i admetre que s’ha format altres governs amb la mateixa llei electoral que tant defensaren i just ara pagarien per haver-la canviada.

Estan cercant mil excuses per atacar inclusiu personalment a persones que no pensen com ells, i  que no tenen  res a veure, mancant al respecte a la seva vellesa. Caires caciquils no se’ls poden treure de sobre. Mostren dia si dia també el llautó, el que veritablement són.

Esper i detij la continuïtat dels moviments socials transformadors, ja que és la veu reial de la societat civil no institucionalitzada.

Josep Bonnín Segura

 

LA FULLA DE L’ARBRE I LA FORMIGA VERMELLA

Finalment va caure. L’única fulla de l’arbre va caure. Va anar a parar a terra.

—Ai las! Què serà de mi ara? —es lamentava.

Tot d’una, una ventada va fer volar la fulla uns metres més enllà. Va quedar atordida pel cop. Quan va despertar va veure amb sorpresa on era.

—El paradís de la fullaraca! —va exclamar joiosa.

Contenta, la fulla es va disposar a esbrinar alguna cosa de les seves companyes. Va començar a anomenar-les:

-Amigues meves, desperteu! Desperteu! M’agradaria parlar amb vosaltres.

Res, les fulles no la sentien. La fulla, trista, es va adonar que no tenien vida i es va deixar caure sobre el matalàs de fulles. Quan anava a incorporar-se, va sentir un petit soroll. Va aixecar el cap i va veure com una formiga vermella l’estava contemplant.

—¡Oh! Qui ets tu? —va preguntar.

—Una formiga vermella que busca un cau per a la seva família —va dir-li.

—Doncs, jo sóc aquí per un vendaval —va dir la fulla, i va preguntar a la formiga:

—Teniu casa vosaltres?

—Fins ara sí. Però hi va haver un incendi al bosc i es van socarrimar tots els arbres. Vam haver de fugir a corre-cuita i ara busquem un altre lloc per viure.

La fulla, va veure que podia ajudar-les i va suggerir:

—Sembla que et puc ajudar. Podríeu anar a l’arbre d’on jo vinc. Si puges al cim del fullatge et mostraré on està.

—Agafo els prismàtics, espera —va contestar la formiga.

La fulla va esperar pacientment. Al cap d’una estona va veure com la formiga vermella s’enfilava fulla per fulla per arribar al cim. Quan va arribar i atalaiant l’horitzó amb els prismàtics, i seguint les instruccions de la fulla, va dir:

—Veig l’arbre!, el veig. És l’únic que queda!

Tot seguit, la formiga va baixar saltant les fulles per arribar al costat de la seva amiga i li va dir:

—He vist l’arbre. Ara anirem cap allà. Vens amb nosaltres?

—No. Jo em quedo aquí amb les meves companyes fins que ens marcim i facin adob de nosaltres.

—Llavors, d’acord. Gràcies per la teva ajuda. No ho oblidaré mai. Adéu.

Es van acomiadar i la colònia de formigues es va disposar a iniciar la marxa cap al seu nou destí.

Les formigues havien de creuar una rambla on passejaven un munt de persones. El cap de la família de formigues es posà al mig de la rambla i els digué:

—Endavant formigues! Seguiu-me!

I la llarga fila de formigues vermelles va obeir:

—Un, dos; un, dos; un dos…

La fila de formigues desfilava segons les ordres del seu cap, i, quan a la llunyania, aquest veia gent els deia:

—Pareu! Espereu ben quietes fins que hagin passat totes aquestes persones!

I de nou:

—Endavant!

I una altra vegada les formigues a obeir:

—Un, dos; un, dos, un, dos…

I així, infinitat de vegades, fins que van aconseguir creuar la rambla sanes i estalvies. Allà, al peu de l’arbre, es van disposar a proveir el seu cau de tot el que els fes falta.

La formiga vermella, va voler veure, per última vegada, a la seva amiga fulla. Va mirar per als prismàtics la fullaraca que es veia a la llunyania, però n’hi havia tanta, que no va poder veure la seva amiga. Amb el cap cot i disgustat, es va disposar a ajudar en les tasques de construcció del cau.

Heus aquí, que, la fulla, ja mig marcida pensava si les formigues haurien arribat bé a l’arbre d’on ella havia caigut. La fulla s’enyorava. Enyorava la seva vida a l’arbre. Tot d’una, va passar un fet misteriós. La fulla es va veure empesa per una ratxa de vent i de nou transportada al seu arbre. La formiga vermella en sentir el soroll es va girar i va veure a la seva amiga.

—Quina alegria! Com has arribat fins aquí?

La fulla va contestar:

—Creu-me, no ho sé. Tot d’una m’he vist aquí.

Tot seguit, la formiga vermella veient l’estat en què estava la fulla, va fer formar la fila de formigues dient:

—Heus aquí la fulla a la qual devem la vida. Hem d’ajudar-la. Farem el següent:

—Cadascuna de nosaltres agafarem la fulla i entre totes, sigui com sigui, l’entrarem en el cau.

Així ho van fer. Van trigar un munt d’hores, però ho van aconseguir. Si alguna cosa tenien les formigues, era la seva afició a la feina. Eren incansables.

Un cop dins, la formiga vermella es va posar a pensar: Com salvaré la vida de la meva amiga fulla?

Va estar pensant molta estona i finalment, va trobar la solució. Va dir a la colònia de formigues:

—Formiguetes, formarem una altra vegada la fila i anirem a buscar aigua. En lloc de beure-la, la portarem dins el forat per fer un llit per a la fulla.

Una formiga va preguntar:

-Un llit?

-Sí. En el cau tenim un petit sot. L’omplirem d’aigua, i, hi col·locarem la fulla. Reviurà al moment i així, sempre estarà amb nosaltres.

Després d’haver dit això, la formiga vermella va anar a explicar a la fulla —que estava molt debilitada— el que pensaven fer.

—Amiga meva, no heu de fer res per mi. He de marcir-me com totes les altres fulles —va dir a la formiga.

—Mira fulleta, tu ens has salvat i nosaltres som molt agraïdes.

—És impossible el que dius —va contestar la fulla.

—És el que tu creus. Tu espera i ja ho veuràs.

I la formiga vermella va marxar deixant a la fulla molt intrigada amb les seves paraules.

—Què planejarà la formiga?, pensava la fulla.

La fulla es va quedar amb el dubte.

D’una en una anaven xuclant l’aigua de la petita bassa que havia deixat la pluja. S’omplien d’aigua i quan arribaven al cau la dipositaven en el petit forat exprés per al llit. Quan va estar tot a punt, van col·locar la fulla amb suavitat sobre el llit. Aquesta, de seguida, va dir:

-He reviscut! Quina frescor! Gràcies amigues per donar-me uns dies més de vida.

La formiga vermella va aclarir a la fulla:

-T’equivoques amiga. No seran uns dies, seran anys, perquè nosaltres procurarem que no et falti mai un llit per poder estar humida. Cada vegada que s’eixugui el sot, el tornarem a omplir. Així serà sempre durant segles, va sentenciar la formiga vermella.

I així va ser. Va passar de generació en generació. Totes les generacions de formiguetes, sabedores de la història de la fulla, van anar cuidant-la, però va arribar el moment en què la fulla es va assecar per sempre allà on havia viscut. En el seu estimat arbre, que ja tenia molts anys.

Rosa Ventura Cutrina

DIADA NACIONAL CATALANA I LES ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA 27 S

Impressionant la Diada Nacional i més que emocionant veure com dos milions de persones, vingudes de tot Catalunya han omplert la Via Meridiana, amb un clar missatge al món: Tenim el dret a esser qui som i volem esser independents per així prendre les millors decisions per la nostra terra, la nostra nació; tan anys tractada com una colònia espanyola.

Un exemple i un bon missatge a tot el món

Democràcia, pacifisme, cap tipus de conflicte amb aquests dos milions de persones al carrer clamant: Independència.

M’ha corprès veure aquesta decisió de camí que comparteix plenament i -vaig poder viure en directe l’any 2012- arribant més enfora amb el projecte polític dels Països Catalans, lliures, socialistes i independents.

He dit moltes vegades que estic espanyol per imperatiu legal i aquesta mostra de la via meridiana, que la sent molt endins, voldria que el sentiment sobiranista per sortir de l’espoli de Madrid i el tractament colonial que fins ara han tractat a més de Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears i Pitiüses; es fes efectiu dins del projecte polític que he esmentat.

A vegades parlant, sempre he cregut amb el diàleg, alguns no tant; he dit que deixant apart el sentiment ideològic independentista; que s’emprés una mica el seny i també que es fes amb la mà a la cartera. Els que tenen el sentiment anticatalanisme ( mai ens han fotut cap doblers) mai els he sentit una crítica contra el Govern de Madrid que ens ha fotut els nostres recursos i els nostres doblers i després ens retorna una misèria injusta. Aquesta absurda “solidaritat” amb altres regions espanyoles quan ells reparteixen aquests doblers com els hi va bé. Inclusiu tenint Governants del PP, ja sigui a País Valencià o a les Illes, el dèficit fiscal no ha fet més que incrementar el deute històric any rere any.

Que a tres mesos d’unes eleccions generals, el  President del Govern Rajoy vengui a veure a la Presidenta de la Colònia Francina Armengol i tingui la santa barra de prometre un estudi d’un nou règim fiscal per les Balears ( sempre es deixen defora els nostres companys Eivissencs i Formenterencs), és per fer un panxó de riure si no fos tan seriós pels resultats que tenim en manca d’infraestructures, manca d’inversió; carreteres prou dolentes, i un llarg etcètera de carències que altres llocs no tenen, perquè les hem pagades nosaltres.

Rajoy està en plena campanya electoral i cal una anàlisi política de la seva estratègia per no pegar una llenegada històrica, vist el que han estat capaços de fer els darrers quatre anys; portar molts de milions de ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol a la misèria, a l’atur i a molts a sobreviure al carrer. Mentre les grans fortunes han anat augmentant i tenint més beneficis.

En  l’art de mentir i manipular,  treuen excel·lència, en prendre el pèl als ciutadans.

Nosaltres, no som “solidaris” som “primos” que hem de pagar a regions que dia si dia també malgasten i tuden els nostres doblers; AVES deficitaris; aeroports sense funcionament i un llarg etcètera de burrades econòmiques o bé, els ciutadans d’allà tenen millors condicions dels que generam els recursos, perquè ells les puguin tenir. Això és el negoci de na peix frit..

Ésser espanyols ens surt caríssim i el més trist és que hi hagi alguna gent que no ho entén o no ho vulguin entendre. Les matemàtiques mai diuen mentides.

Anant a la Diada, aquesta manifestació cívica i pacífica, esper i desitj que es materialitzi el dia 27 S i que es vagi a votar lliurament.

Jo votaria clarament el Si a la independència i sé que molts amics i amigues meves catalanes; ho faran i pensaran amb mi quan ho facin.

La intervenció d’Artur Mas deixà una frase molt interessant que transcric: “Al carrer s’intuiex i a les urnes es decideix” Crec que queda prou clar el missatge.

L’esforç que s’ha fet dia 11 S per part de persones de tot Catalunya; que ha tingut un ressò internacional s’ha de culminar aquest 27 S.

La política i estratègia de l’estat espanyol serà la mateixa; a tres mesos d’eleccions no la pot canviar; seguirà estenent el seu missatge de por que ja no se’l creu ningú. Rajoy està plorinyant reforç internacional en contra del procés català i diria que no el troba.

Haurem d’estar a l’aguait del  27 S i els moviments que segurament faran.

Josep Bonnín Segura

SANTUARI DE SANTA MARIA, O DEL SANT DUBTE. IVORRA. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarre, davant del Santuari de Santa Maria d’Ivorra, o Santuari del Sant Dubte, d’Ivorra, a la comarca de la Segarra.

La descrpció de Patrimoni Gencat ens diu que el Santuari està situat a les afores del municipi d’Ivorra, a l’antic emplaçament de l’església romànica, és un gran edificide planta rectangular format per una església i una hostatgeria. Està cobert a dues aigües , i realitzat amb paredat on encara es pot observar restes d’un antic arrebossat superficial, exceptuant les cantoneres on hi trobem la presència de carreus de grans dimensions ben escairats. A la façana principal, orientada a ponent, trobem la portada principal formada per un arc de mig punt adovellat, amb la clau decorada en forma de voluta, emmarcada per una pilastra adossada a banda i banda, amb la presència d’un timpà de forma circular a l’interior del qual apareix una placa de pedra, col•locada modernament, amb un relleu esculpit representant el miracle del Sant Dubte. Per damunt del timpà apareix una fornícula amb una imatge de la verge i el nen, emmarcada per dues pilastres adossades de petites dimensions i per unes volutes a la base, i coronada per un timpà semicircular acompanyat d’uns pinacles amb unes boles superiors. Damunt la portada hi trobem un petit òcul per il•luminar l’interior. Aquesta portada no és contemporània a la resta de l’edifici, i així ho indiquen dos carreus, situats un a cada costat de la portada, realitzats amb baix relleu, on al de la dreta emmarcat dins un segell ovalat apareix la inscripció “PORTALS / 1762”, i al de l’esquerra, de les mateixes característiques decoratives apareix la inscripció “28 de gener de 1663” data que correspon a la col•locació de la primera pedra del santuari. També situades a la façana principal, trobem una sèrie d’obertures, a un primer nivell trobem dues portes de mitjanes dimensions amb arc de mig punt rebaixat adovellat situades a banda i banda de la portada, al igual que els dos balcons que ens apareixen a un nivell superior. Al costat dret de la façana principal trobem el campanar, de planta quadrada amb quatre ulls d’arc de mig punt peraltat, separats per una motllura que separa el pis de les campanes de la resta. Originàriament l’alçada del campanar havia de ser més elevada però sembla ser qui hi va haver problemes econòmics que en va dificultar la seva construcció. Antigament estava cobert a quatre vessants amb rajola de ceràmica vidriada de color verd, posteriorment substituïda primer per una coberta a doble vessant amb embigat de fusta i recentment s’hi ha col•locat una coberta de coure a quatre vessants. Les façanes sud i nord, corresponen a l’hostatgeria, les quals presenten tres nivells amb diferents obertures cadascú. A l’interior del temple es guarda la imatge romànica de Santa Maria d’Ivorra, de fusta policromada.

El fet que ha donat més anomenada a aquest santuari és el dit prodigi del Sant Dubte. Segons la tradició oral un dia de 1010 a l’església de Sant Maria, situada al mateix lloc que l’actual santuari, deia missa el rector Bernat Oliver. Després de la consagració, el mossèn començà a dubtar de la presència de Crist en el pa i el vi. Això provocà que del calze brollés sang que tacà les tovalles de l’altar i arribà fins a terra.

El bisbe de la Seu d’Urgell, Sant Ermengol portà el calze i les estovalles a Roma i obtingué per a Ivorra nombrosos privilegis i valuoses relíquies del papa Sergi IV.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

DIADA DE CATALUNYA 2015.

Avui és un dia gran pel nostre país es celebra “LA DIADA DE CATALUNYA”. Cansat des de temps de col·legial a escoltar lloar a Don Pelayo, Rei d’Astúries, com a primer  lluitador per la Reconquesta, vull trencar una llança, pacifica, en nom d’un altre personatge, també la llegenda està implicada, que va lluitar per aconseguir la llibertat de la nostre terra: Otger Catalon o Cataló.

El primer cop que apareix la llegenda és en l’obra del cavaller mossèn Pere Tomic Histories e conquestes dels Reys de Aragó e Comtes de Barcelona, escrita el 1438 i impresa el 1495. Pere Tomic o Tomich(Bagà, s. XV – abans de 1481) va ser un cavaller i historiador català, autor d’«Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona» i castlà del castell d’Aristot (1446-1447).

Segons algunes llegendes del passat, el nom de Catalunya hauria derivat del seu cognom. En tot cas, les referències escrites més antigues sobre aquest personatge que han perdurat en català són del segle XV, molt posteriors a l’època en la qual se suposa que va viure (segle VIII), i deu bona part de l’aparició i del foment de la seva memòria a l’ideari catalanista conreat en l’obra dels autors de la Renaixença catalana, especialment Víctor Balaguer, Antoni Ferrer i Codina i Jacint Verdaguer.

La llegenda: Segons la llegenda, Otger Cataló va sobreviure a l’escomesa sarraïna que va arribar fins a les valls pirinenques. Tots els guerrers cristians havien mort. Només ell va sobreviure, malferit i amagat a les muntanyes del Pirineu.

Sota la protecció de la seva tenda feta amb pell de cabra, fou atès per l’afecte del seu gos llebrer, el qual diàriament li llepava les ferides. Otger, a poc a poc, s’anà recuperant. S’alimentava de fruites silvestres i de la llet d’una ovella. En la mesura en què se li anaven guarint les ferides, Otger Cataló es dedicà a preparar les armes amb el desig de tornar a guerrejar contra els invasors de Catalunya. Polia l’escut i esmolava la daga.

Passat el temps, fou arribat el dia en què Otger va considerar que ja havia recuperat tot el vigor. Llavors, va agafar la banya de caça i la va fer ressonar profundament i prolongada, de tal manera que la seva ronca crida volà per valls i muntanyes estenent-se per tot el país. Així convocà els seus homes, els cristians fidels a la terra, a la lluita.

El gos llebrer, interpretant la crida del seu amo, va emprendre veloç i infatigable cursa fins que va trobar el primer home i li va fer entendre amb els seus somics que volia que el seguís. L’home, tot seguint el gos, fou conduït davant la presència d’Otger Cataló, el qual li va donar el missatge que comuniqués als senyors de la terra que el moment de tornar a lluitar contra els sarraïns havia arribat. El missatger va anar a donar la notícia als personatges principals del territori perquè agafessin les armes que tinguessin a l’abast.

Així, de nou llocs diferents, van venir amb les seves hosts els més aguerrits barons de la terra amb el deler de reconquerir els territoris. Aquests nou cavallers foren: Galceran de Cervelló, Bernat Roger d’Erill, Gispert de Ribelles, Dapifer de Montcada, Galceran de Cervera, Galceran de Pinós, Bernat d’Anglesola, Guerau d’Alemany i Hug de Mataplana, coneguts com els Nou Barons de la Fama o elsNou Cavallers de la Terra.

Otger Cataló els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vists néixer fins a alliberar-la del poder sarraí. Els nou cavallers ajuntaren les espases, jurant davant l’altar de la marededéu negra,  Marededéu de Mogrony, que complirien amb lleialtat la seva paraula.

Els cavallers, amb Otger, van partir cap al combat, cadascú cap a un lloc diferent, i van assolir les victòries més rotundes. L’únic que va tornar a quedar ferit fou Otger Cataló, durant la batalla per reconquerir Roses, l’any 735, però aquesta vegada com a triomfador.

El 2012, es va inaugurar, a Gombrèn, el centre d’interpretació Montgrony Any 0, on s’explica la llegenda.

Altres dades llegides diuen que va ser un enviat del rei franc  Carles Martell.

No conec la realitat de la història ni les bases damunt el que és sosté la llegenda però és bona de llegir.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

SANTUARI DE SANT RAMON NONAT. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

L’ edifici més rellevant de Sant Ramon, a la comarca de la Segarra, és el Santuari advocat a Sant Ramon Nonat, que segons documents de l’època es va inaugurar l’any 1695.

Consta d’una església d’una sola nau de 44 metres de llarg i 10.5 metres d’ample de creuer i una cúpula de 33 metres d’alt. Hi ha 4 capelles a cada costat que tenen 4 metres de profunditat i es comuniquen interiorment formant el cos de l’esglèsia. A l’altar major hi ha un monumental retaule barroc que ofereix un aspecte esplèndid.

Al cambril antigament hi havia el cos de Sant Ramon Nonat, que fou espoliat l’any 1936, en l’actualitat s’ha substituït per una relíquia del sant.

Dins el santuari hi ha un claustre amb pati inferior format per 28 columnes de pedra. Les dimensions són de 35.03 metres per 35.70 metres, fent un total de 1286 m2. Les columnes són cilíndriques de base jònica, i d’una sola peça, rematades amb capitells.

En el primer pis, sobre el claustre del pati, es troba un altre claustre amb vuit balcons uniformes de grans dimensions amb voltes de mig punt que donen també a l’interior.

Durant molts anys i efectuant una recerca exhaustiva s’han pogut recuperar alguns objectes pertanyents a l’antic museu, essent les peces més importants, vuit cantorals de grans dimensions, que estan numerats des de el número 1 fins al 11, faltant els numero 6,7,9, els quals es creu que foren destruïts. També s’han pogut recollir una gran quantitat d’exvots, alguns d’ells bastant antics.

L’entrada de l’església és d’estil barroc català. A la part inferior de la façana destaquen 4 grans columnes salomòniques de pedra d’una sola peça, emmarcant cada dues unes fornícules , que en altre temps tenien les imatges de Sant Pere Nolasc i Santa Maria del Socors o de Cervelló, com recull la fotografia del Josep Salvany Blanch de l’any 1918 . Aquestes imatges varen ser destruïdes l’any 1936. Sobresurt en el bell mig, l’escut de l’ordre de la Mercè, fet de pedra picada com la resta de la portada. A la part alta, emmarcat també per dues columnes salomòniques, es troba la imatge original de Sant Ramon, que presideix tot el conjunt arquitectònic.

Imatge actual.

El Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, fèiem els tres tombs, al cambril de Sant Ramon, i ho repetíem per l’exterior del Santuari – en aquest cas anant en cotxe – , i deixàvem la nostra pregaria perquè també Catalunya, pugui assolir la redempció del seu esclavatge.

Els ‘ factòtums’ de l’ església catòlica del REINO DE ESPAÑA, amb l’única excepció del venerable Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República, deixaven als senzills pastors i les seves ovelles, i es posaven al costat del llop. Això portaria més d’un milió de morts, l’exili de moltes persones, i el llarguíssim patiment que va significar la dictadura franquista.

Déu tot ho perdona – si demanem perdó, i ens penedim ,cosa que fins al dia d’avui no hem vist fer a la Conferencia Episcopal, hereva d’aquell acte miserable -, la ciutadania s’ha allunyat d’aquesta estructura en la que sembla que ara com ara, Déu no hi te cabuda.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

INTEMPORAL

Si haguessis nascut

En una altra terra,

Podries ser blanc,

Podries ser negre…

Un altre país

Fora casa teva,

I diries “sí”

En un altra llengua.

T’hauries criat

D’una altra manera

Més bona, potser

Potser més dolenta.

Tindries més sort

O potser més pega…

Tindries amics

I jocs d’una altra mena;

Duries vestits

De sac o de seda,

Sabates de pell

O tosca espardenya,

O aniries nu

Perdut per la selva.

Podries llegir

Contes i poemes,

O no tenir llibres

Ni saber de lletra.

Podries menjar

Cases llamineres

O només crostons

Secs de pa negre.

Podries ….podries…

Per tot això pensa

Que importa tenir

les mans ben obertes

i ajudar qui ve

fugint de la guerra

fugint del dolor

i de la pobresa

Si tu fossis nat

A la seva terra

La tristesa d’ell

Podria ser teva.

Joana Raspall i Juanola (Barcelona, 1 de juliol de 1913 – Sant Feliu de Llobregat, 4 de desembre de 2013)


 

QUI VA SER L’AUTOR DE LES PINTURES MURALS DE L’ESGLÉSIA DE SANT MENA ?. SENTMENAT. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

En ocasió de la ‘ Ballada Romànica’ retratava algunes de les pintures murals que hi ha a l’interior de l’església parroquial advocada a Sant Menna, que segons m’expliquen es feien fa uns 55 anys.

A la pàgina de l’ajuntament, fent referència al temple, llegia ‘compta amb unes pintures interiors que descriuen el martiri de Sant Menna, amb baix-relleus de Camil Fàbregas Dalmau (Moià, 1906 – Sabadell, 2003 ).

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de les pintures murals que es feien fa 55 anys, i que en algun cas, reprodueixen la imatge dels escolans i altres persones d’aquella època.

Respecte al culte a Sant Menna, que en les nostres terres és força excepcional, contràriament al de Sant Cristòfol que està molt estès, alguna dada històrica molt interessant; s’explica que Menna, marmarità, va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum, que tenia reconegut el privilegi del retorn de les despulles dels seus membres traspassats en campanya.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor – nom que escollirà Menna en entrar en religió – al lloc de la mort, em sembla del tot versemblant, i possible.

http://sites.google.com/site/capdevilasoldevila/llistat-de-treballs/sant-cristofor

Altrament la figura de Sant Cristòfor, ha estat ‘reinventada’, superposant-li relats fantasiosos molt anteriors en el temps.

La duplicitat Menna/ Cristòfor no és de ben segur única en el santoral.