Mes: gener de 2015

ESCLAFITS DINS LES FORMACIONS POLITIQUES : TSUNAMI MAIG 2015

Crec que a ningú li vindrà de nou que cap a les eleccions municipals de Maig de 2015, les destrals de guerra han estat desenterrades i la maquinària bèl·lica dels partits majoritaris sobre tot (o ex majoritaris si el bipartidisme toca fons) està intentant fent matx, no tant sols amb partits d’oposició sinó en alguna formació emergent, com el cas de Podemos.

Els alts líders del PP estatal – més endavant escriuré dels de les  nostres contrades- estan fent una llenegada rere l’altra, es dediquen a “l’autobombo ( entrevista de dia 27/1 a “La noche en 24 h”- marca dura de  color ala de mosca, o caca d’hipopòtam de TVE, a la portaveu del PP Soraya Saenz de Santa Maria, “la menína”; filla d’un militar espanyol que té que veure amb les darreres execucions del Franquisme: “De casta le viene al galgo”.

Rajoy, amb el seu porta a porta, com un feriant qualsevol, per vendre un producte que fa estona ha vençut la data de caducitat i es troba més que corcat i podrit. Quatre anys d’un mal somni a les ordres i batuta de Na Merkel i ell obedient servidor.

Pànic generalitzat a segons quins llocs per l’intent de formacions conjuntes “d’esquerres”, també amb Podemos, i just ara amb els resultats de les eleccions gregues; de les quals Na Merkel, FMI i BCE (els que formen l’Europa dels mercaders) tenen una gran indisposició estomacal i sembla que una diarrea generalitzada , acabant amb les reserves de paper higiènic. Preocupant el tema del deute grec i la seva negativa a pagar-lo tot. Pot ser un exemple a altres llocs si el Maig hi ha canvis de color.

Respecte al deute, per les nostres contrades també en tenim, un de més de disset milions d’euros, que pertoca a mil dos-cents per cada solleric i sollerica; que al fi i a la cap el pagarem cada un de nosaltres amb els nostres impostos degut a una nefanda gestió dels des governants de torn. Aquests darrers quatre anys comandat pel capità Simarro, expert en crispació,  basta veure la darrera, el desgavell amb Protecció Civil.

Tinc una gran curiositat i m’agradaria que afloràs la transparència: En que tronetes s’han arribat a gastar aquesta doblerada que ara la devem tots. En prioritats ciutadanes? Ca barret¡

Parlant de les nostres contrades i en relació a l’atac a altres formacions polítiques d’oposició, especialment amb dedicació quasi exclusiva a Catalina Esteva; els felicit  perquè han trobat una “ploma brillant”, que desgrana dos articles setmanals. L’estil el tinc bastant reconegut; de segons qui, seria menys que impossible una vessant “literària” . No deixa en “pau” a ningú de l’oposició i concretament a Catalina Esteva, “la increpadora” que no es cansa de demanar els comptes municipals i concretament els de Sóller 2010. I ara, de moment les espases estan en alt: cada setmana atacs i contestacions. Sembla que els fòrums dels plenaris no els basten per la vida pública i necessiten l’espai de premsa.

No sé si el front d’esquerres que sembla s’està formant preocupa al PP. Tampoc sé si arribarà a bon port i ho veuran  els meus ulls, ja que en política tot és possible. Quin programari polític i arguments trauran el PP en la campanya: Millors serveis públics? Ca¡ no se’ls creurà  ningú. El poble més net? Ca¡ Baixada d’impostos? Ca barret¡ Que idearan per intentar endur-se’n el peix al covo? (metàfora adient a la recol·lecta de vots)


Ara arribarà  la Rua i em deman quina seria la disfressa adequada pels nostres des governants, tal volta no la necessiten ja que van disfressats tot l’any. Per Carlos Simarro, adient és de “Pinotxo”, el nas que li creixia quan mentia,  recordeu?

També em faig altres preguntes i em deman si vistes a les eleccions, com manejaran la loteria que els hi ha tocat en relació a la regulació amb el Jumeirah,  de mil dos-cents milions d’euros: Empedrat dels carrers, netejar i adequació de la xarxa d’il·luminació, repoblar el monument dels Caídos, dels pensaments (flors altres també es troben igual) que han passat a millor vida? Quines sorpreses ens donaran.

I dels vuit-cents mil de la deixa de dona Adela, aniran a beneficiar a la gent major sense recursos, o no tindran temps i ja ho faran, si tornen governar?

També em deman qui serà l’artífex que prepararà la campanya electoral?

Quants dubtes irresolts¡

Josep Bonnín

 

PER LA CONTINUITAT FISICA DE L’EDIFICI DE LES ESCOLES VELLES D’IVARS D’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Començava l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i alguns son hores ara, només un trist record.
http://www.raco.cat/index.php/QuadernsPregonerUrgell/article/viewFile/280092/367794

M’assabentava de l’existència d’una comunitat al facebook ‘ Salvem les Escoles Velles d’Ivars d’Urgell’.

Informació del procés d’enderroc (04/10/2014).

El pressupost base de la licitació es 587.571€ d’ import net, això suposa un import brut de 710.961€. El procediment està obert i té un termini de 9 mesos de execució.

El termini de presentació d’ ofertes va començar el 19 de setembre i s’acaba el 15 d’ octubre.

No tenim gaire temps, però continuarem lluitant per mantindre un lloc emblemàtic del nostre poble.

Els deixava una pregunta al face ‘teniu dades de qui va ser el mestre d’obres i/o arquitecte ?.’.

Estic al costat dels que s’oposen a l’enderroc, i voldria que tothom ho fes palès a l’email ajuntament@ivarsurgell.ddl.net i a la pàgina del facebook de ‘ Salvem les Escoles Velles d’Ivars d’Urgell’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.co

EDIFICI DE LA CASA DE LA VILA DE SANTA MARIA DE PALAUTORDERA. MONTSENY JUSSÀ. VALLÈS ORIENTAL.

Retratava al Josep Olivé Escarré, davant la façana de la Casa de la Vila de Santa Maria de Palautordera.

Llegia que la pretensió de construir un edifici per a acollir les dependències municipals, era palesa des de la dècada dels anys 1880, quan el nombre de veïns superava els 1.300 , en aquela data l’Ajuntament va proposar un ambiciós projecte per a la construcció d’un edifici d’estil classicista en el mateix lloc on trobem ara l’actual casa de la vila. Aquella vegada, fins i tot, es va aixecar acta de l’esdeveniment i es va col•locar un tub de vidre enlacrat que contenia tres monedes i un exemplar del “Correo Catalán” i un altre exemplar del “Diario de Barcelona” dins del buit d’un pedra que hauria de formar part de l’edifici. Malauradament el projecte no va tirar-se endavant a causa de la manca de recursos econòmics: a les arques municipals no hi havia prou diners i el municipi no en recaptava prou. Una curiositat: aquell tub de vidre deu formar part de l’actual edifici perquè no es va arribar a rescatar mai.

L’abril del 1927, en nombre de veïns s’apropava als 1500, i l’Ajuntament va demanar un préstec de 70.000 pessetes al Banco de Crédito de España, a tornar amb una quota anual fixa durant 15 anys, l’alcalde era aleshores , Segimon Andreu Pou (Montseny, 1871 – Santa Maria de Palautordera, 1933), que es va veure obligat a canviar tota la retolació dels carrers per l’obligació ‘ legal’ d’utilitzar la llengua castellana ‘espanyola’. Recordeuque deia Joan Carles I ?.

El projecte, a més de l’edifici de l’Ajuntament, també comprenia les Escoles de pàrvuls annexes i l’Escorxador municipal, el seu autor va ser l’arquitecte municipal Josep Domènech i Mansana, (Barcelona, 1885-1973).

Al més juny del 1928, es començaven les obres per part del contractista Agustí Altimira Mota, que finalitzaven el 15 de desembre de 1929, el cost real de les obres va ser de 96.592,40 pessetes per la casa consistorial i el parvulari annex i de 18.419,96 per l’escorxador.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EVOLUCIÓ O INVOLUCIÓ DE LES GUERRES EN EL MÓN

Escriure que pràcticament totes les guerres que hi ha hagut en la història de la humanitat s’han fet per motius econòmics, a hores d’ara sembla una perogrullada, tot i que em sembla una veritat indiscutible, que després es pot vestir pels parfalans que vulguin: ideologia, religió, etc.


A mida que els “avenços” no progrés, els exercits s’han anat fent més potents i la investigació en matèria militar, és la que posteriorment ha marcat la societat civil, i els estris han sortit al mercat per consum domèstic.

Un exemple és el làser d’us purament militar i que després ha sortit al mercat amb les vares, la qual gent en poca feina i el cervell enterbolit es dedica a crear bellumes als avions que aterren o s’enlairen.

De cada cop, el “soldat del futur”, es converteix amb una eina de matar més precisa, portant un armament més sofisticat, per poder esser més letal cap a l’enemic.

Els aparells emprats a les guerres, malgrat alguns han estat anomenats “intel·ligents” i són bastant tutups, ja que en els conflictes han fet matx sobre la població civil, anomenats “danys col·laterals”, com el cas de les “bombes intel·ligents.

Sempre les guerres han necessitat efectius d’infanteria, tot i que cada cop sembla que seran menys emprats per les accions destructives de gran envergadura.

També les tècniques fan que hi hagi menys riscos per segons quins militars, ho dic perquè l’altre dia sortia una noticia on un militar expert amb la utilització dels coneguts “drons”-que ja estan a l’abast del públic amb format domèstic- assegurava que l’enlairava, el portava a l’objectiu a traves dels comandaments precisos i allà, a matar. Paraules seves, no me les invent. La normalitat en el fet de matar, em fa calfreds.

Les noves tecnologies han incidit en el concepte de guerra dels segles XX i XXI, a dir que anteriorment també hi havia “noves tecnologies”, el telèfon i el llenguatge Morse ho foren. Malgrat tot, encara hi ha utilització de les conegudes “armes blanques, no sé, perquè són anomenades amb aquest color, rudimentàries tot i que efectives per matar, que ens situen a èpoques passades.

No escriure sobre la guerra química o bacteriològica, perquè m’entren calfreds pels seus terrorífics efectes. Des del temut gas mostassa emprat a la I Guerra Mundial, passant  Napalm(Vietnam: USA) , gas sarin, El que fou emprat per Saddam Husseim, no record el nom, pel genocidi Kurd i proveït pel pare del zombi George Bush; i els que no sabem respecte a les “armes de destrucció massiva”.

Aviació, vaixells de guerra, submarins nuclears, tancs més que perfeccionats, armes lleugeres i mortals; tot un arsenal que la seva fabricació s’ha convertit en un gran i sucós negoci i per aquest motiu, la pau sempre es troba en situació precària.

Si s’hagués investigat realment en millores per la societat civil, el que s’ha fet amb el fet militar, estaríem quasi en un “paradís”. Si els doblers dedicats a la indústria armamentística, fossin dedicats a cobrir les carències de la humanitat; vos assegur que no existiria l’absurda i brutal situació de què tres quartes parts de la humanitat passin fam.

Actualment existeix una altra vessant en la guerra, que abans no existia, encara no s’havia creat, i és l’informàtic. Em refereix als atemptats que alguns “hakers” que tenen en nòmina, segons quins governs, i també els “particulars”, amb uns certs coneixements, una connexió a Internet  i un ordinador o ordinadors amb les adequades prestacions i potència d’acció; poden desbaratar els espais més segurs; no tan sols dels “governs enemics” sinó d’empreses com fou el cas de “SONY”.

Aquesta guerra va col·ligada amb la de la informació, en referència a Wikileads i Assange, que sol esser més conegut amb el desvetllament de secrets teòricament tan ben guardats, de les grans potències internacionals. Aquesta informació també corre per les xarxes, tot i que en període imprès ho cobreix “The guardian”.

Possiblement amb el temps, seran els robots que lluitaran entre si.

Veurem coses, que ni Jules Verne,  ni s’hagués imaginat.

Per conclusió, hi ha guerres més sagnants, altres, menys sagnants  com la del petroli  i són diverses maneres,  d’assolir el poder.

La sofisticació de les guerres ens està deshumanitzant. Una altra tàctica del poder. Veure sang ens estarrufa, mirar un bombardeig i que després ens diguin el nombre de morts, no.  No dic res pus.

Josep Bonnín Segura

CARME, LA VENTAFOCS MALÈFICA.

Hi havia una vegada una mossa de nom Carme, anomenada correntment però , la ventafocs. Li donaven aquest malnom perquè malgrat ser d’una casa de gran nissaga li agradava atiar el foc. Era un vici que aprengué des de petita quan va gaudir, d’allò més, al veure un gat miolant mentre corria amb la cua encesa.

Però, et aquí, que un dia va morir la seva mare que constantment la vigilava i evitava aquestes entremaliadures de la noia. Poc després el pare, trobant-se sol, va conèixer i es va casar amb una viuda xamosa i mallerenga que tenia dos filles.

La madrastra pràcticament tenia el pare segrestat, amb sexual picardia no el deixava quasi sortir del dormitori. L’home, malgrat ser encara jove, feia unes ulleres de pam i mig. Sempre amunt i avall, aquí t’atrapo i tornem una altra vegada. Així la dona pensava tornar-se a quedar aviat vídua i posseir tots els diners, tan àrduament treballats. Com el mort al sot i el viu al món, ja donava voltes en el seu cap qui havia de ser el seu futur marit.

Bé, deixem les estratagemes de la madrastra i anem per la Carme, la nostra ventafocs. Com sempre, era a la cuina cuidant a les nouvingudes a causa de l’excessiu treball de la nova mare. A ella les dues germanastres li semblaven unes babaues soses. Només plenes d’escarafalls i tonteries, però es veia obligada a fer-les-hi les menges. Ai, la nostra dolça i apreciada Ventafocs! Quines menjades els hi preparava. Unes sopes amb cues de gambes; no, les gambes, no; se les manducava ella abans: eren trossets de cucs del jardí. Altres vegades els escarabats també feien una excel·lent paella, i si al menjar-la els dents xerricaven, fent crec-crec, era per culpa dels crancs. Mentrestant ella s’atipava de pa amb tomàquet, bon pernil i altres no menys suculents embotits. A més d’un gran assortit de gormanderies dolces i salades.


Vet aquí que el dijous arribaven al poble per fer un concert i ball el grup de rock-brut “Els estripaterrosos”. Amb la madrastra no havia cap problema continuava la seva llarga brega. Ara amb més motiu ja que s’havia assabentat pel notari que per heretar necessitava un fill del seu extenuat marit. En cas de no succeir aquest  fet , la Carme continuaria essent la pubilla i totes les terres, els calers, i tot, tot, al sarró de la fillastra. Pobre dona, ja es veia arrossegant a les filles a peu per la pols del camins. O demanant misericòrdia sota les soles de les espardenyes de la maleïda i garrepa Ventafocs.

Doncs vet aquí! Aquella nit la Carme va preparar el sopar de les seves “benvolgudes” germanetes, cada cop també més afeblides a causa del vomitius menjars. Va omplir l’olla de les escorrialles de fregar els plats i va ficar un munt de pastilles rosades, comprades al camell de la cantonada.

Manoi! Oh, meravella de les meravelles! Va ser com mà de Sant! Només prendre dues cullerades les tòtiles de la Let i la Sof van quedar esterrecades, com pellofes de plàtan, i no van moure ni la boca per dir ai. Fantàstic! La madrastra tenia prou feina  fent el cavallet, amunt i avall, exprimint el poc que restava del marit i les dues somiatruites dormides amb els caps dins els plats de la sopes.

Aleshores va posar-se la samarreta més provocativa i escotada a més dels shorts foradats i estripats. Per fer notar més la seva malignitat va retolar en vermell les escates de la pell de les cames on temps enrere havia gravat, amb un ganivet, les paraules malèvola i satànica, una en cada cuixa. Ben engrescada, per un parell de píndoles blaves del seu proveïdor, va veure com el núvol de les sensacions plaents prenia la forma de la seva fada madrina que li deia agafa les claus del Mercedes limusina. En la carretera semblava, ben bé, una carrossa arrossegada pels 500 cavalls, del motor.

El festival un somni, una passada, els altaveus a tot drap. La Carme vinga a bellugar-se. Refregar els cos amb un o altre, no importava el sexe. Beure, beure i tornar a beure, convertint-se en el més ximple dels descerebrats del “guateque”. Van tocar les set del matí, aleshores va decidir tornar a casa no fos que la madrastra no la trobés, quan baixava a buscar el tonificant pel marit. Què sinó ja haguessin pogut tocar les dotze de l’altra nit! Quatre pastilles més i endavant. Mentre el cos aguanti!

Aleshores el príncep, el cap del grup de rock, que tampoc si veia gaire va apropar-se i li digué:

– Noia de les cames escrites de vermell, vols venir amb mi a l’hotel i acabaré de llegir tot el teu cos.

– Ara no puc és tard, tothom s’adonaria. Fins i tot, la policia que ja em va prendre el carnet de conduir. Mira, saps et dono els sostenidors- que estranyament aquella nit em portava- Són de la mida més grossa i no trobaràs cap noia del poble que els ompli. Busca’m i t’acompanyaré on sigui.

Així va ser. Totes les noies del poble van baixar a la plaça a provar-se’ls però cap els ompli. Fins que la Carme si presenta i traient-se la brusa els emplenar. El príncep del grup, el rei del rock-brut, va complir la seva paraula. Va demanar-li per casar-se però la nostra ventafocs li contesta que no. Havia trobat un gran empresari, ric, vell i un xic “maso” i aquest li interessava més. Segurament molt aviat la palmària o el faria canviar de barri deixant-li tota la fortuna.

Quasi tenia en el pensament muntar una societat amb la madrastra per explotar el negoci. A les germanes bledes ja els hi ensenyaria a fer bé totes les feines de la casa i altres petits serveis.

Qui de petita ha après del diable domina les males arts millor que ningú!

I “colorin, colorado”, aquest conte s’ha acabat!!!

 

Miquel Pujol Mur

 

PALAU CASTELL DEL BARÓ DE QUADRAS. MASSANES. MONTSENY JUSSÀ. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

En la recerca de dades del Palauet del Baró de Quadras a Barcelona , trobava que Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d’octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956), rebia l’encàrrec d’aixecar un palau-castell, situat a Massanes, al Montseny jussà, a la comarca de la Selva, i en companyia de la Maria Jesús Lorente Ruiz, ens hi arribàvem per retratar-lo –, cosa que val a dir és força complicada, tota vegada que l’edifici s’alça dins d’un bosc, dalt d’un turó, envoltat d’una tanca de filferro.

La descripció tècnica ens diu ; Mas aïllat, situat a l’esquerra de la carretera que porta al nucli de Massanes. Consta d’una planta quadrada, i té planta baixa, dos pisos i una torre quadrada i amb merlets a cada cantonada. Coberta en teula àrab.

Tota la construcció és de carreus molt ben treballats. A la planta baixa, el portal és adovellat de mig punt, amb l’escut familiar a la clau; i les finestres són quadrangulars amb llinda, brancals i àmpit de pedra. A la planta principal les finestres són geminades i trevolades, mentre que a les torres són d’arc conopial. A la planta superior hi ha una galeria, amb les finestres d’arc rebaixat separades per columnes. Des de l’entrada principal s’accedeix al pati, que va ser cobert posteriorment, i que es troba envoltat per una galeria. A l’interior, destaca el menjador, que rep la llum natural gràcies a una galeria amb vidrieres. Està decorat amb un arrambador de rajola, en el que hi ha un rentamans amb un Sant Jordi. A la part posterior hi ha una capella neogòtica dedicada al Sagrat Cor, de la que no en trobava cap imatge, i ho demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), la descripció tècnica – quasi telegràfica – ens diu, edifici de planta rectangular, i amb un absis pentagonal. El portal és de mig punt i dóna al pati central del Mas de Quadres. Destaquen els vitralls que hi ha a les obertures ogivals de l’absis. El campanar se’ns feia visible des de Massanes, on ens indicaven la forma d’accedir, si més no, fins a la tanca perimetral.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

‘NOIA’ JOSEP LLIMONA i BRUGUERA A PORTLLIGAT

Plany dolç.

en el silent del marbre:

arpegis de melangia

dins l’oblit d’un enyor.

 

Un desconsol

dins l’ànima

gravat en una pedra

que en dins porta

calfreds d’un altre món.

 

Sé que hi ets

i et percep femenina

escampant la dolçor

d’uns instants que mai moren.

 

Ens reclames

un viatge

dins l’esperit.

 

Dins del teu esperit

que transmuta

les notes cadencioses

de dolors viscuts

a frec de cor.

 

Cementiris,

que guareixen

les teves imatges

i el que no hi són

les vetllen.

 

Quants records estimats

que transformares

amb les imatges tendres

que flairaven nostàlgia!

Un retrobament.

Un nou significat càlid

que dins del marbre glaçat

ens obri altres mons

de l’esperança.

Josep Bonnín

PONT PENJAT. MASSANES. MONTSENY JUSSÀ. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Llegia que el pont que hom trova a l’esquerra de la carretera a Riuclar, abans del trencall que porta a Can Nan, fou construït el 1923 per Narcís Vilaseca i Ramilans , del mas que porta el mateix nom i servia per salvar la riera que dividia Massanes.

Penso – desprès de creuar-lo en un i altre sentit – que Narcís Vilaseca i Ramilans va ser el promotor, i no pas el constructor.

La Maria Jesús Lorente Ruiz, refusava la meva invitació de creuar també per damunt d’aquest pont penjant.

La descripció tècnica ens diu ; pont penjant de ferro, situat al barri del Rieral, als afores del petit nucli de Massanes. El pont, consta d’una fina i delicada estructura i barana de ferro. Sobre l’estructura hi ha unes làmines de ferro, on la gent passava. En una de les làmines de ferro hi ha gravades les inicials de N.V., en referència a Narcís Vilaseca i Ramilans, que va sufragar les obres del pont, i la data 1923, que és quan es va construir el pont.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor d’aquesta infraestructura que l’Ajuntament de Massanes, ni s’ha preocupat de senyalitzar.

L’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país

DEFENSA DEL BOLÍGRAF

El 1888 es varen fer els primers intents de bolígrafs, però la tinta encara no s’havia aconseguit de manera eficient, ja que no tenia la viscositat necessària.

El 1938, el periodista hongarès László Bíró va observar que la tinta que s’utilitzava per a imprimir els diaris s’assecava més ràpidament que la de les estilogràfiques. L’invent es va patentar el 10 de juny de 1943 a l’Argentina, ja que l’inventor va haver de fugir a causa de l’amenaça nazi.

l’any 1951, el baró francès Marcel Bich va comprar la patent a Biro i en 1953 va començar la fabricació industrial d’un bolígraf barat i senzill, amb la marca Bic, dels quals es venen uns 3.000.000 per any.

El bolígraf és el millor i més innovador dels invents humans. Els homes van descobrir una nova forma d’escriure les seves idees sense haver de carregar-se de tinta i plomes que embrutaven la roba i les mans. El llapis era un altres dels mitjans, ja antediluvià, però tenint en compte haver de parar-se a fer-ne punta sovint i portar sempre un ganivet o una maquineta.

L’invent industrialitzat pel senyor Bich va obrir el món a prendre notes ràpides sobre la pròpia pell, si fos necessari. Un número de telèfon, el nom d’una noia que t’ha impressionat per bé o per mal. Imagineu-vos que us dóna la seva adreça i teniu que buscar un paper per anotar-ho. Proveu-lo de fer amb un llapis i de seguida s’esborrarà.

El bolígraf, net, fàcil de fer servir i que cab en qualsevol butxaca. A més a més, hi ha d’econòmics, també de cars, per tant són adequats per qualsevol persona des del treballador més humil fins el més ric empresari.

Com Don Juan Tenorio que en el seu parlament diu: ‘ a los infiernos baje y las más altas cimas subí ‘ , així el bolígraf recorre tota la massa social.

Quants bolígrafs em voleu comprar? Decàleg del venedor: la venda és feta quan s’ha firmat la comanda amb un bon bolígraf.

Miquel Pujol Mur.

ATEMPTATS TERRORISTES A FRANÇA I LA GRAN HIPOCRESIA OCCIDENTAL

Simbolitzi aquest llaç negra la meva condemna a tots els assassinats produïts per qualsevol casta de terrorisme; tant la de grups armats i finançats per estats que es diuen demòcrates pels seus interessos; com pels provocats per atemptats de falsa bandera. Sempre és el Poble que paga la seva barbàrie.

Estava temptat d’escriure sobre els atemptats ocorreguts a França. Com és molt recent i cada dia hi ha noves, hi haurà més informació aclaridora i no la campanya mediàtica hipòcrita occidental, no ho faré; ja que com he escrit altres vegades, hi ha molts vessants de terrorismes orquestrat per interessos, inclusiu d’alguns països o estats que bravegen de democràcia (Guerra d’Iraq i totes les altres d’orient mitjà; creació d’Al Queda i de l’Estat Islàmic i finançament; Armament i entrenament dels Talibans…). Que han creat aquests monstres.

S’han aixecat moltes veus analitzant el que ha ocorregut i sembla que aquesta campanya de “Je suis Charlie” ja té les seves veus disconformes. Jo en sóc un més. A vegades pens que les vides de segons qui valen més que altres. Res s’ha mogut mediàticament en relació a la matança feta per Talibans a l’escola de Peshawar quan  assassinaren cent quaranta i cinc infants i va quedar muda la premsa internacional i també els polítics i governants que ara es manifesten a favor de la llibertat d’expressió.

Condemn els assassinats, els faci qui els faci i sigui on sigui.

Llegir que Jorge Fernández Diaz (PP) Ministre d’interior, amolli: “Han atacado la esencia de la deemocrácia, la libertat de expresión” després d’esser el responsable de la llei mordassa, una de les més repressives de tota la democràcia, superant la “llei Corcuera” (PSOE) la de “la patada en la puerta”, és insultant a qualsevol intel·ligència que ell no disposa  i em repoteja el fetge. La vessant del PP cap el Franquisme és evident i ara es mostren com realment són:els hereus de Francisco Franco, emprant mètodes repressius més sofisticats.

Del que ha ocorregut a França i dels qui realment mouen els fils, hi haurà temps per escriure i ho vull fer amb la ment serena, el cervell fred, per fer una clara anàlisi.

Tot i que consti, que els tres terroristes abatuts per les forces especials franceses; m’ha retornat a la memòria l’assalt al pis de Leganés ( Atemptat 11 M) on també foren abatuts els terroristes i morí un cap dels GEOS. Moltes, massa similituds.

Sembla que no interessa agafar amb vida als terroristes, ni que siguin jutjats, tal volta interessa que no xerrin, ja que podrien destapar coses que no interessen als que realment mouen els fils.

El que veig més greu i em porta a  moments històrics horribles, és que es comenci la islamofòbia contra la comunitat musulmana assentada en molts països occidentals. El discurs de la dreta i extrema dreta cercant un cap de turc com es va fer durant  1918 i dues dècades següents a diversos països europeus; Rússia, Hongria, Polònia, Àustria amb els “progroms” a les comunitats jueves, fins arribar a la “solució final” hitleriana amb més de sis milions d’assassinats: Jueus, gitanos, discapacitats. És una manera de crear una confrontació entre ciutadans que abans no hi era.

Les fòbies són molts fàcils d’alimentar quan la situació econòmica està en crisi. Si ens inventam un possible culpable, li podrem tirar a sobre tota la merda i vull esser escatològic; per part de la ineptitud des polítics, que no n’han sabut o no han volgut gestionar-la ja que obeïen la veu dels seus amos: El mercat i els lobbys financers.

Els termes confusos i ambigus: “Terrorisme jihadista, terrorisme integrista islàmic, i d’altres sense cap tipus de base per part d’alguns mitjans de comunicació, tenen una tendenciositat, per intentar assimilar dins l’imaginari col·lectiu l’Islam amb el terrorisme.  A qui interessa?

Noam Chomsky ha escrit que “EUA fou qui crea l’Estat Islàmic”, que ho hagi afirmat ell, una autoritat prou competent , m’ha alegrat. Ja que quan ho ha escrit un tal Josep Bonnín, l’han fet el mateix cas que un pet a la vela; inclusiu ha estat acusat de tenir filies cospiranòiques.

Vaig escriure no fa massa,  que el 2015 el marcaria en gran part l’Estat Islàmic, sembla que ha estat premonitori.

La cortina de fum, la pèrdua d’hegemonia en el món d’EUA i el que ha passat a França, em referma que es muntarà una altra “creuada anti terrorisme islamista o Jihadista”. Quin serà l’estat que l’encapçalarà?

Els mateixos que encapçalaren la guerra d’Iraq?  Estendre els atemptats terroristes a Europa, pot donar  bon profit per aconseguir socis i no haver de fer la inversió tan sols un. Veurem on queden les llibertats civils.

Haurem de seguir vigilants, com sempre.

Josep Bonnín Segura