ERMITA DE LA MAREDEDÉU DE LA MOLA I SANT PAU DE LA FIGUERA. PRIORAT. TARRAGONA. CATALUNYA

L’Anna Perelló retratava l’ermita situada sobre un espigó calcari a 613  metres d’altitud i proper al poble de la Figuera a la comarca del Priorat.

Llegia que sense dades fefaents, situa l’aixecament al segle XVI , hi ha constància d’unes reformes  a segle XVIII , que inclourien i la decoració i arranjament interior, on hi havia fins l’any 1936 un altar senzill de fusta que fou cremat; al indret s’hi instal·lava el lloc de Comandament de les forces republicanes durant la batalla de l’Ebre.  atesa  la seva l’excel·lent visibilitat.

S’hi veneren les imatges de la Mare de Déu de la Mola i de Sant Pau, s’hi  fa romiatge el 15 de gener, el 15 de maig i el segon diumenge d’agost.

Pel que fa la descripció tècnica trobava ; la planta de l’edifici dibuixa una “L” invertida, la part allargada correspon a l’ermita pròpiament dita, els murs de la qual són reforçats amb contraforts. La coberta és a dos vessants, de teula i a la façana interior hi ha restes d’un campanar d’espadanya. La branca curta correspon a l’ermitori, prolongat per davant per una mena d’atri, a l’interior del qual s’obren la porta i una finestra. L’interior és enguixat, amb una fornícula a la paret dreta. La volta, de mig punt aplanada, és decorada amb quarterons i arrenca d’un fris continu. Hi ha la imatge de la Mare de Déu de la Mola i la de Sant Pau.

 

Us deixo un enllaç molt interessant del que reprodueixo :

La Figuera n’es molt alta

Cabassers molt amagat

La Bisbal dalt d’una roca

Margalef en un forat.

 

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DELS SEGADORS. SANT ANDREU DE PALOMAR, AVUI BARCELONA

El Joan Serra Saún em feia arribar unes fotografies seves i una de l’Isabel Ibáñez de la Capella del Crist dels Segadors, adossada a l’església de Sant Andreu del Palomar i actualment en ruïna.

Més enllà de l’absoluta coincidència , en la convicció que tothom- o una bona part de catalans – tenim coll avall, i és que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

Ens costa acceptar i entendre, en els moments actuals de reivindicació nacional de Catalunya, que la Capella del Crist dels Segadors, no estigui restaurada, ni tingui la consideració que mereix com a símbol històric, i al ensems el que representa.

A la fitxa tècnica de Sant Andreu, diu ; Església parroquial de grans dimensions, concebuda monumentalment sobre la plaça Orfila i confrontant amb la seu del Consell del Districte de Sant Andreu, contraposant els dos poders, el civil i l’eclesiàstic. L’edifici és de planta de creu llatina, de tres naus i amb una gran cúpula sobre el creuer, acabada amb un cupulí o llanternó.


La façana, concebuda monumentalment amb un llenguatge eclèctic amb influències historicistes, destaca per la seva solució de gran portal, que inclou la rosassa, i per la potent torre que el flanqueja. Tota ella està resolta amb pedra de Montjuïc, llevat de la torre, realitzada en obra de maó a cara vista, cosa que provoca més pes compositiu a l’edifici.

En el creuer destaca la gran cúpula que dóna el perfil tan característic de la imatge de Sant Andreu.
L’església actual s’inicià el 1850, probablement sobre restes d’una anterior d’origen romànic, i posteriorment, an les darreries de la dècada dels anys 70 del segle XIX, pren la direcció de les obres l’arquitecte Pere Falqués i Urpí (Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 1850 – Barcelona 22 d’agost de 1916) que bastí les naus i la cúpula.

L’any 1882 la cúpula s’esfondrà i en el seu col•lapse moriren quatre persones. És a partir d’aquí que pren la direcció de les obres i la reconstrucció de la cúpula Josep Domènech i Estapà (Tarragona, 1858 – Cabrera de Mar, 1917), arquitecte municipal de Sant Andreu, qui afegeix un llanternó al cim i projectà la façana actual, en els originals, la façana es resolia simètricament amb dues torres que emfatitzaven més l’església, i com es de veure, la segona no es va construir.
Durant els fets de la Setmana Tràgica (1909), el seu interior fou cremat totalment, i es va refer posteriorment. En la dècada dels anys 1960 es decorà interiorment amb pintures al fresc, obra del pintor local Josep Verdaguer i Coma (1923-2008).

Com a conseqüència de les obres de construcció del ferrocarril Metropolità (1965-67) es van produir nous assentaments en l’edifici que provocaren importants esquerdes a la façana , la caiguda de la façana i de la torre-campanar.
A l’any 1984-85 es realitzà una operació de consolidació, sota la direcció de l’arquitecte David Barrera Viladot, que corregí els defectes de caiguda de la façana i d’altres patologies en l’edifici.

Ni una simple referència als fets que succeïen l’any 1640, i més concretament al 7 de juny , que coneixem con el Corpus de Sang, o Revolta dels Segadors, quan el poble català fart dels abusos que es cometen Catalunya per part de les forces que obeeixen al Comte Duc d’Olivares, es concentren i escullen per bandera la del Crist de la Parròquia de Sant Andreu del Palomar; 3000 camperols que surten d’aquesta capella per anar a Barcelona, on és assassinat Dalmau III de Queralt, Comte de Santa Coloma i virrei de Catalunya.

Aquest conflicte és converteix en una revolta social i son arrestats dos comandaments de l’exèrcit castellà, a la vegada que en pocs mesos moria el virrei Enric III d’Empúries, entrant en un període de crisi i plena revolució.

La Parròquia de Sant Andreu del Palomar es converteix en lloc de reunió entre els representants de la Generalitat i els enviats pel rei de França Lluís XIII, pel qual Catalunya rebria ajuda militar quedant constituïda com una república sota protecció del rei francès.

Sense allargar el tema en aquesta part històrica, que podreu consultar àmpliament, si cal, dir només que aquest conveni amb Franca resultava onerós i poc efectiu, de manera que traïdorament Espanya i Franca, dintre d’un context més general d’abast europeu, l’acaben amb la signatura del Tractat dels Pirineus , en el que es reparteixen Catalunya, Franca es queda de part catalana el Rosselló, Capcir, Conflent, Vallespir i l’Alta Cerdanya, i la resta de Catalunya se l’annexiona Espanya, en culminar la derrota de l’onze de setembre del 1714.

L’església actual de Sant Andreu del Palomar, es començava a edificar l’any 1850; sota els seus ciments, hi ha les restes de les esglésies anteriors, amb l’excepció de la Capella del Sant Crist dels Segadors, que resta conservada fins la revolta de la Setmana Tràgica del 1909, en que juntament amb l’església serà incendiada; sabem que de la imatge del Crist dels Segadors se’n va salvar una cama, que en la darrera guerra, la de1936/39, un veí va poder amagar i conservar.

 

Recordeu les darreres estrofes dels Segadors ?

-On és vostre capità?
-On és vostra bandera?
Varen treure el bon Jesús
tot cobert amb un vel negre.

-Aquí es nostre capità,
aquesta és nostra bandera.
A les armes,catalans,
que ens han declarat la guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

LA FESTA DEL LLIBRE I SANT JORDI A SÓLLER

Quan em pos a escriure l’article setmanal, ho faig a la planta de baix de casa, enlloc de l’estudi. El nostre net Hugo, que aquest Sant Jordi, fa no fa, ha fet cinc mesos, està jugant al parc i està faent un discurs ben convençut. Ell s’explica, el problema és nostre que no comprenem  el seu llenguatge.

Li  vàrem comprar el seu primer conte per celebrar la Festa del Llibre. Un conte sobre la llegenda de Sant Jordi. Sempre he cregut i així ho férem amb el nostre fill Ricard, que s’ha de començar prest amb l’hàbit de la lectura. Enriqueix la vida. N’Hugo de moment comença amb imatges.

Aquest Sant Jordi, vaig estar a la parada de la llibreria Calabruix al carrer de Sa Lluna. Hi havia els meus dos fillets literaris: “Cadències quotidianes” recull de poemes i “Sota la meva mirada” recull de narrativa breu. Durant el dia, els vaig estar dedicant als que els que s’aturaven a comprar-los.

Vaig seguir les noves del Sant Jordi a Barcelona i vaig estar molt content quan vaig veure les fotografies de la parada de l’Associació de Relataires en Català a la que estic orgullós de pertànyer. Hi havia molts llibres d’amics i amigues relataires, amb qui m’uneix el nexe comú de l’estimació de la paraula.

Sant Jordi, a més de ser la festa del llibre, fa estona que és una festa reivindicativa, on la nostra llengua (catalana, per més senyes que quedi clar) es troba al carrer.

Sant Jordi, la Rosa, la quadribarrada i els escriptors i escriptores dedicant els llibres. És la nostra llengua que ens vertebra com a Poble És  la nostra cultura i la nostra dignitat de nació.

Llibres amb moltes altres llengües. respectades, malgrat  moltes vegades no ocorre el mateix  amb la nostra. La darrera de l’esperpent d’en Bauzá que hem de patir per  les nostres contrades, amb la  dèria, de salar les telenotícies d’IB3-PP3.

A Mallorca, durant la festa del llibre hi ha hagut parades a cada Poble, la més gran com cada any a Ciutat de Mallorca, arrel de tenir un dia prou enfeinat no em va esser possible arribar-hi i saludar a les meves amigues i amics escriptors. Altre any serà.

Retornant a Barcelona,  m’ha semblat molt coherent  que els escriptors i escriptores es negassin a anar a la parada del FNAC, a signar com protesta i donant suport a la vaga dels seus treballadors, arrel de la previsió d’un acomiadament massiu i baixada de sous. L’estand estava buit, inclusiu de  públic.

Al final l’empresa ha fet anques enrere. I és ben cert com diu Ada Colau, representant de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca: Si es pot!. Sol cal organitzar l’acció corresponent per part de la societat civil  i esser prou crítics i incidents per tombar el poder maldestre que es vol exercir sobre  contra nosaltres.

Per celebrar el dia, entre altres coses vaig escriure una glosa ( dècima inèdita que la transcriuré a les acaballes de l’article) i vaig compartir a la xarxa l’àlbum de fotografies que vaig fer a la Parada de Calabruix i dels meus llibres. Fou un dia rodó.

El passat dissabte vaig gaudir de signar els meus llibres a la plaça: “Cadències quotidianes” i “ Sota la meva mirada” a la parada de Calabruix. Així com participar en el contacontes organitzat per la biblioteca municipal, amb el meu conte “Starkia o la desaparició de les estrelles” publicat  per l’Associació de Relataires en Català   (2012) en el recull “Les Estrelles” Editorial Meteora

Farà un parell d’anys vaig tenir l’ocasió de viatjar a Barcelona per Sant Jordi, a celebrar aquesta màgica diada. Vaig anar a veure a la parada i a saludar a companys i companyes de dèries literàries, que ens coneixerem virtualment  a través de la pàgina de relats en català, que ara el mes de juny farà deu anys que hi vaig començar a escriure. Enguany des de la distància, aix aquesta mar nostra que ens acosta i ens allunya, pels mitjans virtuals he seguit l’esdevenir.

La glosa:

Paraula

Paraula que indòmita sorgeixes
transitant el riu pel seu cabdal
t’arriba, sonora, i intueixes
defensar-la contra qualsevol mal.
Profunda, alada, abismal
camí irreverent de l’aventura
sens saber el que ella perdura
ni quin serà el seu destí remot
i mentre, tu fas tot el que es pot
a punts fins a perdre la cordura.

 

Josep Bonnín Segura

L’ARC DE TRIOMF DE BARCELONA

L’Anna Alier Guitart retratava l’Arc de Triomf a la confluència entre el passeig de Lluís Companys (antic Saló de Sant Joan) i el passeig de Sant Joan.

Quasi tothom l’ha vist, però com en altres monuments pocs s’han aturar a mirar-lo i admirar-lo, a la fitxa tècnica de l’Ajuntament trobem :

Arc triomfal segons les proporcions clàssiques però amb alguns materials i alguns elements ornamentals que permeten parlar de neomudèjar. Fou projectat i construït el 1888, com a entrada a l’Exposició Universal d’aquell any, segons disseny de Josep Vilaseca i Casanovas (Barcelona 1848-1910)i relleus escultòrics de Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 8 d’abril de 1864 – 27 de febrer de 1934) , Josep Reynés i Gurguí (Barcelona, 1850 – † ídem, 1926), Torquat Tasso i Nadal (Barcelona, 1855 – Buenos Aires, 1935) i Antoni Vilanova i March (Barcelona, 1848 – ibídem, 1912) , flanquejats per fames alades segons models de Manuel Fuxà i Leal (Barcelona, 1850-1927) i Pere Carbonell i Huguet (Sarrià, 1850 – Barcelona, 1927).

Altres llocs que en parlen :

http://marabse.blogspot.com.es/2013/07/l-arc-de-triomf-el-arco-de-triunfo-de.html

http://ca.wikipedia.org/wiki/Arc_de_Triomf_de_Barcelona

http://www.barcelonaturisme.com/Arco-del-Triunfo/_3Ngb8YjSpL3U56ScBHOWcxpDev_Vr2xeibLzYHKsp7MIRCEYPtKT5lWtH2DHvcL_

L’Enciclopèdia Catalana no té cap article.

LA PARTIDA DE GABRIEL GARCIA MARQUEZ

El traspàs  del periodista i  escriptor colombià Gabriel Garcia Marquez (Gabo)  m’ha portat a fer un viatge en el temps.

 

Gabo i les seves papallones a Macondo (Aracataca)

He retornat al moment en que els moviments socials revolucionaris d’esquerra sacsejaven Amèrica llatina i ens arribaven – els que ens trobaven dins la lluita a la clandestinitat- d’estrangis, la literatura i la música que es gestava allà. El que aquí estava censurat, escriptors i poetes no adeptes al règim o inclusiu morts ( Miguel Hernandez, … ) editorials argentines ho publicaven i arribava.

Hi havia una gran convulsió i els enfrontaments entre els intel·lectuals conservadors addictes al règim dictatorial  i els d’esquerra. La lluita contra les dictadures era molt cruenta i repressiva. Flairaven aires de llibertat.  Gabo era irreverent.

Treballà de periodista a Nova York , a “Agència de Premsa Latina”

La seva gosadia i el treball revolucionari  d’esquerra el portaren a l’exili a Mèxic.

Els llibres de Garcia Marquez varen marcar una bona etapa de la meva vida lectora.

Citaré  uns quants llibres de la seva extensa obra literària: Posar en primer lloc “Cien años de soledad”, “El amor en los  tiempos del colera” , “El coronel no tiene quien le escriba”, “El otoño del patriarca”  i per acabar, “Crónica de una muerta anunciada” i la seva darrera obra “Memoria de mis putas tristes”

Guardonat amb el Premi Nobel de Literatura  i es nega a rebre el “Principe de Asturias”.  Ha deixat un legat immens, com altres intel·lectuals ( No crec que li hagués agradat massa la paraula) de literats, poetes, assagistes compromesos amb la transformació social que vivia en aquell moment ( encara la viu) Amèrica Llatina.

Cantautors com : Jorge Cafrune, Larralde, Quintin Cabrera, Mario Benedetti, Victor Jara ( assassinat durant el cop d’estat a Xile 1973) Silvio Rodriguez (cubà) . Sense oblidar grups com  Quilapayun amb la “Cantata de Santa Maria de Iquique” que en aquell temps de la dictadura franquista, ens arribà en cassette, dels quals es  feien còpies i s’escoltava amb molta precaució, com jo vaig fer dins d’un sis-cents en una barriada allunyada de Ciutat de Mallorca, en un carrer fosc.

Ens sabíem totes les seves cançons que cantàvem a actes reivindicatius, i a concerts prohibits. Molts, joves, atrevits i ossats, agafarem la guitarra ( la meva la vaig batejar com a “Glop de foc” encara la conserv una mica cruiada ja que la transitava per tot, i també vaig aprendre uns quants acords per fer nostres les cançons. Més tard, vaig compondre les meves conjuntament amb el meu germà.

De Victor Jara  “Te recuerdo Amanda”;  de Pablo Milanés,  “Jo pisaré las calles” “Comandante Che Guevara” de Silvio Rodriguez, … llista inacabable, Cançons en plena vigència.

Teniem la fe que aquella transformació d’allà, també ens ajudaria a la transformació d’aquí, cap a recuperar les llibertats perdudes i retornar a la democràcia, primer passa per demanar més cap a la transformació socialista, Durant la transició fórem ben traïts per les forces d’esquerra no rupturista que pactaren amb el franquisme i grups conservadors.

Hi havia governs que s’assolien per via democràtica que ens omplia d’esperances. El de la Candidatura d’Unitat Popular aconseguit per Salvador Allende a Xile, ens portava una alenada d’aire fresc que aquí no en teníem. Cuba i el derrocament del Dictador Batista per part de la guerrilla de Fidel Castro i el comandant Che Guevara ( un líder que formaria part de l’imaginatiu de molts  moviments d’esquerra).

Aquella gran lluita s’estava internacionalitzant.  Nord Amèrica amb cantautors com Bob Dylan, Joan Baez….

Hi havia fronts molt poderosos en contra, que exercien la repressió arreu d’on hi pogués haver- hi moviments alliberadors que posassin en perill les seves àrees d’influència: Recursos espoliats al poble  i poder geoestratègic.

A Xile muntaren el cop d’estat (1973). Allende va nacionalitzar les mines de coure , en mans de multinacionals nord-americanes i també alguns bancs. Cop d’estat orquestrat per la CIA donant suport al militar colpista Augusto Pinochet.  I en relació a Cuba, l’embargament per anihilar la revolució. Recordem l’intent d’invasió de Cuba, per EUA  mandat Kenedy  i derrotats i expulsats per les tropes revolucionàries cubanes.

Gabriel Garcia Marques descansarà en pau a Aracataca:  Macondo.  Escrigué: “La muerte no llega con la vejez, sino con el olvido”·

I irreverent escriví: “El día que la mierda tenga algún valor, los pobres nacerán sin culo”

Fou un enamorat de la vida. Des d’aquí, només vull dir-te: Gràcies Gabo per compartir-te!

Josep Bonnín Segura


LOBBYS : EL CONTROL ECONÒMIC I POLÍTIC MUNDIAL

De quina manera els governs legislen amb connivència amb els lobbys financers?.

Començ aquest article, i amb el que aniré escrivint, queda palès com aquests grups de poder controlen polític i econòmicament el món.

El lobby  financer, que actua principalment a Brussel·les- gasta aproximadament cent vint milions d’euros per pressionar a la Unió Europea, on es regulen les lleis de gran abast, que desprès els estats pertanyents hauran d’aplicar obligatòriament i amb uns certs terminis amb les diverses directives.

El lobby financer compta amb prop de mil set-cents lobbistes, els quals s’encarreguen de la  feina de pressió: Contactes, informes interessats, compromisos amb Eurodiputats afins. Feina de guant blanc, on teòricament no es comet cap tipus de delicte. Actuen de manera legal, però legitima no ho sembla massa.

Existeixen bastants denuncies de la seva manera d’actuar, tot i que sempre hi ha un mur i/o barrera, per arribar als que realment mouen els fils.

La crisi preparada i orquestrada del 2008 ( no és la primera, depèn de les conveniències dels grups de poder); es descriuen les influències ( per a mi nocives i tòxiques) d’aquest poder econòmic que obliga i dirigeix al poder polític, qui finalment aplica les mesures convenientment dictades.

Els polítics, governants, són els braços executors d’aquests interessos d’un sistema capitalista agressiu com mai i ideològicament neoliberal.

Qui mana i comanda és la figura “abstracta” del Mercat. Amo i déu – sense cara visible- però que se li pot posar molt fàcilment: Les més importants fortunes del món, on s’hi troben una gran part de les monarquies europees. Rochild, Rokefeller i tot l’entramat que s’han fet multimilionaris amb negocis no gaire nets. Aquests grups de poder amb seu a la gran major part de països del món, Europa, EUA, Països Àrabs… normalment a on controlen i disposen dels recursos i de la riquesa que es genera a països de la resta del món, inclusiu on tenen la seu.

Actuen des del ple colonialisme del segle XXI . No faig referència al Club Bieldelberg (1954)  que unifica als gestors de la trama, a nivell mundial.

Aquests grups, planegen el que sigui con tal d’augmentar el control, beneficis i poder. Des dels diversos centres d’intel·ligència, disposant també dels seus mercenaris i sicaris que fan la feina bruta. Ells són tan fins que no maten, no és de bon gust. Tampoc assassinen no és de bon gust. S’emeten les ordres oportunes i ja està.

Es troben dins de tots els tràfics. Armes, orgues, persones…

La seva trajectòria és de fa bastants anys, però s’enforteixen  a partir dels finals de la II Guerra Mundial. Les guerres mundials, han vingut a esser un repartiment del món entre ells mateixos. Tot i que, anteriorment, ja tenien les esferes d’influència. Basta llegir una mica profundament la història, per no anar massa enfora, segle XIX, XX i ara XXI.

La manera, no cruenta, al manco a nivell de morts, s’emprà per marcar els interessos de les grans multinacionals: Des d’alimentació, sanitat, informàtica, big farms ( multinacionals farmacèutiques)…

L’entramat opera a tots els països del món. Poden muntar des d’un cop d’estat ( Espanya i Xile per exemple)  com una guerra ( Iraq) .

El control de tots els recursos del món és el seu leif motiv.

Ara mateix ho podem veure amb el que passa amb el gas a Ucraïna i Rússia. Putin és l’executor dels interessos. Mentre el poble es mata al carrer.

La manipulació a través de tots els seus mitjans, rosa l’excel·lència. Es troben per sobre de les ideologies. Simplement les empren pels seus interessos. Un exemple palès, el que està passant amb les prospeccions petrolieres, El PSOE va signar l’aprovació el seu dia , i ara el PP ( Hipòcrita, que obeeix la veu del seu amo)  surt a manifestacions en contra i vota a favor a les institucions ( Parlament- Congrés de Diputats)

Els grups de poder esmentats, han provocat l’augment de pobresa de manera escandalosa. Ara ja existeixen pobres amb lloc de treball.

Merkel porta la batuta. Desintegrar l’economia dels països del sud: Portugal, Grècia, Itàlia, Espanya…

La seva impunitat és quasi absoluta. Ja que els executius dels diversos  països, pressionen sobre el poder judicial perquè així sigui. Els Governants també es beneficien. I desprès són premiats amb bons sous i càrrecs.

Com digué David Fernàndez: No és el sistema corrupte, la corrupció és el sistema.

ADENDA

Si qualcú vol aprofundir més sobre el Club Bieldelberg: http://teatrevesadespertar.wordpress.com/2013/06/29/secretos-y-detalles-del-club-bilderberg/

Hi ha la relació dels que l’han format històricament i del que el formen ara.

En quant a bibiografia recoman el llibre de Daniel Estulin, “La verdadera historia del Club Bildelberg” (2005) Editorial Planeta

Josep Bonnín Segura

FRANCESC SABATÉ LLOPART. IN MEMORIAM. CEMENTIRI DE SANT CELONI. EL VALLES ORIENTAL / MONTSENY JUSSÀ.

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés davant el lloc on s’explica que es va enterrar el cos de Francesc Sabaté Llopart ( Hospitalet de Llobregat , març 30 de 1915 – Sant Celoni , 5 gener , 1960 ) i altres tres víctimes no identificades del franquisme.

Al Quico l’assassinaven al carrer de Santa Tecla de Sant Celoni, el cap de sometent local i secretari de la CNS, Abel Rocha Sanz, , el guàrdia civil Antonio Martínez Collado i l’ex-legionari Pepito Sebina, el Cap del somatent va descarregar la seva metralleta al cap del Quico després de mort, desfigurant-lo fins el punt que ni la seva germana el va poder identificar.
http://www.sindominio.net/marxa-maquis/article.php3?id_article=25

En altres llocs l’autor d’aquest acte de vilesa – disparar – desprès de mort – sobre el cadàver i desfigurar el rostre de Sabaté va ser el falangista Pepito Sivina, àlies “mataperros” (des de llavors alguns li van canviar el sobrenom pel de “matamuertos”). Això li va permetre, durant anys, presumir d’haver-lo rematat.
http://www.revistalaocaloca.com/2011/03/los-otros-50-aniversario-de-la-muerte-del-quico-sabate-1%C2%AA-parte/

Desprès de retratar l’indret i el cartell que li dona ‘ visibilitat’ , recordava l’ encerclada Capella del Cementiri de Sant Celoni, i em preguntava una vegada més, com és possible que alguns continuïn vius, mentre gent com el Francesc Sabaté Llopart, pateix tota mena de restriccions i retallades , i àdhuc la mort ?

AFER AGUIRRE, AFORAMENNT ALTESES I LA JUSTICIA IGUAL PER A TOTS

Començ amb una gran indecisió o dilema.

Per una banda, i que consti que de moment, temptat estic, però no ho faig, sobre cap notícia dels setmanaris i les gràcies del nostre Consistori, que les té totes.

No sé si escriure sobre l’Afer Esperanza Aguirre “ que ha tornat demostrar esser “la còlera de dios” com fa estona la vaig rebatejar, per les grans avingudes de los Madriles; O si tan bé, escriure  per enèsima vegada ( fart un està) de la veritat reial  ( no parlava ex-catedra, sols ho fan els Papes) quan Juan Carlos I, inspirat pel cel, digué: “La justícia debe ser igual para todos” ( Es permet fer un panxó de rialles, fins que saltin les llàgrimes) .

Ho dic, perquè me n’he assabentat que s’ha aprovat , que la Reina ( no de copes) si no d’Espanya i el Príncep hereu, de cop i volta tindran la condició d’aforats ( hom que és mal pensat, se l’ocorre a veure si té res a veure amb el Cas Noos, ja que si rebés l’hereu, tindríem un duet monàrquic amb un plebeu passejar per les rampes dels jutjats de Via Alemanya). La condició d’aforats ( no ho he arribat a entendre mai) la tenen altres càrrecs polítics. O sia, la justícia ordinària ( que a nosaltres ens tocaria, si o si) , no els pot ficar mà, sempre en el bon sentit metafòric de la paraula.

Anem per parts, que si no llavors embullaré la troca i ja hi ha prou coses embullades ( que li demanin a “Na trepitja Sa MoMa”) com perquè jo n’hi afegeixi més.

N’Esperanza, dona, possiblement futura excandidata a l’alcaldia de Madrid)  crec que amb el seu afer, paciència, que ara va, ella mateixa s’ha exclòs.

La susodicha, havia aparcat el seu cotxe – bastant bo per cert- en un carril bus de la Gran Via , de Madrid, per més senyes. Un agent de mobilitat, va al cotxe, altre se li posa davant amb la moto ( protocol) i quan arriba l’esmentada, li demanen la documentació ( ara corre que no la tenia). Sembla que ella li va dir que com ja tenia la matrícula, la denuncies i ni espera la multa, això després d’una conversa no gaire amigable pel to. Sens que l’agent l’autoritzas a partir, ella arranca el cotxe, bona accelerada i li pega un ceballot a la moto i la fot pel terra.

Segueix l’afer. Perseguida la fugada fins a casa seva, parlen amb els guàrdies de seguretat, que són agents de l’autoritat, guàrdia civils ( que paguem tots nosaltres) i després sembla que se’n van. Aguirre ha contestat amb un comunicat. Ara veurem de quins delictes se li imputen. La multa és de 200 € poca cosa, lo altre més car.

Vos puc assegurar, que si jo faig el mateix, em duen exposat a comissaria després de la corresponent detenció, pas el vespre al quarter i al se’n demà dematí em posen a disposició judicial, amén del test d’alcoholèmia, diuen que perquè no va posar en perill la seguretat dels conductors. Persecució per Madrid. I ara denúncia per desobediència a l’autoritat. Entre sis mesos a un any de presó

Aguirre no li  enflocà,  allò tan emprat, pels cacics  : “Usted no sabre con quien esta hablando”, ja que xerrar ho feren poc, el temps de partir com ànima que se’n du el dimoni.

Si no fos per la serietat de la situació a la qual  he intentat donar-li un caire humorístic, ja que és per llogar cadiretes, sobre tot les excuses que la dona, li va escometre a l’agent: “Iba a retirar dinero al cajero, porque me han robado la cartera”  o “Me he parado a comprar las entradas del circo, par llevar el domingo a mis churumbeles” La segona és inventada meva, perdoneu. La primera no.

Durà més cua l’afer. Mereixedor d’una glosa, l’altre també.

Respecte a l’aforament de la reialesa, podria creure que és una mesura preventiva per si de cas, els rebentas el Cas Noos; ja que d’esser així tindríem més imputats.   El Rei, ja li deia a n’Urdangarin que s’enretiràs d’aquest negoci. Que més segur és caçar elefants. “Que no basta ser bo…”

Diuen que sap més el diable per vell, que per diable. Quina família més irreal!

Ho deix aquí, ja que tinc una mandra primaveral que no és de dir.

Josep Bonnín Segura

DE GERGIUM A GANDESA. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

M’explicava el Joan Serra Saún que el lloc on es van aixecar les ‘ Escuelas Nacionales’ de Gandesa, és una ubicació històrica ben documentada, pel professor alemany Adolf Schulten (Elberfeld, 27 de maig de 1870 – Erlangen, 19 de març de 1960) en la seva estada a Gandesa als anys 1932, en les seves investigacions va determinar que aquesta gran extensió de terreny fou un campament militar romà, que tenia per objecte controlar la nova ciutat de Gandesa (Gergium) en construcció, i també la cruïlla de camins de la Via Edetana distant 30 milles romanes de Tortosa.

Cal suposar que pertanyen a l’església catòlica, tota vegada que foren comprats en la desamortització de Mendizábal, imaginem que pel X Baró de Purroi, Agustín María Dara Zamora( 1825-1853 ).

En créixer la població i obrir-se la carretera de Móra (a la dreta) foren urbanitzats en solars, i aquest que posteriorment cediria el XIII Baró de Purroi, José Franquet Dara, per fer les ‘ Escuelas Nacionales ‘ , era habilitat per jugar al futbol a principis de segle XX.

Trobava aquesta baronia com Purroy : http://es.wikipedia.org/wiki/Baron%C3%ADa_de_Purroy

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com