HIBISCUS MÀGIC

Hi ha no menys de 250 especies diferents d’aquest arbust de fulla perenne.

Us deixo un enllaç on podreu veure les seves propietats.

http://www.botanical-online.com/medicinalshibisco.htm

El qualificatiu màgic però li atorgava al hibiscus que té la meva germana, i que al ensems aquest any li ha donat una flor de to vermellós en un mar de flors blanques.

Això a vosaltres no us sembla màgic ?.

Podeu dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.co

UN GRILL A CASA DELS AVIS

Doncs sí, a casa dels meus avis tenien un grill, no l’havien pogut trobar mai, no coneixien el seu amagatall i a l’estiu només se sentia el cant del grill, amb el seu característic “cric-cric”.

Cada any passava les vacances a casa dels meus avis, em tenia ben intrigada el grill, quan els meus avis dormien i es pensaven que jo també dormia, sortia al pati a veure si veia al grill, i alguna vegada l’àvia m’havia enxampat escoltant el cant del grill i em preguntava: ─com és que no estàs dormint, que no tens son? no ─li contestava i afegia: ─estic molt fresca aquí al pati, dins fa massa calor i a més, gaudeixo molt amb el cant del grill.

L’àvia em va aclarir: ─Fa temps que el sentim, però mai l’hem vist, hem buscat però res, i em diu: ─Me’n torno al llit, tracta de no anar a dormir massa tard, d’acord? d’acord ─vaig contestar, fins demà. L’àvia es va acostar, em va fer un petó i jo li vaig donar un altre. I se’n va anar a dormir.

Per costum, jo sortia cada dia al pati a escoltar el cant del grill, m’encantava el seu cant, de vegades grinyolava fort. El buscava sempre, havia mirat per la bassa, per les bardisses, enmig de les fulles, per la gespa, per tots els racons, i el grill no apareixia.

Al matí, encara que anava a dormir tard, era la primera a aixecar-me per contemplar la magnífica vista que tenia des de la meva habitació, un paisatge tot verd i envoltat de muntanyes, m’arreglava i baixava a esmorzar.

L’àvia ja tenia l’esmorzar preparat, jo era la primera a seure a taula i quant l’avi baixava començàvem a esmorzar. Un cop esmorzat, ajudava una mica a l’àvia a recollir la taula i després, pujava a l’habitació, em feia el llit i endreçava les meves coses. Després, m’ajeia recolzada a la capçalera del llit, amb uns preciosos coixins fets de ganxet de l’àvia, procurant no esbarriar gaire el llit, i em posava a llegir contes, tots els que podia.

Em passava tot el matí llegint. L’àvia sempre m’havia dit que sortís a jugar amb les altres nenes i jo, sempre contestava el mateix: ─iaia, no em ve de gust, m’ho passo molt bé llegint contes, i a més, estic molt fresca a l’habitació. Un cop, l’àvia em va regalar un conte que havia estat d’ella i que parlava de grills.

Era molt interessant, m’anava bé per aprendre dels grills. En el conte, s’explicava que els grills saltaven alt perquè no els agafessin i el que més em va sorprendre, va ser que podien tenir en el cos diferents dibuixos que els servia de camuflatge per confondre’s amb el seu entorn. Em vaig preguntar:

─Serà per aquest motiu que no el trobem?, vaig continuar llegint, i també em vaig assabentar que els grills tenien les antenes més llargues que les llagostes, curiós, oi?, tot i que els grills eren més petits que les llagostes.

Una altra sorpresa va ser saber que els grills grinyolaven perquè delimitaven el seu territori o bé, estaven buscant parella. I el millor del cas, les femelles no grinyolaven, elles sols esperaven els cants dels grills! vaig pensar:

─Doncs sí que fa temps que busca parella el nostre grill, que no para de cantar i cantar!

Ara llegeixo una cosa molt interessant:

─Hi ha un tipus de grill que viu en un cau i excava un forat per fer més potent la seva veu, l’entrada d’aquest forat li fa d’altaveu i se’l sent hores lluny. Sí que són eixerits, els murris!

Continuo llegint, m’assabento que viuen sota les pedres i a la vora dels camins, aquí sí, que vaig pensar on podia amagar-se el grill. Quan vaig acabar de llegir el conte, vaig quedar pensant en el grill de casa que sempre estava amb el seu “cric-cric” ben alt. Me’n vaig oblidar, va arribar la tarda i vaig anar a banyar-me a la bassa com feia sempre.

M’estava banyant quan vaig sentir el grill abans que de costum, semblava que volgués fer-me companyia, “cric – cric”, tota l’estona al pati, Vaig sortir de l’aigua i vaig començar a buscar pel jardí, però l’àvia em va cridar per berenar.

Com el berenar no es podia perdre, pa amb xocolata, i jo tenia molta gana, vaig anar corrent dins.

Quan vaig tornar a sortir al pati el grill ja no cantava, em vaig tornar a banyar i no el vaig sentir més, ho vaig deixar estar.

Com sempre, a la nit sopàvem a la gida prenent la fresca i després ens hi quedàvem una estona, però va arribar l’hora d’anar a dormir i aquest cop, el grill no se sentia, havia acabat el seu cant. Tots vam comentar: ─És estrany, no se sent el grill aquesta nit! i vaig pensar: ─on s’haurà ficat? la curiositat ja no em va deixar tranquil·la. Vaig anar a dormir pensant què hauria passat amb el grill, i des de la meva habitació trobava a faltar el seu cant, ja que era com un més de la família.

Em vaig adormir pensant on estaria el grill, només pensava en el matí del dia següent a aixecar totes les pedres que hi hagués al jardí.

A la matinada ja estava desperta i el vaig tornar a sentir, vaig baixar corrent cap a la cuina i vaig dir als avis: ─Ja ha tornat, ho sentiu? els meus avis els va fer gracia i van somriure. Surto al pati i em trobo amb el regal que en la pedra de la bassa hi havia dos grills i semblava com si em donessin el bon dia.

M’acosto a poc a poc i per la meva sorpresa, no es van espantar i no van marxar. D’aquesta manera, em vaig adonar que el grill més gran havia de ser el grill de casa, perquè no em va tenir por i va saltar a la meva mà, i l’altre, d’un color una mica més fosc, hauria de ser la femella, la seva parella.

El grill em va cantar: ─”Cric-cric”, com si volgués presentar-me la seva parella i ella, també va respondre amb un “grunyit”. Em vaig asseure sobre la pedra de la bassa amb el grill a la mà i es va posar a cantar, la companya el mirava embadalida, com si sabessin que ja tornaven a estar a casa. Vaig pensar:

─Segur que el grill sempre ha estat amb mi, al meu costat encara que jo no l’hagi vist mai, perquè sé que em coneix, n’estic segura. Els deixaré aquí sobre la pedra i aniré a dir-ho als avis. Els dic als grills: ─No marxeu ara, que vaig a buscar els avis, eh? Entro nerviosa dins de la casa i els dic:

─Avis, tenim dos grills, un mascle i una femella, estan damunt de la pedra de la bassa, veniu a veure’ls. Els avis van sortir tan de pressa com van poder, per sort, els grills encara hi eren. Donava la impressió que havien estat esperant, com jo els havia dit, després de veure’ns a tots i saludar-nos altra vegada, es van ficar al seu cau i van esperar a la nit per tornar a sortir per cantar. Em vaig fixar que no estaven molt lluny, estaven en un parterre de flors envoltat de pedres, i allà era on havien fet el seu niu.

Els avis em van preguntar: ─com has sabut quin era el mascle i quina la femella? mirant-me de reüll a l’àvia, i somrient, vaig contestar que era gràcies a un conte que parlava de grills que l’àvia m’havia regalat. L’avi li va preguntar a l’àvia: ─Era aquell conte que et vaig regalar pel teu sant? l’àvia va contestar que sí i l’avi, content em va dir: ─Fas bé de llegir llibres, com més llegeixis, més aprendràs, per cert, l’àvia encara té una bona pila de llibres.

Des d’aquest dia que vaig saber on eren els grills, cada dia al matí els anava a saludar i ells també em saludaven, millor dit, el grill em cantava i la seva companya es quedava al seu costat. Ell cantava sempre, sobretot a la nit, que era quan jo els anava a veure perquè m’agradava passar una estona amb ells i abans d’anar-me’n, els desitjava bona nit. Un dia per a la meva sorpresa, em vaig trobar tres grills. Hi havia dos que cantaven. Vaig pensar: ─Tenen companyia, però quan vaig arribar, vaig tenir la sorpresa que havien tingut un fillet, un petit grill que amb prou feines tenia veu per cantar ─mira que bé, vaig pensar, ja han ampliat la família.

Li vaig posar un nom al petit grill: ─Cri, perquè en prou feines tenia veueta.

Pel meu cap va córrer el pensament que ara hi hauria dos grills cantant a casa dels avis i la mare grill hauria d’esperar una altra vegada, a veure si tenia una grill femella per trobar-se acompanyada.

I a saber quants grills van arribar a tenir!

 

Rosa Ventura Cutrina

 

LES GUERRES OBLIDADES, EL CAPITALISME ASSASSÍ I EL COLONIALISME SEGLE XXI

Això és el que els queda

 

Dins tot el món, i resulta que els mitjans de comunicació poc o gens ens xerren, que  hi ha devers trenta i quatre guerres oblidades que com sempre han batejat amb l’eufemisme de “guerres ètniques

Els motius són sempre purament econòmics malgrat estiguin disfressats  d’enfrontaments tribals o de faccions.

Moltes de les faccions que lluiten i controlen zones, és per a mantenir uns beneficis econòmics de les matèries primeres que les multinacionals, lobis financer i centres de poder econòmic del món, se’n porten deixant al darrere països pobres, desestabilitzats i amb una violència diària; a canvi d’ells. Moltes vegades, quasi sempre, les multinacionals financen l’armament de la facció més propera que els facilita poder seguir practicant l’espoli sense massa mals de caps i poder continuar mantenint els seus interessos econòmics.

No tan sols existeix aquest espoli, si no que es practica diàriament l’esclavatge del capitalisme i les grans marques que venen a Europa, Països Àrabs, USA , Rússia, i que omplen les seves franquícies de productes elaborats a aquells països amb uns sous de misèria i unes condicions laborals d’esclaus.

Mentre un silenci absolut fins que de tant en tant es destapa la caixa de Pandora, ja sigui per un gran incendi a una d’aquestes fàbriques infrahumanes on cents de persones moren calcinades; o es parla d’un inici d’una possible intervenció militar com és en el cas de Síria; on poc es parla del més de dos milions de sirians i sirianes desplaçats que acabaran a un dels tants campaments de refugiats malvivint de les “almoines” que la Comunitat Internacional els aportarà, a vegades a través d’ONGs, algunes no massa transparents; i les ajudes humanitàries poden perfectament no arribar on toca.

Els països “demòcrates” que tenen la santa barra, d’emprar l’eufemisme de “països emergents”; són ells mateixos que escampen la pobresa i la misèria d’uns països posant al poder els governants, la majoria corruptes, que els hi convenen per preservar els seus interessos. Jo ho qualific com a “Colonialisme-Imperialisme del segle XXI”.

Poc els importa el joc que han de fer per mantenir l’espoli; tant si han d’organitzar una guerra civil com si han de muntar un cop d’estat donant suport a un dictador que llevi el Govern que els hi fa nosa. Aquesta afirmació la faig en memòria del cop militar de Xile, ara fa quaranta anys; on el Govern socialista de Salvador Allende fou derruït i ell mort al Palau de la Moneda pels exercits del colpista Pinochet, amb el suport de la CIA; ja que entre altres coses s’havia atrevit a nacionalitzar les mines de coure que es trobaven en les mans de diverses multinacionals nord-americanes. Li muntaren una vaga indefinida de transportistes per escalfar l’ambient i crear la desestabilització, perquè després pogués sortir un “salvador de la pàtria” ben igual com en Franco en el seu moment; i tornés les coses al seu lloc, respecte als interessos econòmics que Salvador Allende, havia intentat que revertissin en el Poble Xile.

La hipocresia és tan flagrant dels que diuen “exportar democràcia” que són capaços, com han estat de finançar per la permanència al poder als més sanguinaris dictadors d’Àfrica i Àsia.

Aquests països que han estat espoliat, durant anys i més anys, les classes més dèbils ( com sempre) no han pogut aixecar el cap i han hagut de viure dins la misèria i pobresa.

La usurpació del que és del poble s’ha fet patent i a l’Estat Espanyol en tenim un clar exemple amb com s’ha tractat a la nació Sahrauí degut els interessos que tant Franco com la Monarquia han tingut amb els diversos governs i reis del Marroc.

Des del Congo, als Grans Llacs ( on en Juan Carrero va denunciar la situació aberrant del poble   mitjançant una vaga de fam davant la seu de les nacions unides); Burundi amb la lluita entre Tutsis i Hutus; els conflictes bel:lics finançats per Nestlé per mantenir el preu del Cacau; els brillants ensangonats que es passegen per Ginebra, Israel de les grans mines africanes. Podria seguir enumerant  molts d’aquests drames oblidats i silenciats.

Nosaltres podem no comprar els productes d’aquestes multinacionals que estan actuant d’aquesta manera brutal i inhumana. A casa fa anys que no entra res de Nestlé; malgrat siguin bons alguns productes. És necessària una coherència si realment volem canviar aquestes situacions aberrants.

No podem dir que no tenim la informació. Ho deix com a reflexió.

Josep Bonnín

 

EL PANTEO IVO BOSCH PUIG D’ARENYS DE MAR. EL MARESME

No trobava cap dada biogràfica del titular del Panteó anomenat com ‘Iu Bosch’ , en la meva recerca a la hemeroteca – i desprès de cercar la traducció castellana del nom – llegia :

miércoles, 09 junio 1915, página 13

Ha producido en esta población profundo sentimiento la triste noticia del fallecimiento de nuestro distinguido compatricio don Ivo Bosch Puig, que había nacido 13 de enero de 1852 en Arenys de Mar (Barcelona), y que ha entregado su alma á Dios en San Sebastián, después de haber recibido los Santos Sacramentos y la bendición apostólica.
Por las excepcionales dotes de bondad y arraigados sentimientos caritativos que adornaban á tan distinguido señor, su pérdida ha causado triste impresión en Arenys y pueblos comarcanos, donde cuenta la distinguida familia del finado con numerosas amistades.

LA sociedad arenyense ha sentido vivamente la muerte de don Ivo Bosch y los desvalidos le llorarán amargamente, pues han perdido con tan caritativo señor un verdadero padre.

 

Nuestros distinguidos compatricios, sus hermanos, don Bartolomé, don Wenceslao, doña Antonia, doña Celestina y doña Marcelina.

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1915/06/12/pagina-13/33344032/pdf.html?search=Bosch%20Ivo,%20Arenys%20de%20Mar

jueves, 10 junio 1915, página 13

Es van lliurar 5 pessetes a tots els pobres que van assistir a l’enterrament.

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1915/06/12/pagina-13/33344050/pdf.html?search=Bosch%20Ivo,%20Arenys%20de%20Mar

viernes, 11 junio 1915, página 15

L’Ajuntament va recollir la noticia en un Ple Municipal

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1915/06/12/pagina-15/33344070/pdf.html?search=Bosch%20Ivo,%20Arenys%20de%20Mar

S’adjudica l’autoria de l’obra a l’arquitecte Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, (Barcelona, 21 de març de 1858 –1 de setembre de 1931), nomenat marquès de Sagnier l’any 1923 pel Sant Pare Pío XI, en reconeixement a la seva feina al Temple Expiatori del Sagrat Cor a la muntanya del Tibidabo.

Aquesta autoria no està admesa de forma unànime, i la constatació d’una major alçada del pinacle del Panteó per damunt de la Capella de la Pietat, la negaria de forma rotunda; Sagnier es feia seva la llegenda ‘ Domine dilexi decorem domus tuae`(“Senyor, vaig estimar la bellesa de la teva Casa”), extreta del salm, 26, 8.

http://www.asafal.es/digital_6/articulo4.htm
http://euroferroviarios.net/index.php?name=Reviews&req=showcontent&id=4628

L’Ivo Bosch Puig ( Arenys de Mar , 13 de gener de 1852 – Sant Sebastià 9 de juny de 1915 ) va ser – als ulls del món – un triomfador durant la seva estada a la terra, avui reconvertit en Iu Bosch ( sense cognom matern), és un més dels oblidats ‘ rics del cementiri

A SYNERA RECORDANT A L’ESPRIU

Pujàvem fins al turó des de on s’albira l’infinit, el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés; s’apropen ja aquells dies en que la ciutadania endreça les seves propietats mortuòries, i dedica un record als que ens precedien en el camí vers l’eternitat.

Cercava el nínxol on reposaven les restes del Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 – Barcelona, 22 de febrer de 1985); des d’aquell indret sens fa visible la Capella de la Pietat que presideix el ‘cementiri els rics’.

Declamava allí el seu Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

http://www.tv3.cat/videos/4492832/Espriu-llegeix-Assaig-de-cantic-al-temple

M’anava guanyant l’emoció fins que en el darrer paràgraf, m’havia d’aturar i durant una bona estona sanglotava; el Salvador en la seva obra havia sabut recollir els anhels íntims de tot un poble !.

Quan m’asserenava i desprès de concloure la meva declamació fèiem un tomb per aquest Cementiri de Synera, que havia estat fins aquest dia per a mi només un somni.

EL SOSTRE DE VIDRE

L’expressió  apareixia en  un article del Wall Street Journal l’any  1986, en aquella època el REINO DE ESPAÑA ja tenia una DEMOCRACIOLA, que feia somniar a tothom que començarien a caure tots ‘ els sostre de vidre’, i que des d’aquell moment les persones  veurien EFECTIVAMENT protegida la seva salut, EFECTIVAMENT garantits els seus drets a la vivenda, al treball, a  l’educació ,..EFECTIVAMENT que la igualtat davant la  llei deixaria  de ser un simple postulat jurídic, i es convertiria en un fet ‘normal i quotidià ‘.

Ningú aleshores pensava en desnutrició infantil;  desnonaments de famílies sense recursos;  persones grans i col·lectius ‘febles’  desatesos , retalls en TOTS ELS DRETS BÀSICS,…

Gràcies a l’èxit sense precedents pel que fa a l’estultícia i corrupció de les elits politiques, el REINO DE ESPAÑA, ha assolit uns nivells de misèria, que el situen en una posició capdavantera; en els primers llocs del ranking de pobresa i al ensems en el de corrupció.

Cal felicitar als Partits i a les persones que ho feien i fan possible, i recordar-los alhora, que s’ha trencat un dels ‘sostres de vidre més delicats’, el de ‘ dret natural’;  aquella ‘normativa’ no aprovada en seu parlamentaria, però que tothom sap que és d’obligat compliment:

No mataràs.

No robaràs.

No donaràs fals testimoni contra el teu proïsme.

….


Això obliga a  la ciutadania a exigir – amb les mesures que siguin necessàries –  el seu compliment, i legitima qualsevol acció encaminada a sancionar als culpables.

ESTRASBURG, LA CONSCIÈNCIA DEL REINO DE ESPAÑA

Llegia la noticia – que no encara el text íntegre de la Sentència del Tribunal d’Estrasburg – que aquest ha anul•lat aquest dilluns la doctrina Parot que l’estat espanyol imposava sobre els presos d’ETA per prolongar la seva reclusió en presó.

La decisió, que és definitiva i no pot ser objecte de recurs, demana –per 16 vots contra un– l’excarceració de la membre d’ETA Inés del Río Prada i afirma per unanimitat que Espanya ha vulnerat l’article 5.1 – dret a la llibertat i a la seguretat – i també – per 15 vots contra dos– l’article 7 – no hi ha pena sense llei – del Conveni Europeu de Drets Humans

Això, ara o un futur obligarà a excarcerar presos ‘politics’ i a indemnitzar-los , entenem que les compensacions econòmiques i/o indemnitzacions s’han de fer amb càrrec alscomptes particulars dels jutges i/o dels Partits politics que els forçaven a prendreuna decisió ‘política’.

Que no ho paguin també, com la ‘festa financera’ o la ‘corrupció tradicional’ els ciutadans amb la seva salut, la seva educació, la seva feina, la seva vivenda, la seva dignitat, la seva … fora un despropòsit, oi ?.

El segon feixisme establia la retroactivitat de lleis com la que prohibia el Divorci , això va comportar un gran dolor a moltes persones, que fins van haver de marxar per evitar una’ convivència forçada, en nom de Déu ‘.

La UE – amb força retard – es converteix en la consciència ‘democràtica’ del REINO DE ESPAÑA.

Veurem si el límit com en el cas de Shylock del ‘ Mercader de Venècia ‘ de Shakespeare es ‘fer sang’.

BEATIFICACIONS I MEMÒRIA HISTÒRICA DE LA GUERRA INCIVIL ( 1936-39 )

He escrit altres vegades sobre el paper de la cúpula de l’Església Catòlica durant la II república, el cop d’estat de 1936 propiciat per l’empresariat conservador i reaccionari que donà suport al braç executor Francisco Franco i els seus generals colpistes; amb el suport i connivència dels  governs feixistes d’Alemanya i Itàlia que donaren a la guerra incivil.  Per a mi, malgrat sé que hi haurà persones que no estaran d’acord amb mi, fou un resultat de la lluita de classes.

L’església catòlica espanyola, no va acceptar mai el règim de la II república espanyola (recordem que l’església és jeràrquica i no democràtica)  i té les seves responsabilitats en el cop d’estat i la posterior guerra incivil.

No tan sols això, si no que va mantenir el seu poder i estatuts durant els quaranta anys de dictadura franquista ( els beneficis foren més que sucosos; entre ells el control complet de tota l’educació; d’altres dinerari ja n’escriure més endavant) i els segueix mantenint ara mateix en una pseudodemocràcia de caire neoliberal amb un sistema econòmic capitalista que darrerament s’ha tornat més agressiu que mai; i amb el seu vist  i plau, està massacrant les economies més febles, esbucant els drets de les classes populars, classes treballadores, aconseguits amb molts d’anys de lluita i repressió.

L’Església Catòlica no és que mantingui els seus rèdits i beneficis, si no que els està augmentant a diari. (No paga Impost de Béns Immobles i el seu patrimoni immobiliari és el més gran de l’estat espanyol, per exemple. Rep de l’estat espanyol més de tretze milions d’euros mensuals).

La cúpula de l’església catòlica va beneir els canons de Francisco Franco; i a més varen signar un manifest de suport tots els bisbes espanyols menys un que fou cessat. Varen beneir “la santa cruzada contra el ateismo y el marxismo”

Just ara mateix, quan encara no s’han curat les ferides de la guerra incivil; quan s’estan exhumant foses comuns perquè els familiars dels assassinats i assassinades pel règim dictatorial d’en Franco i puguin esser enterrats amb dignitat. Una altra denigració.

Amb el clar intent de provocació i fer el joc al Govern del PP de l’estat espanyol que ha derivat cap a l’extrema dreta ( de fet és manifesten junts amb els ultres, malgrat intentin disfressar-ho); la cúpula del Vaticà du a terme la beatificació de cinc-cents vint i dos capellans., bisbes..  “assassinats” ( alguns mitjans de comunicació IB3-PP3, en unes telenotícies emprava el terme)  durant el cop d’estat a la zona republicana.

Cap menció als altres republicans i republicanes assassinats, reprimits, i posteriorment molts repressaliats per combatre el feixisme i a favor de la llibertat democràtica. Cap mostra d’intentar tancar ferides. Cap mostra de compassió per uns altres éssers humans que també foren perseguits i executats a les cunetes  i prop de les tàpies dels cementiris. Cap mostra d’amor i de condemna en front d’una absurda i brutal injustícia.

Com sempre la cúpula de l’Església Catòlica té dues vares de mesurar. Aquesta Església ( no parl de la base si no de la cúpula)  que s’ha allunyat i es va allunyar milions d’anys llum del missatge del que diuen esser representants: Jesucrist.

Sé de ben certs que alguns dels republicans i republicanes, assassinats eren cristians.

I ara vaig a una altra part, ja que hi ha comprovacions, les armes de la Falange Española y de las Jons, en alguns moments abans del cop d’estat foren guardades dins esglésies. Als llocs on triomfa el cop d’estat, es feren llistes negres; moltes d’elles sortiren de les parròquies. Altres les feren els “serenos”.

No estan exemptes molt de capellans de què persones que no tenien un comportament “com tocava” fossin executades i afusellades. No estan exempts d’escampar sospites infundades. Mentre el poble no tenia els més mínims recursos per sobreviure; ells continuaven nedant dins l’abundància i que consti que quan escric això no justific cap pena de mort, ja que sóc completament oposat a ella, perquè amb el que crec per sobre tot és amb la VIDA. Que ningú té dret sobre la vida i la mort d’altres éssers humans. NINGÚ!

Acab, Teresa Forcades ha demanat a l’Església Catòlica que demani perdó pel seu comportament durant el Franquisme. Tot han estat silencis com sempre. No volen que aquest tema surti a un debat clar i enriquidor i ho tapen: “Els draps bruts es renten a casa”.


 

Josep Bonnín Segura,

CRÒNICA D’UN ALLIBERAMENT.

No va tenir una infància fàcil. El Ramon era el gran de tres germans, des dels 12 anys va haver d’assumir en moltes ocasions el paper de cap de família. El pare era viatjant i passava llargues temporades fora de casa. La mare des dels 33 anys havia quedat afectada dels nervis, segons els metges per fer més feina del que podia. Hi havia dies que es passava  el dia plorant incapaç de fer res. Del llit al sofà estirada i del sofà al llit. El germà mitjà era un tranquil i no li afectava ni ajudava en res, el petit tot el contrari era hiperactiu i difícil de domar.

Vivien a casa la iaia “genio y figura hasta la sepultura”. El Ramon pensava que el seu pare reposava de la iaia i la mare quan estava de viatge. Ell en canvi havia d’assumir una responsabilitat que encara no li tocava. -Tot li ve del que va veure i va haver de patir de jovenet-  li van dir una vegada en una de les visites al psicòleg que feia sovint el Ramon ja de gran.

Tenia 49 anys i els seus germans s’havien casat i marxat de casa. La iaia havia mort feia ja anys i el seu pare també els havia deixat víctima d’un càncer. Ell vivia sol amb la mare a la mateixa casa. La mare amb l’edat havia millorat del nervis i era bastant autosuficient. Ara el que estava tocat dels nervis era ell.

El Ramon treballava en una gestoria de tota la vida. De la feina a casa amb la mare i de casa a la feina. No tenia masses amics i tampoc sortia molt de casa, llevat de les festes senyalades de Nadal i aniversaris a on es trobaven amb les famílies dels seus germans. Els caps de setmana tenia l’afició de col·leccionar. Ho guardava i arxivava tot el que queia a les seves mans, des dels sobrets de sucre, fins pel·lícules de vídeo que anava comprant, sobretot les de caire històric.

Amb els anys la mare va perdre facultats i cada cop era més depenent. Tenien unes hores una noia boliviana que ajudava en les tasques de la llar.

El Ramon, que fins aquest moment s’havia mantingut mig bé amb les teràpies manades pel psicòleg, s’havia tornat darrerament molt maniàtic i obsessiu, sobretot amb la neteja. Aquesta noia boliviana no feia les coses com ell exactament li menava i li feia més nosa que servei. La va despatxar i va demanar una cuidadora social que només tingués cura de la seva mare quan ell treballava.

La mania per la neteja es va fer exagerada, i el seu perfeccionisme una obsessió. Tot el dia netejava sobre net. Del psicòleg va passar al psiquiatre, ja no li valien les teràpies ara necessitava les pastilles.

Els seus germans, que ho sabien, tenien la mare alguns caps de setmana  a casa seva. D’aquesta manera el Ramon es podia alliberar i distreure’s una mica. Acostumava a anar al cine a Barcelona i quan feia bon temps es banyava a la platja de la Barceloneta , nedava una mica mar endins i feia “el mort” dins de l’aigua, allà es relaxava i li passaven tots els mals.

Una vegada a casa de nou amb la seva mare tornava a ser esclau de les seves manies i obsessions.

Els 65 anys quan es va jubilar va dir a la cuidadora que ja no feia falta que hi anés més. Ell ja cuidaria a la mare. Aquesta noia deia que l’espiava quan ell ordenava les coses.

Al cap de dos anys de la seva jubilació, la mare va morir i ell va quedar sol en aquesta casota a on no s’havia canviat mai res des de feia anys. Les mateixes parets empaperades amb tons foscos, el mateixos grans mobles i vitrines , els mateixos quadres antics.

El Ramon va deixar de prendre la medicació, segons ell li treia concentració i memòria. Va anar a pitjor i la seva obsessió per l’ordre i les seves aficions a col·leccionar coses va arribar a tal punt que a penes dormia  i sortia de casa. Sempre tenia coses a fer perquè  les repetia i les havia de revisar cada cinc minuts. Ho volia tenir tot perfecte.

Els seus germans que ho havien notat s’esforçaven a fer-li entendre que havia de tornar a fer una visita al psiquiatre, que així no podia continuar. Per uns moments va reaccionar i va reconèixer que era esclau dels seus propis pensaments compulsius. El dimecres el passarien a buscar i l’acompanyarien al metge.

El dilluns va dormir una mica més de lo normal i es va llevar diferent, com més animat -aniré a passar el dia a la Barceloneta-  va pensar, encara que no es podria banyar doncs era l’hivern .

Va arribar de bon matí a la platja, encara no es veia ningú, només unes gavines passejant per la sorra, l’aigua era calma. Es va quedar mirant el mar, es relaxà  -ara em banyaria-  va pensar. El mar l’atreia. Sense casi pensar-ho es va treure la roba i va quedar en calçotets. Va entrar a l’aigua, estava freda però el mar el cridava. Va començar a nedar amb força amb la mirada fixada en la ratlla de l’horitzó, ja no tenia fred. El Ramon ja començava a ser gran i les forces no li donarien per gaires braçades més. Ell però continuava nedant mar endins. En el seu cap hi havia probablement l’únic pensament positiu que havia tingut en molts anys -em sento lliure, em sento lliure- es deia i seguia nedant, volia arribar a la línia de l’horitzó on feria “el mort” i li passarien tots els mals.

 

Feliu Añaños i Masllovet

 

LA COMTESSA INNOBLE

Us deixo l’enllaç perquè encara ara dubto de la seva autenticitat :

http://www.publico.es/espana/343213/anticorrupcion-confirma-que-aguirre-se-financio-ilegalmente

S’acusa a Esperanza Aguirre Gil de Biedma (Madrid, Espanya, 1952 + 2013 – mort civil i política -) comtessa consort de Bornos, Gran d’Espanya, i Dama Comandant de l’Imperi Britànic.

La mateixa noticia ja dona per descomptat que tot quedarà només en acusació.

En tot cas – com toca fer quan hi ha un traspàs – cal expressar el condol a la família dels Comtes de Bornos que assoleixen un ‘major ‘ nivell que la recta de la ‘noblesa’, equiparant i superant fins i tot a la mateixa Infanta de España.

http://www.cadenaser.com/espana/articulo/esperanza-aguirre-indignados-somos-politicos-honrados/csrcsrpor/20130417csrcsrnac_22/Tes

Tothom és esclau de les seves paraules, i senyor del seus silencis.

Esperem veure més aviat que tard com aquest cau també