VILLA NARCISA A CARDEDEU

Enric Cortés ( sense cognom matern , seguint el pèssim costum documental del REINO DE ESPAÑA ), encarregava a l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt (l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1886 – Barcelona, 1937)si més no, que aixeques la tanca de la finca l’any 1917.

S’ha atribuït l’autoria del projecte de la casa a l’arquitecte Lluís Planas i Calvet (Barcelona, 1879 — Barcelona, 1954 ).

La descripció tècnica ens diu : Habitatge aïllat de tipologia ciutat-jardí format per planta baixa i pis. La coberta és composta, de la que sobresurten dos cossos en l’eix transversal amb una planta glofa que es destaca a la façana. A la façana principal destaca un imponent porxo semicircular que correspon a una terrassa amb balustrada al primer pis. El capcer és de perfil sinuós. Les finestres presenten una combinació d’estils: finestres geminades, romàniques i neoclàssiques. El conjunt és de caràcter historicista.

Recentment s’han dut a terme obres de restauració i la casa llueix com en el millors dies de la seva quasi centenària història.

Ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com el segon cognom i alguna dada biogràfica del promotor, i si s’aclareix l’autoria de l’obra, oli en un llum, oi ?.

LA TORRE DE L’AIGUA DEL CEMENTIRI DE TERRASSA

Terrassa no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia, aquest fet és absolutament inexplicable des de la tècnica, i ens fa pensar que potser no van errats els que sostenen una clara i decidida voluntat de ‘dessolar la terra’ des del PSC.

Dit això, sembla que la torre de l’aigua del Cementiri Nou de Terrassa, no ha cridat l’atenció de ningú, perquè no sabia trobar cap informació a la xarxa, quan com diuen tots els estults del món ‘ tot està a Internet’.

Cal suposar-ne l’autoria de l’arquitecte Melcior Vinyals i Muñoz (Barcelona 1878 – 1938), en aplicació d’aquella màxima que diu ‘ el que pot el més, pot el menys’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions i/o correccions a la més que minsa informació sobre la torre de l’aigua del Cementiri Nou de Terrassa

CATALUNYA i TERRASSA, recordeu-ho sempre, NOMÉS en té a nosaltres.

NOTICIES TRISTES, ALGUNES ESFEREÏDORES I EL SANT DELS MIRACLES

He volgut posar aquesta imatge com a testimoni i agraïment per tota la seva vida de músic i activista.



 

M’han arribat algunes notícies tristes, altres indignants i per l’acabament de la setmana, unes  d’àmbit local, que em fan més por que una tronada.

M’ha entristit el traspàs  de Georges Moustaki, referent de la meva joventut com a músic i activista prou compromès; cançons com “Le meteque”, “Ma liberte”, actualment es troben totalment vigents. Les persones que deixen un legat com aquest no moren, viuen  dins la seva obra i dins la seva vida de lluita.

Hi ha hagut diversos assassinats, cotxes bomba a Iraq, la mort a ganivetades d’un soldat britànic per part de dos suposats “terroristes islamistes”…

El drama i assassinat pel sistema financer, d’una altra persona que s’ha suïcidat penjant-se d’un arbre de casa seva, perquè la pressió de l’impagament de la hipoteca, no l’ha poguda suportar més.

M’han esfereït  les afirmacions del Batlle Carlos Simarro que transcric: “Amb dos anys més culminarem gran part dels nostres objectius”; cadència semblant a  : “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado” Franco dixit

Si en dos anys de legislatura, han assolit, per a mi una continuïtat prolífica de desastres, disbarats acompanyats d’un biaix bastant considerable del que prometeren en la seva campanya electoral per vendre la moto i ocupar el poder, déu ens agafi confessats, en front d’aquestes paraules peremptòries i premonitòries d’un perill imminent  per als ciutadans i ciutadanes de Sóller. Inclusiu, ni s’escapen , ni se’n salven els que els varen votar, ja que l’increment d’impostos, de l’IBI, fems i extensió als olivars, ORA arreu i més perles, ens afecta a tots  i a totes, inclusiu als seus votants.

Segueix, ja que les paraules del màxim edil, no tenen tara. Com hem d’entendre “Per primera vegada hem aconseguit tancar un any amb la caixa en positiu” si no fa res es va afirmar que en un any, han incrementat el deute del Consistori  en deu milions d’euros. No sóc cap geni de la comptabilitat, però no m’acaba de quadrar.

La següent afirmació també és de frase gravada en marbre. “La tasca ha estat difícil perquè la situació ha crispat molt l’ambient”, Contest  o no, ara mateix tinc els meus dubtes. Bé, ho faré. La crispació l’ha augmentada la seva manera de “governar” (és un dir) emprant el rodet de la majoria absoluta, sense escoltar ni a l’oposició ni a la resta de ciutadans (excepte per exemple als del carrer Juli Ramis), i fent pel dret sense escoltar a ningú i amb una manca de transparència absoluta, i una opacitat flagrant.  El batlle se’ns ha descobert com un expert creador de crispació i les seves paraules, moltes vegades en lloc d’apaivagar situacions difícils i complicades, han fet tot l’efecte contrari, escampant presumptes rumors sense fonament.

Sant Bartomeu necessita un nou sant per posar sobre una peanya, que la podem finançar en una col·lecta popular en que molts estarien disposats a posar-hi cèntims.

A aquest sant, li podríem encomanar nous miracles: Creació de llocs de feines ( els prometé), no pujada dels impostos, transparència en la gestió municipal;  retorn del funcionament d’Agenda Local 21; Creació del reglament de participació ciutadana; exposició i explicació pública del PGOU, per part del regidor d’Urbanisme Sr. Darder. Tal volta per tots aquests miracles necessitaríem més d’un sant, que podria esser el trio que mena el Consistori, acompanyat d’una cort celestial de florers ?

Per cert, si es fa el mateix cas, als  veïnats del Fossaret (com a  alguns  de Juli Ramis) que no hi volen un centre d’activitats; ja pas ànsia que en Simarro no doni ordre de demolir-lo  ; tot això després d’acabar amb la tala de la resta dels Polls de Juli Ramis. A dir que quan surti publicat l’article, l’escomesa ja estarà feta, em refereix a la tala.

No a la passada  legislatura, que fou la del pacte, sinó en la primera del seu govern, ens trobaren en un funeral i a la sortida, i intercanviarem la següent conversa:

–         Josep que et passa?

Vaig respondre:

–         Res. Per què en fas aquesta pregunta Carlos ?

– Perquè ja no ens dónes tanta canya com abans.

La veritat és que acomplint la seva   estranyesa de fa anys, he pretès que a l’equador de la legislatura,  no notí a mancar les meves paraules.

Salut i bon estiu, que sembla que no arriba.

Josep Bonnín Segura

L’ESTAT CATALÀ. “TREBALLAR-SE” ELS BARRIS

La consulta es guanyarà a les grans ciutats i al cinturó industrial (industrial?) de Barcelona o es perdrà.

Ho dic perquè sóc de Sabadell de sempre i, tant en raó de l’origen dels meus ascendents com pel fet de ser membre del Grup de Diàleg Interreligiós de la capital del Vallès, crec que en conec prou bé les barriades sorgides de la duríssima immigració dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, i fins i tot la molt més recent immigració llatinoamericana i magribina, que també s’expressa en castellà.

Els primers, majoritaris en els districtes perifèrics, ja de segona i tercera generació, són de “La Roja”, se senten majoritàriament espanyols, i gairebé tots continuent fent servir el castellà “quillo”. Representen un bon terreny de sembra per a C’s i el PP. Per tant, si volem que entenguin el procés constituent i la necessitat de l’estat propi per a Catalunya, cal que els partits i grups que donen suport al dret a la consulta, treballin encara més aquell terreny. I per això, es necessari insistir molt en temes com l’espoli i les balances fiscals, les millores socials que implicaria la independència; treure la por a una repressió de la llegua i de la cultura pròpies de la immigració (als quals tothom té dret), i, sobre tot, fer els mítings a l’estil eficaç de certs predicadors evangèlics: predominantment en castellà, però sense deixar d’inserir en el discurs algunes paraules en català. Perquè predicar a convençuts és molt fàcil. Si no, llegiu les cartes de l’apòstol Sant Pau.

 

En resum, el procés cap a l’estat propi es guanyarà principalment a les barriades de les grans ciutats, amb molt d’esforç de persuassió, amb molta tenacitat i amb molt d’amor, o em temo que no es guanyarà i el país quedarà dividit en dos blocs antagònics.

Antoni Ibánez Olivares

LA PRESÓ DE MATARÓ

Ens explicaven que darrerament , en relació a l’antic recinte carcerari, sembla haver-hi un ‘especial interès’ , lligat per alguns a la repressió que patim – i patirem – des dels GOBIERNOS DEL REINO DE ESPAÑA.

Sóc del parer d’aplicar allò ‘ de esperar y ver ‘ .

L’aspecte de la Presó vista per la façana és el d’un casal fortificat, a mig camí entre un palau i un castell si tenim en compte que la part baixa dels seus murs, que és de pedra, presenta una forma atalussada.

L’estructura en planta és d’un semicercle precedit per un rectangle.

La part que correspon a les formes rectes de la façana i els murs laterals és feta amb maó vist amb grans finestres de mig punt amb dovelles i amb carreus als angles de la façana.

En la part semicircular, però, les parets exteriors són de pedra irregular, alternant en alçada amb filades verticals i horitzontals de maons

L’estructura semicircular de la part posterior de la Presó és reflecteix al pati – que té la mateixa estructura – amb una galeria d’arcs de mig punt a la planta baixa i finestres de la mateixa tipologia al pis. L’aparell és també de maó vist. A la part exterior del semicercle hi ha les cel•les de planta trapezoïdal amb cobertes a doble vessant Elies Rogent i Amat (Barcelona 18 de juliol de 1821 – Barcelona 21 de febrer de 1897) té en compte les investigacions que en el seu moment s’havien dut a terme a Europa en matèria de centres penitenciaris i, en aquest sentit, hom pot justificar la construcció de la presó en un semicercle per al d’assolir la total visió de les cel•les des del mig del pati , l’objectiu del sistema “panòptic” – derivat del grec πανóπτης, ‘el qui ho veu tot’ – .

L’edifici de la presó de Mataró és de titularitat municipal i des de l’any 1996, en que va deixar de funcionar com a dipòsit de detinguts.

Us deixo un enllaç en el que trobareu una excel•lent informació sobre aquest recinte carcerari :

http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/9982/1/projecte%20pres%C3%B3%20Matar%C3%B3%20(lectura).pdf

De l’article ‘Cartes des de la presó de Mataró’ – del que us deixaré també un enllaç – , reprodueixo un trosset que sembla talment escrit avui dia 22 de maig de 2013, dia de Santa Rita :

…al mateix temps et recomano que mentre governi l’actual règim no parlis, no et desesperis perquè no hi guanyaràs res, sinó tot al contrari, tingues paciència i resignació i espera a què arribi l’ocasió per poder fer justícia tal i com s’ha de fer i després ja passaran també pel judici de Déu pel qual jo ja hi hauré passat.”

HOMENATGE A ‘LA HERMANDAD DE COMBATIENTES DE LA DIVISIÓN AZUL”

Llanos de Luna; Queipo de Llano; significatius els seus cognoms. La primera una Delegada de Govern a Catalunya i el segon un general colpista que va donar suport a Franco i  curiós que després  tots els generals que hi havien participat, moriren de formes estranyes.

La generala del PP a Catalunya, no se li ha acudit altra idea que fer un homenatge a “La hermandad de combatientes de la División Azul”. Estim massa la nostra llengua per fer la traducció.

Anem per passes. La cèlebre i al mateix temps desgraciada División Azul, fou un “detall” que en Franco va considerar que havia de fer a Hitler, per un parell de motius. Espanya mantenia la seva “neutralitat” durant la II Guerra Mundial, per l’altre part en Franco no volia arriscar-se  que en Hitler tingués la idea d’ocupar Espanya, que li serviria més que bé per a controlar una entrada important a Àfrica a través de Gibraltar.

Al mateix temps, en Franco necessitava matar dos gorrions d’un tret. La falange ja li havia fet el paper quan la necessitava i si molts dels exaltats en defensa del nazisme hitlerià se n’anaven a lluitar i a morir a Rússia, que és el que feren, ja que els seus equipaments de poc els serviren i moriren com a rates, no se sap si tants per foc enemic o per congelació i hipotèrmia degut al “General Hivern” que també feu tocar amb el mac enterra a Napoleó quan intentà envair Rússia.

Segur que a Alemanya estaran ben contents amb aquest recordatori “Marca España”.

No m’estranyaria que fos declarada persona non grata a Rússia. No deu tenir ni la més remota idea, sobre quantes  morts dels soldats soviètics, va costar treure defora a l’exèrcit alemany de Hitler. Ja es diu que la ignorància és molt atrevida, però en aquest cas crec que és perversa.

La crispació i la repressió són dues armes tàctiques del que ara governen amb les majories del PP en el Govern de la Nació i a molts altres llocs.

A lo millor, amb el temps algú descobrirà que el feixisme i el nazisme, apareixen en les persones debut a la mutació d’algun gen a l’hora del naixement i té una carga genètica adquirida dels seus avantpassats.

Crispen, destrossen, destrueixen, menteixen, enganen, venen, corrompen, es corrompen i tot això sense  escambuixar-se.

Són capaços de dir i afirmar coses, que em sembla que no són pensaments, ja que tan sols els ha arribat a la boca i no al cervell.

Són autènticament perillosos, ja que la gran majoria es creuen amb una tasca messiànica, tipus Franco o Hitler; i tots els que no estan d’acord amb ells o elles, immediatament es converteixin en l’enemic a derruir i aniquilar.

Aprofiten la “democràcia” per fiançar-se  a les seves cotes de poder, malgrat no hi creguin en absolut. La seva nissaga més directe, prové del caciquisme, amb el temps ha fet una deriva feixista.

Els s’hi  put la llibertat d’expressió, els put que se surti al carrer a defensar els drets, els put la PAH, que quan desatinen, els qualifiquen o de “filoetarres o de nazis”. La seva incultura que passegen és patètica i histriònica. Cada vegada que obren la boca, amollen granots.

Na Llanos de Luna, amb aquest homenatge a “la hermandad de combatientes de la División Azul”, demostra clarament que no en té ni idea de la història i necessita un reciclatge. D’aquests celebres herois homenatjats, molt més moriren per fred, hipotèrmia, i pel material obsolet que tenien, que per foc enemic. El General hivern  va fer més estralls amb els combatents que el foc enemic.

Hi va haver combatents de tasca messiànica, la creuada contra el marxisme. I tampoc es parlà dels desertors, perquè com diré mes endavant, no tots foren voluntaris i si, triats a dit, de soldats de l’exercit nacional, que no tenien cap ganes de tornar-se enrolar en una guerra, després d’haver viscuda la guerra incivil.

 


Acab amb l’anècdota que em compta el meu padrí de fons. Acabada la guerra incivil i al començament de l’altra. Encara a files,  mamaren més de set anys de servei militar, guerra inclosa.  Estant  formats, un militar d’alta graduació, després de l’arenga corresponen, demanà “voluntarios para ir a la División Azul , que den un paso al frente!”; per lo bajini, és va dir: “Que ningú espitgi” Tot eren ganes d’anar-hi.

Josep Bonnín

 

Desistia de retratar algun dels edificis del complex industrial  que va ser la fàbrica Uralita, que segons ens explica la fitxa tècnica presenta un vocabulari arquitectònic i artístic marcadament classicista, un fet força inusual en una obra d’aquestes característiques.

Sembla ser que el germà escultor del propietari, Manel Roviralta Alemany (1882-1961) , tingué un paper decisiu a l’hora d’assessorar l’exterior dels blocs industrials.

Uralita és la marca d’un fabricant del mateix nom de fibrociment, matèria composta de ciment pòrtland reforçat amb fibres d’amiant.

L’empresa fou fundada per Josep M. Roviralta Alemany el 1907. La magnifica nova fàbrica aixecada a la frontera entre Ripollet i Cerdanyola, inicialment va manufacturar plaques planes de fibrociment amb el nom de pissarra artificial.

L’any  1920, va enregistrar l’empresa com a Uralita S.A., nom que procedeix de Ural-itos, o pedra de les muntanyes russes d’on procedia l’amiant.

La implantació d’Uralita al barri del Pont Vell-Tiana va tenir un efecte determinant sobre la industrialització dels dos municipis i del creixement del sector de la construcció. Van arribar a treballar-hi unes set-centes persones dels pobles de Ripollet i Cerdanyola. Fins i tot la topografia de la zona de la fàbrica va ser canviada per la quantitat de fibrociment que l’empresa va llençar. Les fibresd’amiant han afectat greument la salut de quatre generacions d’habitants delsmunicipis.

http://afectatsamiant.com/fabricauralita.html

La demografia de Ripollet i Cerdanyola en els anys d’Uralita va ser :

1910          RIPOLLET     1.567      CERDANYOLA    1.032

1998          RIPOLLET   29.155      CERDANYOLA  51.305

2012          RIPOLLET   37.422      CERDANYOLA  57.892

La gran pregunta és si el feixisme tenia coneixement de l’acció maligna d’aquest producte sobre la salut humana.  Tot fa pensar que si,  i això abona la tesis que la continuïtat desprès de la mort del Dictador,  es va decidir com una forma més de ‘ dessolar la terra’.  La presència de treballadors procedents d’arreu del REINO DE ESPAÑA, els va permetre  literalment ‘ matar molts ocells alhora’.

TERESA FORCADES VILA A CASTELLAR DEL VALLÈS

La teníem entre nosaltres el dijous 16 de maig de 2013, i ens explicava de forma planera i entenidora, que si ‘tots vulgessim, això canviaria ràpidament’.

Aqui, en el ‘tots’ rau justament el problema, de formes de pensar i sentir, n’hi ha tantes com de persones, i cadascú defensa que ‘ el seu punt de vista’ , és el CORRECTE.

De forma quasi gràfica explicava que hi ha persones que tenen una bena als ulls que no els deixa veure ‘ la realitat’; no serà pensava jo, que tot ens sembla que és del color del vidre que portem a les ulleres ?.

Està clar que al REINO DE ESPAÑA s’ha assolit al ensems el record mundial d’estultime i corrupció, i això tant en periodes ‘progressites’ –PSOE -, com en èpoques de ‘restricció de llibertats públiques’ –PP-, conceptes i sigles, unes i altres, que ja no aconsegueixen enganyar a ningú, perquè la gent senzilla ha assumit de cop, que guany, qui guany, sempre els toca perdre a les persones.

És cert que ambdós PP&PSOE canviaven la Constitució per posar davant dels drets dels ciutadans, el pagament dels deutes de l’Estat, però aleshores poques persones van manifestar el seu rebuig.

Es cert que ambdós PP&PSOE han portat fins al suicidi a un bon nombre de persones, tant cert dissortadament, com que ja son centenars, milers, les que passen necessitat, i veuen com es redueixen prestacions socials, i cal pagar ( copagament en diuen del RE-pagament, la ciutadania via impostos, taxes, seguretat social,… ja ho ha pagat amb escreix ; on son aquests diners ?. ) per tot, i a tot arreu.

Té tota la raó la Teresa, si ‘tots vulgessim, això canviaria ràpidament’.

Com ho hem de fer però, no per aconseguir que ho vulguin ‘TOTS, sinó perque almenys, ho vulgui ‘UNA MAJORIA ?’.

CLAUSULES ABUSIVES EN LES HIPOTEQUES DEL REINO DE ESPAÑA

Europa amb  la deshonrosa excepció d’ESPAÑABULGARIA té una legislació de 2ª oportunitat que evita la condemna perpetua per deutes – que malgrat la prohibició expressa de la Constitució de 1978, persisteix al REINO DE ESPAÑA – ; està clar que  ambdós països tenen un semblant   ‘nivell democràtic’  , i en conseqüència  tenen encara en les seves legislacions  formules que permeten l’ABÚS (ús excessiu i contra dret, de qualque cosa ) d’una part contractant sobre l’altra.

Europa en relació a les hipoteques els ha dit al GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA que HAN DE DEIXAR D’APLICAR aquestes formules, i fins que la reiteració de clàusules abusives per part de les entitats financeres s’ha de valorar a la llum del Dret Penal, com un delicte continuat.

No tenim dissortadament cap relació de clàusules abusives, i hauran de ser els jutjats els que les apreciïn  – d’ofici – en cada cas.

Alguns nomenaments, per exemple al Tribunal Suprem, desperten sospites de parcialitat :

http://www.elconfidencial.com/espana/2013/04/26/el-hombre-de-faine-en-el-supremo-se-abstiene-en-las-preferentes-por-su-pasado-banquero-119717/

Les reformes legals Ley 1/2013, de 14 de mayo, de medidas para reforzar la protección a los deudores hipotecarios, reestructuración de deuda y alquiler social’, insisteixen en la tesis del Hacella y no enmendalla”

Que ha de fer la ciutadania ?. Quedar-se  braços plegats ?, NO!, us deixo un exemples i una proposta d’actuació :

La clàusula sòl és abusiva  ?. Els interessos no baixaran més enllà d’un sòl pactat, i no podrien pujar per damunt d’un sòtil.  Directament en els casos en que no hi ha sòtil ( sostre ) ho manté un diferencial exagerat.

La plus garantia és abusiva ?.  Les signatures de pares, germans, avis, socis, … que han estat pràctica comú, SON HABITUALMENT conceptuats com abusius.

Els interessos de demora son abusius ?. Si, quan superen entre el doble i el triple del interès de mercat. En països com Alemanya son per exemple del 3%. Insisteixo però, en la ‘feblesa democràtica’ del  REINO DE ESPAÑA

Clàusules que tenen formules matemàtiques  i/o logarítmiques ?.  Com TOTES les clàusules que  no siguin ‘entenedores’ per una persona ‘normal’, son susceptibles de nul·litat.

Que han de fer les persones que tenen una hipoteca ?.  Demanar una còpia autèntica – si no la tinguessin, cosa molt habitual fins a dia d’avui – , i desprès de llegir-la, demanar PER ESCRIT al banc – exigint que ens acrediti l’entrada mitjançant l’estampació del recibi i la data en una còpia – que acordi la NULITAT de les clàusules  que creiem abusives. Passat un termini de 30 dies, en cas de no tenir contesta, presentar un escrit idèntic adreçat al DEFENSOR DEL CLIENT en que farem esment de la NO RESPOSTA. Passat novament un termini de 30 dies, PER CORREU, cal enviar idèntic escrit AL SERVICIO DE RECLAMACIONES DEL BANCO DE ESPAÑA. Passats 30 dies més, també per CORREU posar en coneixement de la Fiscalia, totes les actuacions.

EL PETIT TRAMVIAIRE

No us deixeu enganyar pel títol. El conte no va d’un tramviaire, però sí d’un nen de quatre anys –ara ja és adult- que en un moment de la seva vida va voler ser tramviaire.

El seu avi portava un tramvia. Estem parlant d’aquells temps en que a Barcelona circulaven els tramvies.

El Cesc, cada dia el portaven a casa dels seus avis i ell, tan sols arribar ja sortia al balcó a mirar els tramvies com passaven. S’hi estava moltes estones.

Un dia el seu avi li va fer una gràcia. Se li va ocórrer regalar-li el seu pito de tramviaire -deuen ser diferents als altres- que havia utilitzat en la seva feina. Suposo que va ser quan es deuria jubilar.

El Cesc era un nano que si sabien que estava al balcó mirant-se els cotxes o tramvies estaven tranquils, es pensaven que així el tenien controlat.

Que poc sabien del que feia el Cesc al balcó!!

Els avis deien:

–          Mira’t-el està ben distret amb els cotxes i tramvies.

A dalt, la iaia no hi pujava gaire doncs li feien mal les cames. Un dia va tenir que anar a buscar una cosa a l’habitació on hi havia el Cesc. Quan va arribar a l’habitació se’n va dur un esglai amb el que es va trobar.

Mai s’ho hagués pensat. La iaia va exclamar:

–          Mare meva, que has fet Cesc?

El Cesc es va amagar sota el llit i la iaia amb l’escombra intentant que sortís de sota per donar-li una pallissa al cul, més no va poder. És va cansar i se’n va anar escales avall.

El Cesc se’n va escapar d’una de grossa. Quan va baixar amb la cua entre cames tement-se el pitjor, es va trobar que ja els havia passat l’enuig i se’n reien de l’acudit del nen.

Sabeu que s’havia dedicat a fer el balcó?

–          Doncs no ho esbrinàreu mai si no us ho explico, perquè es gros.

Ell estava assegut al balcó, mirant per les reixes, tot expectant i vigilant quan havia de venir el tramvia. Quan el tramvia era sota el balcó de casa dels avis, no se li ocorria altra cosa que tocar el pito de tramviaire del seu avi.

–          El Cesc feia parar tots els tramvies amb el pito. I clar, com era el pito de tramviaire els tramvies paraven.

–      El seu avi li havia ensenyat com es feia. Del cert, no ho sé, però una pitada significava una parada i dues pitades una arrancada (?)

El més bo, era que l’esglai que va tenir la iaia quan va pujar va ser perquè el Cesc, amb un guix havia anat marcant a l’armari tots els tramvies que havia aconseguit parar.

Tot l’armari estava ple de ratlles de guix del Cesc. Clar, quan la seva iaia va veure tal cosa, gairebé li agafa un patatús i per això,l’empaitava amb l’escombra per l’habitació, però ell, es va escapolir.

–          Com l’havia d’arreplegar la iaia si era un esquitx i corria com el dimoni?

Això no s’acaba aquí. Aquests avis quan sabien que els portaven el Cesc, ja pensaven quina els en faria.

En aquella casa hi havia la iaia, una tieta i l’avi. Ells havien fet teatre. Es veu que el Cesc ho havia vist i un dia ell també va voler fer teatre.

Estaven tots junts al menjador, i de cop i volta, el Cesc cau al terra desmaiat. Totes les dones van córrer a veure que li havia passat, més ell no reaccionava. Preocupades, van cridar a l’avi, que com ja coneixia de quina ral·li a era el seu nét, va dir en veu alta perquè ell el sentís:

–          Sabeu que, aneu a buscar força aigua a veure si així reacciona.

El Cesc en sentir això, obrí un ull i els digué:

–          Això si que no, aigua no!

Mireu, encara corren darrere d’ell de l’ensurt que van tenir, no n’hi ha per més. Es va fer el mort. Va fer teatre com els avis!!

Allà a casa dels avis hi tenia un tricicle. Ell corria i corria pel passadís, vegades i vegades, però com ell va dir –que el tricicle no tenia frens- la seva manera de frenar era rosant la paret, una vegada darrere d’una altra, fins aconseguir deixar les marques de les seves frenades a la paret.

Quan la iaia ho veié i la mare se’n va assabentar, va ser la mare qui aquest cop, li va clavar un parell de pallisses al cul.

–          Qui no ha fet entremaliadures de petit?

–          Les que feia el Cesc eren força simpàtiques!!

Tot i així era un bon nen, un trapella molt eixerit i bo. Senzillament era un nen que gaudia fent el que li passava pel cap sense cap malícia i així descobria coses cada dia.

Diu que si has fet entremaliadures de petit vol dir que has tingut infància!!

Així aprenem!!

Rosa Ventura Cutrina