LA SOCA DE GUIMERÀ

Dissabte, 10 de desembre de 1997. Un fred que pela. El Rolls Royce, provinent del cantó de Tàrrega, fa la seva entrada al poble de Guimerà. Avança lentament, fins que s’atura al bell mig de la carretera, a l’alçada de cafè de Cal Moretes. S’obre la porta del conductor. Hi baixa un home impecablement vestit, abillat amb guants i una gorra. El xofer s’adreça a la porta dels passatgers. Insinuant una reverència, l’obre. Dels seients posteriors hi baixa un home alt, vestit amb un elegant indument, semi-ocult per una jaqueta de cuiro fosc llarga fins els genolls. Sabates de tall anglès. Cabell abundant, clenxinat enrere. El segueix una senyora no menys distingida. Porta un abric de pell de visó, que només permet veure la part inferior de les cames, abrigades per unes mitges de seda i elegants sabates de taló alt, i les mans, d’ungles curosament pintades i generosament enjoiades; una abundant melena rossa, perfectament tenyida i ondulada, li cau sobre les espatlles, un maquillatge ostensible, però no ostentós, i unes orelles embellides per  arracades de perles inusualment grans, a joc amb un collaret, rematen una aires molt refinats.

Els nouvinguts queden uns instants palplantats. Alcen la mirada cap al poble, que davalla de la costa entre les ruïnes del castell i el curs del riu Corb. Ell li murmurà alguna cosa a ella, i en rep com a resposta una sonora rialla. Agafats del bracet, avancen cap al bar. No hi ha ningú assegut a la terrassa (el fred dissuadeix de prendre el cafè al ras i encara es pot fumar a l’interior de les cafeteries), però l’escena ha cridat l’atenció als parroquians, que contemplen els singulars visitants a través dels finestrals del local.

En pocs segons, la parella fa entrada al cafè. Encara enriolats, s’aturen uns segons i, sabent-se el centre d’atenció –i fruint el moment- pregunten amb un castellà d’aires imperials per on poden trobar l’alcaldessa del poble, “la ilustre señora María Salvadó”. Ràpidament, l’amo del bar s’ofereix a fer-li una trucada, ja que normalment els dissabtes no acostuma a estar a la casa consistorial, i pregunta per qui ha de donar raó…

Dígale que ha venido a verla Don Carlos Caro Vázquez Guillamas y Silva, ilustrísimo señor conde de Guimerà”, respon l’aristocràtic visitant, mastegant cadascuna de les síl·labes i gaudint de la reacció que entre els vilatans causa descobrir la seva identitat. L’acompanyant no pot ocultar  una nova riallada, engolada i altiva, quan l’home del bar, astorat, deixa el telèfon, pren un paper i un llapis d’apuntar comandes i demana, amb l’accent d’aquell que ha perdut el costum de parlar la llengua de l’imperi, “perdone, excelencia: ¿Vasques qué más…?”.

Així més o menys va començar la primera visita a la vila que li donava noblesa del quinzè comte de Guimerà. Don Carlos acudia al lloc vint-i-quatre anys després d’haver obtingut la titularitat del restaurat comtat en una tensa disputa judicial amb els altres dos pretendents: Don Tello González de Aguilar i Doña Cayetana Fitz-James Stuart, popularment coneguda com a Duquesa de Alba. L’home anava acompanyat de Josefina Vicario Sastre, prestigiosa doctora que s’havia fet famosa pels seus consells sobre tractaments d’estètica en programes de televisió i que, més endavant, seria coneguda com la reina del botox, amb clíniques a Barcelona, Madrid, València i Mallorca, sovintejades per l’alta societat i altres personatges assidus del paper cuixé acolorit.

Poc després, lliurarien a la desassossegada alcaldessa del municipi una carta amb les credencials que identificaven el noble visitant, i passejarien pels carrerons del nucli, xerrant entre ells sense aturador i rient d’uns acudits que es creuaven i que resultaven poc menys que inintel·ligibles pels qui els van acompanyar en aquella improvisada recepció. En el seu voltejar, no van deixar de visitar l’església parroquial, interessant-se per si entre les tombes hi trobaven algun avantpassat. Abans de marxar, el comte va apuntar en un desmanegat paper un número de telèfon, amb prefix de Madrid, com a fil de contacte. Tot plegat, un episodi al més digne estil celtiberia show i que va donar tema de conversa durant una bona colla de setmanes als estupefactes vilatans que la van presenciar. La primavera següent, en un acte ja formal i anunciat, el comte tornaria a la població, aquest cop acompanyat de diversos personatges de la noblesa catalana, entre d’altres Don Carlos de Montoliu, baró de l’Albi i senyor de Montsonís, i faria un recorregut protocol·lari pels carrers, talment la confirmació del seu senyoriu sobre el lloc i els vassalls.

Don Carlos era l’hereu d’un Comtat, el de Guimerà, concedit pel rei Felip III l’any 1599, en agraïment als generosos donatius rebuts des de les Corts de Barcelona amb motiu del seu enllaç amb Margarida d’Àustria. La institució del nou títol comtal coincidiria també amb d’altres de l’entorn de la Baixa Segarra, com el de Santa Coloma o el de Savallà. El beneficiat, primer comte doncs, fou el seu majordom, Gaspar Galceran de Castre Pinós de So i d’Aragó-Gurrea, home molt il·lustrat, però que mai va arribar a trepitjar la vall del Corb. En morir sense descendència, l’any 1638, s’entaularia el primer dels innumerables litigis successoris que han sovintejat en aquesta casa comtal.

El 30 de juliol de 2004 moria cristianament Don Carlos Caro i, com ja era tradició, s’entaulava un nou litigi per la successió del preuat títol. Novament, Cayetana esgrimia els seus drets, i ara s’enfrontava a María Inmaculada Caro Carvajal, neboda del finat. Aquest cop però, la setze cops Grande de España es reviscolava de la derrota de 1973 i afegia a la seva llarguíssima llista de títols nobiliaris l’únic que afectaria territori català.

A diferència del seu antecessor, però, Doña Cayetana, la Duquesa, en els deu anys que va fruir del preuat títol, mai va visitar Guimerà, tot i que, a fe de Déu, hagués estat un esdeveniment tant o més sonat que el reeixit Mercat Medieval que celebra cada any la vila. Poc temps abans de la seva mort, ocorreguda el passat 20N, transmetia el comtat el segon dels seus fills, Don Alfonso Martínez de Irujo i Fitz-James Stuart, economista bregat a la Banca Morgan, la Banca Saudí i, a més, concertista de guitarra, qualitats totes elles que el fan ben adequat per ser el continuador de tan antiga soca. Quedem amatents a la visita. Noblesa obliga.

SITUACIONS ESCANDALOSES D’INJUSTICIA I BEN PREST NADAL

La notícia que m’ha arribat d’Arabalears, on ens informa que durant els primers sis mesos de l’any actual, s’han desnonat mil tres-centes vuitanta sis famílies a les Illes Balears, m’ha corprès pel drama, patiment i penúria escampada a aquestes famílies senceres que els estan negant un dret que forma part dels drets fonamentals legislats a la santa Constitució Espanyola de 1978, en referència al dret a un habitatge digne que tenim tots els ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol.

La gran trama especulativa del sistema financer, la crisi creada – ho he denunciat moltes altres vegades- amb un pla i traçat  maquiavèl·lic per deixar més riquesa en menys mans i amb connivència dels diversos governants de l’executiu a aquesta Espanya més semblant a la del “Lazarillo de Tormes” que a un estat modern; on  han legislat per afavorir els interessos d’aquest sistema despietat, agressiu que estem vivint. Tots tenim la roba a l’estenedor i les injustícies aberrants es repeteix a les classes populars i treballadores.

La situació és que hem tornat trenta anys enrere en referència als nostres drets. I UE, vol seguir depredant amb la seva política neo liberal.

Se’ns està insultant diàriament, massacrant a base de lleis injustes ( Taxes judicials, ara llei mordassa., etc) s’han fet retallades aberrants als drets més bàsics: Sanitat, treball, educació…); se’ns està reprimint a diari i la llibertat d’expressió es troba en els mínims; a més se’ns aliena dia si dia també amb els mitjans de comunicació controlats per les entitats financeres, on els seus directius cobren uns bons sous trets sobre les nostres espatlles i reben pensions de jubilació insultants; el darrer cas el d’un ex conseller del Banc Santander,Javier Marin, que si es prejubila als quaranta vuit anys, cobrarà vuit-cents mil euros anuals ( jubilació baixa en relació a altres ex consellers), en un país, on el salari mínim interprofessional està en sis-cents quaranta i cinc euros i per cobrar una pensió de misèria s’han d’haver cotitzat quaranta anys.

Respecte als polítics que amb 8 anys de cotització tenen dret a una pensió i que pels sous que cobren és més que alta, és tan indignant que no em surten les paraules.

Cobren uns bons sous i no els és suficient, tant que encara han de ficar la mà dins la caixa dels doblers públics. Com podeu veure pel que escric que estic bastant emprenyat.

No parlaré dels casos de corrupció de cada dia, el darrer amb la dimissió de la ministra de sanitat Ana Mato, que és de vergonya i si en tinguessin, en Rajoy ja hauria d’haver dimitit, abans que ella per tota la porqueria de la trama Gurtel.

Hem arribat a una situació d’emergència social i que aquests maleïts tres anys de govern del PP, ha provocat. Les desigualtats s’accentuen a diari en tot el món. Un sistema tòxic, enverinat i podrit ho produeix i no s’aporten per lloc solucions per transformar-lo de dalt a baix. Els doblers que haurien d’esser necessaris per crear unes situacions més justes, retornen a les mans dels més “poderosos” com la indemnització a Florentino Perez pel tema Castor. No puc escriure totes les aberracions, ja que seria precís un llibre, i no un article.

Ara tornarem a entrar dins la dinàmica nadalenca. No faré cap crítica al sentit consumista, ni a l’entrada dins d’aquesta “solidaritat”, que prima durant aquest temps i després la resta d’any s’oblida. Voldria que l’empatia duràs molt més. No necessitem caritat, sinó justícia social per fer un món més habitable, mes harmònic i menys injust.

Hauríem d’esser capaços amb el nostre treball, d’obligar a les administracions que amb els nostres doblers trets a base dels impostos, tinguessin unes prioritats més humanes. Hem de trobar formules, no podem continuar d’aquesta manera.

Sé que el que escric ara, que he denunciat tantes altres vegades, amb la creació dels exclosos del sistema, no és nou. Vull afegir que tots tenim la responsabilitat si no fem res des del nostre espai, per modificar aquest sistema.

I el que em faltava per acabar d’indignar-me ha estat aquesta cosa rara del “black Friday”, una altra menjada de tarro per consumir, consumir i tal volta morir-nos en l’intent.

Tanc la paradeta! Com deia el senyor Bachs, presentador de TV3, amb programes com “Filiprim”, una persona entranyable,  que ens ha deixat no fa gaire. Que estigui al cel de la bona gent.

Josep Bonnín Segura

SANT GRAU D’ARDENYA O DE VALL PREHONA. TOSSA DE MAR. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

El Vicente Capdevila Rimbau retratava aquest edifici d’estil neoromànic, de grans dimensions, situat a la vora d’un puig i adossat a una construcció amb aparença de masia, designat almenys de les següents formes : Santuari i masia de Sant Grau, o Sant Grau d’Ardenya o de Vall Prehona.

La descripció tècnica ens explica que consta de dues plantes, vessants a laterals i està format per l’església, un pati central i les estances adossades al nord, sud i ponent. Als voltants d’aquest recinte, a més de les ruïnoses instal•lacions hoteleres dels anys 50-60, destaquen la torre d’aigua, la bassa i la creu de terme de pedra calcària de Girona (Veure la fitxa corresponent a la Creu de Terme de Sant Grau d’Ardenya). L’edifici, cobert d’arrebossat a excepció de les obertures, està presidit per un gran pati davanter rodejat d’un mur de pedra d’uns 30 centimetres que magnifica l’entrada. La façana principal, que té tres plantes, consta d’una gran portada adovellada amb forma d’arc de mig punt i vàries obertures, la principal de les quals té una llinda de dos peces amb decoració trilobulada. Dins l’edifici, just passar la porta principal amb façana de masoveria tradicional, hi ha un pati interior que divideix el conjunt en dos naus, a mode de claustre, amb l’església al fons. L’església és de planta rectangular, amb una sola nau i absis semicircular amb obertures allargades i decorades amb vitralls. Té un cor als peus de la nau, les parets policromades i un retaule de fusta,amb tres pinacles centrals, dedicat a Sant Grau i altres elements com el púlpit, la pila baptismal (de marbre blanc i datada de 1666) i la sagristia. Les parets laterals de l’església estan dotades de quatre contraforts per banda que, en els adossats de la part septentrional, per salvar el desnivell, continuen en nombre de sis. La façana de l’església està dividida en dues parts, centralitzades per la portalada i per la rosassa, amb una doble línia motllurada de separació. La part baixa té dues escales a banda i banda (accessos als laterals) i una portalada neoromànica amb arc de mig punt, columnes als muntants, motllures, inscripcions (Domus coeli i Porta Coeli) i decoració geomètrica. Aquesta decoració està dotada d’elements iconogràfics relatius al santuari, com ara els gerros, fent referència a una olla miraculosa. La part alta conté una gran rosassa circular amb vitralls i decoració polilobulada i superposada, una cornisa amb pinacles prismàtics a les cantonades i decoració d’arquets cecs . Dalt de la teulada s’alça el campanar quadrat, amb obertures d’arc de mig punt i coronament piramidal. Cal destacar l’imponent absis semicircular, ja que sobresurt bastant de la resta de l’edifici. Hi ha un total de 23 finestres repartides entre la planta baixa i el primer pis. La planta baixa fa funció pública (bar, magatzems i serveis) i el primer pis són habitacions. Existeixen, en la mateixa finca de 234 ha., alguns masos derruïts, varis xalets, un pantà i mines d’aigua unides mitjançant túnels. Tot l’edifici fa unes dimensions aproximades de 30 metres d’amplada per 65 metres de llargada.

Hi ha notícies de Sant Grau també anomenat Sant Grau d’Ardenya, a mitjan segle XV (1452). Sembla que l’església fou restaurada per l’anacoreta Jaume Corbera (1436-57), que també restaurà Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols i Sant Sebastià, a Palafrugell. Malgrat això, les primeres notícies són de 1408, quan els parroquians de Tossa reben el permís d’edificar-hi. L’edifici actual és una restauració del segle XIX sobre l’edifici del segle XVII. Antigament a Tossa se celebraven almenys 4 aplecs en ermites pròximes a la vila (Sant Benet d’es mas d’en Ferro, Sant Grau de Vallprehona, Sant Baldiri de Canyet i la Mare de Déu de Gràcia o de Can Payet). Els dies d’aplec servien a les famílies i amics separats per la distància per retrobar-se i participar en actes folklòrics i religiosos. D’aquests 4 grans aplecs només se’n continuen produint dos, el de Sant Benet i el de Sant Grau, a l’estiu i a la tardor respectivament. El santuari de Sant Grau és un dels indrets emblemàtics de Tossa i de la contrada i s’hi celebra l’aplec anual el 13 d’octubre. És tradicional anar-hi a menjar arròs i menjar-hi costelles de xai en petits grups al voltant del santuari. Després hi ha una ballada de sardanes i es sorteja un xai viu. Aquest dia és quan es canten uns goigs del centre XVII (1696) en honor del Sant que tenen com a tonada el següent vers:

“Ditxosa terra de Tossa
Que tan gran tresor guardau
Vostra sort és venturosa
Puix la posseïu en pau
De bras i galta reliquia,
I una dent adorau,
Al devot qui vos suplica
Afavoriu-lo Sant Grau”

El patró del Santuari és Sant Grau d’Aurillac, Alvèrnia-França (segle IX-X). La tradició diu que en aquest lloc hi havia un petit oratori on hi dormí el sant i que fou Maria de Montpeller, mare del Rei de la Corona Catalano-aragonesa, Jaume I, qui hi portà algunes relíquies del Sant a principis del segle XIII. Aquestes suposades relíquies es guarden a l’església parroquial de Sant Vicenç de Tossa. Hi ha notícies de la construcció de l’altar major (1515) i de l’altar del Roser (1612) i de Sant Isidre (1624). Del segle XVIII hi ha referències que vinculen la decoració de Sant Grau als artesans de Tossa de Cas Fuster, una família d’escultors que van deixar a Tossa moltes mostres artístiques. El santuari fou abandonat des de la guerra del francès (1795) i desamortitzat el 1798, sota el govern de Godoy i el regnat de Carles IV. Aquesta finca, l’Estat la va vendre l’any 1806 a Antoni de Vall i de Planells i, cap a 1886 ja corresponia a cinc propietaris diferents. Sembla ser que, des de 1808 a 1882, les antigues imatges de Sant Grau i la Verge es va dipositar a l’església de Tossa per evitar el saqueig francès. Fou reconstruïda l’any 1882, quan fou propietat de Grau Rodés Moré, un comerciant barceloní d’ascendència tossenca que actuà d’ecònom administrador del santuari, i fou qui li donà el seu aspecte actual. Aquest va fundar un benefici al santuari dotat amb 14.000 pessetes. El projecte de la portalada fou de Joan Guàrdia i la construcció fou de Narcís Camps. La decoració de l’església i l’altar és d’Epifani Robert, segons un projecte d’ Antoni Rigalt i Blanch (Barcelona, 1861 – 1914). Durant els anys 50-60 funcionà com a hotel.

Des de 1964, és propietat d’una entitat financera aragonesa (Caja de ahorros y Monte Piedad de Aragón y La Rioja-Grupo IBERCAJA), que la va embargar al seu propietari Domingo Gotarra Blanqué per impagament de préstec hipotecari.

L’ Alcaldessa, Immaculada Colom i Canal, nascuda a Cantonigròs, al terme de l’Esquirol, a la comarca del Collsacabra,[ Osona] l’any 1958, llicenciada en medicina i metgessa d’atenció primària, signava l’any 2009 l’escriptura de compravenda que convertia als tossencs ens propietaris d’aquest indret.

L’entorn està esquitxat de cases i xalets, tant davant com als voltants del santuari. Això es deu a què hi va haver un macroprojecte d’urbanització que no va acabar de reeixir. El santuari, que ja reclama una nova restauració, s’obre un cop a l’any, a l’octubre, i és un lloc molt visitat a nivell comarcal. Com a curiositat, destaquem l’existència d’una famosa gerra d’aigua miraculosa de què estava dotat el santuari, fins que desaparegué l’any 1992. Aquesta olla, tenia segons la tradició popular la virtut d’ajudar alhora de trobar marit, a les dones que hi ficaven el cap i deien una oració.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail. com

RETORN DEL SANT SEPULCRE I ELS DESGAVELLS DEL GOVERN MUNICIPAL

Abans d’encetar l’article, vull felicitar a tots els que han participat, perquè el conjunt escultòric “El Sant Sepulcre “ (original, no còpia) retornas al cementiri de Sóller Son Sang.


Comença la tasca fa més de dos anys el Col·lectiu Albaïna i l’ha culminat la Comissió Josep Llimona-Sóller.

Una obra corresponent al  patrimoni artístic funerari del Poble de Sóller, torna a estar al seu lloc, d’on no hi havia d’haver sortit mai. El batlle de Sóller  Carlos Simarro  s’ha volgut penjar la medalla per la seva “gestió”. Crec que té incontinència verbal, o fallos de memòria; ja que va dir que s’estava restaurant i realment s’estava fent una còpia. Sabia més del què deia?

Hi ha moltes situacions a les que no puc donar passada per lo injustes que són i durant el més de cinc-cents articles que duc escrits en aquest setmanari ( deu anys de col·laboració) he anat denunciant, una a una, tant dins l’àmbit internacional, estatal, autonòmic i municipal.

Les que corresponen a les nostres contrades, encara em fan més mal i m’indignen més, perquè les fan persones solleriques de tota la vida, que han governat en contra del seu poble, tudant doblers a balquena  de tots els contribuents i portant tensió i crispació entre la ciutadania.

No content amb les despeses absurdes i no prioritàries pel poble, darrerament han atacat a la base de flotació de la xarxa del teixit comercial, intentant malbaratar per cinquanta anys, un solar municipal ( de tot el Poble, no seu, fruit d’una donació)  per implantar una gran  superfície, amb uns arguments que no s’aguanten drets.

Aquesta vegada s’han trobat amb una resposta ciutadana, encapçalada per la Plataforma Cetre, que està reivindicant uns drets; a més d’una part de l’oposició que fa passes perquè, no es pugui dur a terme de la manera en que  volen.

Les irregularitats sobre la forma del concurs i sobre la manera decisòria als plenaris – ja n’hi ha hagut un que s’ha hagut de repetir- ja que han estat denunciats, i per més inri en tocarà un altre. Quan es faci , la broma haurà costat a tots els ciutadans i ciutadanes de  Sóller la quantitat de tres mil cinc-cents euros ( mil set-cents cinquanta per plenari), és de vergonya.

Per fi, una part del Poble ha pogut veure, ja que ha acudit als plenaris, de quina manera el Batlle Carlos Simarro i la Junta de Govern fan la política municipal, aplicant el rodet de la majoria absoluta, sense escoltar a ningú. Han vist que són pedres amb orelles i ni escolten.

Surts pels carrers de Sóller i vas comentant amb diverses persones amigues, les situacions que es viuen: Son Angelats que no sé si arribarem a saber mai el que ha costat; IBI que malgrat totes les “menjades de coco” per part del batlle intentant fer-nos creure que la Mare de Déu nom Juanaina, amb que són els que han fet més baixades de l’impost.

Vos assegur que l’any que ve pagarem més, no manca haver estudiat a la Sorbona, els números quadren i les matemàtiques, malgrat no siguin el meu fort, són prou clares. Una baixada pel 2015 de 0.04 %, o sigui quota 0.81%; en contra de la pujada anual del Valor Cadastral del 10%, ho deixa prou clar.

Supermercat a Cetre, on han tingut la barra de demanar un informe que ha costat uns nou mil euros i una enquesta de consum a Sóller ( intencionada per justificar la implantació de l’HiperCetre?) que ambdues han costat més de dotze mil euros; quan el pressupost anual per Serveis Socials ( prestacions i ajudes als més necessitats) és de set mil cinc-cents euros. És un suma i afegeix..

Disposam d’un dels serveis de recollida de fems més car de Mallorca. I just ara dos dies menys de recollida, o sigui un càlcul d’un 30% menys de servei. El més just seria que el rebut es ves reduït  amb el 30% també, o no? I per cert, el problema dels restauradors, que per una part no poden treure els fems dels restaurants durant dos dies; i per l’altre els problemes que podrien tenir amb  sanitat si els troben amb els fems guardat, si hi hagués una inspecció. O sigui, reben pels dos costats.

Ara vindrà Nadal, i tindrem més llumenetes pel carrer per intentar animar l’ambient; tot i que trob que està prou caldejat.

Josep Bonnín Segura

 

ERMITA TROGLODÍTICA DE SANT GREGORI. FALSET. EL PRIORAT. TARRAGONA. CATALUNYA

La visió d’aquesta construcció troglodítica, bastida en una àmplia balma, era tècnicament el nostre ‘final d’etapa’, i certament com li deia al Josep Olivé Escarré, la visita a aquest indret justifica sobradament el viatge fins a la capital del Priorat .

La descripció tècnica ens explica que la construcció comprenia la casa de l’ermità, amb dues portes, i l’ermita, bastida de maçoneria de gres vermell i reforç de carreu als angles. Majoritàriament és coberta per la roca i un fragment de rajola. Interiorment es disposada en una nau. Exteriorment presenta una portalada adovellada, en arc de mig punt, un petit ull de bou i un campanar d’espadanya en un costat.

La construcció original d’aquesta ermita data de finals del segle XVI o principis del següent, hi ha constància que l’indret ha estat ocupat des del Paleolític. La inscripció de la façana lateral és el testimoni de la reforma que patí aquesta ermita en el segle XVIII. L’any 1897 es desprengué una part de la balma que cobria l’ermita i una part de l’edifici quedar destruït i es tancà al públic.

foto publicada a facebook per l’Albert Pellejà Pujol

Foto publicada a facebook pel Josep Capdevila Ramos

Foto publicada a facebook pel Paco Becerra Pérez

Pocs anys més tard, el 1928, es va reedificar.

Des del mirador hi ha una magnifica vista de Falset.

L’HERMENEGILD PELLEJA BORJA (Falset,1890-1936), Nascut a Falset, va exercir-hi de mestre coincidint amb la inauguració de l’edifici de les Escoles. Després d’uns anys fora va tornar Falset a causa d’una malaltia i va ser llavors quan ideà la remodelació de l’ermita de Sant Gregori i va escriure’n la història el 1936, ens . agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte que refeia l’esglesiola, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

foto publicada a facebook per l’Albert Pellejà Pujol

Això ha estat possible gràcies al Francesc Vaqué Capdevila, i a un munt d’hores per trobar les fotografies, tota vegada que hi ha un àlbum únic a FALSET VA DE RETRO.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com.

CARTA DE L’AVI

 

1. Cada un de vosaltres és un regal meravellós tant per a la seva família com per a tot el món. Recordeu sempre, especialment quan els vents freds del dubte i el desànim cauen sobre la vida.

 

2. No tingueu por … de ningú ni de res quan es tracti de viure la teva vida més plenament. Persegueix les teves esperances i els teus somnis, no importa com de difícil siguin ni el que els  altres pensis. Moltes persones no fan el que volen pel que altres puguin pensar o dir. Eviteu els pessimistes i els seus pensaments. “Sí, però què passaria si …” Al infern amb “què passaria si …” Fes-ho! El pitjor de tot en la vida és mirar cap enrere i dir: “Jo tindria, podia tenir, hauria d’haver fet. “Assumiu riscos, equivoqueu-vos, admeteu els  errors.

 

3. Totes les persones del món són de carn i ossos. Algunes poden portar barrets de fantasia o tenen grans títols o (temporalment) ostenten poder,  i volen fer-te creure que estan per sobre de la resta. No els creguis. Tenen els mateixos dubtes, temors i esperances que vosaltres. Qüestiona l’autoritat sempre, però sigues prudent i curós en la forma en què ho fas.

 

4. Fes una llista de totes aquestes coses que vols fer a la vida: viatjar a llocs, desenvolupar una habilitat, dominar un idioma, conèixer algú especial, etc. Que sigui llarga, i obliga’t a fer algunes coses cada any. No diguis: “ho faré demà” (o el proper mes o l’any vinent). Aquesta és la manera més segura de deixar de fer alguna cosa. No hi ha demà, i no hi ha un moment “adequat” per començar alguna cosa, excepte ara.

 

5. Sigueu amables i ajudeu a la gent – especialment amb els més febles, els covards i amb els vostres fills. Tothom porta una pena especial, i necessiten el suport d’una altra persona.

 

6. No formeu part de les forces armades o de qualsevol organització que entreni per matar. La guerra és el mal. Totes les guerres són iniciades per vells que forcen o enganyen els joves a odiar i matar-se els uns als altres. Els que les promouen sobreviuen, i, poc després de començar-les amb una ploma i un paper, les acaben de la mateixa manera. Però en els decurs d’aquell període de temps moltes persones bones i innocents moren.

 

7. Llegiu llibres, tants com pugueu. Són una meravellosa font de plaer, de saviesa i d’inspiració. No necessiten bateries ni connexions especials, i te’ls pots emportar a qualsevol part.

 

8. Sigueu sincers.

 

9. Viatgeu: Sempre, especialment però,  quan sigueu joves. No espereu fins que tingueu els diners “suficients” o fins que tot estigui “a la perfecció. “Això no passa mai.

 

10. Trieu el treball o la professió perquè us agrada fer-ho. És clar, que aquesta no és una tasca senzilla,  el treball però, ha de ser un temps d’alegria. Aneu amb compte de triar un treball només pels diners.

11. No crideu. Mai funciona, i et fa mal a tu mateix i als altres. Cada vegada que he cridat, he fallat.

 

12. Compliu les promeses amb els nens. No hem de dir “ja veurem” quan volem dir “no”. Els nens esperen la veritat, doneu amb amor i bondat.

 

13. Mai li digueu a ningú que l’estimeu quan no ho feu.

 

14. Viviu d’acord amb la natura: sortiu a l’aire lliure, bosc, muntanyes, mar, desert. És important per l ‘”esperit”.

 

15. Visita Catalunya. És el lloc on va néixer la nostra família – sobretot l’interior – L’argentera, el Mas de Barberans,…

 

16. Abraceu a les persones que us estimen i estimeu. Digueu-los el molt que signifiquen per a vosaltres ara, no espereu fins que sigui massa tard.

 

17. Sigueu agraïts. Hi ha una dita molt nostrada: “Aquest és un dia  de,  i en les nostres vides, i no tornarà. “Viu cada dia amb això en ment

 

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA. SIURANA. CORNUDELLA DE MONTSANT. EL PRIORAT. TARRAGONA. CATALUNYA

El Rafael Francisco, retratava‎ l’església parroquial de Siurana – o Siurana de Prades, malgrat que pertany ara a Cornudella, i per tant a la comarca del Priorat – que està advocada a Santa Maria; la descripció tècnica ens diu que s’alça en un dels extrems del poble, al cim del penya-segat. Es tracta d’un edifici romànic tardà, la tipologia del qual permet datar-lo vers la fi del segle XII o inicis del segle XIII La construcció consta d’una sola nau, coberta amb volta de canó apuntada, i absis semicircular amb volta semiesfèrica. A banda i banda de la nau hi ha exedres no sobresortints a l’exterior. Als peus de la nau es troba un cor sostingut per un arc molt rebaixat L’única decoració de l’interior és una imposta que recorre tot el perímetre dels murs laterals i de l’absis L’exterior, llis, té com a elements remarcables la porta d’entrada i la finestra de l’absis, d’arc de mig punt. La portada, lateral, és formada per tres arquivoltes de mig punt que descansen sobre tres columnes per banda amb capitells esculturats amb motius vegetals i zoomòrfics. Dues mènsules amb relleus a la part interior suporten un gran llinda de pedra damunt la qual es troba el timpà. El centre del timpà és presidit per un Crist crucificat, a la part superior hi ha un sol en una banda i una lluna en l’altra i dos lleons enfrontats, a la part inferior hi ha vuit figures emmarcades per arcs de mig punt. El conjunt es completa amb un guardapols exterior que presenta una ziga-zaga doble com a motiu ornamental Adossat a l’angle sud-oest es troba el campanar, de planta quadrangular i de construcció posterior a la de l’església. Té una finestra d’arc de mig punt a cada cara i coberta a quatre vessants L’obra és realitzada en carreus regulars de pedra. El campanar sembla posterior a la construcció del temple, atès que hi és imbricat i són encara visibles els carreus d’angle de la nau.

L’any 1921, el Josep Salvany Blanch la retratava.

No hi ha una data concreta per a situar la construcció del temple, encara que se situa a finals del segle XII o principis del XIII. Deslliurat el castell i poble el 1153, es bastí una primitiva església que no sembla correspondre amb l’actual. Aquesta fou erigida a la fi del segle XII i es troben els primers llibres parroquials datats del 1220. el 1682 fou instal•lat un retaule i el 1794 s’hi feu un cambril per a la imatge de la Mare de déu, de gran devoció. Possiblement sofrí danys durant la guerra del francès i diversos autors parlen de reconstrucció, constatada a dues columnes i capitells de vora 1900.

Al seu cambril, hi ha la marededéu asseguda en majestat, amb l’ infant als seus genolls. Es tracta d’una imatge de fusta policromada de 98 cm. En realitat és una còpia de la imatge que van robar l’any 1979, coneguda, popularment, com la Mare de Déu de l’Aigua, una denominació que per ella mateixa explica la importància d’aquest santuari en les pregàries dels pobles de la contrada en demanda de pluja i bones collites. La llegenda diu que la imatge va ser donada pel mateix comte Ramon Berenguer IV, qui la portava sempre que anava de campanya contra els moros, i que moltes de les grans batalles guanyades als sarraïns ho van ser gràcies a l’ajut d’aquesta imatge. En passar per Siurana, Ramon Berenguer va fundar l’església i va deixar-hi, com a patrona de la població i d’aquella serralada, la imatge que portava.

Per això, els feligresos de Cornudella, Poboleda, la Morera, Arbolí, Albarca i la Febró, acompanyats de clergues i autoritats, anys enrere pujaven en processó a Siurana amb la Vera-Creu i el Sant Crist gros arborat. En arribar al poble, la Mare de Déu els esperava fora l’església, i començaren les pregàries per la pluja, en les quals prenien part sis o set-centes persones que ocupaven tota l’esplanada del costat del temple. Un orador sagrat dirigia la paraula als fidels allí congregats. Conten que una vegada, tot i fer un bon sol en començar la cerimònia, es mullaren de debò abans d’acabar-la.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

9N: BON COP DE FALÇ DEL POBLE CATALÀ A L’ESPANYOLISME RANCI

Gest emotiu que passarà a la història per la coherència de la seva actuació, deixant enrere les seves divergències per arribar a l’objectiu final: poder VOTAR!


Vaig viure la jornada del 9N, veient com el Poble Català es mobilitzava pel seu dret legítim a votar, amb molta emoció.

Vaig escriure el que sentia en veure com un poble valent, malgrat tots els impediments, les coaccions i les amenaces que amb el missatge de por, tant la caverna mediàtica ( adeptes al règim) com per part del  govern  Rajoy- en estat de xoc  a hores d’ara- anunciant més repressió que és l’únic que saben fer; o més bé, no, de corrupció també treuen excel·lència.

Amics i amigues catalanes votaren per mi i així m’ho feren saber. Una satisfacció interna i un orgull.

Veure com persones de totes les edats, molts avis i avies, que havien lluitat i continuen lluitant per la independència i dignitat del seu país, feien llargues coes i sortien a votar amb un gran gest d’esperança. Inclusiu persones que sortien dels hospitals per anar a votar i d’altres que feren ni més ni manco que deu mil kilòmetres per poder-ho fer. Molts que feien molts d’anys que ho esperaven i la seva actitud ferma, em va corprendre.

Un dels avis, de prop de noranta quatre anys, anava a votar i després partia cap a l’enterrament de la seva dona i que digué que la seva dona hauria estat la primera en anar a votar; em va fer espirejar els ulls i caure una petita llàgrima.

Em venien al cor les paraules de Vicents Andres Estellencs: “No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu” i aquestes paraules es feien paleses al carrer.

La unitat de les forces polítiques, durant el procés fins arribar aquí, encapçalada pel President de la Generalitat Artur Mas i David Fernàndez diputat de la CUP, que varen no tan sols mostrar, sinó demostrar, que el primer que s’havia d’aconseguir era l’objectiu d’anar a votar, passes el que passes, i que després ja discutirien. Per a mi varen estar molt més a l’alçada que altres forces polítiques que semblaven agranar pels seus propis interessos.

Queda clar que CIU i CUP estan a anys lluny de distància política; tot i que el deure en el moment històric que es vivia, els  portar a enterrar les destrals de guerra i anar aplegats fins a aconseguir l’objectiu final: Votar. Aquesta unitat, fou possible gràcies a  les dues formacions.

El ridícul espantós del Govern Rajoy, les perorades insubstancials de Soraya Sáenz de Santa Maria, Alicia Sanchez Camacho, Albert Rivera i Rosa Diez, han ressonat a lo llarg del món i la premsa internacional ho ha pogut constatar. Res del que pronosticaren o amenaçaren ha passat i la jornada del 9 N ( Sense tancs, ni bombardeig  de Catalunya, ni afusellament o càmera de gas per Artur Mas), fou realitat.  La jornada fou lúdica, festiva, esperançadora, pacifica, emotiva i extremadament reivindicativa, essent el penjoll final al recorregut de l”V” de la diada Nacional Catalana de l’11 S.

Les paraules del diputat de la CUP, Quim Arrufat: “L’estat espanyol ha perdut tota autoritat política sobre Catalunya”, deixen més que palesa el que han aconseguit més de quaranta mil voluntaris, més de dos milions tres-cents mil votants ( encara s’està votant, sembla que fins dia 23 de novembre, per tant el nombre pot incrementar i molt) el que per ara representa  més del 78% dels votants que si volen  que Catalunya sigui un estat i que a més sigui independent; en contra del 4% que no volen ni una cosa ni l’altre, igualment respectats. El Si-No fou prop d’un 10%. Aquesta votació deixa prou clara, quina és la intenció de la gran majoria  Poble Català.

No em serveix l’excusa del que no anaren a votar, per intentar restar credibilitat al resultat; ja que si fos així, igualment s’hauria de fer amb altres eleccions: Estatals, autonòmiques i municipals on no es té en compte l’abstènció.

Aquests darrers dies,  era d’esperar, la caverna espanyolista ha amollat les seves barrabassades; tot i que se l’han d’embeinar. El 9 N s’ha fet!

Per acabar, vull dir que vaig sentir una sana enveja, somniant el dia que això passi tant al País Valencià com a les Illes Balears i Pitiüses.

Acab amb un vers  del mestre-Poeta del Poble, Miquel Martí i Pol, que el nou de novembre fou l’onzè aniversari de la seva partida: “Tot està per fer i tot  és possible”.  Sé cert que ho gaudí des del cel dels poetes.

Josep Bonnín Segura

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE CORÇÀ. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Quan retratava l’edifici de la capella, recordava el gran nombre de cementiris de llocs més grans, on no se’n va fer, o s’ha eliminat [ Cardedeu ], la ‘reconversió’ en magatzems és fins en aquestes terres, una pràctica molt habitual. En tot cas però, Girona amb diferència, manté el liderat pel que fa a mantenir aquests edificis religiosos.

A l’interior una col•lecció de flors de plàstic acompanyaven al Sant Crist, en la seva extrema solitud.

L’església catòlica amb la signatura de la Carta de recolzament a la revolta feixista contra el Govern de la II República, i per tant amb la complicitat activa en les morts d’una banda i altra, es va posar, malgrat els advertiments del Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), la corda al coll , i ara veiem i vivim, les conseqüències d’aquella acció ignominiosa.

Crist no va posar-se mai al costat dels Romans.

VOTAU PER MI

Potser és un somni el que guia
els meus versos adormits,
són les dotze, són les nits
de nostàlgia i alegria.
L’albada que ja es destria
m’altera tots els sentits:
demà amb la punta dels dits
podreu tocar la utopia
i quan la nit besi el dia
i us aixequeu deixondits
sabreu que els somnis complits
no són una fantasia!

Maribel Servera Matamalas