La veu entretallada de la tata es va escoltar a la sala.
– Visca! Aquesta és la meva nena.
No n’hi havia per menys. La Marina havia obtingut un èxit rotund. El seu desig s’havia vist complert.
L’Amita pensava: Déu! Quant li ha costat triomfar!
Es va distreure d’aquests pensaments en escoltar a la Mabita des de l’escenari. El seu cor es va disparar en sentir que deia:
– Voldria compartir aquest èxit amb una persona molt especial per a mi. La meva tata Amita que es troba aquí a la sala.
El públic va mirar expectant. Seria l’Amita aquella persona tan entusiasta?
L’Amita es va aixecar, no sense certa vergonya, i totes les persones van començar a aplaudir-la. Desitjava fondre’s. Quant veiés a la seva estimada nena, li diria la mala estona que li havia fet passar, pensava. No obstant això, estava feliç. Feliç per ella.
Aquella nena que ella havia cuidat, durant la infància i en l’adolescència, s’havia fet tota una dona. De cap a peus. Ja podia marxar. Va agafar la bossa i es va dirigir a la sortida. Però la Marina, que tenia la vista posada en ella, se’n va adonar. Va baixar l’escala de l’escenari i va començar a córrer. La va atrapar quan tot just obria la porta per sortir.
-Amita, on vas? No te’n vagis per favor, li va demanar.
-He de marxar, estimada nena. Ja no faig falta aquí.
-Sí que fas falta, Amita! A mi em fas falta.
-No nena. Tu ja tens qui et dóna suport en aquests moments.
– Vols dir en Sebas? -li va preguntar.
Sebas era el company de la Marina a l’escenari i en la seva vida privada.
-No estàs sola -va contestar l’Amita.
-Sense tu estic sola Amita. Ja ho saps -va insistir.
L’Amita no podia mirar-la als ulls. Sabia que si ho feia, cediria als seus desitjos.
-No m’ho facis això, nena. Ja saps que tinc adoració per a tu.
-Precisament Amita. Ho sé i vull que sàpigues que t’estimo molt i vull que et quedis amb mi.
En sentir l’argument de la seva nena, a l’Amita li va venir a la memòria tot el que havia passat a la seva terra natal…
…L’ÀFRICA
Era un dia d’estiu. L’Amita estava asseguda prenent la fresca al porxo. Dins feia molta calor i fora s’estava millor. Tot d’una, va aparèixer un cotxe que va parar davant de la casa.
-Perdoni -Va sentir que li deien.
L’Amita va alçar la mirada.
-Digui, senyor.
-Podria dir-me per on es va a l’hospital del poble? -va preguntar la persona que conduïa el cotxe.
L’Amita, molt amablement, li va indicar el camí. Aquest va quedar molt agraït i es va acomiadar d’ella. Mentre s’allunyava, l’Amita va veure que darrere del cotxe es vislumbrava un caparró. El caparró d’una nena molt petita.
L’Amita va pensar: Deu ser el nou metge. Demà he d’anar a l’hospital i ja m’assabentaré. I va continuar amb la seva fresca al porxo.
L’endemà, tal com ho tenia previst va anar a l’hospital, i va veure, amb sorpresa, que hi havia una nova infermera. Va pensar: Segur que és la dona que acompanyava al senyor d’ahir. Llàstima, que no vaig poder veure-la.
I l’Amita es va esperar fins a arribar el seu torn.
-Amita està a la sala?
L’estaven cridant. Va entrar a la visita. De seguida va reconèixer a la persona a la qui havia indicat la direcció de l’hospital.
-Bon dia.
L’Amita havia rebut una curta però acurada educació i es notava.
-Bon dia -va contestar.
El doctor la va reconèixer de seguida.
-Hola! Vostè és la dona d’ahir. Quina agradable sorpresa. Gràcies per les seves indicacions. Van ser molt precises i de seguida vam trobar l’hospital.
-De res -va contestar.
-Si us plau, segui, li va indicar el doctor.
I l’Amita es va asseure. Va explicar al doctor el motiu de la visita, una visita rutinària, i en acabar, abans que l’Amita se n’anés -s’havia aixecat de la cadira- el doctor li va demanar:
-Segui altra vegada, per favor. Li explicaré el que havíem pensat la meva senyora i jo. Com veu és la meva infermera. Ella, allà dreta, va somriure.
El doctor va iniciar la conversa dient:
-Som pares d’una nena de dos anys. Nosaltres estem tot el dia ocupats a l’hospital, i contínuament ens criden de tot arreu. Tot just tenim temps d’ocupar-nos d’ella i això ens preocupa i molt. El doctor llavors, li va fer una proposta inesperada.
-Volíem saber si vostè ens podria ajudar.
-De quina manera puc ajudar-los, doctor?
El doctor va contestar:
-Vostè ens ha caigut molt bé. Fins i tot ahir en veure-la ho vam comentar. Sembla molt ben educada i ens agradaria saber si podria fer-se càrrec durant dia i nit de la nostra filleta.
L’Amita, com era d’esperar, es va sorprendre. No s’ho esperava. Com li agradaven tant els nens i en aquells moments no tenia ningú a qui cuidar, va acceptar gustosa. Havia tingut cura dels seus germans petits i aquests, ara ja eren grans i no la necessitaven.
El matrimoni va quedar gratament sorprès de la seva ràpida decisió. A l’Amita, li agradava tenir cura de les criatures. Ho havia fet sempre.
L’Amita mig xampurrejava el seu idioma. Li van dir el nom de la nena, Marina. Però per a ella, era difícil. L’única cosa que va aconseguir dir, entre altres paraules, va ser: Mabita.
Els pares de la Marina somreien veient les dificultats que passava la pobra Amita per pronunciar el nom de la seva filla i li van dir:
-No es preocupi Amita. Serà Mabita, ens agrada.
I a partir d’aquest moment, allà a l’Àfrica, la Marina va passar a ser la Mabita. I, durant la seva estada allí, va ser la Mabita per a tothom.
L’endemà, l’Amita va començar el seu treball a casa del doctor. Una casa senzilla amb el necessari per viure. No faltava ni sobrava res. l’Amita va pensar: M’agraden aquests senyors. Són gent senzilla.
Estava amb aquests pensaments, quan una nena va tirar de la seva faldilla.
-Ta… Ta… Ta…, la nena només balbucitava. L’Amita es va ajupir i li va dir:
-Així que tu ets la Mabita. La va agafar en braços. Era deliciosa. Una nineta. L’Amita estava contenta doncs la nena no se li feia estranya. Començaven bé, va pensar.
Els pares de la Mabita, estaven a punt d’anar-se’n a l’hospital, que van donar a l’Amita les indicacions per a tenir cura de la petita:
-Miri Amita, ja sabem que tot just la nena ho haurà entès, però li hem dit que vostè la cuidaria i que seria la seva tata aquí a la casa.
-No es preocupin. Sembla que ho hagi entès. Estarem bé -va contestar.
Els pares de la Marina estaven tan agraïts i contents d’haver-la trobat, que van voler lliurar-li el seu primer sou.
L’Amita es va emocionar i com va poder, els va contestar:
-Gràcies. Ja em semblava que eren bones persones. Els ho agraeixo molt.
El doctor li va respondre:
-La meva senyora i jo volem que no li falti de res durant la seva estada amb nosaltres.
-Gràcies -va repetir una altra vegada.
El doctor i la seva esposa van marxar. L’Amita de seguida va conquerir el cor de la nena. Ella ja s’havia quedat enamorada de la Mabita el primer dia que la va veure al seient del darrere del cotxe.
Foto: ROSA VENTURA CUTRINA
Amb el temps, i ja amb la Mabita més crescuda, l’Amita va començar a explicar-li coses de l’Àfrica. Ella posava molt interès en tot. Més interès va posar quan va trobar a l’Amita cantant al porxo de la casa.
-Tata, així la cridava ella, què cantes? -És bonica.
-És gospel -va contestar, i li va preguntar:
– Vols que t’ensenyi a cantar, Mabita?
La nena, curiosa, va preguntar a l’Amita:
– Tata, com és que saps cantar gospel?
L’Amita va contestar:
-Doncs mira, un familiar meu va immigrar a Amèrica, i allà el gospel estava de moda. Es va apassionar per aquesta música i, quan va tornar, em va ensenyar a cantar-la. Des de llavors, sempre he anat a missa per cantar.
I així va començar la nena a cantar gospel. Ara, l’Amita se’n duia a la Mabita cada diumenge a missa.
Els seus pares mai les havien escoltat cantant gospel. No era un secret per a ningú, però a causa de la seva falta de temps i d’estada a la casa, no sabien de la gran afició de la seva filla. Les dues tampoc donaven massa importància.
Fins que, un dia la família va haver de tornar a Europa. La Mabita havia de tenir llavors uns setze anys.
-Vingui Amita. Hem de comunicar-li una cosa important. Una cosa que ens concerneix a tots -van dir els seus pares.
Li van explicar la situació i ella va quedar horroritzada en saber-ho.
-I la Mabita, què passarà amb la meva nena? -va preguntar.
-Esperàvem que ens ho preguntés. Ja hi havíem pensat. Vostè, si li sembla bé, podria venir amb nosaltres.
L’Amita es va quedar perplexa. Què faria? La seva terra era aquella. Europa no la coneixia ni vist mai. Va pensar: Què faig? Aquí tinc les meves arrels, la meva família. Ben és cert que els meus germans ja es valen sols. Els nostres pares han mort. Llavors, res m’ho impedeix. Quan la Mabita ja no em necessiti, puc tornar a l’Àfrica.
Va contestar sense dubtar:
-Em sembla bé. Vindré amb vostès. Estimo molt la Mabita i encara em necessita.
Perfecte -Li van contestar, i van afegir:
-Partirem dins d’una setmana. Mentrestant, pot anar preparant-ho tot. Nosaltres li traurem el passatge. No ha de preocupar-se de res.
Durant la setmana l’Amita es va dedicar a acomiadar-se dels seus familiars. Tots ploraven per la seva marxa. L’apreciaven molt, però entenien que així ho havia decidit, i li van donar el seu suport en tot.
El dia assenyalat per a la marxa i amb els nervis de punta, totes dues, agafades de la mà van emprendre el viatge al costat dels seus pares a Europa.
Allà a Europa, el doctor era molt reconegut. La seva família formava part dels cercles d’elit de la capital. I la Mabita tornava a dir-se Marina, excepte per a la seva tata.
La Marina combinava els seus estudis de mestra amb la seva gran passió: Cantar gospel. Tal com ho havia viscut a l’Àfrica amb l’Amita. I com no, sempre hi anava acompanyada d’ella. De tornada a casa anaven cantant i la gent se les quedava escoltant per on passaven.
La Marina havia dit als seus pares que cantava en un cor de gospel, però, havia obviat dir-los que eren persones africanes. La Marina havia estat previnguda. Ja ho diria en el seu moment.
La seva mare havia estat l’única confident de la Marina a qui ella havia explicat la veritat. La mare ho acceptava, no sense cert disgust. Coneixent al seu pare, no podien dir-ho. Per al seu pare significava perdre l’estatus social si s’hagués sabut, encara que apreciés molt a l’Amita.
La Marina va aconseguir ser la veu més important del grup. La seva veu, gràcies a l’Amita, s’havia forjat forta i bella.
Va arribar el dia de l’estrena. Un cop acabat el recital i el triomf de la seva apreciada nena, ella havia decidit que havia de marxar. Però allà estaven les dues. A la porta del teatre esperant la reacció dels seus pares. Van veure que s’estaven apropant. La Marina els va dir:
-Hola pares!
No obstant això, els pares de la Marina bocabadats, no van poder pronunciar cap paraula. Es van acomiadar d’elles i van abandonar la sala.
Llavors, davant el seu silenci, la Marina va decidir que marxaria a l’Àfrica amb l’Amita.
Van tornar les dues a casa. La Marina va pujar a la seva habitació i va preparar l’equipatge. Mentre ho preparava, va entrar la seva mare, quedant-se perplexa davant el que estava fent la seva filla.
– Però filla, què fas?
– És que no ho veus?
La mare va començar a plorar. La Marina li va dir que no plorés que no valia la pena. Ella se n’anava. En aquella casa era mal vista per les seves amistats. Fins i tot, per la mare, a qui l’hi havia dit la veritat.
Va agafar les maletes i va baixar per l’escala. Allà hi havia el seu pare esperant-la, qui va quedar perplex en veure que la Marina baixava tan carregada. Aquest també li va preguntar:
-On vas filla?
-Me’n vaig amb l’Amita que torna al seu poble.
-Què penses fer allà?
-Faré de mestra i alhora cantaré gospel, que és el que m’agrada.
El seu pare, contrariat, li va contestar:
-Sabem que t’estimes molt l’Amita. Digues-li que pot quedar-se aquí amb nosaltres, no té per què anar-se’n.
-Ho sé pare -va contestar. -I va afegir:
-Sabeu que l’Amita desitja anar-se’n. I vosaltres encara no m’heu dit res del que en penseu.
-Ens ho havies d’haver explicat -va contestar el pare.
-Sabia que em faries desistir i no estava disposada a això. Els meus amics tant són d’aquí com d’allà. No tinc preferències. Potser en Sebas vingui amb mi i allà iniciarem una nova vida. Vosaltres teniu els vostres amics aquí i no són els meus.
-Estem orgullosos de tu, va dir el pare. Però estem sorpresos, has d’entendre-ho.
La Marina va respondre:
Jo també. Esperava que ho entenguéssiu, tot i la sorpresa…
-T’estimem, Marina -li va dir el pare.
-Ho sé. Encara que m’ho demostreu d’aquesta manera. A l’Àfrica he trobat una manera més senzilla d’estimar.
La Marina es va acomiadar.
-Adéu. Espero que vingueu a visitar-me alguna vegada.
Els seus pares li van dir:
-No ho dubtis. Així ho farem. Encara que estiguem fets a la antiga ets la nostra única filla.
Aquesta vegada, la Marina es va acomiadar d’ells amb una abraçada.
Es va agafar de la mà amb l’Amita i van sortir disposades a emprendre rumb a la seva nova vida. Semblaven germanes, malgrat la diferència d’edat.
L’Amita era tota felicitat. I la Mabita exultava felicitat per tots els porus de la seva pell. La Mabita esperava que en Sebas, de pares africans, se n’anés a viure amb elles. I la seva felicitat seria completa.
Una altra vegada, les arrels tiraven cap a la terra.
ROSA VENTURA CUTRINA