Mes: desembre de 2013

UN NADAL MÉS AL SAC I UN NOU ANY PER ENCETAR

Nadal ja haurà passat quan aquest article el  publiqui i ja no aguantarem fotografies de mercats on es parla del preu del marisc, de les opcions dels compradors, de les compres nadalenques i dels  carrers guarnits de garlandes, transitats per Pares Noel fent sonar la campaneta i repartint caramels, de què ara toca estar contents, tenir alegria, menjar tot el que ens posin dins el plat, posant l’estomac en un gran compromís de feina; s’hauran acabat els desitjos de bona voluntat, el missatge del Rei que no vaig veure sumant-me a la vaga del personal de TV3; s’hauran acabat les maratons, les peticions d’ajut de les ONGs i tot l’esbart de coses que comporten aquestes festes.

Ja no sibil·les, Festes del Gall , missatge del Papa recent estrenat.

De moment fins l’any que ve, torna-m’hi torna-hi a repetir el mateix.

També haurà passat el dia de cap d’any i el començament de 2014 amb dos rals del mateix de cada any: Bones intencions i desitjos de posar ordre a la vida, que a poc a poc s’esvaeixen, i no s’arriben a complir mai. La voluntat és dèbil.

Tornaran les rebaixes per treure, als que tinguin, els pocs doblers que els hi quedin desprès de l’arruixada de les compres nadalenques i el món continuarà en el seu lloc i els que estem compromesos en la lluita per la seva transformació, que no ens hem aturat en aquestes dates, continuarem donant guerra.

No faré una crònica del que ha passat en el món el 2013. Molts mitjans de comunicació, i segons la línia editorial, ja s’encarregaran de recordar-nos totes les “meravelles” que han ocorregut.

Es faran recompte de moltes coses i es compararà amb altres anys. Més del mateix i que a finals de 2014 també es repetirà.

Quan escric això, és Sant Esteva, segona festa de Nadal i per aquelles casualitats i no per tradició, ja que em teníem  al congelador , menjarem una mica de porcella rostida.

Com cada any, durant aquestes dates, i una mica abans m’arriba una mica de tristor molt gran acompanyada també d’un poc de mala lluna i indignació amb tot l’esbart de tòpics que any rere any es repeteixen.

Enguany el naixement del nostre net n’Hugo ha minvat una mica la tristor que em provoca Nadal i realment si que ens ha tocat la loteria tot i dir que aquest any se’m va oblidar i no havia comprat ni un sol trist dècim.

Acabam l’any amb una “llei d’inseguretat ciutadana” que ha aprovat el Govern Rajoy , perquè ens sigui molt complicat sortir al carrer a defensar els nostres drets; amb una “llei de l’avortament” que ens situa devers l’any 1985 i que és una autèntica aberració respecte a la dona que decideixi practicar-lo. Les torna situar en mans de “carnissers” o haver de tenir doblers per anar a altres països on sigui permès en les seves condicions. Qui anava a avortar a Londres quan a Espanya estava prohibit, tenien prou calerons per fer-ho.

I per si no faltava res pel dos rals, l’electricitat puja a partir de gener i amb l’aparat que han fet entre les subhastes de les elèctriques i el ministre d’indústria i energia en Soria, no sabem quin percentatge. A més el PP ha donat el vist i plau, perquè es talli el subministrament a persones sense recursos que no el puguin pagar. No és d’estranyar ja que per les nostres contrades l’Ajuntament de Sóller ha autoritzat a Aqualia ( empresa gestora de l’aigua) a tallar-la als morosos.

I per acabar d’arrodonir la cirereta, es congela el salari mínim interprofessional que queda en 645’30 €. O sigui a treballar per ni tan sols cobrir les necessitats bàsiques, no és això el que diu la Constitució Espanyola de 1978 que tant es posen a la boca quan els convé.

No oblidem durant la resta de l’any que vivim en un sistema injust i podrit que està  creant més exclosos socials , que els hi ha fotut tot: Habitatge, treball, educació, i sanitat minvada i un llarg etcètera de retallades que dia rere dia ens “regala”

No oblidem que hi ha gent que poca cosa ha tingut a taula i a mem si canviam d’una vegada per totes la “caritat” per la justícia social, i lluitam perquè d’una vegada per tots s’acabin totes aquestes injustícies. Ja sabeu, tots tenim la roba a l’estenedor.

Josep Bonnín Segura

FANTASIES HERÀLDIQUES. SANT PERE DE RIBES. EL GARRAF.

El diccionari de l’ Institut d’Estudis Catalans en diu a l’entrada ;

heràldic -a

1 adj. [HIG] [LC] Relatiu o pertanyent a l’heràldica.

2 f. [HIG] [LC] Estudi dels escuts d’armes.

No em sobtava veure com l’escut de Sant Pere de Ribes no té cap referència ‘tòpica’, ni al Celestial patró – s’acostumen a posar unes claus, en recordança de la facultat que li atorgava Jesús -, i menys encara de la possible abundor en èpoques remotes de plantes de l’espècie ‘Ribes Rubrum’ , Grosella vermella.

L’ Escut aprovat el 25 de juliol del 2002 i publicat al DOGC el 8 d’agost del mateix any amb el número 3695.
És caironat partit: al 1r, d’atzur, un castell obert d’or; el 2n, faixat de 8 peces d’or i de gules. Per timbre, una corona mural de poble.

Com explicació ‘científica’ llegia, ‘el poble va néixer al voltant del castell de Ribes, d’origen islàmic, que fou comprat pels bisbes de Barcelona l’any 990; aquest és el castell representat a l’escut. A la segona partició apareix el faixat d’or i de gules tradicional dels escuts d’armes de Sant Pere de Ribes, que no se sap del cert a què fa referència’ .

Us deixo un enllaç a l’escut de Sant Pere Pescador.

Us adjunto una imatge de la ‘Ribes Rubrum’ , Grosella vermella.

PER NADAL QUI RES ESTRENA,….

Les famílies que treballaven a pagès – no els propietaris de les terres i els masos – acostumàvem a fer coincidir l’estrena de roba i calçat amb les festivitats de PASQUA i NADAL.

El costum perduraria en el primers decennis de l’activitat manufacturera, i encara a les Colònies de tot ordre – agrícoles, mineres i tèxtils – en les que en un primer moment tancarien els capitalistes als obrers per explotar-los a plaer. Ah!, amb la col•laboració activa de l’Església Catòlica en el cas del REINO DE ESPAÑA

Desprès dels dos episodis i/o brots feixistes, la Dictadura de Primo de Rivera, i la de Francisco Franco, amb el brevíssim parèntesis – potser com diuen els historiadors del REINO DE ESPAÑA , va ser només un miratge – de la II República que s’intercalava entre ambdós, la secularització s’estendria per tot el teixit social, i comportaria una radicalització del clero que s’havia situat al costat del feixisme, que anys a venir portaria a la dita IGLESIA CATOLICA REFORMADA DE ESPAÑA que manté allò de la CRUZADA , i s’enorgulleix d ela seva participació activa en la mort de més d’un milió de persones.

L’església Catòlica Romana – allà on encara perdura – viu un present molt dur que només la creença en el missatge cristià fa passador per als seus fidels.

Desprès del tsunami que s’enduia el benestar de persones i famílies de la classe treballadora, tot s’ha posat en qüestió, i els ‘vells costums’ només els mantenen – els que poden fer-ho – i encara tenen memòria del passat recent.

Em portaven uns mitjons, una samarreta, una camisa i un jersei, tot un luxe en aquestes èpoques, oi ?.

Avui, en l’àmbit familiar – uns més i altres menys – mirarem d’estrenar alguna cosa que malgrat necessitàvem des de fa temps, hem guardat per aquest dia tant assenyalat.

L’ESGLÉSIA ORTODOXA DE SANT QUIRZE I SANTA JULITA DE LLORET ‘ COSTA BRAVA’ LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

El fanatisme de la IGLESIA CATOLICA REFORMADA DE ESPAÑA que l ‘any 1937, portava als bisbes espanyols amb l’excepció del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) , ha signar la denominada Pastoral de la Cruzada , que pretenia donar ‘autoritat moral’ als revoltats feixistes contra el legítim Govern de la II República, que ‘santificava’ les represàlies contra el vençuts, i que passejava sota pal•li com un semidéu al sàtrapa, allunyaven als russos que venien fins aquestes terres a la recerca de la tranquil•litat i la pau.

El Diari de Girona recollia en data 28.06.2012 que a l’esglesiola de Sant Quirze i Santa Julita de Lloret ‘ Costa Brava’, La Selva, Girona, Catalunya els cultes que s’hi duen a terme son els de la comunitat Ortodoxa Russa.

L’esglesiola està situada a 200 metres al nord del cementiri de Lloret. És un edifici aïllat, encara que la desbordant urbanització a Lloret ja hi està arribant a prop, de planta rectangular, format per dos parts diferenciades i amb coberta de doble vessant a laterals. La façana comença amb un sòcol d’un metre d’arrebossat imitant grans blocs que culmina amb una filera de rajola pintada de blau. Té una porta, dues finestretes als costats i una finestra quadrangulars a sobre i un campanar d’espadanya a la part superior central. La porta és gran, d’uns 3 metres d’alçada, de pedra granítica, amb brancals de grans blocs escairats i llinda monolítica. A la part superior hi ha dos òculs el•líptics. Els ràfecs del cos més alt són de quatre fileres de rajola i teula i les de la part posterior de dues i una filera de rajola plana i teula.

Els esgrafiats de l’esglesiola de Sant Quirze i Santa Julita de Lloret ‘ Costa Brava’, formats per una decoració de gerres amb flors, estructures esglaonades, florons, garlandes i copons. s’atribueixen a l’Adrià Gual i Queralt (1872-1943), que els duia a terme l’any 1935.

Als anys 70 va patir diversos espolis i robatoris, concretament les imatges de talla barroques de l’interior.

Catalunya és una Nació ‘acollidora’.

EL DÈCIM DE LOTERIA

Heus aquí, que tot estava preparat per a la loteria de Nadal. Els números eren tots venuts. A les administracions, només quedava un dècim , que ningú volia perquè deien d’ell, que era un nombre ” lleig”.

Aquest número, semblava com “l’aneguet lleig del conte”. Però, un any, va resultar el número premiat. Més, no n’havien venut cap.

Malgrat ell, com ningú l’havia comprat, es va quedar trist, perquè no va poder repartir premis.

El nombre, va dir:

―Hauré d’esperar un altre any, a veure si algú es fixa amb mi. Es preguntava:

―Per què sóc un nombre que ningú agrada? Ell no tenia la resposta.

―Per a la seva mala sort, el van ficar en un calaix del despatx. I allà, es va quedar, sol i trist.

Va intentar dormir, tenia malsons, fins que, a la matinada es va quedar adormit. Es va despertar al migdia.

Es va trobar envoltat de gent que el mirava, el contemplava, passava d’unes mans a unes altres. Tot parat, va mirar l’aparador de l’administració de loteria i, atònit, va llegir el seu nombre.

Es va refregar els ulls, per refrescar-se, ho va tornar a llegir, i, sí, ell, el seu nombre havia resultat el primer premi de la grossa de Nadal.

Per fi, per fi, ―va exclamar, content.

Havia anat a parar, a mans d’una família, pobra, que havia comprat dos dècims, i que estaven exultants d’alegria i brindant amb cava. Ell, sense que el veiessin, va donar un cop a una copa de cava, perquè caigués sobre ell, també volia participar de l’alegria del dia.

L’endemà, tot content, va anar amb el pare de família, que el va dipositar al banc i a canvi del nombre, li van donar molts diners. Ara, ell, ja estava content, havia aconseguit fer feliç a una família.

El van tornar on fabricaven els números de Nadal. Quan va arribar l’any següent, el nostre nombre, tot satisfet, estava a l’aparador de l’administració esperant a ser venut. Confiava en la seva sort.

Aquesta vegada, no estava avorrit i escoltava tots els comentaris que feien els clients. Hi va haver un comentari que el va trastocar.

Va sentir:

―Mira, aquest és el número que va tocar l’any passat. El nombre es va començar a angoixar. Què hauria d’haver passat? Per què parlaven d’aquesta manera?. Va posar més l’oïda, per escoltar bé, i va sentir:

―Saps aquella família que en aquesta administració va comprar dos nombres? ―Deia una persona.

―Sí, que els ha passat? ―Li va contestar una altra.

―Doncs, que ja no tenen un euro i ara demanen caritat pel carrer. No fotis, tu! ―Va contestar. ―Què fort.

En sentir aquest comentari, el nombre va pensar: ―Per què vaig patir tant, quan no se’m venia?. Si jo només volia portar felicitat on anés a parar! ―Va dir el pobre nombre.

Heus aquí, que a partir d’aquest dia, ell s’amagava darrere l’aparador, perquè no volia que el veiessin, no volia que ningú el comprés per no portat cap desgràcia.

Un dia, un client, va demanar a l’administrador, precisament, aquest número. El venedor, va dir:

―Ho sento, però no el tinc. ―Que és estrany, em semblava que el tenia. Haurà de ser un altre número. Al client, li va ser igual, i li va vendre un altre número. El nombre s’havia amagat sota la catifa. El venedor no el trobava i al final, va desistir.

Quan va passar comptes, pensava, ―a mi no em lliga, segons els diners que tinc, i comptant els que he venut, em cal un nombre. ―I on estarà? Si sabés que el tenia amagat sota la catifa!

Va arribar el sorteig, es va fer la rifa, i aquest any, en aquella administració no va caure cap premi. L’administrador pensava:

Què és estrany! sempre cau algun premi, i aquest any, no n’ha caigut cap ―va dir.

Un dia, fent neteja, el va trobar. El meu número, aquí el tinc! ―Què fas aquí sota la catifa? ―Va preguntar.

El nombre va contestar:

―Estava amagat perquè no volia ser venut ―va dir. L’administrador va contestar:

―Per què això? Si un any vas portar la grossa aquí l’administració ―va dir. Ell, va respondre:

―Per què no sempre els diners van a parar a bon lloc!

L’administrador el va mirar, i desconcertat, va preguntar:

―I com ho saps? ―Perquè vaig sentir una conversa ―A veure, li va dir l’administrador ―Només per això? ―No, per això, no. Ningú em comprava perquè em trobaven lleig, i un any que em compren, surto premiat i vaig a parar a males mans.

El va entendre de seguida. I li va donar la gana de dir-li: ―Mira, jo no sé en quines mans vas anar a parar. Però et diré una cosa, que sí, que és segura. Des que tu no ets l’aparador, no he tingut més sort. No he pogut donar més premis. ―I perquè et consideraves lleig? ―Va preguntar.

―Per què la gent ho deia! ―I que sap la gent, que sap ella, del número que sortirà. A més, tots els números tenen la mateixa oportunitat de ser premiats. Mira’t tu, un any ho vas ser.

―I això, no és ser un nombre bonic? Saps que passa? La gent si no toca el seu nombre, diuen que portaven un nombre lleig de la rifa, i si toca, caram, llavors diuen tot el contrari.

―Tu, que prefereixes?, portar-me sort i encara que no et vengui, que altres números puguin ser premiats, perquè hi hagi gent que sigui feliç?

El nombre va contestar: ―Això últim que acabes de dir. Ho veus? ―Li va dir l’administrador.

Doncs, apa, posat a la vista a l’aparador i que hi hagi sort. Es va col·locar en el lloc de sempre, i aquesta vegada, en lloc de considerar-se un nombre lleig, es va considerar com els altres, un nombre amb les mateixes oportunitats de ser premiat.

De cop, sobresaltat, es va despertar. Unes mans l’estaven tocant i mirant. Un client d’aquella administració li havia agradat el nombre i l’havia acabat de comprar.

Va haver de passar temps perquè el nombre es despertés de veritat, per adonar-se que l’acabaven de comprar. Va pensar:

―No dec ser tan lleig, quan em compren, oi? Ha d’haver estat un somni. Sí això, ha estat, un malson!. Ara, estic al bombo, com tots els altres nombres. A veure quin sortirà premiat. Tots som bonics.

Va resultat premiat? No ho sabem, però li desitgem molta sort!

Rosa Ventura Cutrina

 

NEOLIBERALISME, CAPITALISME I LLEI D’INSEGURETAT CIUTADANA

Quan em pos a escriure l’article, ha estat després de llegir unes quantes mesures del “anteproyecto de ley orgánica de protección de la seguridad ciudadana”Marca Jorge Fernández Diaz. Ja hi ha qui l’anomena “Ley de patada en la boca” i per a mi que la Llei Corcuera era molt suau devora aquesta.

 

 

Aquesta és la “seguretat ciutadana” que ens ofereixen

Tot el que considera delicte i està penat amb unes multes esfereïdores. Per a mi un autèntic atemptat a la llibertat d’expressió i a la democràcia, en la que em sembla que no hi creuen massa.

Es dóna tot un protagonisme i una defensa fora de mida a la policia durant les manifestacions. El mateix en quant a les convocatòries per les xarxes, els escarnis a polítics, les mesures policials per evitar-los. Les convocatòries no notificades. Sembla que l’únic que hi manca és la prohibició de reunió pública de més de quatre persones que vàrem viure durant la Dictadura del “Caudillo de España.

Les multes van de trenta mil euros per insultar a un policia fins a tres-cents mil en el cas de convocar o reunir-se davant les Corts o davant del Congrés sense permís.

També reben els que contractin serveis de prostitució devora escoles o parcs infantils o els que facin botelló fent destorbs públics, els que facin malfraig a mobiliari públic o els que emprin làsers per despistar conductor, o pilots d’avió. Més o manco és un frit i bullit, per no dir una olla de caragols. Però les “llumeneres” que ens governen s’han sentit inspirades.

I així com funcionen i amb la velocitat, quan els interessa amb un plis plas i amb la seva majoria absoluta, aquesta llei totalment repressiva de drets i llibertats, anirà a missa.

Estem tornant quaranta anys enrere o més. I el gir cap a l’extrema dreta del PP, fa por. També un podria pensar que per fer aquest tipus de legislacions són ells que tenen por de com s’està organitzant la societat civil i ho volen aturar abans que se’ls hi escapi de les mans.

En poques paraules, una gran part de segons quines accions considerades faltes, teòricament més greus  passaran a la categoria de delictes, amb tot el que això pot comportar jurídicament, i les lleus passaran directament a la sanció administrativa sense que cap jutge tingui part ni quart. Entenc que és un atac directe a l’estat de dret, tot a dir si aquest existia o simplement era una entelèquia dels que ens consideram demòcrates amb la plenitud i enteniment d’aquest model de convivència. Tot i que a dir, no pot existir democràcia dins un sistema capitalista i això no ho dic solament jo.

Esper que els partits “més progressistes” ( n’hi ha?) portin aquesta llei al Tribunal Constitucional, ja que em sembla  i no és que sigui massa entès que es passa la Constitució Espanyola de 1978 per l’entrefolre. I per més conya, ho fan els mateixos que se n’omplen la boca cada dos per tres de la tan “sagrada carta magna”.

Aquesta sagrada Carta Magna, la qual deuria de garantir a tots els ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol, el dret al treball, el dret a un habitatge digne, a una educació pública i de qualitat, fa aigua per tots els costats.

A l’hora de reformar-la bé es posaren d’acord els partits majoritaris PP i PSOE, per garantir el pagament del deute als bancs de manera prioritària i ho feren més que aviat. D’aquí la meva conclusió de què quan estan en el Govern,  governen pel sistema financer, lobbis i distintes multinacionals o transnacionals. I crec que no vaig gaire equivocat.

Aquest maleït sistema capitalista, amb la ideologia neoliberal, ha derivat cap a uns extrems ultra perillosos per les classes populars amb un clar intent de llevar-nos i furtar-nos tots els drets aconseguits amb la lluita de moltes generacions anteriors.

La gran crisi provocada pel mateix sistema, que ha creat prop de sis milions d’aturats; que crea treballs precaris, i que va creant exclosos, aplicant el rigor de la llei que ells mateixos han fet per afavorir el sistema financer, amb la llei hipotecària, que expulsa a la gent al carrer amb desnonaments infames. Permetent la venda de les conegudes preferents per robar els estalvis de la classe treballadora i mitjana.

I per acabar, ens volen negar el dret de sortir al carrer a denunciar-los.

Vivim la dictadura dels mercats i ells són còmplices.

 

Josep Bonnín Segura

 

LA FUNDACIÓ OBRA SOCIAL BENÈFICA DE CASTELLAR DEL VALLÈS, LLUMS I OMBRES.

Assistíem un bon nombre de persones a la reunió explicativa que havia convocat a les 20,00 hores del dilluns 16.12.2013, la Fundació a la Sala Gran de l’edifici del carrer del Mestre Ros 7- 9.

Questions tècniques endarrerien el començament fins les 20, 20 hores, i desprès d’una exposició de l’ Ignasi Giménez Renom, Alcalde de Castellar del Vallès i membre de la Fundació, en la que si hio vaig copiar correctament va dir que hi havia 78 interns a la Residència – 70 en regim d’acord amb la Generalitat en virtut de la Llei de la Dependència-, més 11 llars tutelades, persones que estan en regim de Centre de Dia, altres que reben assistència domiciliaria , i usuaris que ho son únicament del menjador de la Fundació, s’obria el torn de precs i preguntes.

Abans de les 21,20 s’acabava la reunió en una clima d’extrema tensió.

Ens calen dades que esperem veure publicades a l’Actual i/o a la Forja:

En el capítol d’ingressos:

Aportació de la Generalitat
Aportació dels residents de les 8 places
Aportació dels residents de les 11 llars tutelades
Aportació dels usuaris del Centre de Dia
Aportació dels usuaris que reben atenció domiciliaria
Aportació dels usuaris del menjador de la Fundació
Altres aportacions per serveis

En el Capítol de les despeses :

Despesa del personal que atén als residents, llars tutelades, Centre de Dia i servei de menjador.
Despesa del personal que atén l’atenció domiciliaria

Entenem que els préstecs que es demanaven per ampliar les instal•lacions no s’han d’incloure com a despesa en tant que el seu import es satisfà – sembla – amb aportacions Municipals.

En relació a ‘altres despeses’ la Fundació ha d’explicar la seva ‘necessitat’ i en el seu cas que en l’adjudicació s’ha respectat escrupolosament la lliure concurrència.

No tenim dades que ens permetin formar-nos un judici de la situació actual de la Fundació Obra Social Benèfica de Castellar del Vallès, sabem però que hi ha un profund malestar entre el personal i els responsables, que es tradueix en una evident desatenció als interns.

Esperem que els mitjans locals s’obrin per facilitar alhora que el màxim coneixement de la situació de la Fundació Obra Social Benèfica de Castellar del Vallès a la ciutadania, el diàleg entre la ‘patronal’ i els treballadors, que permetrà recuperar el nivell d’atenció i servei, que havien distingit aquesta Residència.

INJUSTICIES, ABERRACIONS I INCULTURA POLITICA

Hi ha temes sobre els que escriuria, tot i que just ara no ho faré, perquè encara estic molt emprenyat i no vull desbarrar en el llenguatge. Em refereix a la notícia apareguda en els setmanaris sobre aquell home en David, que viu en una cotxera (Pau  Noguera) de la Fundació Miró-Pastor i que fou obligat a dormir al ras, ja que el president de l’esmentada fundació, com que hi havia que portar-hi uns mobles, li canviï el pany. Ja arribarà el moment. Just ara, escric el que m’ha arribat dels setmanaris i vull deixar com a testimoni la meva total condemna a aquest fet.

Em cal escriure sobre algun tema un poc més relaxant, tot i que a aquestes altures és bastant complicat.

Encetaré, escrivint sobre l’assessora del ministre Wert, que va telefonar a la UIB (Universitat Illes Balears) per a demanar quan cobrava Ramon Llull. Dir, que existeix una càtedra Ramon Llull, d’estudi d’aquest filòsof, escriptor, teòleg, professor,  que va morir sembla que l’any 1316, fa no fa set-cents anys. Que existeix la Càtedra Ramon Llull que es dedica a estudiar tot el legat que aquest savi ens va deixar ben cert és. Però que es cregui que el nom que porta la càtedra és qui l’exerceix, és de premi i rècord.

Jo, vist les intervencions de diversos polítics desgovernants i després d’haver vist la traducció per part de la Consellera d’educació ( Joana “Trepitja”) el mal nom ve de la traducció de l’informe “PISA”, en Informe “TREPITJA”; em semblava que la incultura havia arribat a cimeres altíssimes. Cims de l’Himàlaia.

Però ca barret! Aquesta assessora de Wert, que no té ni la més remota idea de qui era Ramon Llull, mort fa set-cents anys, ha assolit una alçada espacial envers la incultura.

Un es demana, d’on els treuen i també que cobra l’esmentada assessora per esser capaç i sense gel, de fotre una llenegada d’aquestes dimensions i quina capacitat cultural té l’esmentada.

Ben cert és que molts polítics que desgovernen, assoleixen les cadiretes o cadirotes, depèn, segon el nombre en que van a la llista electoral.. Sabut de tots.

Tot a dir que els assessors o assessores, són triades a dit, d’aquí ve allò de personal de confiança.

Ara dubt que li hagin fet cap tipus de prova cultural. Resulta que quan governa el PP, el PSOE, també s’ha esmerçat quan ha governat, són dues màquines de crear llocs de feina pels seus i ben remunerats, segons el rang polític, és clar. Les bases fan feina de franc en espera d’una possible o futura gratificació pels treballs fets.

Seguir que quan els capitostos, deixen momentàniament la primera línia política ( malgrat que per desgràcia no arriben a deixar el modus polític, mai i a vegades mouen fils des de l’ombra; i si no demaneu-li a n’Aznar i a en Felipe Gonzalez) ; tots habitualment tenen un lloc de treball garantit a les empreses beneficiades mentre governaven. És clar que els favors es paguen.

He de dir que molts personatges de la cosa pública, han arribat a tal grau d’especialització i professionalització per a viure de la política, que quan són defenestrats, en cas de no haver assolit altes cotes de poder; no els queda més que fer un gran reciclatge per tornar a l’empresa privada i això si ho aconsegueixen.

Per ara, això si no resulta que m’arriba qualcuna altra noticia de les llumeneres culturals a qui em refereix, deixa de banda el tema i em posaré a una altra qüestió.

La pregunta o preguntes que es faran al Referèndum a Catalunya pel dret a decidir i com els sabres espanyolistes s’estan començant a desembeinar. Els missatges de por que estan enviant dia si dia també al Poble Català, que a la darrera diada de Catalunya,  va deixar clara la seva voluntat al carrer.

Ja sé que és ficat amb calçador, tot i que no puc fer de menys que escriure que a Sevilla,  el passat dia 14 varen morir tres persones que menjaven aliments caducats que els regalaven.

Aquestes tres persones, exclosos d’una societat opulenta segons per qui, els portaran sobre les espatlles i la consciència: Són els seus morts, són els seus assassinats. Són responsables directes els que assassinen somnis i vides i creen exclosos socials que acaben la vida d’aquesta manera. Que no descansin en pau!

Josep Bonnín

 

EL PANTEÓ BOSCH DEL CEMENTIRI DEL SANT CRIST DE BADALONA

Ens arribàvem fins al Cementiri del Sant Crist de Badalona per retratar la seva Capella, advocada al Sant Crist, i el Panteó dels Bosch, obra de Joan Amigó i Barriga (Badalona, 1875-1958).

la Vanguardia del dia 15 març de 1907, recull l’enterrament el dia anterior de Vicente Bosch y Grau; això ens fa pensar que el traspàs tingué lloc el dia 13-03-1907

La descripció tècnica del panteó de grans dimensions, que acollia les seves despulles ens diu ; la base és de pedra, amb motius vegetals, escuts i imatges representant la mort, inclou la cambra sepulcral, semi-soterrània, tancada per una reixa de ferro forjat; unes escales laterals porten a la plataforma superior, de marbre, on es dreça un fals sarcòfag, també de marbre, molt treballat amb garlandes de roses i corones, d’estructura gòtica i un crucifix de bronze.
El fossar presenta un estat descurat, sense però donar – encara – la sensació d’abandó.

Vicente Bosch y Grau, s’enduia amb ell a la tomba, la història ‘judicial’ amb la DESTILERIA MARTIN SERRA GARRIGA S.A de Gironella, al Berguedà jussà ; història de la que ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAFÉ PARA TODOS

Rebia un e-mail en el que em posaven un seguit d’enllaços a pàgines que reclamem – també – poder votar per decidir si VOLEN SER UN ESTAT , i en cas afirmatiu SI L’ESTAT HA DE SER INDEPENDENT

S’hauran de celebrar tants referèndums com Comunitats Autònomes – més les Ciutats Autònomes de Ceuta i Melilla, que volen preguntar a la ciutadania en relació a ‘ las cuchillas del Ministro ‘ .

Proposo – humilment – que s’inclogui una pregunta CLARA I SENSE MATISSOS sobre l’exigència de responsabilitat POLITICA, PENAL I CIVIL, als que portaven el REINO DE ESPAÑA a la misèria.