TOWN HALL DE L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

Quan llegia que a darreries del segle XV s’unifiquen jurídicament l’Espluga Jussana i l’Espluga Sobirana, tenia un record per al cleptofeixista que reivindicava els termes ALT / BAIX – traducció del castellà ALTO/BAJO – , com a ‘catalanes de toda la vida’ , i s’oposava a la denominació sobirà/jussà per considerar-la ‘ una invención ‘. No l’havia contestat aleshores, sobretot per evitar atorgar-li ‘notorietat ‘, i ho faig aquí.

Retratava la façana de l’edifici de la Casa de la vila del que llegia : l’actual edifici fou bastit o va partir una molt important remodelació l’any 1563, tal com testimonia l’escut de la façana.

L’any 1590 Miquel Domingo, propietari del mas Nillet, va autoritzar la universitat espluguina a extreure els carreus i les pedres de la portalada de la fortificació per fer la façana de la Casa de la Vila.

L’any 1891 es documenten obres al segon pis i la instal•lació del rellotge (previst inicialment al campanar de l’església nova).

Per descomptat ni un mot del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici original, i/o de la seva reforma; en matèria de documentació del Patrimoni Històric i/o Artístic, l’Espluga de Francolí és una mostra més de la perversa influència en aquest àmbit del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL del REINO DE ESPAÑA.

El fortíssim vent feia desaconsellable transitar pels carrers del casc antic, i les restes del Castell quedaven sense retratar, ho farem – si en tenim ocasió – en una ocasió futura.

JOSERRA; EL PITJOR PRESIDENT DE LES ILLES BALEARS

Quan el poble xerra diu les veritats!

Un amic meu , ha escrit que considera en José Ramon Bauzá el pitjor president que hi ha hagut a les Illes Balears ( supós que Pitiüses també).

Jo afegiria que a més del pitjor, és el president de l’executiu Balear que més crispació ha creat, en molt poc temps, on no n’hi havia gaire. Ha batut un rècord Guinness.  El “garçon” s’ha esmerçat.

Aconseguir, a través d’una política impositiva i despòtica, derruir un acord de fa prop de trenta anys que totes les forces polítiques (inclusiu PP) signaren sobre la normalització lingüística; ell i els seus confrares, és una obra de titans, si ho fossin; jo ho deixaré amb un esbart de mal-lletats amb una, o vàries, qui ho sap, fòbies plenes d’odi a la nostra llengua, cultura i dignitat de poble.

Si jo hagués de definir en Joserra, no ho faria com un governant si no com  un mercader que acompleix la veu del seu amo i que fa mèrits per arribar quan abans a la cort de Madrid que és on realment li encantaria estar.

Posaria messions que no estima Mallorca i vol que els ciutadans de Mallorca, Menorca i Pitiüses, deixem d’ésser-ho per convertir-nos en súbdits, ja que comanda com si fos un regne de taifa que des de l’executiu central li permeten.

Ha assolit enfrontar-se amb quasi tots els sectors i ell tot solet, o guiat per ments preclares d’assessors ( Trepitja inclosa) , que la societat civil mallorquina s’unís i sortís al carrer.

Ha aconseguit no poder sortir al carrer, a no ser acompanyat d’un bon gruix de guardaespatlles o de forces de la Guàrdia Civil, importades del País Valencià ( a què fot el toponímic!)

Imposició del TIL, la primera vaga indefinida de docents. Cent mil persones al carrer manifestant-nos ( jo hi era) reivindicant una educació pública, en català i de qualitat. A més de la no aplicació d’aquest TIL, dels orgues.

Quan surti publicat aquest article, encara seguirà la setmana verda, que l’assemblea de docents,  s’haurà iniciat el passat dilluns dia 27 de gener. Na trepitja segurament pensa que els docents li regalaran una lletuga per la feinada feta en prou de l’educació. I a més ara que vendran les disfresses li muntaran una carrossa, on ella anirà disfressada de bleda, que li escau prou.

De la Llei de Símbols, que dir? Que és una altra de les tantes grans bajanades a les que ens tenen acostumats, i amb uns arguments per imposar-la que no se’ls creuen ni ells. Basta escoltar les intervencions del Vicepresident en Gomez per adonar-se’n.

A la gran ficada de pota: un decret d’urgència per definir el que realment són o interpreten aquestes llumeneres com símbols. Definir que està prohibit i  que està permès. A les nostres contrades podrien estar en perill les banderes de moros i cristians que es pengen pel Firó a l’Ajuntament. Farà una excepció ja que batlle i ell semblen amics.

A part de legislar amb molt “mala llet” permeteu-me amollar qualcuna grolleria, ja que a vegades estic que bull; es nota la ineptitud d’aquest esbart de des governants dirigits per Joserra I l’Iluminat.

Tinc una curiositat, i no sé si és mal sana o no. Quins tipus d’escaiola , mengen per a repetir com a lloros el mateix discurs. Des de l’executiu central, passant pels ramals autonòmics i municipals, on governa  el Pius Pius. Per cert, afegir, tenen l’art de l’oratòria,  prop de l’orgue anatòmic que empren per seure.

Sentint-los el discurs, a vegades m’entrava certa ràbia i indignació, quan percebia que ni ells mateixos se’l creien; just ara em produeix tal avorriment que supera els  discursos “monarquials” ( paraula inventada).

Bauzá on es troba com a peix dins l’aigua és viatjant; i si acompanya a les majestats ja és massa. Quan passeja engominat per Mallorca, sembla un pop dins d’un garatge. Tot i que  “Paris bé val una missa” com digué n’Enric IV de França i II de Navarra (Borbó  per més senyes) ; i Madrid que val?

Missatge subliminal cap  a en Rajoy, perquè el Pare li guardi un setial, clar a la seva dreta, a  la glòria de l’olimp madrileny si tornen a guanyar les eleccions. I si no fos així, que se’n recordi de tot el que ha fet per la causa comuna.

Vos puc assegurar, que tenim un president, una espècie d’Atila, que no ens el mereixem.

Josep Bonnín Segura

REBAIXES

Exhausta, estava exhausta, però hi havia arribat. Cinc minuts més tard de l’hora, però tant em feia. Millor, perquè així no havia hagut d’estar enmig de tantes dones, atapeïda com si fos una sardineta en llauna, esperant per entrar totes juntes quan obrís el comerç.

Un cop dins, les plantes estaven a vessar de gent. Vaig recórrer planta per planta mirant les peces de roba que m’agradaven i s’adaptaven al meu pressupost. Com ja portava una llista de la roba que necessitava, no em va ser difícil trobar-ho.

Durant la temporada havia estat mirant roba i preus per diverses botigues, perquè arribat el moment de les rebaixes pogués comprar al millor preu.

Per començar, a la primera planta, vaig anar agafant la roba que ja tenia clissada per provar-me-la, però no hi havia cap provador buit. No podia anar-me’n de la planta sense haver pagat el gènere, o sense ell. O sigui, que feia? Cua, ni pensar-ho.

En tenia per a tres o quatre hores. I a aquestes hores, ja havia d’estar a casa. Vaig pensar: i si m’ho provo aquí mateix? La gent no veurà res que no hagi vist abans, i si hi ha homes, aquests estaran farts de veure-ho arreu. Per tant, em desvestiré aquí mateix. En un racó vaig deixar les coses, la bossa de mà a prop per poder controlar-la, i la roba que havia de provar-me, en un altre costat. Estava mig despullada, portava unes quantes peces provades, que se m’acosta una dependenta preguntant que feia allà, i en lloc de contestar-li, li pregunto a ella: què li sembla que faig, senyoreta? No veu que m’estic provant roba? Sí, però, aquí no… No la vaig deixar continuar per dir-li: miri, val més que no em digui res, perquè no hi ha cap provador buit i no em puc permetre estar hores fent cua, d’acord? La dependenta sense dir res, va donar mitja volta i va marxar. Uf! encara sort, ara podré acabar de provar-me la roba. Dit i fet.

Vaig fer les meves compres, i després de pagar, vaig pujar a la segona planta. Exactament igual que la primera. De gom a gom. Les cabines el mateix. No hi cabia ni una agulla. Em dic: faré el mateix que he fet a la primera planta. Allà on pugui em provaré la roba. Quan vaig tenir la roba, vaig buscar un racó en el qual estigués a gust i no em molestessin. Altre cop el mateix ritual. Desvestir-me una vegada i una altra… Heus aquí, que quan tornava a estar gairebé a pèl, o sigui, mig despullada, se m’acosta un senyor molt ben plantat, amb vestit i corbata. Penso: ja he begut oli, estàs perduda, aquest ve per tu! Doncs no!, no penso anar-me’n, no senyor, em vaig dir.

El senyor ben plantat em digué: Bon dia senyora, sóc el director comercial d’aquesta planta. Voldria preguntar-li que hi fa aquí? Una altra vegada la mateixa pregunta, una altra vegada la mateixa resposta. Doncs, provar-me la roba, que, si no! Desitja alguna cosa més, senyor? Aquest m’inquirí: No sap que està en una zona pública i no pot canviar-se en aquest lloc? Miri, ja m’ho penso, però si vostès posessin més cabines per a la gent, no hauria de fer-ho aquí, és a dir, que deixi’m acabar si us plau. El director comercial atordit, puix no s’esperava aquesta resposta, va marxar d’allà.

Un cop la compra feta, tenia dubtes de si pujava a la tercera planta per no trobar-me amb el mateix. Finalment vaig pujar. I com les altres, tot ple. Vaig fer igual que en les dues plantes. Agafar la roba que m’agradava i buscar un racó. Vet aquí, que vaig tenir una grata sorpresa. A la tercera planta havien reservat una cabina per a mi. No veieu! Per a mi sola. Em vaig sentir important. El fet de no haver tingut pèls a la llengua havia fet que aconseguís una cabina. Que bé!

Em vaig passar el temps que necessitava provant-me la roba, una, dues vegades, les que feia falta, allà ningú em molestava. A la tercera planta vaig acabar amb tots els diners que portava. Al cap i a la fi, eren els diners del pressupost i ja havia acabat de fer totes les compres. Anava carregada de bosses fins a dalt de tot.

A la sortida vaig ensopegar amb el director que m’havia entretingut a la segona planta. Mare meva, que hauré fet ara perquè aquest home estigui aquí? Es va acostar i molt educat, em va preguntar: Com li ha anat la compra senyora, surt satisfeta? Li vaig contestar:

I tant, molt satisfeta. Tenen molt bon servei. Que tingui bon dia, li vaig dir, i vaig marxar.

Per fi. Era la meva primera vegada de rebaixes en uns grans magatzems. I m’havia sortit prou bé.

 

Rosa Ventura Cutrina

 

EL CASTELL GODÓ DE TEIÀ. EL MARESME

Llegia que Ramon Godó Lallana (Bilbao, 11 de maig de 1864 — Barcelona, 20 de setembre de 1931) primer comte de Godó, va ser el promotor de la construcció del ‘ Castell Godó de Teià’ , obra de l’arquitecte Josep Majó Ribas ( Barcelona, 1867 – Barcelona, 1950 ), Nicolau Maria Rubió i Tudurí (Maó, Menorca 5 de febrer de 1891 – Barcelona 4 de maig de 1981) va ser l’encarregat de dissenyar el jardí.

La casa havia estat propietat de Sebastià de Dalmau i Oller ,Marquès de Dalmau i de Montanaro i Tinent Mariscal de Cavalleria de l’Exèrcit Imperial Austríac.

La descripció tècnica ens diu ; edifici de grans proporcions i planta quadrada que s’aixeca en forma de cub, amb una torre lateral que trenca l’eix de simetria. Consta de planta baixa i tres pisos. El coronament de la part superior és a base de merlets sota dels quals hi ha la cornisa. Els elements constructius són un tant eclèctics: arcs i motllures gòtiques amb elements vegetals, vitralls i decoracions modernistes. A l’últim pis destaca una galeria de finestres separades per petites pilastres i mènsules, que envolta tot l’edifici. El conjunt està envoltat d’una gran zona enjardinada i de bosc que s’inclouen dintre del recinte de l’edifici.

Al costat hi ha una capella de caire historicista d ela que no consta l’Advocació. Ho demanava a l’Ajuntament de Teià, i ho daré també al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin )

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercataunya@gmail.com

CELLER ‘CASTELL DE BIART’ VILARNADAL. MASARAC. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

Retratava dins del terme de Masarac, prop de Vilarnadal, el dit CASTELL DE BIART que és la seu d’un Celler.

Enlloc trobava cap referència al vescomtat de Biart, malgrat l’afirmació ‘El vescomtat de Biart data de l’edat mitjana (any 1150) i el seu castell medieval, construït en l’època, va ser destruït per les invasions napoleòniques’.

A la pàgina hi ha un ‘escut d’armes’.

Al llibre de l’armoria trobava : BIERT

CatalánDe plata, un león rampante de sable. “Estas armas se ven con las de Blanes en el altar maior de la encomienda de ayguaviva de la orden de Sn Juan, y en el altar de Ntra. Sra en el monastº de Bañolas, y también en el original privilegio juntas con las de Tort nombradas con el apellido Biert, y en un quarto de las pruevas que hizo en 1565 Joseph Tort para el habito de Sn Juan. Esta familia es oriunda del ampurdan se a cabado y entrado en cada casa de Oms de perpiñan q. vive cerca la iglesia del temple de esta villa.” [Ms B-87] [P. Mr. Rigalt, ms].

Catalán. Del Rosellón De oro, un león de sable linguado y armado de gules; bordura merleteada de sable. [Ph Lazerme].

Catalán. De plata, un león rampante de sable. Del sello de Dalmau de Biert. [F. Doménech i R.] [P. Mr. Rigalt, ms] [Fr. de Alós].

Catalán. De plata, un león rampante de sable, linguado y uñado de gules. Altar mayor de Banyoles y del de Ayguaviva. [Ll. Doménech i M., ms].

Catalán. De … un león rampante de … Sello de Dalmau de Biert, Batlle General de Cataluña, s. XV. [F. de Sagarra].

No se’n fa esment a la pàgina de l’Ajuntament de Masarac :
http://webspobles.ddgi.cat/sites/masarac/Shared%20Documents/POUM/Informe%20sostenibilitat%20ambiental.pdf

Ens agradarà tenir noticia fefaent de la història del vescomtat de Biart a l’email coneixercatalunya,@gmail.com

GAMONAL : QUAN ESCLATA LA SOCIETAT CIVIL

Gamonal, no és la lluita per aconseguir aturar un bulevard. Ho han aconseguit. És una lluita per la dignitat!

La lluita del barri de Gamonal no és tan sols pel tema del bulevard que a través d’uns contractes presumptament lliurats de manera irregular i a un constructor que va estar a la presó per corrupció pel mateix cas.

No, no van per aquí els tirs, la societat civil està més que farta, que les prioritats de segons quins governants siguin omplir-se les butxaques a costa dels impostos que si o si hem de pagar els ciutadans.

La cirera que ha tret a la gent al carrer ha estat aquesta obra innecessària i que a més perjudicarà als veïnats del barri. Per aquestes macro obra hi ha doblers suficients i la guarderia del barri està tancada per falta de doblers diuen. Ja no es poden aguantar més contradiccions i la població se n’està afartant.

L’efecte dominó ha estat als carrers, a moltes ciutats manifestacions  per donar suport a la lluita d’aquest barri.

Estan retallant doblers a serveis molt necessaris amb l’excusa de la crisi, i en canvi surten doblers, en  quantitats aberrants per a seguir especulant, per donar beneficis d’amics adeptes al règim.

La manipulació que s’ha fet amb la informació sobre la lluita del barri de Gamonal ja no ens ha d’espantar, és la que habitualment s’emprà per a criminalitzar les protestes al carrer. Empren tots els mitjans de comunicació al seu abast, perquè l’opinió publica ho condemni: Grups organitzats “violents i incontrolats” com la trama conspiradora quan els hi rota, recordant el “contubernio judeo-masonico i marxista” que el seu alliçonador el “caudillo de las españas” sovint  emprava.

Sembla que la  “reserva espiritual de occidente” comença a tenir els dallonses plens i que ja no vol aguantar més a un esbart de dèspotes que empren la suposada  democràcia, per situar-se a les cotes de poder que els hi permeten folrar-se el ronyó i fer-se multimilionaris en poc temps. Un trampolí que a alguns no els hi surten bé, i acaben parant al “Hotel las rejas”, quan la justícia no ha estat torpedinada, per part de l’executiu a través d’indults més que, presumptament sospitosos.

Dels detinguts a Gamonal, la gran majoria eren burgalesos de tota la vida, no “violents i incontrolats” com ens han venut per la premsa, adepta  al règim.

Que hi havia infiltrats, perquè també fessin actes violents, això  ve d’antic. Tots els règims dictatorials ho han fet per poder “justificar” la posterior repressió.

Ens trobam vivint en una dictadura encoberta, on s’emprà la legislació per intentar avortar les protestes ciutadanes. On per defensar els teus drets davant la justícia, es fa quasi impossible arrel de les taxes que es varen aprovar amb la llei Gallardon. Ens volen collar per tots els costats, i difondre de manera fefaent el missatge de por que és el més emprat en contra de la llibertat d’expressió .

S’omplen la boca de la Constitució Espanyola de 1978 i se la passen dia si i dia també per l’entrefolre, menys quan els interessa, que pacten el PPSOE, per afavorir al món financer.

Recordant una cançó de Maria del Mar Bonet: Què volen aquesta gent? , realment que volen? Ens estan posant a prova, per  veure fins quan som capaços de patir sense esclatar ?  Ens estem convertint en un laboratori de proves i  si funciona portar la mateixa tàctica repressiva a altres països?

Qui són realment els violents? Per què no es parla de crispació, de terrorisme d’estat, de com ens estan robant diàriament uns drets aconseguits per generacions amb anys de lluita?

A més d’inoperants, ineptes i inútils, estem governats per un esbart de dèspotes.

Ja sé que aquest article és de pinyol vermell i de tant en tant és més que necessari i bo per la salut física i mental, emprà les paraules com armes llançadores.

Quan els governants, ja no s’atreveixen a sortir al carrer a no esser que vagin custodiats per guardaespatlles.

Que l’única manera d’imposar les seves lleis arbitràries, és afuant els seus cans de bou. Quan detenen, empresonen i reprimeixen els que estem en contra de les seves aberracions. El moment és molt perillós.

Vaig veure una imatge que ho sintetitza. Els Bombers tragueren una guillotina i en el cistell entre altres cares, hi havia la d’en Rajoy. Són responsables de la  situació de crispació social que han creat.

Gamonal és un exemple. Ha assolit un èxit, tot i que la lluita no s’atura.

Josep Bonnín Segura

SANTA CECILIA. SANT FELIU DE PALLEROLS. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

El Josep Plantalech Albertí publicava una fotografia de l’ermita de Santa Cecilia al terme de Sant Feliu de Pallerols a la comarca de la Garrotxa.

Reprodueix una afirmació de la pàgina web de l’Ajuntament ‘La capella romànica de Santa Cecília segurament deu el seu nom a una capella particular de la família dels Santa Cecília (la primera notícia és de 1176)’.

Li contestava al facebook ‘ Es tracta d’una església ORIGINARIAMENT romànica, d’una sola nau amb un absis semicircular amb una sacrista que no es construiria en el mateix moment de l’església, amb un petit porxo lateral i una esplanada davant de la façana. Disposa d’un petit campanar de d’espadanya situat en la part superior central de la façana, només per una campana’.

Trobava una ubicació ‘pròxima a Sant Miquel de Pineda i és d’origen baix medieval’.

Xavier Solà Colomer (Sant Feliu de Pallerols, 1972), publicava un treball al número 1076 (23 de novembre del 2000)de la publicació , La Comarca d’Olot, «L’ermita romànica de Santa Cecília de Sant Feliu de Pallerols».

Quan al topònim és un derivat diminutiu de pallers (plural de paller) o del pallar que ha donat origen al topònim Pallars.

No disposa Sant Feliu de Pallerols i em sembla absolutament inexplicable – estem a la Catalunya ‘catalana’ – d’un Catàleg de Patrimoni en línia.

El Patrimoni històric i/o artístic que s’ha pogut conservar i/o mantenir és un actiu molt valuós, que aprecien especialment la gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, que viuen a les terres situades Nord enllà.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’ABANDONADA MASIA DIMES DE VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF. CATALUNYA

L’abandó de la casa coneguda com Masia Dimes és colpidor, tant almenys com la minsa informació que hi ha en relació a la propietat.

Rebia un email en el que en relació al mas d’en DIMES de Vilanova i la Geltrú, em feien arribar l’enllaç a :
http://www.diba.cat/documents/429042/a260fd93-9f5a-4b43-8b58-b7061fdd7288

Llegia que el mas o masia d’en Dimas, és un casal situat a la dreta de la carretera de Cubelles, a prop de l’Aragai i de l’escola dels Franciscans.

Actualment les construccions de la barriada del Molí de Vent l’envolten. Es va edificar a la dècada de 1880 com a segona residència.

Malgrat la seva denominació de masia, no ha tingut dependències agrícoles.

Des del 1983, les terres de la propietat són qualificades de sòl urbanitzable.

Dimas Ynglada i Moragas (1828-1884) era fill de Josep Ynglada i Marquès, qui havia edificat la seva casa familiar a Vilanova, al carrer de Sant Gervasi, l’any 1778, coneguda popularment per Can Dimas, per residir més temps el seu fill Dimas. Dimas Ynglada i Moragas va seguir la carrera militar, que va abandonar al casar-se amb Llúcia Puig i Solà, hereva de nombroses propietats. Dimas va iniciar la construcció de la masia d’en Dimas, però va morir l’any 1884, abans d’estar acabada; la seva esposa, Llúcia Puig, la va finalitzar.

A l’any 1989 es va realitzar reformes dels interiors.

Quan a la descripció; Edifici de planta en forma de creu, de planta baixa, planta pis i golfes amb coberta composta, a vuit vessants. Del cos quadrangular central sobresurt una torratxa de planta quadrada i coberta de pavelló.

Parets de càrrega de paredat comú i totxo; forjats de biga de fusta i revoltó. Les façanes es composen simètricament sobre eixos verticals; obertures allindades emmarcades amb obra. Motllura perimetral a l’alçada dels forjats. Façana principal amb pilastres amb capitell, portal d’entrada i balcó allindat.

A l’apartat AUTOR no hi cap dada, és  doncs una obra més de DESCONEGUT, al que deu Catalunya una bona part del seu patrimoni històric i/o artístic.

Ens agradarà rebre noticia de l’autor de l’edifici, i del de les reformes de l’any 1989 a l’email coneixercatalunya@gmail.com

UN PROGRÈS QUE ENS ALLUNYA DE LA NOSTRA HUMANITAT

Amics de la gent gran alerta que la soledat afecta 150.000 persones grans


No fa gaire vaig llegir una notícia qaue em va esgarrifar i corprendre. Em va saccejar interiorment degut a l’aberració que per a mi representava. S’em feia molt díficil comprenenr-la.

Una dona de seixanta i vuit anys, havia estat trobada, morta i momificada a casa seva, ja que feia dos anys que havia mort sense que ningú la trobas a faltar.

Ningú l’havia trobada a faltar? No puc creure que aquesta persona no tingúes ningú de família. No puc comprendre aquesta mort en la màxima soletat. Sense ningú a qui agafar la mà en els seus darrers moments, ni una paraula de conhort, la sentits o no, ni un sol gest humà d’acompanyament.

Com és possible que una societat que s’anomena civilitzada, hagi ocorregut un fet així, fou a Bilbao, tot i que segurament pot passar a moltes altres ciutats.

Cap veïnat la troba a faltar. No ho trobaren estrany als llocs del barri a on devia anar habitualment a comprar?

Aquest exemple màxim d’una soletat extrema que és molt més habitual del que ens pensem. Als pobles no sol passar. Els veinats ens preocupam dels altres, sabem si es troben bé, o malament. Si han estat o no a l’hospital. Compartim coses entre nosaltres. És una altra manera de viure.

Farà uns anys, una emprada de la residència on estava la nostra darrera tieta, en una conversa on nosaltres ens queixavem de no tenir més temps per anar-la a veure, ens va dir que hi havia persones que no rebien ni una sola visita en tot l’any, i que els familiars tan sols se n’ocupaven de pagar la mensualitat. Un altre exemple prou trist i decebedor.

Això no és progrés. No es progrés si hem perdut els valors que ens apropa a la humanitat, a la part més sensible. Si hem oblidat aquests principis d’estima, de respecte a les persones que ja no es poden valer per elles mateixes, crec que anam molt malament.

La notícia de la mort d’aquella dona, em va entristir molt, ja que vaig sentir que era un exemple d’una inhumanitat aberrant. Hem sap greu aquesta i moltes altres injustícies, ja que no he aconseguit posar-me una cuirassa que em protegeixi dels sentiments que hem provoquen aquests fets, i no té res a veure amb la sensibleria.

Tampoc no cal anar massa enfora per a contemplar fets inhumans que cal denunciar i ara mateix em ve a la memòria la mort d’aquell ciutadà alemany de nom Karl, que fou trobat agonitzant per unes veïnats, a l’asequia on vivia prop de la carretera que va cap al Port de Sóller. Morir en arribar a l’hospital farcit de mossegades de rata. No va voler abandonar el seu company, un cà que l’acompanya fins als darrers moments.

La inhumanitat pot planejar i ho fa i prou sovint sobre les administracions que són capaços de retallar amb moltes serveis socials, no preocupar-se en absolut dels més desvalguts, inclusiu no proporcionar-lis les facilitats a les que per llei tenen dret.

Quan he escrit  l’article, no ho he fet per reclamar res a ningú en concret. Ho he fet per a veure si retorna l’empatia a alguns llocs d’on ha desaperagut.

No costa res una paraula amable, una visita per a saber com es troba el veïnat de devora, no costa absolutament res; tan sols tenir una mica de sensibilitat que tant imprescindible és per una adequada convivència com a éssers humans.

No és possible que les persones dedicades a tasques de serveis socials no tinguin aquesta empatia cap als altres. Que Fundacions Benefiques que la seva tasca es donar suport als que menys possibles tenen, facin tot el contrari.

Tots tenim la roba a l’estenedor, si nosaltres no treballam perquè unes situacions injustes s’acabin el dia menys pensat ens pot tocar a nosaltres o a algú estimat.

El vertader grau de solidaritat cap als altres, esdevé del compromís perquè les situacions injustes s’acabin i nosaltres posar el nostre gra d’arena perquè això sigui.

Les persones, càrrecs, funcionaris que estan i que s’han d’ocupar de les persones amb menys recursos, que els hi han de facilitar unes condicions perquè puguin viure decentment; han d’acomplir amb la seva responsabilitat.

La vida dóna moltes voltes i la justícia sempre arriba: El temps, malgrat hi hagi persones prepotents que no s’ho creuen, posa  a cada un al seu lloc.

 

Josep Bonnín Segura

EL RENTADOR DE SANT FRANCESC. CASTELLÓ D’EMPURIES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El safareig públic de Castelló d’Empúries que fou construït l’any 1863, incorpora elements de l’antic convent de Sant Francesc; edificat l’any 1264 prop d’aquesta zona, fou suprimit temporalment l’any 1822, i amb la fugida dels framenors, el lloc va ser víctima del saqueig;

l’any 1835 exclaustrat i abandonat definitivament fou saquejat novament.

L’any 1845 es va posar a subhasta l’antic solar del convent i s’hi va fer constar que estava en ruïnes.

la família Delhom de Castelló va comprar el solar, amb l’hort i les ruïnes del convent, obtenint així tots els drets i les accions sobre la part de les parets del convent i de l’església.

Tot fa pensar que les columnes toscanes documentades al rentador devien formar part del claustre de l’antic convent dels franciscans (segles XVI-XVII).

El trobem al paratge conegut com el Pla de Sant Francesc, fora del nucli emmurallat de Castelló, seguint el cabal del Rec del Molí, després de passar per la Farinera (actual Ecomuseu).

De planta més o menys triangular, el conjunt té forma d’atri porticat amb un gran safareig central. La galeria que circula al voltant del rentador pròpiament dit, està coberta per teulada a una sola vessant, de teula àrab, sustentada per un embigat de cairats i llates de fusta. Aquesta coberta es recolza damunt d’una sèrie de columnes toscanes de base cilíndrica, amb fust llis i capitell dòric, que s’assenten damunt del rentador.

Els murs que delimiten el recinte i donen accés a l’interior del porxo, estan bastits mitjançant una successió d’arcs de mig punt sustentats per pilars de planta quadrada i bastits amb maó vist. Per sobre del nivell del porxo, estan rematats per un mur sèrie de pilars rectangulars, a mode de merlets. Al bell mig del safareig destaca el brollador.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com