LA FI D’EN SERRALLONGA

També he tingut enveja i mala bava

Per corrompre la glòria del demés:

Allí on jo he conegut que no arribava,

No he volgut que cap altre hi arribés.


D’aquell que em feia ombra o bé respecte,

M’he gaudit fent-ne córrer males veus,

I, tot i fingint-li acatament  i afecte,

Li anava segant ‘herba sota els peus.

De lo que no n’ entès, n’he dit mentida,

Dels fets més grans que els meus, n’he dit rampells,

He volgut sols un pes, sols una mida:

La meva, els que es passaven , pobres d’ells !


Rebaixar, rebaixar fins que es confonga

Tothom en un mesquí i humil estol,

I al damunt Joan  Sala i Serrallonga,

sent més que tots i governant tot sol.


Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d’ octubre de 1860 – Barcelona, 20 de desembre de 1911)

 

ESTADA DE MABITA A L’ÀFRICA

La veu entretallada de la tata es va escoltar a la sala.

– Visca! Aquesta és la meva nena.

No n’hi havia per menys. La Marina havia obtingut un èxit rotund. El seu desig s’havia vist complert.

L’Amita pensava: Déu! Quant li ha costat triomfar!

Es va distreure d’aquests pensaments en escoltar a la Mabita des de l’escenari. El seu cor es va disparar en sentir que deia:

– Voldria compartir aquest èxit amb una persona molt especial per a mi. La meva tata Amita que es troba aquí a la sala.

El públic va mirar expectant. Seria l’Amita aquella persona tan entusiasta?

L’Amita es va aixecar, no sense certa vergonya, i totes les persones van començar a aplaudir-la. Desitjava fondre’s. Quant veiés a la seva estimada nena, li diria la mala estona que li havia fet passar, pensava. No obstant això, estava feliç. Feliç per ella.

Aquella nena que ella havia cuidat, durant la infància i en l’adolescència, s’havia fet tota una dona. De cap a peus. Ja podia marxar. Va agafar la bossa i es va dirigir a la sortida. Però la Marina, que tenia la vista posada en ella, se’n va adonar. Va baixar l’escala de l’escenari i va començar a córrer. La va atrapar quan tot just obria la porta per sortir.

-Amita, on vas? No te’n vagis per favor, li va demanar.

-He de marxar, estimada nena. Ja no faig falta aquí.

-Sí que fas falta, Amita! A mi em fas falta.

-No nena. Tu ja tens qui et dóna suport en aquests moments.

– Vols dir en Sebas? -li va preguntar.

Sebas era el company de la Marina a l’escenari i en la seva vida privada.

-No estàs sola -va contestar l’Amita.

-Sense tu estic sola Amita. Ja ho saps -va insistir.

L’Amita no podia mirar-la als ulls. Sabia que si ho feia, cediria als seus desitjos.

-No m’ho facis això, nena. Ja saps que tinc adoració per a tu.

-Precisament Amita. Ho sé i vull que sàpigues que t’estimo molt i vull que et quedis amb mi.

En sentir l’argument de la seva nena, a l’Amita li va venir a la memòria tot el que havia passat a la seva terra natal…

…L’ÀFRICA

Era un dia d’estiu. L’Amita estava asseguda prenent la fresca al porxo. Dins feia molta calor i fora s’estava millor. Tot d’una, va aparèixer un cotxe que va parar davant de la casa.

-Perdoni -Va sentir que li deien.

L’Amita va alçar la mirada.

-Digui, senyor.

-Podria dir-me per on es va a l’hospital del poble? -va preguntar la persona que conduïa el cotxe.

L’Amita, molt amablement, li va indicar el camí. Aquest va quedar molt agraït i es va acomiadar d’ella. Mentre s’allunyava, l’Amita va veure que darrere del cotxe es vislumbrava un caparró. El caparró d’una nena molt petita.

L’Amita va pensar: Deu ser el nou metge. Demà he d’anar a l’hospital i ja m’assabentaré. I va continuar amb la seva fresca al porxo.

L’endemà, tal com ho tenia previst va anar a l’hospital, i va veure, amb sorpresa, que hi havia una nova infermera. Va pensar: Segur que és la dona que acompanyava al senyor d’ahir. Llàstima, que no vaig poder veure-la.

I l’Amita es va esperar fins a arribar el seu torn.

-Amita està a la sala?

L’estaven cridant. Va entrar a la visita. De seguida va reconèixer a la persona a la qui havia indicat la direcció de l’hospital.

-Bon dia.

L’Amita havia rebut una curta però acurada educació i es notava.

-Bon dia -va contestar.

El doctor la va reconèixer de seguida.

-Hola! Vostè és la dona d’ahir. Quina agradable sorpresa. Gràcies per les seves indicacions. Van ser molt precises i de seguida vam trobar l’hospital.

-De res -va contestar.

-Si us plau, segui, li va indicar el doctor.

I l’Amita es va asseure. Va explicar al doctor el motiu de la visita, una visita rutinària, i en acabar, abans que l’Amita se n’anés -s’havia aixecat de la cadira- el doctor li va demanar:

-Segui altra vegada, per favor. Li explicaré el que havíem pensat la meva senyora i jo. Com veu és la meva infermera. Ella, allà dreta, va somriure.

El doctor va iniciar la conversa dient:

-Som pares d’una nena de dos anys. Nosaltres estem tot el dia ocupats a l’hospital, i contínuament ens criden de tot arreu. Tot just tenim temps d’ocupar-nos d’ella i això ens preocupa i molt. El doctor llavors, li va fer una proposta inesperada.

-Volíem saber si vostè ens podria ajudar.

-De quina manera puc ajudar-los, doctor?

El doctor va contestar:

-Vostè ens ha caigut molt bé. Fins i tot ahir en veure-la ho vam comentar. Sembla molt ben educada i ens agradaria saber si podria fer-se càrrec durant dia i nit de la nostra filleta.

L’Amita, com era d’esperar, es va sorprendre. No s’ho esperava. Com li agradaven tant els nens i en aquells moments no tenia ningú a qui cuidar, va acceptar gustosa. Havia tingut cura dels seus germans petits i aquests, ara ja eren grans i no la necessitaven.

El matrimoni va quedar gratament sorprès de la seva ràpida decisió. A l’Amita, li agradava tenir cura de les criatures. Ho havia fet sempre.

L’Amita mig xampurrejava el seu idioma. Li van dir el nom de la nena, Marina. Però per a ella, era difícil. L’única cosa que va aconseguir dir, entre altres paraules, va ser: Mabita.

Els pares de la Marina somreien veient les dificultats que passava la pobra Amita per pronunciar el nom de la seva filla i li van dir:

-No es preocupi Amita. Serà Mabita, ens agrada.

I a partir d’aquest moment, allà a l’Àfrica, la Marina va passar a ser la Mabita. I, durant la seva estada allí, va ser la Mabita per a tothom.

L’endemà, l’Amita va començar el seu treball a casa del doctor. Una casa senzilla amb el necessari per viure. No faltava ni sobrava res. l’Amita va pensar: M’agraden aquests senyors. Són gent senzilla.

Estava amb aquests pensaments, quan una nena va tirar de la seva faldilla.

-Ta… Ta… Ta…, la nena només balbucitava. L’Amita es va ajupir i li va dir:

-Així que tu ets la Mabita. La va agafar en braços. Era deliciosa. Una nineta. L’Amita estava contenta doncs la nena no se li feia estranya. Començaven bé, va pensar.

Els pares de la Mabita, estaven a punt d’anar-se’n a l’hospital, que van donar a l’Amita les indicacions per a tenir cura de la petita:

-Miri Amita, ja sabem que tot just la nena ho haurà entès, però li hem dit que vostè la cuidaria i que seria la seva tata aquí a la casa.

-No es preocupin. Sembla que ho hagi entès. Estarem bé -va contestar.

Els pares de la Marina estaven tan agraïts i contents d’haver-la trobat, que van voler lliurar-li el seu primer sou.

L’Amita es va emocionar i com va poder, els va contestar:

-Gràcies. Ja em semblava que eren bones persones. Els ho agraeixo molt.

El doctor li va respondre:

-La meva senyora i jo volem que no li falti de res durant la seva estada amb nosaltres.

-Gràcies -va repetir una altra vegada.

El doctor i la seva esposa van marxar. L’Amita de seguida va conquerir el cor de la nena. Ella ja s’havia quedat enamorada de la Mabita el primer dia que la va veure al seient del darrere del cotxe.

 

 

Foto: ROSA VENTURA CUTRINA

Amb el temps, i ja amb la Mabita més crescuda, l’Amita va començar a explicar-li coses de l’Àfrica. Ella posava molt interès en tot. Més interès va posar quan va trobar a l’Amita cantant al porxo de la casa.

-Tata, així la cridava ella, què cantes? -És bonica.

-És gospel -va contestar, i li va preguntar:

– Vols que t’ensenyi a cantar, Mabita?

La nena, curiosa, va preguntar a l’Amita:

– Tata, com és que saps cantar gospel?

L’Amita va contestar:

-Doncs mira, un familiar meu va immigrar a Amèrica, i allà el gospel estava de moda. Es va apassionar per aquesta música i, quan va tornar, em va ensenyar a cantar-la. Des de llavors, sempre he anat a missa per cantar.

I així va començar la nena a cantar gospel. Ara, l’Amita se’n duia a la Mabita cada diumenge a missa.

Els seus pares mai les havien escoltat cantant gospel. No era un secret per a ningú, però a causa de la seva falta de temps i d’estada a la casa, no sabien de la gran afició de la seva filla. Les dues tampoc donaven massa importància.

Fins que, un dia la família va haver de tornar a Europa. La Mabita havia de tenir llavors uns setze anys.

-Vingui Amita. Hem de comunicar-li una cosa important. Una cosa que ens concerneix a tots -van dir els seus pares.

Li van explicar la situació i ella va quedar horroritzada en saber-ho.

-I la Mabita, què passarà amb la meva nena? -va preguntar.

-Esperàvem que ens ho preguntés. Ja hi havíem pensat. Vostè, si li sembla bé, podria venir amb nosaltres.

L’Amita es va quedar perplexa. Què faria? La seva terra era aquella. Europa no la coneixia ni vist mai. Va pensar: Què faig? Aquí tinc les meves arrels, la meva família. Ben és cert que els meus germans ja es valen sols. Els nostres pares han mort. Llavors, res m’ho impedeix. Quan la Mabita ja no em necessiti, puc tornar a l’Àfrica.

Va contestar sense dubtar:

-Em sembla bé. Vindré amb vostès. Estimo molt la Mabita i encara em necessita.

Perfecte -Li van contestar, i van afegir:

-Partirem dins d’una setmana. Mentrestant, pot anar preparant-ho tot. Nosaltres li traurem el passatge. No ha de preocupar-se de res.

Durant la setmana l’Amita es va dedicar a acomiadar-se dels seus familiars. Tots ploraven per la seva marxa. L’apreciaven molt, però entenien que així ho havia decidit, i li van donar el seu suport en tot.

El dia assenyalat per a la marxa i amb els nervis de punta, totes dues, agafades de la mà van emprendre el viatge al costat dels seus pares a Europa.

Allà a Europa, el doctor era molt reconegut. La seva família formava part dels cercles d’elit de la capital. I la Mabita tornava a dir-se Marina, excepte per a la seva tata.

La Marina combinava els seus estudis de mestra amb la seva gran passió: Cantar gospel. Tal com ho havia viscut a l’Àfrica amb l’Amita. I com no, sempre hi anava acompanyada d’ella. De tornada a casa anaven cantant i la gent se les quedava escoltant per on passaven.

La Marina havia dit als seus pares que cantava en un cor de gospel, però, havia obviat dir-los que eren persones africanes. La Marina havia estat previnguda. Ja ho diria en el seu moment.

La seva mare havia estat l’única confident de la Marina a qui ella havia explicat la veritat. La mare ho acceptava, no sense cert disgust. Coneixent al seu pare, no podien dir-ho. Per al seu pare significava perdre l’estatus social si s’hagués sabut, encara que apreciés molt a l’Amita.

La Marina va aconseguir ser la veu més important del grup. La seva veu, gràcies a l’Amita, s’havia forjat forta i bella.

Va arribar el dia de l’estrena. Un cop acabat el recital i el triomf de la seva apreciada nena, ella havia decidit que havia de marxar. Però allà estaven les dues. A la porta del teatre esperant la reacció dels seus pares. Van veure que s’estaven apropant. La Marina els va dir:

-Hola pares!

No obstant això, els pares de la Marina bocabadats, no van poder pronunciar cap paraula. Es van acomiadar d’elles i van abandonar la sala.

Llavors, davant el seu silenci, la Marina va decidir que marxaria a l’Àfrica amb l’Amita.

Van tornar les dues a casa. La Marina va pujar a la seva habitació i va preparar l’equipatge. Mentre ho preparava, va entrar la seva mare, quedant-se perplexa davant el que estava fent la seva filla.

– Però filla, què fas?

– És que no ho veus?

La mare va començar a plorar. La Marina li va dir que no plorés que no valia la pena. Ella se n’anava. En aquella casa era mal vista per les seves amistats. Fins i tot, per la mare, a qui l’hi havia dit la veritat.

Va agafar les maletes i va baixar per l’escala. Allà hi havia el seu pare esperant-la, qui va quedar perplex en veure que la  Marina baixava tan carregada. Aquest també li va preguntar:

-On vas filla?

-Me’n vaig amb l’Amita que torna al seu poble.

-Què penses fer allà?

-Faré de mestra i alhora cantaré gospel, que és el que m’agrada.

El seu pare, contrariat, li va contestar:

-Sabem que t’estimes molt l’Amita. Digues-li que pot quedar-se aquí amb nosaltres, no té per què anar-se’n.

-Ho sé pare -va contestar. -I va afegir:

-Sabeu que l’Amita desitja anar-se’n. I vosaltres encara no m’heu dit res del que en penseu.

-Ens ho havies d’haver explicat -va contestar el pare.

-Sabia que em faries desistir i no estava disposada a això. Els meus amics tant són d’aquí com d’allà. No tinc preferències. Potser en Sebas vingui amb mi i allà iniciarem una nova vida. Vosaltres teniu els vostres amics aquí i no són els meus.

-Estem orgullosos de tu, va dir el pare. Però estem sorpresos, has d’entendre-ho.

La Marina va respondre:

Jo també. Esperava que ho entenguéssiu, tot i la sorpresa…

-T’estimem, Marina -li va dir el pare.

-Ho sé. Encara que m’ho demostreu d’aquesta manera. A l’Àfrica he trobat una manera més senzilla d’estimar.

La Marina es va acomiadar.

-Adéu. Espero que vingueu a visitar-me alguna vegada.

Els seus pares li van dir:

-No ho dubtis. Així ho farem. Encara que estiguem fets a la antiga ets la nostra única filla.

Aquesta vegada, la Marina es va acomiadar d’ells amb una abraçada.

Es va agafar de la mà amb l’Amita i van sortir disposades a emprendre rumb a la seva nova vida. Semblaven germanes, malgrat la diferència d’edat.

L’Amita era tota felicitat. I la Mabita exultava felicitat per tots els porus de la seva pell. La Mabita esperava que en Sebas, de pares africans, se n’anés a viure amb elles. I la seva felicitat seria completa.

Una altra vegada, les arrels tiraven cap a la terra.

ROSA VENTURA CUTRINA

INFORMACIÓ TENDENCIOSA I ÈXIT DELS MOVIMENTS SOCIALS

Zapatero: “El dret a decidir és un embolic monumental que divideix la gent


L’expresident espanyol diu en una entrevista a ‘La Razón’ que el PSC “l’ha encertat excloent el dret a decidir” del seu programa electoral

El que es presenta en portada de molts de mitjans de comunicació escrits, els titulars i la manera en que són redactats, ens desvetlla quina és la línia editorial de segons quins , així com la tendència ideològica de qui els redacta.

El titular per  si sol, pot arribar a crear “opinió”, ja que no tothom s’entreté en llegir la notícia sencera. A vegades màxim el primer paràgraf.

L’anàlisi que es fa de la notícia a través del titular i primer paràgraf , amb alguna tendenciositat manifesta i flagrant, la meva opinió, és que desenforma. Ara bé, si la intenció del qui la redacta, vol que sigui tendenciosa i esbiaixada a fi de perjudicar a algú, ja sigui particular, grup polític, consistori o govern; fa que aquest mitjà de cada vegada més, enlloc d’esser objectiu en la informació, amb el temps es converteixi amb un pamflet intencionat, mostrant a les clares, que la seva línia editorial està marcada per uns interessos prou concrets. Aquí es nota molt amb els mitjans de comunicació que són clarament i a més  no se n’amaguen ni mica, conservadors i de tendència de dreta inclusiu diria d’extrema dreta. Això al meu entendre,  no és, ni serà mai periodisme i això no vol dir en absolut que qui “informi” no pugui tenir la seva ideologia. Ara bé, el més trist que empri un mitjà per expandir-la.

Una cosa és clara, els articles d’opinió són un fòrum distint. Es poden debatre, contestar, polemitzar si ve al cas.  En canvi les noticies que no són el màxim d’objectives, informant dels fets que interessi; i que no portin una veracitat o emprin mitges veritats ( per mi és la mentida més barroera) ; el que habitualment volen aconseguir és crear una “opinió pública” concreta.  A més, en molts casos crear un estat “d’opinió” d’enfrontament ciutadà i atemptant en contra de la convivència col·lectiva.

Com més tirada tingui el mitjà de comunicació escrit, més “creació d’opinió” pot fer. Ja vaig escriure sobre com si cal, s’intenta dimonitzar a segons quins moviments socials, perquè arribi a un moment que l’opinió ciutadana es trobi perfectament d’acordamb la repressió que es pugui exercir, amb la cèlebre frase “Qualcuna cosa hauran fet i s’ho mereixen”

El fet de clarificar les notícies i donar la informació de la vertadera realitat, tan sovint es fa molt feixuc i pesat.

Podríem entrar en el tema de la llibertat d’expressió. Jo crec que, qui  manipula la informació es troba molt enfora d’aquesta llibertat.

A vegades és necessari que hi hagi una contraversió que contraresti la informació tendenciosa, dient o escrivint el que l’altre amaga. Teòricament en les dictadures es definiria com  la “subversió” i durant les “democràcies” podria esser la contrainformació.

Aquestes tècniques manipuladores no són gairebé democràtiques, ja que inclusiu la Constitució Espanya de 1978 “garanteix” al ciutadà el dret a la informació veraç.

Actualment i amb les noves tecnologies, aquest tipus de treball “d’acoso i derribo” s’està emprant de manera flagrant com darrerament he pogut contemplar. Es fa molt cansat dia si dia també, aclarir la realitat que amaga la notícia tendenciosa. Donar la informació completa que si existeix, però que es vol manipular a través de les mitges veritats, que és una falsedat més condemnable perquè crea malestar que és el que es pretén.

Les tècniques de Goebels, cap de comunicació de Hitler, qui feu un bon manual i una de les seves perles fou. “Una mentida repetida mil de vegades s’arriba a convertir amb una veritat”, el segueixen al peu de la lletra. Són realment infumables per una persona democràtica.

M’acomiad amb una notícia prou  agradable i justa. El Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat la Iniciativa Legislativa Popular en contra dels desnonaments i la regulació d’habitatge i en contra de la pobresa energètica. Un èxit dels moviments socials, que han estat durament reprimits, amb el treball i la tasca impagable de la Plataforma d’Afectats Per la Hipoteca (PAH) ; i el seu treball durant anys i anys, fins poder materialitzar-lo dins l’àmbit polític. Si ha estat possible al Parlament de Catalunya, esper que altres llocs de l’Estat Espanyol es pugui legislar. Crec que tan sols és un tema de voluntat política i al mateix temps de sensibilitat cap a aquestes persones que han patit directament la crisi provocada pel sistema financer; on l’estament polític, sinó està conxorxat,  hauria d’esser el fre.

Josep Bonnín Segura

IN MEMORIAM. ESCOLA PÚBLICA DE LLANARS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL RIPOLLÈS. GIRONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període de la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Demanava a l’Ajuntament de Llanars, a la Vall de Camprodon, a la comarca del Ripollès, imatges de l’escola pública anterior a la dictadura franquista, i dades de l’època en que es va aixecar, i qui en va ser l’autor.

Em diuen que només tenen aquesta fotografia publicada al llibre de Llanars.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

CANVI DE CARATGE DE NOU GOVERN I MEMÒRIA HISTÒRICA

Dimarts dia 14 vaig  assistir al primer plenari ordinari d’aquesta legislatura. Reconèixer que el batlle Jaume Servera i la portaveu Laura Celià, estan agafant taules, i tenen les coses clares. La resta de regidors del Govern, es nota que estan amb bastant menys tensió que quan governava Carlos Simarro. També a dir que l’oposició, sobretot la bancada del PP, estava com a més distesa  i es permetien xerrar i opinar sobre assumptes del ple, cosa que no feren en absolut en el mandat anterior, que fou totalment presidencialista. Als plenaris tan sols tenien “permís” per aixecar la mà i votar.

Els punts foren temes formals i la lliçó fou la modificació dels estatuts de Sóller 2010, perquè hi entri un membre de l’oposició. Així com estudiar una formula, perquè Guanyem i PI també estiguin en el Consell d’administració.

Talant democràtic, de respecte cap a  aquestes formacions, les quals han estat votades per ciutadans de Sóller.

Ressenyaré un fet que per mi fou entranyable. Aïna Colom, veterana de plenaris, es queixà que no s’escoltaven bé les intervencions dels regidors. Cert que el tema de so s’ha de solucionar.

El fet que el batlle Jaume Servera, deixàs el seient per anar al banc on estava asseguda ella,  perquè li exposes el que creia en els precs i preguntes, em va mostrar el respecte cap a una persona vella. Empri el terme “vellesa” amb el màxim respecte i  valor que em transmeteren.

Mai va vure, opinió totament personal, la mateixa  consideració cap a Aïna Colom de l’anterior batlle i ho deix aquí, ja que estem en una nova etapa i prefereix veure la part positiva actual.

Escriuré sobre la Memòria Històrica i la indignitat que encara hi hagi monuments franquistes, construïts pels vencedors com a mostra d’humiliació permanent als familiars de repressaliats, perquè recordassin tota la vida, el sotmetiment dels vençuts. Els monuments de la creu dels caiguts del Castellet, n’és un.

La meva opinió és que aquest monument és un insult per totes les persones repressaliades pel franquisme i els  seus familiars. Per tots els que varen tenir familiars desapareguts i afusellats, que foren a parar a una fosa comuna i encara no els han pogut enterrar en pau. Cal restituir aquesta part de la dignitat robada i retornar la vertadera història, no la manipulada, com queda palès a la Creu de Muleta, dedicada a la fatxenderia d’un militar feixista que s’enfronta amb persones del Govern legalment triat. Em refereix al sinistre personatge en Lizazoain,  dels  “Jinetes de Alcala”. Per mi s’ha de llevar el més aviat possible i posar una placa recordant la vertadera història, i l’assassinat – fusellament- dels dos carrabiners)

Esperant l’informe del GRES  que ha sol·licitat l’ajuntament, i si es fa una pluja d’idees, aport la següent.

El monument de la creu dels  caiguts, fou construït en temps del dictador  Francisco Franco, qui amb altres generals, la burgesia capitalista, part de l’esglèsia catòlica espanyola,  pegà un cop d’estat contra el govern legal i triat per les urnes que desemboca en una guerra  incivil brutal i quaranta anys de dictadura. Ara hi ha la llei mordassa que me la recorda.

Crec que el més lògic, seria que es retornés a l’estat quan governava la  II República Espanyola, ja que el patrimoni era del poble i el va modificar i transformar la dictadura.

Cal dels nostres governants,  coratge i valentia. Es prengui la decisió que es prengui hi haurà crítiques contra la institució per part de la dreta que no els hi fa cap nosa. Em refereix als hereus de Franco i Fraga, que, aquests “demòcrates” ,  ni tan sols han estat capaços de condemnar el cop d’estat..

Existeix una llei de Memòria Història que s’ha d’aplicar i fer acomplir fins a les darreres conseqüències, ja que en un estat de dret és exigible el compliment de les lleis per part de les diverses administracions.

Respecte a aquest tema, hi haurà prou manipulacions, notícies esbiaixades i manipulades, creació de tensió innecessària, i moltes més actuacions dels “demòcrates de tota la vida” , que fa estona tenen la destral aixecada.

Governar, és bo que es faci amb el màxim consens. Ara bé, governar, no comandar,  mai agradarà a tothom i per això és important la màxima participació ciutadana a l’hora de prendre decisions que ens afecten a tots.

Acab felicicitant i donant l’enhorabona a Laura Celià i família pel naixement de la seva filla Júlia.

Josep Bonnín Segura

 

ESGLÉSIA DE SANT CEBRIÀ DE LA MORA. TAGAMANENT. VALLÈS ORIENTAL

En aquesta inacabable ‘Volta a Catalunya’ , pujàvem fins a Sant Cebrià de la Mora, el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés.

La descripció ens diu ; església romànica orientada a ponent, construïda amb pedra rogenca local. La part central és el cos primitiu, amb nau de quatre trams de volta apuntada i absis de casquet semiesfèric a l’interior i de planta semicircular a l’exterior, amb una finestra. Portalada de mig punt, del 1722, amb dues pedres allargades en funció de brancals. La coberta de la façana segueix la forma arrodonida. Dues capelles laterals tardo gòtiques, vers 1580, de volta de creueria, amb columnes rodones als angles de la nau principal. La capella del Nord té uns capitells senzills a les arrencades dels arcs, i a la del Sud no en té. Aquesta té una porta tapiada al sud. El campanar, situat a l’angle Nord-oest, du gravada la data 1799 en una pedra. És quadrat, amb dos forats de campana. S’hi accedeix per una porta oberta a la capella Nord. L’escala està trencada a mitja alçada. A la dreta de l’absis s’obre la sagristia, que per fora anivella els murs Sud i Oest, anant a buscar el mig de l’absis. Té restes d’uns armaris a la paret, i d’un rentamans. Té una finestra oberta al Nord. A banda i banda de l’entrada, i fent cantonada amb les capelles, s’obren sengles altarets a la paret, amb un petit taulell sobresortint 40 cm, a 90 cm d’alçada. A la banda Nord i just al costat de la porta principal, una obertura elevada dóna pas del campanar al cor, desaparegut, que reposava sobre un arc pla, les restes del qual es veuen a sobre la porta en tota l’amplada de la nau. A sota d’aquest pas, un armari. A l’absis es veuen les restes d’uns encaixos a la paret que podrien correspondre a un retaule des de terra fins a 3,3 m d’alçada. L’ara de l’altar és una làpida funerària d’època moderna, força llegible.

L’església de Sant Cebrià és documentada l’any 1099.

La parròquia tenia cinc famílies l’any 1515 i el doble l’any 1686.

L’any 1782 – els diners d’Amèrica arribaven fins aquestes alçades – n’arribarà a tenir 12.

Avui el Josep Olivé Escarré de 89 anys, gaudia amb les besties com un adolescent.

THE CARTEL PARTY. “LA CASTA”.

Des de la ‘ Ciència’ Política s’ha desenvolupat aquest concepte ‘ partits càrtel ‘ per explicar el fet obvi per a tothom – sobretot en sistemes bipartidistes – que més que ‘competir ‘ entre ells, els partits acaben ‘ compartint’ una bona part dels recursos de l’Estat, en detriment de les necessitats dels ciutadans.

En realitat el ‘corporativisme’ és tant antic com l’home mateix, i funcionava a l’antiga Grècia, l’antiga Roma, i està en la base de religions com el budisme, cristianisme, confucionisme , hinduisme i l’ Islam….

La traducció a la llengua castellana amb el terme ‘ casta’ obeeix a la dificultat ‘tradicional’ que tenen els de la ‘llengua única ‘ per entendre expressions procedents d’altres cultures.

Qualsevol opció política esdevé ‘ casta’ , des del mateix moment de la seva constitució, de la mateixa manera que TOTES les professions defensen als seus associats i/o membres, davant la resta de la societat, sigui quina sigui, l’acusació que faci en la seva contra.

Poc a poc, anem retrocedint en direcció a la caverna, això si, ho fem enduent-nos el mòbil, la tablet, i la tota la parafernàlia tècnica de la ‘modernitat’.

Espero amb ànsia, llegir la noticia del invent del ‘pa amb tomàquet’ per part d’alguns d’aquests ‘laboratoris culinaris’ que a l’empara de les institucions neixen aquí i allà, alhora que es redueixen i/o es tanquen els centres d’investigació física, química, mecànica,….

Antonio Mora Vergés

 

QUE EN SABEU D’AQUEST EDIFICI ESCOLAR DE MAÇANET DE LA SELVA?.

José Ignacio Wert Ortega (Madrid, 18 de febrero de 1950), será recordat sempre per les seves afirmacions :

està clar però, que no se li pot imputar la ruïna del edifici escolar situat al costat del barri de l’estació de Maçanet de la Selva.

Dit això, españolizar ha esdevingut sinònim, de tancar escoles, d’augmentar les taxes universitàries, i de retallar de qualsevol manera possible l’accés a l’educació de les persones que no provenen de l’elit que té l’alt designi – designi diví – de conduir el REINO DE ESPAÑA.

De forma democràtica s’ha de ‘desplaçar’ fora de la societat, TOTES les opcions politiques, que defensen postulats clarament antidemocràtics.

I per descomptat esbrinar l’autoria d’aquesta malifeta, i de tantes i tantes que s’han practicat contra el patrimoni col•lectiu de Catalunya.

ESCOLA PÚBLICA DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA.

Visitava l’arxiu municipal de Santa Perpètua de Mogoda, per completar aquest post sobre l’escola pública anterior a la dictadura franquista.

L’autor del projecte de construcció de l’escola va ser l’arquitecte Mariano Romaní Rius ( Barcelona, 23.01.1900 + 11.12.1966 ), aleshores arquitecte municipal.

Hi havia imatges en el llibre “El que sabem del Segle XX. història de Santa Perpètua de Mogoda. 1900-1979. volum 1”.

La imatge superior és un projecte que incloïa la Casa de la Vila, i que no es va dur a terme.

Joan Antoni Güell i López, comte de Güell, marquès de Comillas i comte de Ruiseñada (Ocejo, Comillas, Cantàbria 24 de juny de 1874 – Cala d’Or, Santanyí, Mallorca, 17 de març del 1958)

Llegia que l’acte d’inauguració de escola es duia a terme l’any 1928

L’any 1974 es declarava en ruïnes, i en el seu lloc s’aixecava el Mercat Municipal.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

LES QUATRE ILLES CAP A L’ESQUERRA : “ TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE”

L’herència enverinada de José Ramón Bauzá – que passarà a  la història com el president de la infàmia- està caient a trossos, tal i com ha d’esser.

Molt mal ha fet aquest traïdor al Poble mallorquí, eivissenc, menorquí i formenterenc atacant les nostres arrels, els nostres principis i la nostra llengua ( català, a què fot¡). Atacant la docència i ha estat el Rei Midas de la ignomínia. Tot el que ha tocat ho ha convertit amb porqueria. El seu apropament directe al gonellisme fou d’escàndol, i la seva relació amb el “Círculo Balear”, oiosa.

El primer acte del Govern de Francina Armengol, derogar la llei de símbols( un atac de caire feixista contra els símbols propis ) i el segon ha estat l’enterrament del TIL; que intentava rematar la nostra llengua.

Mostra del seu odi a lo nostro per part de Joserra I l’engominat fou com gestionà el funcionament d’IB3 (PP3) i com atemptà contra tots els canals de comunicació i difusió en la nostra llengua mare.

Aquest hipòcrita rematat, que ni els seus el volen – tot a dir que els que ara el volen fora, durant aquests quatre anys, han estat més callats que morts, per por de què se’ls tragués de la foto, tot i que estaven exercint la política que es manava des de d’alt..

Ell i tots els seus “deixebles” i corifeu – per Sóller l’hem tingut prou sovint inclusiu donant suport a la campanya- són al carrer i un oratge més net ha entrat, tal com ha entrat a molts municipis, inclusiu a Sóller.

Ja he escrit prou sobre el gir cap a l’esquerra del nostre poble i es veu que a segons quins llocs van molt encabronats, per comprovació basta llegir segons quines intervencions als setmanaris.

Xerren molt, tot i que segons quines notícies, que els afecten directament al seu ex cap, com la imputació d’en Carlos Simarro per prevaricació i coacció, per haver tancat el clavegueram de l’hotel Eden, mantenen un silenci absolut. Jo no en pens xerrar per ara, ja hi haurà temps i esper els propers esdeveniments, com la declaració de l’ex batlle de Sóller, en el jutjat , el proper dia 9, i que seran prou sucosos,

Tan sols afegir que ni la despesa pre electoral els servi de res, o més bé si, per deixar les arques buides  al proper govern. Confio esperançat en veure la transparència dels comptes, quan s’aclareixin.

Botant a un altre costat, s’esperen nous canvis amb el Govern de Francina Armengol i també amb la presidència el Consell de Mallorca per  en Miquel Ensenyat de MÉS (ex batlle d’Esporles)  que de veritat ja m’hagués alegrat poder-lo tenir com a batlle i no lo que hem hagut de patir els darrers quatre anys.

Hi ha molta feina a fer; seguint el barem de les prioritats ciutadanes dels més desfavorits.

Una de les coses que s’han de recuperar són també la sintonització dels canals de TV Catalunya – Super 3 i Canal 33- que amb l’atac continuat a la nostra llengua del patètic Bauzá, ens va furtar.

Vaig escriure que no li perdonaria que el meu net no pogués veure dibuixos animats amb la nostra llengua estimada.

En Varufaquis, va afirmar “La Troika exerceix terrorisme a Grècia. S’ha imposat el discurs de Tsipras i Varufaquis representants del Poble Grec.  Ha guanyat “OXI” ( NO en grec) al referèndum. Una lliçó de dignitat en contra del capitalisme neoliberal. Si  sortís Grècia de l’euro, el problema, i més que seriós, estaria sobre l’economia alemanya.


Un efecte dominó, es podria donar ? Això si li fa pànic a l’Eurogrup, FMI i adlàters. Se’ls hi hauria acabat el negoci.

L’entrada en vigor de la llei mordassa, m’ha indignat tant, que dir que hem tornat a 1965, no és dir res de nou. Han ressuscitat el franquisme.

Un flagrant atac, al manco durant 4 mesos ( esper una llenegada brutal dels neofatxes d’en Rajoy a les properes eleccions), a la llibertat d’expressió, perquè els dissidents no ens manifestem   als carrers, aplicant una repressió de ferro i aprofitant la  seva majoria absoluta que els hi donà  “la democràcia” en la que no hi han cregut mai.

Prepara la campanya electoral amb un bluf baixant les retencions d’IRPF de manera retroactiva. Es creuen que ens prenen per imbècils i visca déu que ho intenten.

No han après res dels resultats de les eleccions passades.

Josep Bonnín Segura