Mes: desembre de 2012

VIATGE ONÍRIC

Si tot fos normal, res tindria gràcia, perquè les coses paranormals, estranyes i inimaginables també ens poden succeir.

Primer de tot, ens hem de situar, ens trobem en mig de la muntanya: perduts i sense res per a sopar. Nosaltres que som pocs , i a sobre d’Austràlia, que mai hem trepitjat la neu, ens trobem aquí en un lloc gèlid i ple de fred, que no convida a quedar-s’hi gaire estona.

El pocs cartells que senyalitzen la zona, ens indiquen que ens trobem en un lloc anomenat Su.

Tot i això, ara mateix no volem saber on estem i mataríem per un lloc calent, un plat a taula i tot seguit un llit amb bones mantes de llana on descansar els nostres òrgans.

Demano a un vailet ( un xic estrany) anomenat Neurona, on ens trobem. Ell no em sap respondre, el pobre és tan poca cosa que no sap per mala sort ni qui és ell, a més ens diu com pot, que ell només s’encarrega d’una tasca i que ell no hi va més enllà.

Continuem el llarg camí, per un lloc misteriós tot i que amb un punt d’intriga alhora. Aquest és ple d’arbres i amb alguna masia dispersa i situada cap a l’horitzó; sembla que ens trobem a la Catalunya profunda i tot i que jo no sé on estem, un arbre m’ho conta a cau d’orella, si la veritat, tot plegat resulta un xic estrambòtic.

I de sobte, un vell se’ns acosta a nosaltres i ens explica on som i què fem aquí, no sé com ni perquè, nosaltres l’entenem. Diu que s’anomena Conscient i que jo sap com, però que ens trobem a l’interior del somni d’un nen i que no té cap idea sobre com hem arribat aquí, i perquè ens anem fent a la idea ens diu que ens trobem a l’altra punta del món. I finalment ens anuncia que ell no ens pot donar més dades, ja que ell forma la part objectiva del cervell i que si volem deduccions i plantejaments estranys, ho hem de demanar al subconscient o inconscient, però que no hi podem anar encara, ja que ell és qui està treballant en aquest moment i que per tan no ens pot atendre, i com a solució ens promet que l’anirà a buscar quan acabi de construir el somni d’aquell infant.

I així que assimilem la informació, alguns de nosaltres no ens creiem res del que ens han explicat anteriorment, però jo sóc fidel a tota la informació i quan arriba el moment idoni, acudim al subconscient, un vell contrari a l’anterior tan físicament com mentalment, i ens explica que durant tot aquell temps havíem format part d’aquell somni, durant tota l’estada a aquella petita localitat. Continua donant-nos informació sobre el nen, i ens conta que és un dels xiquets d’aquell poble del interior de Catalunya i ens diu que aquell serà el seu futur alcalde, que cada nit somia en el seu poble i que se l’estima molt. Tot i això a cada somni hi incorpora nous personatges de diversos llocs, i molt peculiars que coneguin el seu poble i sàpiguen on és i que finalment aquesta nit s’ha decidit per un grup de viatgers de l’altra punta del món.

“Escrit trobat en una roca del poble de Su ( Solsonès), data de 300 anys enrere”

 

Cristina Hurtado Tripiana

 

L’ASE QUE NO HO ERA TANT

En un gran mas situat en una vessant del Pedraforca havia un ase, un guarà fort i valent però molt rondinaire, no havia cap cosa, cap feina que li vingués de gust.

Si venia el masover a primera hora del matí per treure’l a treballar, si podia li tirava un parell de guitzes, sort havia que el coneixien i sabien com esquivar-les, a aquelles hores feia massa fred. Si anaven a mig matí, tampoc li venia de gust, al mig dia fa massa calor i el sol molesta molt, fa suar.  No havia cap mena de feina, de menjar, d’aigua, que li fes el pes. Sempre renegava, si passaven per darrere malament, i si era per davant els hi ensenyava les dents.

Tots el coneixien i no li feien cas, això si s’apartaven de les seves dèries. Moltes vegades sortia amb la canalla i portaven llenya del bosc, ara que sempre l’havien de buscar on era l’herba més fresca i tendre, ja es preocupava de cercar-la.

Vet aquí que un dia al tornar de la feina va veure una cosa estranya i de gran embalum al mig del patí, no hi va fer cas.

A l’endemà va sentir des de la seva cort una gran gatzara sobre tot de la quitxalla i poc després un soroll, un pom-pom-pom rítmic i repetitiu; i més veus aquestes ja barrejades la dels petits i la dels grans. Poc després un tremolor i un cruiximent del terra, fins i tot, les parets es bellugaven. No hi va fer cas, a més aquest dia no el van venir a treure, només li van donar menjar i aigua, va estar molt content.

Caram! Això era amoïnador no el treien mai, sols sentia el soroll i tothom que traginava d’un cantó a l’altre. Una altra cosa estranya era una olor, com un fum, una mena de ferum que no li agradava gens.

Pobre guarà! Quantes quimeres, quants pensaments van passar pel seu cap, quanta herba seca va menjar, fins que un dia va entrar el masover, ja es va guardar ben bé de fer cap gest si no que va acotar el cap, mansoi  a més no poder es va deixar posar les albardes i va acompanyar la jovenalla a treure fusta del bosc. Mai més va protestar, el tractor li era una amenaça i un avís.

 

Miquel Pujol Mur.

 

MIRATGE DE TRISTOR

Ara que has decidit marxar, i que conec la teva història, ara vull que coneguis la meva.

Tot va començar un dijous al vespre, un 23 de desembre molt fred, feia vent, un vent gelat que tallava. Era el primer dia de vacances de Nadal, l’alegria es respirava pel carrer, entortolligant-se entre la gent que entrava i sortia de les botigues, amb els ulls brillant d’emoció per haver trobat el regal ideal, i esperant el dia de reis amb impaciència per veure-li la cara a la persona estimada mentre l’obre. Va sonar el telèfon. Les notícies eren esgarrifoses, però vaig fer el cor fort, dissimulant tot el que vaig poder, i vaig continuar assentint amb el cap sense perdre la calma, i no deixant que ningú la perdés. Per res del món m’imaginava allò que vaig sentir. Havies desaparegut. Vaig deixar caure la forquilla sobre el plat, sense pronunciar ni una sola paraula, em vaig aixecar del sofà i em vaig posar l’abric. “Anem”. Tant de bo no hagués sopat. Vam baixar a casa dels pares, les seves cares eren un poema: cares llargues, pàll.lides, desencaixades, mirada trista, els ulls es colmaven de preocupació. “Anem a buscar”. Vam tornar a agafar el cotxe, recorrent tota la distància que entrava dintre del marge de temps possible des de la teva partida. Ni rastre de tu. Vam preguntar en tots els hospitals de la zona, però tampoc res. L’esperança anava i tornava cada cop que se’ns acudia un nou indret on mirar, sempre amb l’ai al cor, producte del desig que sentíem tots nosaltres de poder-te trobar.

Sempre havia pensat que Masquefa era un poble petit, ara amb més habitants que mai, si, però ocupava poc terreny a la comarca de l’Anoia. No trobava mai prou opcions per anar a caminar, llocs tranquils rodejats de boscos, amb camins que amb prou feines hi trobaves gent passejant. Tret del cementiri vell i Can Torres, poca cosa més. Però en aquells instants tan llargs, la zona se’m feia extremadament gran, no tenía fi, va esdevenir en un indret infinit. “Si la trobem, no serà ella”, vaig dir, convençuda de que te n’havies afartat de tot i havies decidit fotre el camp, o que simplement havies patit un episodi de trastorn mental transitori, res que una bona terapia no pogués arreglar. En el meu interior més profund, però, una sensació que un final inesperat i esferïdor s’acostava m’anava atrapant a cada segon que passava. “Això no acabarà bé”, vaig pensar, i en aquell mateix instant, la por es va apoderar de mi.

A la matinada, tornàvem a ser a casa. El so del telèfon tornà a omplir el menjador. Havies deixat una carta, escrita a mà, explicant que ja no podies més, i que decidies marxar d’aquest món. Era un missatge clar i directe, rumiat amb calma. Les teves paraules se’m van clavar al cor, com ganivets de serra, destrossant cada teixit mentre el meu cap m’anava dient que no podía ser, que no teníes dret a fer-nos passar aquell calvari, no estavem preparats. Només ho estaves tu.

Les hores transcorríen a càmara lenta, marcades pel so del tren pitant cada cop que arribava o marxava de l’estació, so que el vent transportaba a cada ventada i que feia arribar a les nostres orelles. Aquell so es va tornar macabre, acompanyant la foscor i el fred de la matinada, marcant les hores que anaven passant, i fent la teva absència cada cop més evident i irremediable.

L’endemà es va acabar, o va començar, depèn de com es miri. Estaves molt a prop, al bosc d’aquí al darrera, al Brugà. Vas escollir el lloc del comiat amb força precaució, amb seguretat que ho aconseguiríes, sense deixar lloc a les interrupcions. Sabies que ningú coneixia aquell indret.

La notícia em va atrevessar com un llamp. El meu cos va decidir actuar per compte propi, el cervell em treballava a mil per hora, mostrant-me imatges de tu amb aquella cara sempre somrient, disposada a fer una broma de tot el que et passava, i em deia una vegada i una altra a mi mateixa que allò no podía estar passant. Sorpresa fatal, angoixa, enuig. La desgràcia havia caigut sobre nosaltres, la teva desgràcia, la que havies decidit deixar-nos. Si t’hagués tingut al davant, potser una bufetada hagués sigut la reacció més immediata.

La funció tot just començava. Ja se sentíen els tambors del ritual de la mort que s’acostaven amb un compàs lent però contundent, presagi de que no hi havia escapatòria. Ja estaba fet, ja ho havies aconseguit. Però calia? Havies aconseguit alliberar-te d’aquell monstre que no et deixava viure, però acabaves de perdre tant… Les persones més dèbils acaben sent les més fortes i valentes, capaces de prendre la decisió més dura, però potser la més alliberadora que existeix: la mort.

Ha passat temps, i l’ànima se m’ha fet més forta. Ara et puc recordar sense tristor, et veig somriure i somric amb tu, i puc concebre aquell moment de la vida com un miratge de tristor i dolor que va entelar la meva vida. No sé on ets, ni tan sols si hi ets, l’única cosa que sé del cert és que segueixes gaudint del do de l’exclusivitat i el teu lloc no l’ocuparà mai ningú.

 

Emma Marcos Sabi

 

UN VIATGE SORPRESA

Portava dies pensant com m’ho podria arreglar per anar a veure la meva tia. Sempre que hi anava insistia perquè em quedés uns dies a casa seva. El seu amable acolliment feia que em desestressés.

La meva tia era una dona amb un gran sentit de l’humor, molt parladora i amb una cultura inusual per aquella època.

Vivia en una colònia fabril molt ben equipada; els treballadors tenien un economat on venien de tot, un bar on es reunia tota la gent i els homes feien partidetes de cartes…, un cinema, una església, una escola i també hi havia un cotxe de línia que els portava al poble.

Podria explicar moltes coses d’aquella forma de vida que avui ha quedat desfasada. A poc a poc, s’han abandonat les colònies i moltes fàbriques han tancat; la gent ha anat als pobles o ciutats. Ara només en queden els records.

Ja era tard, però finalment vaig decidir agafar el cotxe i presentar-m’hi; m’havia comentat que no es trobava gaire bé.

La carretera tenia molts revolts i a mi no m’agradava conduir de nit; m’ho vaig prendre amb calma i vaig pensar que hi arribaria a l’hora de sopar.

Quan hi vaig arribar, la meva tia m’estava esperant; em va rebre vestida amb una túnica blanca que li arribava als peus. Em va agafar de les mans i em va conduir cap a l’interior.

Tot em semblava estrany: les parets eren blanques com la seva túnica, quasi no hi havia mobles, i els pocs que tenia també eren blancs. Li vaig preguntar quan havia fet tots aquells canvis. No me n’havia dit res i sempre m’ho explicava tot.

M’agradaven les aventures amb la seva companyia, tot era més divertit, tot ho feia divertit. Quan jo era petita sempre s’inventava coses que em provoquessin emocions, m’explicava històries sorprenents que jo me les creia.

Vam seure damunt del llit, un llit blanc amb la roba blanca.

Em va dir que faríem un viatge i que l’ajudés a fer la maleta, que ens estaven esperant. Em va sorprendre d’allò més. Vaig intentar saber el perquè d’aquelles presses i em vaig queixar per no haver-m’ho dit abans. No m’hi podia quedar, havia d’anar a treballar i no havia dit res a l’escola. Haurien de buscar una substituta i era massa tard per trobar-la.

Sense contestar, em va estirar, va obrir el balcó i una llum blanca em va enlluernar i ens va embolcallar fins només veure’ns nosaltres dues. Tenia la sensació d’estar flotant, i de sobte vam entrar en un túnel fosc, tan fosc que vaig perdre de vista la meva tia. La situació començava a neguitejar-me, la foscor no m’havia agradat mai. Tenia fred i gana, com quan era petita.

Tot d’una, em va semblar veure una llum que cada vegada es feia més gran i s’apropava més i més. Vaig cridar-la, però no em va contestar. Una mà freda es va posar sobre el meu front. No vaig poder distingir de qui era. La sorpresa que la meva tia m’havia preparat, no m’agradava gens. Cada vegada em trobava més cansada, em fallaven les forces per moments.

Vaig notar una punxada i unes veus que no podia distingir. On redimonis era?

Vaig cridar: “tieta!”, però res. A poc a poc, la llum s’anava estenent i les coses anaven prenent formes més concretes.

No recordava haver anat a casa de ningú, no recordava aquelles cares que em miraven. Vaig tornar a cridar:

“tieta!”. Aleshores, una dona vestida de blanc va pronunciar el meu nom: com sabia el meu nom? Vaig intentar parlar però no em sortia la veu.

Quan vaig poder sortir de la meva somnolència, la dona de blanc em va dir que havia tingut sort, que el cotxe havia quedat destrossat i que jo havia patit una commoció cerebral i tenia dues costelles trencades i algunes coses més no gaire importants.

No recordava haver tingut cap accident, però era evident que era a l’hospital. Aleshores, vaig preguntar per la meva tia, ningú no en sabia res. Vaig demanar que l’avisessin, que m’estaria esperant i patiria.

Dues hores més tard, quan va venir el metge, em va dir que la meva tia havia mort just l’hora que jo havia tingut l’accident i que era a l’habitació del final del passadís.

Em vaig quedar de pedra: en vida ens havia funcionat la telepatia i, per un cop, en el precís moment del trànsit de la vida a la mort, les nostres ànimes s’havien trobat; però jo encara era viva…

Maria Teresa Galan Buscató

 

2012: L’ANY DE LES RETALLADES I LA REPRESSIÓ

Estimats amics i amigues, possiblement aquest sigui el darrer article de l’any 2012. He volgut deixar testimoni del patiment nostre, de les classes populars quan estan atemptant contra els nostres drets bàsics.

Vos deman, si ho creieu oportú m’ajudeu a difondre’l.

Esper que visqueu les Festes, gaudint la família, en pau i consciència i que l’any 2013 es converteixi en l’any de la vertadera solidaritat.

Josep- Keops el beduí contestatari.

2012: L’any de les retallades i la repressió

S’acaba un any on els drets bàsics, fonamentals, inclusiu algun de constitucional, s’han vist retallats i inclusiu anul·lats.

El conegut estat de dret ha sofert molts de sotracs i ja som moltes les persones que no creiem que estem vivint dins d’una vertadera democràcia, si no en una pantisocràcia que acompleix al peu de la lletra les consignes dels mercats: Capital financer, especuladors i taurons despietats d’un neoliberalisme ideològic on el sistema capitalista no havia estat mai tan ferotge i despietat.

Fer una llista de tots els casos, que  amb la legislació del Govern del PP, han conculcat drets adquirits a lo llarg de lluites de generacions; inclusiu amb atemptats en contra dels drets humans: Aquí em refereix a la repressió; on hi ha tornat haver-hi presumptes tortures per cossos de seguretat de l’estat. La punta de l’iceberg, fou que l’estat espanyol fou condemnat per la Comissió Europea de Drets Humans, ja que no es feu la investigació corresponent per les denuncies de tortures, em refereix al cas del Jutge Baltasar Garzón i l’atac flagrant en contra de l’independentisme d’esquerra l’any 1992 a Catalunya durant Jocs Olímpics.

Els atemptats privatius en contra d’uns drets socials i fonamentals que recull la Constitució Espanyola de 1978, han ocorregut dia si dia també.

El dret a un habitatge digne, a un treball – amb quasi cinc milions d’aturats/es. A la sanitat, en un clar intent de privatitzar-la, com s’ha pogut veure amb els hospitals de Madrid. Encarir i retallar les partides per educació amb infinitat de professors i mestres al carrer i un augment massiu de les taxes universitàries, porten com a objectiu a una educació on sols hi podran accedir-hi les elits.: Clar objectiu de la dreta més rància i conservadora: Interessa un poble inculte, ignorant i distret amb pa i circ, ja que és molt més fàcil de manipular pels seus interessos.


De la situació dramàtica dels desnonaments per impagament d’hipoteques, on els bancs (sistema financer, rescatat llavors) amb la connivència dels governants que han legislat per  afavorir-los; escriure sobre aquesta situació i els diversos “suïcidis” jo, canvi la paraula per homicidis intencionats  que han provocat,   em posa d’un mal cos que em costa mesurar les paraules per dirigir-me a aquesta nissaga irresponsable i presumptament homicida per acció o omissió. ( Recordar que el PSOE es va abstenir-se a la Dació de l’habitatge com a pagament, i el PP, com és clar  votà en contra)

Tot s’ha encarit, els impostos i serveis bàsics han pujat en desmesura, asfixiant encara més la fràgil economia de les classes populars, a la que ens estan xuclant les nostres darreres gotes de sang, uns per continuar acumulant més riquesa – diu el refrany mallorquí: “Qui tot sols menja, tot sols s’ofega” i els polítics de torn per continuar mantenint els seus luxes, poltrones i privilegis.

I quan el poble fart i cansat surt al carrer a reclamar els seus drets, és detingut, reprimit, repressaliat i sancionat, per part dels mateixos polítics “demòcrates” emprant per les barbaritats repressives els doblers extrets als ciutadans a base dels impostos que han xuclat.

Feia estona, no veia la quantitat d’accions reivindicatives, que omplen els carrers de l’estat espanyol; ni els atacs més forts de l’estat cap els moviments que no formen part de “l’esquerra oficial” i amb més força inclusiu en contra dels moviments independentistes d’esquerra.

A Mallorca, en relació a la repressió esmentada ha estat “un annus horripilis”amb un augment considerable que hi ha hagut i el Govern de José Ramón Bauzá i els diversos batlles d’ajuntaments on desgoverna el PP, no han tingut cap mania en treure la llendera: repressions, detencions, i sancions, que inclusiu hi ha hagut casos de manipulació de la informació per part dels agents dels cossos de seguretat de l’estat, com va ocorre a Felanitx i a Bunyola, tan sols per citar dos casos evidents.

La part positiva: Que cada vegada estan sortint més moviments i millor organitzats; que l’esquerra independentista està creixent i que en qualsevol moment els governants es poden trobar amb accions reivindicatives, esbroncades, accions diverses dins els àmbits municipals d’enfrontament a una política antidemocràtica i caciquil.

A més d’una generació jove que té el cap ben moblat i no precisa de líders ni d’ideòlegs que dictin el seu discurs.

Que la vertadera solidaritat ompli cada racó de cada casa, no tan sols ara si no durant tot el 2013.

Josep Bonnín

 

LA CASA DE TÀNATOS DE NAVARCLES. BAGES

A Catalunya en matèria d’escorxadors tenim de tot i força, alguns van ser considerats monuments històrics i altres – malgrat ser de dates semblants no – , molts van ser enderrocats pel tsunami de corrupció que s’ha emportar ‘l’estat del benestar’; tenim pel que fa als que encara aguanten :
1.    Local d’usos ‘socials’ a Esparreguera
2.    Bibliotecal’Arboç, entre altres llocs
3.    Tanatori a Navarcles al Bages
No son en aquesta darrera opció destinacions tant i tant oposades :
escorxador / m. [LC] [AGR] Lloc destinat a matar el bestiar, a escorxar-lo i a llevar-li les vísceres.
Fotografia de 1990 de la Rosa Serra.
tanatori / m. [LC] Edifici de serveis funeraris.

Sembla que hi ha en relació a la concessió administrativa algun ‘desacord :
http://www.regio7.cat/fet-divers/2011/01/05/suprem-ratifica-que-lajuntament-navarcles-beneficiar-funeraria/121699.html
De la història d’aquest edifici trobava que l’any 1922 es va encarregar un projecte a l’arquitecte Xavier Turull i Ventosa (Barcelona, 23 d’abril del 1896 – 25 de juny del 1934) i el 1927 es procedia a la seva construcció per un import de 35.583 pessetes.
De la descripció tècnica  reproduïm : Edifici envoltat per un petit jardí que havia estat originàriament l’escorxador municipal. És de planta rectangular, amb planta baixa més sotacoberta. La teulada és a doble vessant amb una inclinació molt pronunciada. A la part posterior té un cos adossat que ha estat allargat. Els murs tenen una base feta amb filades regulars de carreus i la resta és arrebossada. Es tracta d’un edifici amb un estil sobri, ben proporcionat i elegant, on hi predomina un ritme perfectament regular de porta i finestres. Els únics detalls remarcables són els cabirons que sostenen el voladís de la teulada, dos pinacles també a la teulada i els finestrals arquejats a la part superior de la façana davantera i posterior, els quals li donen un aspecte pròxim al noucentisme. La restauració de l’edifici n’ha conservat l’estructura general i les parets mestres a l’interior, que s’ha adaptat com a tanatori.

EL SENYOR BANQUER

El senyor banquer ja no les té totes quan es lleva de bon matí. En el precís instant de fer-se el nus de la corbata constata al mirall com el pinyol de la gola, li va amunt i avall, amunt i avall. No hi ha qui l’aturi! El cor també fa de les seves: aquest toc- toc exagerat l’acabarà ofegant i enviant-lo a l’altre barri, pensa, un barri infinitament pitjor que el seu, que és d’allò més senyorial amb tant de jardí i arbres fruiters i piscines i petits xalets addicionals al seu monumental casalot.

El senyor banquer, amb tots els anys que porta com a president del seu banc BEP o altrament dit, Banc Escanyapobres, és, als seus seixanta i llargs anys, un senyor amb les butxaques plenament folrades. Tota la vida no ha fet altra cosa que mostrar un alt interès a folrar-se.

El senyor banquer, amb l’empremta de la mà ben suada i estampada a la carpeta negra de pell noble, comença a percebre que aquells pobres que han estat mig adormits al llarg de tants anys ara han despertat de cop, farts com estan que se’ls hagi pres el pèl durant tant de temps.

El senyor banquer no les té totes quan posa els peus al carrer. I encara menys quan arriba a l’edifici central situat al bell mig de l’avinguda més magnífica de la ciutat comtal: la Diagonal. Un grup de ciutadans a punt de ser desnonats i un munt d’acompanyants solidaris exhibeixen pancartes contra ell i el seu banc. Criden fort el seu nom. Criden de ràbia i d’impotència. L’amenacen. El senyor banquer els observa des del desè pis. Els observa a ells i als periodistes que emeten la notícia. El coll de la camisa està ben amarat, i les aixelles regalimen fils repugnants de suor. Mira de convèncer-se que des d’allà dalt qualsevol problema queda empetitit, llunyà…

 

Aquesta nit, abans d’anar a dormir, farà números, revisarà la seva fortuna: ha de comprovar com està l’assumpte dels paradisos fiscals. L’ordinador traurà fum, molt fum i, miraculosament, li explotarà davant la seva cara d’estaquirot deixant-lo estabornit pels segles dels segles.

El “boom” que s’ha escampat com una ona volàtil pel cel de la ciutat esdevé esclat de vida per als escanyapobres que, qui sap si a través d’un comandament a distància esotèric- telepàtic, han premut amb gran encert un botó màgic que els ha apropat, afortunadament, a la glòria.

 

Mercè Bellfort

 

ALLÒ QUE JO PENSO

Vaig quedar dolorosament sorprès quan el conseller de la Generalitat es vantava d’haver assolit un èxit en les seves retallades: ha baixat sensiblement el consum de medicaments. Sí, senyor, tot un èxit. Han aconseguit que els vells, els pobres i els malalts es morin més aviat. Tal com raja. A les classes d’Estadística ens parlaven de la piràmide d’edats. Casa vegada més ampla per dalt (gent gran) i més estreta de baix (joventut). És una manera de veure-ho. Una altra, és un arbre. Un tronc ferm a baix i una gran ramada a dalt. Han optat per aquesta darrera opció. Hi ha massa brancam. I cal podar-lo (o esporgar-lo). Gens de fullaraca ni fruits. Doncs, bé: algú ha quantificat els jubilats, els malalts, els més pobres que han mort de resultes del seu èxit? Quantes persones han mort a les llistes d’espera? Quantes més per manca de medicació? O de quiròfans tancats? Això no ho sap ningú, Són les estadístiques B (o negres) que no es publiquen i que fins i tot ningú no quantifica. Una altra estadística que tampoc no sabem: els milers i milers de parats encoberts a través de les pre-jubilacions. Perquè aquests no són a les llistes de l’INEM, però no treballen. Però cobren. Estem d’acord que la majoria van ser víctimes de reestructuracions. Però objectivament, són aturats d’infinita durada. Quanta gent en edat laboral no treballa? El planeta està superpoblat. I cal aclarir-ne la gent. Com? Fent-los desaparèixer. Negant-los el sostre, negant-los el menjar, negant-los el suport mèdic. Els podrien posar en una paret i metrallar-los; però, no, la sang fa lleig. Cal conservar les aparences. I maquillar els seus actes. Ens ho maquillen tot. Tot un fracàs pintat de color d’èxit. Potser que ens convencem que som en un país pobre, quasi miserable, on anem fent la viu-viu i on uns senyors (a Berlin, a Madrid i a Barcelona) es pensen que poden decidir impunement sobre nosaltres, sobre les nostres vides. I no, no i no. El món és dels rics. Dels més rics. I que justament dels d’esperit més miserable.

.

JAUME AVELLANEDA I CAMINS

 

AL ENEMIGO NI AGUA!!!

Aquesta era la consigna que es llançava des del cleptofeixisme , que qualifica com enemics, als febles, malats, minusvàlids, pensionistes i treballadors – privats i públics -, i molt especialment a les persones – de qualsevol condició – que viuen a Catalunya.

L’enemic a batre per a les persones de bona voluntat, ahir, avui, demà, i sempre, és la malaltia, i la marginació social,, el dia 16.12.2012, la lluita aconseguia una recaptació de més de 10.000.000 € ; a destacar la participació activa de molts artistes i persones que el cleptofeixisme inclou en les seves files, NO REPRESENTEN A TOTS ELS ESPANYOLS, això cal deixar-ho clar, el sistema de representació política permet que amb només un 20% de l’electorat – que no de la població – ja s’obtingui la MAJORIA ABSOLUTA. Aquesta és una més de les febleses d’aquesta ‘Democraciola’ .

A tothom que s’identifica com a ‘ persona de bona voluntat’, l’agraïment i els millors desitjos per aquest Nadal , i el proper 2013 que malgrat el GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, i tots i cadascun dels seus membres esperem millor que aquest 2012. Als cleptofeixistes un suggeriment constructiu; facin-s’ho mirar !!!!!

 

FINS A SETANTA VEGADES SET

El perdó dels homes mai no pot ser total perquè, entre altres raons, resultaria perfecte, una aspiració a l’absolut que és un atribut exclusiu de Déu. Els homes, d’altra banda, arrosseguen biografies i circumstàncies vitals que fan que sovint parlin de perdonar sense oblidar, deixant obert inadvertidament el camí a un tipus de justícia que es pot semblar molt a la revenja, amb la porta oberta a la reiteració dels conflictes.

En aquest sentit, molts deuen recordar haver vist el film In my Country, del director John Boorman, que a Espanya es va estrenar l’any 2005 amb el títol de “En mi tierra”. Basada en fets reals, la pel·lícula tracta el procés de diàleg i reconciliació que es va dur a terme Sudàfrica, a mitjans dels anys noranta, poc després que Nelson Mandela arribés al poder per posar punt i final al sistema de segregació racial que imperava legalment al país des del 1948. Aquest procés d’enteniment es va realitzar en el si de la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, que va ser presidida pel bisbe anglicà Desmond Tutu, premi Nobel de la Pau 1984, qui va establir per a aquella el següent lema: “Sense perdó no hi ha futur, però sense confessió no hi pot haver perdó.”

Al llarg de les diverses sessions que la Comissió va celebrar, s’hi van trobar, cara a cara, els botxins i les víctimes de l’època de l’apartheid. Fins i tot, en un gest sense precedents, el ja president Mandela va anar a visitar Betsie Verwoerd, vídua de Hendrik Verwoerd, el qual havia estat un dels organitzadors del règim segregacionista, primer ministre del país, i responsable de la massacre de negres a Shaperville de 1960. Hi ha qui opina que tot aquest procés va permetre que les víctimes rebessin consol, admiració, reconeixement, i, algunes d’elles, indemnitzacions pels seus sofriments. També hi ha qui pensa que tot es va reduir a concedir una simple amnistia, que beneficiaria sobre tot els líders de l’apartheid, els quals, a canvi d’admetre la veritat, en sortirien indemnes sense haver de fer front a llurs responsabilitats. Però les ferides no s’han tancat, com ho demostra que la policia sudafricana (ara, amb majoria de guàrdies negres a les seves files) ha vingut reprimint des del mes d’agost diverses vagues i manifestacions de treballadors de les mines, majoritàriament negres, que protesten per millorar les seves infrahumanes condicions de treball, disparant i havent causat més de quaranta morts, desenes de ferits i centenars de detencions.

Així doncs, resulta que després de divuit anys de govern de la majoria negra, Sudàfrica, un país amb un índex de desenvolupament mitjà, i amb enormes riqueses naturals, és, segons estadístiques de l’ONU, el lloc on hi ha una major diferència entre pobres i rics, havent-se creat una pròspera, però reduïda, classe mitjana de raça negra -gràcies a l’enorme nivell de corrupció- la qual comparteix interessos amb la minoria blanca, perquè ha volgut oblidar, o potser no havia entès mai, que el conflicte, més que entre blancs i negres, ho era entre rics i pobres. O, per precisar més, el conflicte identitari emmascarava o s’afegia a la lluita entre classes socials.

Per això, els qui van acusar Mandela de “tou” quan va visitar la Sra. Verwoerd, no deixaven de tenir una certa raó, perquè com hom atribueix a Gandhi: “Allò que és vàlid per als individus és vàlid per a les nacions. No es pot oblidar massa. El dèbil mai pot perdonar. Perdonar és atribut dels forts” ¿Què volia dir el Mahatma amb aquesta reflexió? ¿Potser que la capacitat de perdonar és un signe de fortalesa moral? ¿O més aviat que les víctimes han sofert tant que ja no poden oblidar del tot ni perdonar?

Sigui quin sigui el significat de les paraules de Gandhi, penso que en la societat dels humans no hi pot haver perdó sense una veritable justícia reparadora per a l’ofès, ni clemència per a l’ofensor si aquest no accepta de tot cor sotmetre’s al correctiu i demostra voluntat de rehabilitació: allò que en termes cristians es coneix com a penitència i propòsit d’esmena. D’altra banda, crec que, de perfecte, només ho és el perdó que prové de Déu, de la seva misericòrdia que anuncia pau i justícia en l’eternitat del Regne per als qui a la Terra han estat oprimits durant generacions.

Per tant, resulta totalment comprensible que Jesús, fill de Déu, li respongués a Pere: “No et dic (que perdonis) fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set” (Mt 18,22), que és una manera de dir que el perdó no ha de tenir límits, i que a continuació il·lustrés el seu mandat amb la ja tan comentada paràbola de l’home que devia molts diners, també coneguda com la del servent sense compassió, el qual, després que el seu amo li perdonés tots els deutes, va ser enviat al calabós per aquell en no procedir de la mateixa manera amb un seu company que li devia una suma de diners molt menor. ”Així mateix -diu Jesús- us tractarà el meu Pare celestial, si cadascun de vosaltres no perdona de tot cor el seu germà” (Mt 18,35).

Per acabar, voldria deixar constància que, que, en relació amb el tema que ens ocupa, estic totalment d’acord amb la següent afirmació del teòleg Hans Küng: “No hi ha reconciliació amb Déu sense reconciliació en el terreny interpersonal. El perdó de Déu està vinculat al perdó recíproc dels homes.” I si n’estic d’acord és perquè penso que aquestes paraules de Küng s’adiuen molt amb els manaments de Jesús: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment. Aquest és el manament principal i el més gran. El segon se li assembla: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. D’aquests dos manaments depenen tota la Llei i els Profetes.” (Mt 22, 37-40).

Però Jesús, certament home, també era perfectament Déu. Per això, els homes normals, que som nascuts en el món, només podem aspirar a imitar, i tan sols a imitar, el Crist Senyor Nostre.

Antoni Ibáñez-Olivares