Mes: febrer de 2013

LES PÈRDUES DEL FRANQUISME. EL PONT DE SALLENT. SUSQUEDA. LA SELVA

El franquisme ho tenia tot ‘atado y bien atado’ quan Hidroelèctrica de Catalunya –caiguda en combat – va iniciar l’ any 1963 la construcció del Pantà que es coneixerà com ‘ de Susqueda’ ; s’aprofitava el congost que formava el riu entre les serres de Montdois i Sant Benet, i es feia tot – segons les cròniques – amb la intenció de produir energia elèctrica i garantir l’abastament d’aigua a Girona i Barcelona.

El pantà va ser inaugurat el 1968, i va sepultar sota les aigües el poble de Susqueda i les terres i masies de les valls de Susqueda i Querós.

És perdien moltes coses – que en un país civilitzat s’haguessin salvat -, i només com un boto de mostra, parlarem de l’anomena’t pont de Sallent, que s’alçava ufanós sobre la riera de Rupit, una mica abans de la seva unió amb el Ter, prop de l’antic poble de Susqueda.

S’explicava de forma admirativa : El pont és enlairat per la part central i té tres ulls, encara que hi ha una gran arcada central i dos finestrals de mig punt laterals, un a cada costat. Aquesta disposició servia, a part d’estalviar material de construcció, per a permetre una menor resistència a l’aigua, és a dir, per què li costés més endur-se’l a una riuada.

Datat entre els segles XIV-XV, quedà submergit sota el pantà de Susqueda l’any 1968.

A tots els que han malmès, per acció i/o omissió, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, durant el franquisme i/o la posterior ‘ Democraciola’, dir-los que aquestes accions ignominioses son imprescriptibles, i seran una taca inesborrable per a ells i les seves famílies fins a la fi del temps.

GLOSA DE DIUMENGE

 

 

 

Després de la cavalcada

que ha fet anant al jutjat

Urdangarin ha pegat

una bona llenegada.

Exculpa a la infantada

princeses reconegudes

per les seves corregudes

per l’empresa que manava

veurem com a tot acaba,

imputada per mogudes

dels doblers que no tocava?


En Revenga declarava

com d’infantes secretari

i ha fet com de notari

dels qui a Nóos manava.


En Torres i Urdangarin

Tot a un cinquanta per cent

així complien la llei

fot qui fot i visca el rei!

podria cridar la gent

Al portal de Marivent.

Josep Bonnín Segura

L’ESCORXADOR DE MONTBLANC. CONCA DE BARBERÀ.TARRAGONA. CATALUNY

L’edifici de l’antic escorxador municipal presenta una fisonomia semblant al Sindicat agrícola, obra de Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 – Barcelona, 19 de novembre de 1973), hom pensa – sense tenir-ne la certesa – que va ser-ne l’autor.


La portalada principal i original és adovellada, té grups de finestres verticals quadrades o rectangulars fetes a base de maons. Els extrems de la façana, dels pilars i d’altres elements similars estan coronats per una bola.


L’edifici és de planta baixa amb un petit soterrani i es configura en una nau central rectangular d’uns 8,5 m d’alçada a dues vessants conservant l’estructura original.

L’autor del projecte de la Biblioteca Comarcal i director de la primera fase de les obres va ser Francesc Albín i Collet, mentre que la segona fase de l’obra va ser dirigida per l’arquitecte municipal Carles Brull i Casado.

Els nous cossos afegits en la reforma i ampliació per reconvertir l’antic escorxador en la nova Biblioteca Comarcal s’executen mitjançant una coberta plana ecològica.

Tant l’edifici de l’antic escorxador com els nous cossos adossats a l’edifici original presenten una il•luminació natural lateral gràcies a les vidrieres que donen al carrer i té una superfície de 819 metres quadrats.

HI HA UNA CAPELLA AL ‘DÉU DESCONEGUT’ A CAN SOLÀ DE CALDES DE MONTBUI ?.

M’aturava al costat de la casa dita El Solà, un cop superat el pont damunt la riera de Caldes Montbui, en direcció a Sentmenat.

De feia molt temps l’ocul i les finestres vidriades em feien pensar en una possible Capella dins la casa.

Ningú contestava el timbre, ni tampoc les salutacions, hola !, hola !, amb que m’introduïa un xic dins la propietat.

Demanava informació a diferents entitats i persones, i fins al moment d’escriure aquestes lletres, ningú té constància de l’existència de cap ‘espai religiós’ dins de la casa.

Els que varem estudiar ‘història Sagrada’ recordem perfectament l’estratagema de Sant Pau ; a l’antiga Grècia, els altars dedicats al Deú Desconegut no eren insòlits i en ells es commemorava als déus sense nom propi, una mica com fem avui en la Festa de Tots Sants, o quan existia la ‘moral civil i/o laica’ – que manifestament han oblidat avui QUASI TOTS ELS POLITICS – davant la Tomba al Soldat Desconegut.

Pau es va agafar al que li va semblar una oportunitat i va explicar que ell precisament, anunciava la vinguda d’aquell déu desconegut.

L’estratagema va sorgir cert efecte entre els oients i encara que sant Pau va abandonar Atenes sense el predicament obtingut en altres ciutats, havia aconseguit posar la pedra angular de l’edifici en construcció de la fe cristiana.
L’altar buit, aviat s’ompliria amb un nou Déu que despertaria l’entusiasme de les multituds.

Amb idèntic propòsit, recupero aquest imatge del ‘Déu Desconegut’, per obtenir en el meu cas resposta a la possible existència d’un Capella a Can Solà de Caldes Montbui, que pertanyi actualment al Bisbat de Terrassa, dins la Nació màrtir de Catalunya.

Recordo un vellet admirable que no volia morir-se perquè deia – amb raó – que contínuament succeïen fets extraordinaris.

Us traslladem aquestes preguntes, esperant les vostres respostes a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ELS ESCORXADORS DE JOSEP DOMÈNECH I MANSANA.

Els escorxadors públics municipals foren en el seu moment una poderosa iniciativa que permetia millorar alhora; la salut pública en tant que garantia la salubritat de tots els productes carnis que es consumien,i augmentava el nivell tècnic de les Corporacions locals que comptaven amb un expert en salut animal ; al ensems aportava uns ingressos regulars gens menyspreables als Ajuntaments.

La decisió de suprimir-los va fer-se en la línia habitual de l’Administració del REINO DE ESPAÑA de ‘dessolar la terra’; els casos recents de la carn de cavall en productes que deien ser de vedella, l’afer de les ‘vaques boges’ amb algunes morts i força perjudicats de per vida, o l’episodi de ‘l’oli de colza’ de tristíssima memòria amb més de 600 persones mortes i un gran nombre – es parla de més de 60.000 – d’afectats en diferent grau, ens diuen clarament quina ha estat sempre la màxima preocupació dels poders públics : FER DINERS DE FORMA RÀPIDA.

A dia d’avui, es fa molt difícil – i costós – per als petits pagesos i/o ramaders la gestió dels animals de carn, i això com som agraïts cal reconeixerà que és mèrit ÚNIC de l’administració del REINO DE ESPAÑA.

Josep Domènech i Mansana, (Barcelona, 1885-1973) és l’arquitecte que aixecava l’edifici que exerceix avui com a Biblioteca Pública a Sant Celoni.

http://www.santceloni.cat/ARXIUS/imatges_generals/patrimoni/Antic_Escorxador__Biblioteca__1.jpg

També el que com a ‘local d’us social’ aixopluga entitats diverses a Esparraguera

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/11/lescorxador-desparraguera.html

Desconeixem les activitats que es duen a terme a l’edifici de l’antic escorxador de Santa Maria de Palautordera, que és de tots els esmentats el que presenta un major nombre de modificacions en la seva estructura exterior.


https://picasaweb.google.com/lh/photo/H7bayRdGSzeLIqmcMd_MPQ?feat=embedwebsite

No son aquestes instal•lacions una ‘arquitectura menor ‘ que es pugui descuidar.

Si algun dia Catalunya assoleix la llibertat Nacional, s’haurà de posar ordre en aquestes qüestions del Patrimoni Històric i/o Artístic.

ELS SUÏCIDIS PROVOCATS PEL CAPITALISME FINANCER

No tinc prou paraules per escriure sobre les persones que no han pogut aguantar la pressió mental i emocional i han decidit suïcidar-se abans que viure d’una manera vexatòria i indigna, en una societat i sistema econòmic i social que és capaç de crear exclosos, furtant-los de manera subtil i sibil·lina la VIDA.

Viure, no tan sols és respirar. Viure amb dignitat comporta tenir les necessitats humanes més bàsiques cobertes: un habitatge condicionat, treball, menjar, una assistència sanitària, educació i cultura.

Per a mi els eixos bàsics del tan venut i esmentat “estat del benestar” ,  un eufemisme, ja que hi ha tres quartes parts del món que no el gaudeixen, ja que no és per tots i totes; mentre per l’altra banda, existeixen d’altres que viuen en un món de luxes, privilegis i riquesa sobre les espatlles de les classes populars, als qui deixen, i no sempre, les miques del seu gran banquet.

Res val més que una VIDA. Hem arribat a una confusió maquiavèl·lica, interessada i malintencionada, entre el que costa i el que val.

La gran majoria de valors ètics, morals no tenen preu. El que si té un preu, i darrerament s’han vistos casos a balquena, són persones que poden bescanviar aquests valors esmentats – a saber si els tenien arrelats veritablement- per estatuts econòmic, privilegis de luxe de la mateixa casta i la seva corresponent cota de poder, fins arribar inclusiu, malgrat no ho necessitin, a ficar la mà dins la caixa comuna i acabar als jutjats i altres a presó.

Em sent molt dolgut, enrabiat,  i indignat, que la situació hagi arribat fins aquí, fins als suïcidis debut a la pràctica deliberada d’un capitalisme salvatge i agressiu que ajudat per un bon grapat de polítics al seu servei i que d’ell es nodreixen, emprin una política econòmica neoliberal que MATA.

La meva primera intenció, era escriure una frase curta de condemna a la bestiesa, (entre el 2012 i 2013, a l’estat espanyol hi ha hagut 20 suïcidis) i parlar amb el setmanari que a la resta de la pàgina de la meva secció hi hagués un gran llaç negre. No ho he fet perquè aquestes paraules no quedin dins mi.

El feixisme té molts de rostres, però sempre el mateix objectiu: anular a les persones física, mental i emocionalment, convertint-les amb escòria sense dignitat i un cop assolit, inclusiu eliminar-les físicament. La història del Segle XX i XXI ens mostra prou exemples.

Ara vivim un altre inici de l’esclavatge amb caires feixistes del Segle XXI.

Una política i sistema que és capaç de portar persones a llevar-se la vida; ja no parl de les guerres orquestrades per espoliar de recursos a altres països, deixant-los amb la misèria i la fam; és un SISTEMA  ASSASSÍ i ho escric amb majúscules, i tots els que ajuden a mantenir-lo, per guarir-se el seu estatuts i que ell pugui continuar acumulant riquesa, robada a tots nosaltres que la produïm; són còmplices d’aquests assassinats ja sigui per acció o omissió.

Una esperança, la pressió popular de la plataforma ‘d’APH, que ha aconseguit que s’acceptés a tràmit la iniciativa legislativa popular, per modificar la sagnant llei hipotecària. És l’èxit d’una batalla, però continua la guerra; o sigui s’ha de mantenir la vigilància.

Acab i esper que el llaç negre que enviaré  encapsa-li aquest dolgut article, en testimoni de la meva condemna, i al mateix temps del meu respectuós condol, a les famílies, amics i amigues, d’aquestes persones que han estat suïcidades.

Josep Bonnín

 

LA CASA BASTINOS DE SANT FOST DE CAMPSENTELLES

Quan retratava la Casa Bastinos a Sant Fost de Campsentelles no podia pensar que a la xarxa no trobaria cap informació d’interès en relació a l’edifici, i si respecte de la seva dedicació com a equipament públic, que inclou ara un menjador social per donar resposta a les necessitats més basques, de moltes persones a les que ha deixat sense recursos, el tsunami de la corrupció política i econòmica del Reino de España.


L’any 1978 s’aprovava una Constitució que prohibia la Pena de Mort, quedava vigent però , la Llei Hipotecaria que en els darrers mesos s’ha emportat la vida de més persones, que l’aplicació pràctica del Garrote Vil en els anys del primer feixisme.

En el sector polític però, cap suïcidi, en el món econòmic cap suïcidi, no us sembla estrany ?.

Trobava una descripció tècnica, que alhora que minsa, és clarament equivoca i que diu així ; Edifici de tècnica constructiva moderna però amb elements clàssics tan ornamentats i disposats tan sofisticadament que li donen una imatge abarrocada.

Per altra banda, la planta té forma de T, o de creu a la que li falta un braç, que es perllongaria sobre el carrer.

La teulada sembla de pissarra, o si més no la intenta imitar.

Demanava a l’Alcaldessa, Montserrat Sanmartí i Pratginestós, informació en relació al mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava l’edifici que compartien l’Ajuntament , i les escoles publiques, construït sota el mandat de l’Alcalde, JAUME TORRENTS I MURGARELLA, i que inaugurava l’agost de 1933 , el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, 21 de setembre de 1859[1] – Barcelona, 25 de desembre del 1933)

Li demanaré de nou a msanmarti@santfost.cat i per idèntica informació – mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava l’edifici – ; us deixo un enllaç en el que podreu veure una imatge de l’any 1880 de la casa que pertanyià a la família de JUAN BASTINOS COLL que creava l’editorial que porta el seu cognom a Barcelona l’any 1852.

Sou pregats d’ampliar-nos aquesta informació a l‘email coneixercataunya@gmail.com

En aquest context de greu crisis econòmica, suggerim al Magnífic Ajuntament de Sant Fost de Campsentelles , que des dels Serveis Tècnics es dugui a terme la catalogació d’un element del Patrimoni Històric i/o Artístic a la setman; amb aquesta cadència ben aviat tindran enllestit el Catàleg exigit per la llei.

Els fils dels ‘mal dits’ serveis públics, desmereixen – com es pretén – la visió de l’edifici; quan temps més haurem de pagar aquesta paria[ Tribut que els sarraïns pagaven als prínceps cristians d’Hispània quan aquests els hi obligaven amb una incursió que demostrava una superioritat de llur poder ] al Reino de España ?.

God save the catalan people.

SANT ROMÀ DE SAU. IMATGE DEL PASSAT

L’Antoni Pladevall Font, penjava una imatge de Sant Romà de Sau, datada l’any 1958, que forma part de la història de Catalunya.

Sau fou un territori format per cinc parròquies: Sant Romà de Sau, Santa Maria de Vilanova, Sant Pere de Castanyadell, Sant Andreu de Bancells i Sant Martí de Querós, totes sota la demarcació del Castell de Cornil, ja documentat al 917.

L’església de Sant Romà fou consagrada l’any 1062 i és un edifici d’estil romànic llombard molt característic del segle XI. Tan mateix aquesta construcció es veié afectada pel terratrèmol del segle XV i posteriorment reformada i ampliada. Els fogatges de 1553 situa en 10 les famílies que hi habitava i un capella rector de la parròquia que era Mn. Bernat Cuderch. El 1626 el Cens General parla de 7 cases i 56 persones. El 1689, la visita del Bisbe de Vic es recull que hi havia 25 cases, 9 a prop de la parròquia. El 1782, els censos parlen de 32 famílies a Sant Romà. El Nomenclàtor de la Província de Barcelona de 1860 la descriu com a Església Parroquial a 4km de la capital de l’ajuntament. Amb la construcció del pantà de Sau a la dècada del 1960 tan el poble com l’església i altres elements significatius quedaren sota les aigües.

De l’església que tingué categoria de parròquia llegia : està orientada d’est a oest, com succeeix amb la major part de les esglésies d’origen romànic.

És un edifici d’una sola nau amb l’absis a l’est que presenta les típiques decoracions d’arcs llombards.

A la part oriental ha perdut la paret de tancament i s’observa l’interior de l’església amb la coberta de volta de canó. A la part de tramuntana s’adossa, el campanar. És una construcció de planta quadrada i de tres pisos d’alçada. A partir del segon pis s’obren finestres geminades amb capitells llisos, arcs llombards i dents de serra al damunt. Les finestres del tercer pis són d’arc de mig punt. La coberta és a quatre vessants.

Aquest edifici es troba submergit sota les aigües del pantà de Sau. La major part de l’any doncs no és visible a accepció de la part superior del campanar que tradicionalment sobresurt de l’aigua i s’ha convertit en una fita i una icona de l’embassament.

Agraïm la gentilesa de l’Antoni Pladevall Font en deixar-nos conèixer i compartir aquesta imatge.

LA GRAN ESTAFA HIPOTECÀRIA I ELS RESPONSABLES

Fart del desgavell que hi ha amb els casos de corrupció i altres endemeses dels nostres “estimats” polítics, m’entra un poc de desànim, que intent superar, ja que malgrat aquestes magarrufes, també existeixen persones i de cada vegada més, que estan treballant en contra de les injustícies flagrants i per fer un món més just, harmoniós i humà. Clar que no em refereix a ningú del gran capital ni als seus braços executors.


Aquesta part positiva de la lluita per la transformació en contra de les injustícies, és un clar exemple la Plataforma dels afectats per la hipoteca, amb més de cent nuclis dins tot l’estat espanyol formada des de fa quatre anys, i amb la intervenció d’Ada Colau al Congrés de Diputats, sense cap pèl a la llengua i denunciant clarament aquesta gran i criminal estafa i sobre la reforma de la llei hipotecaria aprovada el passat novembre. Dic criminal, paraula que Ada, empra per referir-se al representant de les entitats financeres Javier Rodriguez Pellitero, ja que hi  ha hagut suïcidis de persones degut a la pressió quan anaven a esser desnonades. La vergonyosa actuació del PP i PSOE, negant-se a legislar per aconseguir la dació de l’habitatge per cancel·lar el deute ,no sé quin qualificatiu emprar.

La intervenció d’Ada Colau, clara, explícita i recalcant la manera de respondre pacíficament en contra d’aquesta gran injustícia i anomenant un per un als responsables d’aquesta estafa.

Va demanar als parlamentaris que facin un examen de consciència, i votin a favor de la dació  pagament retroactiva (regulada a molts altres països europeus) i una moratòria urgent dels desnonaments, asseverant que assenyalaran públicament i amb tots els mitjans que tinguin, als que hagin votat en contra. , plantant-se davant les cases dels diputats i banquers. I jo estic totalment d’acord, doncs ja n’hi ha prou d’aquesta mena de contubernis administració-bancs i grans constructores.

Explica Ada, que  no és un problema social, si no una gran estafa generalitzada, ja que no fou un estat de lliure opció ciutadana el fet d’hipotecar-te i a més que no es va fer de manera lliure i informada, ja que s’amagaven moltes coses en el contracte que els ciutadans signaven amb els bancs.

Que l’administració a través de les seves legislacions fomentà la hipoteca, com exemple, legislar  la deducció per la compra de l’habitatge, però no pel lloguer a l’hora de la declaració de renda.

Que l’administració, a través dels seus responsables, varen vendre que la compra de l’habitatge era la inversió més segura, inclusiu negant alguns dels seus “experts” que hi havia bombolla immobiliària, que finalment es va començar a reconèixer.

Ada, afirmava que aquest gran negoci-estafa on responsables administració-bancs i grans constructores, ara que s’ha destapat el marro, ho volen carregar sobre les espatlles dels ciutadans i ciutadanes, i que la societat civil, ha fet el que hauria d’haver fet l’administració. Destapar-ho i denunciar-ho.

El representant de les entitats financeres, va pretendre justificar-ho debut a la tan esmentada “crisi” -creada per ells i els seus interessos, i això ho dic jo-  i Ada es va haver d’aguantar, malgrat li entaferrà que era un criminal, degut als suïcidis que hi ha hagut i se la va haver d’embeinar.(*) L’enllaç de la intervenció d’aquesta lluitadora, que ho té clar i val la pena veure.

La cèlebre “crisi” ha beneficiat directament al sistema financer. Una acumulació aberrant de riquesa en mans de menys mans. Uns polítics corruptes i còmplices, aplaudint aquest poder que ha sagnat les classes popular. I els dos grans partits capaços de modificar la constitució per a donar preferència al deute dels bancs. No tan sols això, si no que bé s’han ocupat del rescat d’ells, amb fons europeus provinents dels impostos de tots nosaltres.

Dimarts dia 12 es votarà una Iniciativa legislativa popular, avalada per més d’un milió quatre-centes mil signatures. PP i CIU votaran en contra i es convertiran en còmplices dels lobbys financers; ja ho eren. PSOE, com la votació serà en contra, farà una abstenció de cara a la galeria. Queda demostrat que poc els importa els interessos ciutadans i que practiquen el Govern del Poble (el que realment seria una democràcia) però sense el Poble. Queda més que clar que no ens representen!

Si hi ha d’haver una regeneració democràtica: Tots els polítics que han participat amb aquesta corrupció flagrant; tots els cap pares dels lobbys financers; jutjats i a la presó i que retornin cada cèntim malaguanyat al poble. I quan surtin, els polítics, inhabilitats de per vida,  no són de fiar. I el temps de  presó, cursos de reciclatge dels valors ètics i morals. Vos sembla bé la regeneració democràtica?

Monarquia i Església catòlica  que retornin tots els doblers que s’han embutxacat durant anys, i el patrimoni immobiliari,  amb el beneplàcit dels diversos governs des de la mort del dictador.

Suficient crec i s’hauria acabat d’un cop la “crisi” la nostra, i començaria la  seva.

Josep Bonnín

(*)http://www.324.cat/video/4454851/altres/Intervencio-completa-dAda-Colau-al-Congr

 

SALUT MENTAL

La notícia va eixir en tots els mitjans de comunicació. Tothom ho comentava pels carrers, a les botigues i als bars. Gabriel Boronad Espí, un regidor del partit de l’oposició, un total desconegut fins aleshores, ara havia esdevingut tot un personatge, el gran personatge de la ciutat i del país. Ara tots el coneixien; fins i tot les persones que no entenien –ni volien saber-ne– un borrall de política. Naturalment, allò més fàcil de suposar era que tot aquell enrenou havia estat iniciat per ell mateix per tal d’aconseguir la notorietat i la popularitat suficients que el permetrien progressar en la seua, fins llavors, mediocre carrera política. Però hi havia qui tenia els seus dubtes al respecte.

Tot va començar –segons ens diuen els més avesats en aquestes matèries– quan en una anodina reunió a la Sala d’Actes de l’Ajuntament, ell, Gabriel Boronad, va agafar-hi el torn de paraula. Va encetar el seu discurs tot parlant de la imperiosa necessitat de millorar els serveis públics de transport. Quan algú –un membre del partit governant, sens dubte– li va replicar que tot lamentant-ho molt, el consistori no tenia més remei que emmotllar-se a les limitacions de les arques municipals, ell va contestar que allò, en principi, li semblava molt bé, però que la finalitat principal de qualsevol govern –això no ho havíem d’oblidar mai– era el bé públic i amb aquesta premissa indefugible s’havia d’actuar. Els altres assistents –inclosos els membres del seu propi partit– el van mirar amb un xic de perplexitat. S’hi escoltaren alguns estossecs.

Finalment, el regidor d’urbanisme i transports públics, un home gras i habitualment ensopit sota l’eterna clapa de suor que hi traspuava el seu feixuc cos, li va dir que tot allò era molt interessant, però que fera el favor d’exposar les seues propostes si és que en tenia cap.

La seua proposta, va aclarir Gabriel Boronad, era continuar servint al poble, perquè si per algun motiu s’havia presentat a les eleccions municipals era per a desenvolupar la seua vocació política, és a dir, cercar el bé comú i intentar resoldre, dins de les seues limitades possibilitats, els problemes de la comunitat a la qual tenia l’orgull de pertànyer. Després d’un breu silenci, no sabem si d’incomoditat o estupefacció, se sentiren algunes tímides rialles. Alguns companys del seu partit li colpejaren amb afecte les espatlles com aprovant la seua divertida facècia.

Un altre dia, en una reunió semblant a l’esmentada més amunt, Gabriel Boronad hi va prendre la paraula. Començava a fer-se popular. Ningú no ens ha pogut aclarir quin era el motiu del seu discurs, però de la seua boca eixiren paraules com “democràcia”, “llibertat d’expressió”, “honestedat” i “servei al poble”. Aquests curiosos mots provocaren somriures com de commiseració i condescendència entre els assistents i un membre del seu propi partit –un home calb i de panxa prominent que darrerament solia arribar a l’ajuntament amb un Audi nou de trinca– li va oferir un cigar i li va dir a sota veu que en acabar volia tindre una reunió amb ell en privat.

Les paraules que hi tingueren en privat no han transcendit al públic, però podem assegurar que l’home calb de l’Audi nou de trinca, en va sortir tot sacsejant el cap amb neguit i fumant cigarrets rossos americans sense parar.

Per fi, en Gabriel Boronad va parlar en una reunió a la seu del seu partit. Va confessar que des que havia obtingut el càrrec públic que ostentava no havia cobrat ni un euro i que aquests diners estaven a disposició del partit o del poble. Creia fermament que la feina política no havia de tenir cap remuneració i que el que realment li importava era servir al seu poble. Res més.

Uns van riure a la gana com si haguessin acabat d’escoltar un acudit molt bo i altres el van escridassar indignats. Que potser els acusava d’egoistes o lladres?

Es va armar un cert rebombori i finalment en una reunió de caràcter urgent es va decidir l’expulsió immediata d’aquell membre dissolut i indesitjable. Calia ser durs i donar exemple.

Sortosament per a tots, Gabriel Boronad i Espí havia estat clissat a temps.

La cosa va anar més avant i el cas va arribar a les autoritats mèdiques. Gabriel fou ingressat en un centre psiquiàtric i sotmès a un sever tractament de xoc. Els metges li diagnosticaren un atac d’esquizofrènia amb brots psicòtics i paranoics. No hem pogut escatir si el tractament d’ansiolítics i antidepressius li haurà fet algun efecte, però confiem que això i un bon sojorn de repòs i tranquil·litat faciliten i milloren la vida d’aquest pobre home.

 

Sico Fons