Exhausta, estava exhausta, però hi havia arribat. Cinc minuts més tard de l’hora, però tant em feia. Millor, perquè així no havia hagut d’estar enmig de tantes dones, atapeïda com si fos una sardineta en llauna, esperant per entrar totes juntes quan obrís el comerç.
Un cop dins, les plantes estaven a vessar de gent. Vaig recórrer planta per planta mirant les peces de roba que m’agradaven i s’adaptaven al meu pressupost. Com ja portava una llista de la roba que necessitava, no em va ser difícil trobar-ho.
Durant la temporada havia estat mirant roba i preus per diverses botigues, perquè arribat el moment de les rebaixes pogués comprar al millor preu.
Per començar, a la primera planta, vaig anar agafant la roba que ja tenia clissada per provar-me-la, però no hi havia cap provador buit. No podia anar-me’n de la planta sense haver pagat el gènere, o sense ell. O sigui, que feia? Cua, ni pensar-ho.
En tenia per a tres o quatre hores. I a aquestes hores, ja havia d’estar a casa. Vaig pensar: i si m’ho provo aquí mateix? La gent no veurà res que no hagi vist abans, i si hi ha homes, aquests estaran farts de veure-ho arreu. Per tant, em desvestiré aquí mateix. En un racó vaig deixar les coses, la bossa de mà a prop per poder controlar-la, i la roba que havia de provar-me, en un altre costat. Estava mig despullada, portava unes quantes peces provades, que se m’acosta una dependenta preguntant que feia allà, i en lloc de contestar-li, li pregunto a ella: què li sembla que faig, senyoreta? No veu que m’estic provant roba? Sí, però, aquí no… No la vaig deixar continuar per dir-li: miri, val més que no em digui res, perquè no hi ha cap provador buit i no em puc permetre estar hores fent cua, d’acord? La dependenta sense dir res, va donar mitja volta i va marxar. Uf! encara sort, ara podré acabar de provar-me la roba. Dit i fet.
Vaig fer les meves compres, i després de pagar, vaig pujar a la segona planta. Exactament igual que la primera. De gom a gom. Les cabines el mateix. No hi cabia ni una agulla. Em dic: faré el mateix que he fet a la primera planta. Allà on pugui em provaré la roba. Quan vaig tenir la roba, vaig buscar un racó en el qual estigués a gust i no em molestessin. Altre cop el mateix ritual. Desvestir-me una vegada i una altra… Heus aquí, que quan tornava a estar gairebé a pèl, o sigui, mig despullada, se m’acosta un senyor molt ben plantat, amb vestit i corbata. Penso: ja he begut oli, estàs perduda, aquest ve per tu! Doncs no!, no penso anar-me’n, no senyor, em vaig dir.
El senyor ben plantat em digué: Bon dia senyora, sóc el director comercial d’aquesta planta. Voldria preguntar-li que hi fa aquí? Una altra vegada la mateixa pregunta, una altra vegada la mateixa resposta. Doncs, provar-me la roba, que, si no! Desitja alguna cosa més, senyor? Aquest m’inquirí: No sap que està en una zona pública i no pot canviar-se en aquest lloc? Miri, ja m’ho penso, però si vostès posessin més cabines per a la gent, no hauria de fer-ho aquí, és a dir, que deixi’m acabar si us plau. El director comercial atordit, puix no s’esperava aquesta resposta, va marxar d’allà.
Un cop la compra feta, tenia dubtes de si pujava a la tercera planta per no trobar-me amb el mateix. Finalment vaig pujar. I com les altres, tot ple. Vaig fer igual que en les dues plantes. Agafar la roba que m’agradava i buscar un racó. Vet aquí, que vaig tenir una grata sorpresa. A la tercera planta havien reservat una cabina per a mi. No veieu! Per a mi sola. Em vaig sentir important. El fet de no haver tingut pèls a la llengua havia fet que aconseguís una cabina. Que bé!
Em vaig passar el temps que necessitava provant-me la roba, una, dues vegades, les que feia falta, allà ningú em molestava. A la tercera planta vaig acabar amb tots els diners que portava. Al cap i a la fi, eren els diners del pressupost i ja havia acabat de fer totes les compres. Anava carregada de bosses fins a dalt de tot.
A la sortida vaig ensopegar amb el director que m’havia entretingut a la segona planta. Mare meva, que hauré fet ara perquè aquest home estigui aquí? Es va acostar i molt educat, em va preguntar: Com li ha anat la compra senyora, surt satisfeta? Li vaig contestar:
I tant, molt satisfeta. Tenen molt bon servei. Que tingui bon dia, li vaig dir, i vaig marxar.
Per fi. Era la meva primera vegada de rebaixes en uns grans magatzems. I m’havia sortit prou bé.
Rosa Ventura Cutrina
