Aquesta és la història d’un ocell que va voler volar abans d’hora… d’un picot verd, un de la família dels picots més conegut dels països catalans.
En Víctor li agradava molt passejar pel bosc, a prop del riu i cada dia, amb el seu gos Clam anaven a fer un tomb, així el gos podia córrer i desfogar-se.
En una de les seves visites acostumades, el Clam es va posar a bordar i es va dirigir al peu d’un arbre. En Víctor va tensar la corretja del gos i s’hi va acostar. Un cop allà va veure un petit ocell al peu d’un arbre, el va agafar amb molta cura, li va posar la mà a la panxa per veure si encara respirava i va veure que sí, que només semblava que estava atordit. En Clam, només feia que bordar, el va fer callar i li va dir:
─Clam, val més que callis, ara anem al veterinari a veure si aquest ocell es pot salvar, no sé que li haurà passat. Va mirar si veia el niu o rastre dels pares, però no va veure res, i van marxar amb l’ocell al veterinari.
El veterinari, un cop examinat l’ocell va explicar al Víctor que probablement en ser un ocell molt jove, hauria iniciat el seu primer vol abans d’hora i hauria perdut les forces.
En sortirà d’aquesta, no pateixis, li va dir al Víctor─ i li va explicar: ─mira, veus, havies vist mai un ocell com aquest? li va preguntar.
─No, no n’havia vist mai cap, va contestar, aquest és un jove picot verd─ va respondre el veterinari i va continuar:
─Veus que té aquestes taques blanques a l’esquena i taques fosques a la resta del cos?─ En Víctor s’hi va fixar bé, sí que les veig─ va contestar.
─Aquests ocells quan són grans tenen el plomatge verdós amb tons grocs per sobre i verd groguenc blanquinós per sota, amb una franja vermella al cap i una zona groga al principi de la cua, encara que el mascle té una mena de bigoti vermellós i la femella el té negre.
El bec és fosc, llarg i fort, les potes i la cua són curtes , quan s’aturen en els arbres ho fan característicament al tronc vertical tot agafant-se amb les ungles a l’escorça i recolzant-se en la cua─ Víctor escoltava atentament.
Per fer el niu, picotegen amb el bec en l’interior dels arbres i amb la seva llengua tan llarga cacen tota mena d’insectes dins dels troncs. I com ho fan─ va preguntar en Víctor.
Doncs, amb la llengua tan llarga i convexa que tenen i amb una mena d’os a la punta, una vegada han perforat el tronc o arbre, fan anar la seva llarga llengua enganxosa per caçar els insectes, mentre ho explicava, de sobte va preguntar a. Víctor: ─ara que voldràs fer amb el picot, encara no té prou força per volar?.
(L’os hioide és un os imparell, modial i simètric, situat a la part anterior del coll, per sota de la llengua i per sobre del cartílag tiroide. Té forma de ferradura, sent convex cap endavant.)
En Víctor va contestar: ─me’l enduré a casa i el cuidaré fins que estigui més fort. Saps que mengen aquests ocells?─ li va preguntar el veterinari, no─ va contestar el Víctor.
─Doncs, mengen insectes, larves de formigues i larves d’altres insectes, escarabats (paneroles) i mosques, la seva especialitat és furgar dins dels formiguers, no crec que tu tinguis aquestes insectes a casa, també has de vigilar que, quan ja estigui bé no et vulgui foradar alguna fusta, també mengen tèrmits i els tèrmits com tu ja saps, viuen a la fusta vella.
El que m’agrada, és que, allà on hi ha un picot verd en un bosc s’interpreta com un excel•lent bioindicador de qualitat i maduresa d’aquest hàbitat, va explicar el veterinari─.
I després, has pensat com el tornaràs al bosc─ doncs, ja ho pensaré i el Víctor li va preguntar:
─Vostè té aquí insectes d’aquests que m’ha dit? no, però no et costarà gens trobar formigues, com t’he dit, és el que més li agrada, sempre està furgant per formiguers.
Víctor es va portar al jove picot verd a casa, el jove picot ja intentava picar-li al nas i en Víctor li deia: ─ picot, picot, estigues quiet, que no sóc cap fusta ni cap arbre.
En arribar a casa, el va posar a sobre d’un niu que va fer amb cotó, i vaja, que s’hi va trobar bé el picot que s’hi va adormir, mentrestant, ell va aprofitar per sortir a buscar formigues, per si de cas, se’n va dur al Clam amb ell.
Per on veia formigues les anava ficant a la capseta que portava fins que, quan en va tenir prou se’n va tornar a casa i es va quedar sorprès en trobar al petit picot que ja l’estava esperant amb el bec ben obert, i d’una en una li va anar donant les formigues , guardant algunes per a més tard.
Van passar els dies fins que el picot ja va estar valent. Un matí, en llevar-se i anar al menjador, va veure el picot pujat a la llum de fusta que tenien al menjador amb la intenció de donar-li el bec, però encara era massa petit.
Picot, baixa d’aquí ara mateix!─ li va dir, el picot va creure, va tenir molta feina a deixar-se anar de la fusta, però ho va aconseguir i es va ficar en el seu “niu” de cotó.
Com que, ja tornes a volar, eh? ja deus estar valent, quina llàstima, t’havia agafat afecte, però he de tornar-te al bosc perquè els teus pares t’estaran buscant .
En Víctor, dies enrere, havia preguntat a la seva mestra, a l’escola si li podia donar una petita informació dels picots verds.
─La mestra li anava a explicar els colors que tenien, però com a ell, el veterinari ja li havia explicat, estava interessat en altres coses, i li va dir a la mestra que només volia saber com vivien i on vivien.
─Prefereix els boscos de ribera, nia en troncs d’arbres vells o malalts, ametllers, oliveres, pins, o bé en arbres de fusta tova com pollancres i àlbers del bosc de ribera, i una cosa molt curiosa és que també poden niar en parcs i pals de telèfon. En Víctor es va quedar parat. En pals de telèfon? sí ─va contestar la mestra, en pals de telèfon, per estrany que et sembli, va afegir:
─Però el picot és una au molt desconfiada i difícil de veure. Per on volen i quan de temps s’hi estan ─va preguntar el Víctor.
─Doncs aquest ocell, el picot verd, no emigra mai, es queda sempre al mateix territori.
En Víctor, en sentir això, va exclamar: ─així em serà fàcil, el tornaré allà on el vaig trobar. Sí, és el millor que pots fer, li va dir la mestra─.
─Però espera, que encara no t’ho he dit tot. M’has preguntat com volava, volen seguint una línia ondulada que puja i baixa, no molt alt, va tancant les ales de tant en tant i quan arriba al tronc d’un arbre clava les ungles a la fusta i s’aguanta amb la cua, puja pel tronc amb rapidesa i facilitat, és un excel•lent trepador. Quan pica als arbres, es diu que tamborineja, i té un característic reclam, fan kiu , kiu , kiuck.
Víctor tenia pressa i va dir a la mestra: ─voldria anar a tornar l’ocell al seu lloc. Bé, ves-te’n, veig que tens pressa. Sí ─adéu, fins demà li va dir.
Al Víctor li van venir les presses per tornar l’ocell al bosc.
Quan va arribar a casa, l’ocell tenia ganes de volar, li va costar molt poder agafar-lo i quan el va tenir, van marxar i li va dir: ─no em piquis, eh? que no sóc de fusta i tu tens la llengua molt llarga i amb aquest osset que tens, encara que siguis petit, fas mal!
El picot va semblar entendre-ho, perquè va amagar el cap sota l’ala sense ànims de picar al Víctor. Agraïa el que havia fet per ell.
Se’n van anar al bosc, un cop allà, el va deixar anar més o menys en el lloc on l’havia trobat i el picot verd va elevar el vol amb el cap alt i es va ficar en un forat molt profund que hi havia en un arbre a molta alçada.
En Víctor li va dir: ─adéu picot, que tinguis sort i va marxar sense abans fer un “kiu, kiu”, molt fluixet.
Tot d’una, va sentir renillar uns picots, eren uns sons molt cridaners com els d’un cavall, es va girar i va veure com tota la família de picots verds treien el cap pel forat de l’arbre per donar-li les gràcies.
En Víctor se’n va tornar a casa, però abans va passar per casa del veterinari per explicar-li. Estava molt content, havia fet una bona acció i s’havia assabentat sobre els picots verds dels Pirineus.
Aquest ha estat el conte d’un petit picot verd que va voler volar abans d’hora.
Rosa Ventura Cutrina
