En Frederic anava ben decidit, és clar que no era el primer cop que als seus 16 anys es deixava anar per un tobogan d’aigua, però també era cert que aquell cop la sensació no era ben bé la mateixa, de fet començava a estar una mica amoïnat i tot.
No n’era pas massa conscient de com hi havia arribat fins allà, tampoc ho era del moment precís en què va decidir llançar-se. Però una cosa estava clara, la impressió de baixada en caiguda lliure que hom esperaria trobar, no s’adeia del tot amb aquella escalfor que li pujava per la cara, i encara menys amb el fet que els ulls no retornessin diàfana la imatge d’allò que volia mirar. Es va esparverar una mica i els va tancar per recordar, exactament, què era el que havia estat fent els darrers dies, hores i minuts.
Fins no feia pas gaire els pares encara se l’enduien amb ells a tot arreu a on anaven, per tant tenien records compartits, però com passa amb tots els joves de la seva edat o gairebé amb tots, darrerament la qüestió s’havia complicat. El cas era que la “llei de vida” havia arribat a casa i que ja li demanava gaudir de records propis. Va ser en aquests que es va concentrar.
El primer que va estar capaç de trobar al magatzem del pis de dalt, va resultar ser el d’un so, un so d’aquells que estira d’altres sons i que fins i tot pot aportar alguna imatge, però va tenir mala sort, es tractava d’un so desconegut per conegut.
Val a dir que si una cosa no la coneixes doncs no la coneixes i ja està, però si et sona i no saps de què et sona, i si per més que t’esforcis et continua sense sonar, potser vol dir que no et sona, i si no et sona més val deixar-ho estar.
Malgrat tot no va ser capaç d’evitar relacionar-ho amb festes o aniversaris, potser amb dies de bon dinar. Era com el so d’un cop però no sabia dir si es tractava d’un cop sec, o si era mes aviat un cop d’aquells de desfer el buit.
¡Calla!, i si era allò el que havia de fer?, i si provava no pas a forçar el record de les coses sinó a reviure’n les sensacions?. Va intentar-ho de nou.
Curiosament la primera aparició va correspondre a la mare, una mare acollidora i persuasiva fent la “enèsima” xerrada per que s’avingués a anar amb ells, hi devia dir que sí, vés a saber…
El cas es que de tot d’una, es va veure a si mateix travessant per la comarca del Bages, assegut dins del cotxe en companyia dels pares i anant a veure un celler. No va haver forma humana que encaixés cap excusa, ¡ves que has de fer!, de tant en tant s’ha de tragar.
Així doncs allà era ell deixat de la ma de Deu, tot sol, al seient del darrere, amb el cap recolzat a la finestra i mirant sense mirar més enllà del seu propi interior, amb poc esma poca gana i encara menys voluntat…, va ser llavors que si va fixar.
L’havia vist un munt de vegades però aquell cop va decidir fer l’esforç de tornar-se-la a mirar, un esforç que era per ell no pas per ella.
Coberta pel ressò de veus nascudes en l’angoixa i l’alegria, en la guerra i en la mort, en la pau i l’esperança, ella duia a sobre les mirades displicents o entusiasmades de segles i segles de sensacions i de vida.
D’ençà que el temps era temps, i potser abans i tot, aquella immensa roca retallava l’horitzó amb unes absurdes formes nascudes a un bol de líquid, més o menys com fem tots, i que deixarien el lloc quan els fills dels fills dels fills d’aquells que encara han de venir no fossin ja ni un record. L’eternitat de la mort s’ajustava al seu ritme, la de l’amor i la vida no.
Tot de cop la sensació de no comptar en absolut ni com un punt a l’univers, va ser palesa i punyent. És per això que en Frederic va apuntar la seva desídia una mica més amunt, per sobre de la muntanya, allà on un immens horitzó el feia sentir lliure i lleuger.
De tant en tant ho feia si volia escapolir-se d’ algú altre o d’ ell mateix, aixecava amunt la vista i jugava a diluir-se en el blau i etern no res. El blau serè, tranquil, segur, sempre present…, va ser llavors que si va fixar.
A poc a poc i sense fe soroll, aquelles formes orfes de forma que canvien i es transformen, que es barregen o separen, que es fan petites o grans i que volen els colors per convertir-los en gris, estaven tancant el cel.
Eren masses impossibles de contrastos impensables que encetaven l’etern joc, el del més fosc de tots els negres i el més pur de tots els blaus. A mesura que les mirava per intentar d’esvair-les en venien més i més, venien de tot arreu i anaven teixint un vel que ho va acabar vestint tot.
La sensació d’estar emparat en algun lloc fort i segur poc a poc es va esvair i la ràbia per la impotència, la arrogància de la edat i el desconsol immadur, van agafar en Frederic que es va sentir, ara sí, deixat de la ma de Deu i en un univers aïllat i sol.
Que hi feia ell en allà?, Per què mai havia sabut quin era el seu lloc al mon?…, ¡si es que li corresponia algun!. No entenia el que sentia, no sabia interpretar tot allò que li passava i ningú podia explicar-li com sortir de la foscor. Es per tot plegat potser, que el menyspreu per les coses va esfondrar-se a sí mateix i que al final va cedir.
El noi va aparcar una part de la desgana i es va dedicar a resseguir i a contemplar, resseguia i perseguia les entrades i sortides de les formes sense forma, dels colors sense color, de tot allò que poc a poc anava observant fins que, tot d’un plegat, la fúria de la natura descarregà inesperada la força del tro i el llamp. Aleshores descobrí que no tenia prou ulls per recollir tanta llum i per un moment, nomes per un moment, li va semblar intuir quelcom que potser mai havia vist.
Però un cop exhaurit l’esclat, l’admiració i el desconcert donaren pas a l’oblit, el noi acomodà novament la indolència i restà esperant un nou blau.
Els núvols i la muntanya anaven quedant al darrere, el sol sortia altre cop i tornaven a marxar sota el cel com ell volia. La apatia i en Frederic van tornar a seure junts, amb el cap recolzat a la finestra i la mirada perduda per l’horitzó, tot i que potser ara el reüll li reclamava a la vista…, que s’acurés una mica més. Va ser llavors que si va fixar.
La carretera de revolts i giravolts, s’endinsava en una plana feta de petites terres amb vocació de maqueta, cada terra, cada part, cada tros, cada planta o animal oferien a la vista, que no visqués esvaïda, un desgavell explosiu de vida i de més vida.
De cop i volta ho va veure, els grisos, els cridaners vers rotunds, els vers senzills i discrets, els grocs espectaculars o l’impacta dels vermells, tots ells acompanyant unes olors i uns aromes que li obrien els sentits a tot un seguit de vinyes, oliveres, nogueres i cereal, que inundaven la vista del cotxe fins al castell.
Per primer cop s’adonà d’haver estat tota la vida pendent de veure un miracle…, però i si tot allò ho era?. i si el miracle duia hores caminant al seu costat?.
¡Tant se val si era un miracle!, ell no en formava part.
Un castell?
Potser desvariejava, però no, aquell record s’allunyava una mica del món de les sensacions i s’endinsava a un altre de més conscient i pervers, el món de les reflexions. Llavors el cotxe va fer una frenada i el motor es va aturar, per fi havien arribat al lloc.
Per poder-hi entrar al recinte s’havia de travessar una torre amb l’aspecte i l’estructura de tenir un passat guerrer, potser gloriós. Tot allò que quatre dies abans li haguera semblat, a tot estirar, un munt de pedres velles, li va cridar l’atenció.
La torre lluïa un escut amb diverses eines gravades, al costat el nom de la propietat; “Mas Fuster”. Ell se’n deia de Fuster, era clar que al pare li havia fet gràcia d’anar a veure tot allò, i també era clar que per primer cop ell atorgava un sentit al seu propi cognom, Fuster, el que fa mobles…, fer, construir, servir d’alguna cosa, aportar quelcom a algú altre, amoïnar-se per fer algun estri… per fer-lo i per fer-lo bé.
El castell d’aquells Fuster devia d’haver estat escenari d’amors guerres i batalles, de veritats i mentides, de rialles i de plors. Era ben segur també que molts joves sentiments caminaren per les sales, sense trobar-hi el seu lloc. Però el que queda és el que fas i no pas allò que sents…, si no és que allò que sents ho transmetis al que fas.
En Frederic es va plantar just al davant de la torre, aquelles pedres s’havien anat apilant dia a dia, any rere any, vida rere vida. Ell ara podia jutjar, o intentar trobar sentit, a una obra feta per ànimes que potser ni van conviure entre elles però que van anar deixant el seu esgraó, d’una a una, per construir-hi una idea. Va ser conscient que no ho podia menysprear, ell com tots formava part d’alguna cosa, però de què?, quin era el seu miracle?.
Avui dia al “Mas Fuster” no se’n feien de mobles, ni tampoc es feia la guerra. Què es feia doncs en allà?.
Un cop reunits a la sala principal, la mestressa de la casa va començar tot un seguit d’històries i explicacions sobre clima, terra, vinya i raïm. Era clar que feien vi.
Però les paraules per si soles només expressen idees, no són pas les emocions, no transmeten sensacions. Tot està en els tons de veu, els sons, les mirades o reülls, en la forma d’entonar-ho, de tombar-se per parlar, d’apujar-hi les celles, d’estirar el coll una mica quan volem emfatitzar. Són les mans les que s’expliquen més enllà de la paraula i és el cos sencer que parla quan es deixa de parlar.
A aquella dona li brillaven els ulls, era evident que allà no es feia nomes vi, la seva gent estimava el vi, el vi i tot el que representa, allò ell ho havia de veure.
En Frederic va sortir de la casa i se’n va anar directe al camp. Allà va trobar la gent, gent cansada, gent suada, gent bruta per la brutícia del qui treballa la terra, pell bruna i mans ferides, braços i cames cansades de pujar-hi i de baixar-hi cistells i cistells de raïm, i una calma a la mirada que ell no sabia trobar. Simplement eren conscients d’estar fent quelcom real, de fer alguna cosa tangible i plena de tot el sentit, de fer-la i de fer-la bé.
Llavors va veure una nena d’uns deu anys més o menys, corria per entre les vinyes i anava amb un vestit blanc i brillant com el mateix sol. El seu cabell ben negre lluïa una flor tota blanca a un dels seus costats i amb ella volaven, entre rialles, uns ulls sense mala idea unes dents de compte de fades i un somriure que derrotava qualsevol mal pensament.
Es va atansar cap a ell i va obrir una maneta, duia dos grans de raïm, el va mirar amb aquells ulls i li va preguntar, vols?. L’expressió d’aquella carona per fi li ho va fer entendre tot, allò era el que volia fer.
Just en aquell moment la mare arribà pel darrere i li plantà un mastegot.
Però que coi fas tolos?
¡Aquell era el tobogan el so i la sensació!, li havia clavat tan fort que s’havia despistat i per un moment no va saber a on era, però al final ho havia entès i ho donava tot per bo.
No cal comprendre els miracles, només s’ha de ser allà. El miracle succeeix permanentment, constantment i sense necessitat de tu, però sense tu no té sentit. Vol que hi participis, que siguis, que el mimis, que el cuidis, que ploris i que riguis quan funciona o no funciona, que t’impliquis i que visquis l’esforç de participar-hi. No cal entendre el miracle, només cal que hi siguis dins perquè tu formes part d’ ell.
Viatjar per aquell viatge li havia fet obrir els ulls i la mare hi havia posat nom. Ho sentia pels xicots del “Mas Fuster” però aviat hi hauria un altre competidor, aviat hi hauria un nou mas i ell seria un nou xicot, el xicot del “Mas Tegot”.
Sajarab
