Llanos de Luna; Queipo de Llano; significatius els seus cognoms. La primera una Delegada de Govern a Catalunya i el segon un general colpista que va donar suport a Franco i curiós que després tots els generals que hi havien participat, moriren de formes estranyes.
La generala del PP a Catalunya, no se li ha acudit altra idea que fer un homenatge a “La hermandad de combatientes de la División Azul”. Estim massa la nostra llengua per fer la traducció.
Anem per passes. La cèlebre i al mateix temps desgraciada División Azul, fou un “detall” que en Franco va considerar que havia de fer a Hitler, per un parell de motius. Espanya mantenia la seva “neutralitat” durant la II Guerra Mundial, per l’altre part en Franco no volia arriscar-se que en Hitler tingués la idea d’ocupar Espanya, que li serviria més que bé per a controlar una entrada important a Àfrica a través de Gibraltar.
Al mateix temps, en Franco necessitava matar dos gorrions d’un tret. La falange ja li havia fet el paper quan la necessitava i si molts dels exaltats en defensa del nazisme hitlerià se n’anaven a lluitar i a morir a Rússia, que és el que feren, ja que els seus equipaments de poc els serviren i moriren com a rates, no se sap si tants per foc enemic o per congelació i hipotèrmia degut al “General Hivern” que també feu tocar amb el mac enterra a Napoleó quan intentà envair Rússia.
Segur que a Alemanya estaran ben contents amb aquest recordatori “Marca España”.
No m’estranyaria que fos declarada persona non grata a Rússia. No deu tenir ni la més remota idea, sobre quantes morts dels soldats soviètics, va costar treure defora a l’exèrcit alemany de Hitler. Ja es diu que la ignorància és molt atrevida, però en aquest cas crec que és perversa.
La crispació i la repressió són dues armes tàctiques del que ara governen amb les majories del PP en el Govern de la Nació i a molts altres llocs.
A lo millor, amb el temps algú descobrirà que el feixisme i el nazisme, apareixen en les persones debut a la mutació d’algun gen a l’hora del naixement i té una carga genètica adquirida dels seus avantpassats.
Crispen, destrossen, destrueixen, menteixen, enganen, venen, corrompen, es corrompen i tot això sense escambuixar-se.
Són capaços de dir i afirmar coses, que em sembla que no són pensaments, ja que tan sols els ha arribat a la boca i no al cervell.
Són autènticament perillosos, ja que la gran majoria es creuen amb una tasca messiànica, tipus Franco o Hitler; i tots els que no estan d’acord amb ells o elles, immediatament es converteixin en l’enemic a derruir i aniquilar.
Aprofiten la “democràcia” per fiançar-se a les seves cotes de poder, malgrat no hi creguin en absolut. La seva nissaga més directe, prové del caciquisme, amb el temps ha fet una deriva feixista.
Els s’hi put la llibertat d’expressió, els put que se surti al carrer a defensar els drets, els put la PAH, que quan desatinen, els qualifiquen o de “filoetarres o de nazis”. La seva incultura que passegen és patètica i histriònica. Cada vegada que obren la boca, amollen granots.
Na Llanos de Luna, amb aquest homenatge a “la hermandad de combatientes de la División Azul”, demostra clarament que no en té ni idea de la història i necessita un reciclatge. D’aquests celebres herois homenatjats, molt més moriren per fred, hipotèrmia, i pel material obsolet que tenien, que per foc enemic. El General hivern va fer més estralls amb els combatents que el foc enemic.
Hi va haver combatents de tasca messiànica, la creuada contra el marxisme. I tampoc es parlà dels desertors, perquè com diré mes endavant, no tots foren voluntaris i si, triats a dit, de soldats de l’exercit nacional, que no tenien cap ganes de tornar-se enrolar en una guerra, després d’haver viscuda la guerra incivil.
Acab amb l’anècdota que em compta el meu padrí de fons. Acabada la guerra incivil i al començament de l’altra. Encara a files, mamaren més de set anys de servei militar, guerra inclosa. Estant formats, un militar d’alta graduació, després de l’arenga corresponen, demanà “voluntarios para ir a la División Azul , que den un paso al frente!”; per lo bajini, és va dir: “Que ningú espitgi” Tot eren ganes d’anar-hi.
Josep Bonnín
