Mes: octubre de 2012

Em sorprèn que ‘ CONTRA VIENTO Y MAREA ‘, continua aquest allau de dades falses, tendencioses i/i directament falses o mentideres, que en ser fàcilment demostrables els deixen davant l’opinió pública NACIONAL i INTERNACIONAL, amb el cul a l’aire.

Exemple 1 : Sentia a la Vicepresidenta que el PP farà una REVISIÓ DE BAIX A DALT de les duplicitats administratives per estalviar no se que.

La inefable ‘ Betty boop’ del PP [ el dibuix, però la supera en humanitat ], no ha NETEJAT MAI CAP ESCALA – a casa seva té personal de neteja, desconeix si legal i/o il•legal ], en tot cas amb ànim d’ajudar-la i perquè la CAMPAÑA ‘ VAMOS A CONTAR MENTIRAS’ DEL PP, es vomitiva, li recordarem que per NETEJAR UNA ESCALA S’JA DE COMENÇAR PER L’ESGLAÓ MÉS ALT !!!!!.

En veu altra ens fem tots plegats algunes preguntes :
Ens cal un Rei ?
Ens cal un Ministeri d’Educació?
Ens cal un Ministeri de Cultura ?
Ens cal un Ministeri de Salut?
Ens cal una Vicepresidenta que no sap escombrar una escala ?
…

Exemple 2. Les ‘famoses EMBAJADAS DE CATALUNYA’, que aquí si que son OFICINES DE NEGOCI EXTERIOR – que augmenten les exportacions, ho admeten fins els mateixos – , i que en altres, en el millor dels casos, son llocs per col•locar amics, coneguts i saludats.

En la línia d’ajudar a la Betti Boop del PP, i de posar en evidència la campanya ‘ VAMOS A CONTAR MENTIRAS DEL PP’, unes dades interessants en relació a les OFICINES DE REPRESENTACIÓ DE LES COMUNITATS AUTONOMES.

La Vicepresidenta i/o la Sànchez-Camacho, en presentaran un altre amb els objectius aconseguits, la preparació tècnica del personal, i la seva filiació al PP – si es dona el cas-, oi ?.

A Catalunya, i als països democràtics d’arreu del món ho esperen amb ànsia

L’edifici que acull avui Serveis Municipals, no ens fa pensar en la seva primigènia destinació, i en part certament per les reformes que s’ha dut a terme, però principalment perquè les tendències predominants de l’arquitectura oficial, a la dictadura de Primo de Rivera, tenien relació amb l’arquitectura oficial italiana de Mussolini, i suposen una clara tendència al monumentalisme com a manifestació directa d’una Espanya prospera i en desenvolupament, que va aparèixer per imposició de l’Estat; en la majoria de concursos públics – que van ser sistemàticament arreglats – es van apartar als arquitectes joves, llevat d’excepcions; això va imposar un model fins a la data poc conegut a Espanya, que contrastava i contrasta amb la mobilitat i àdhuc la llibertat ornamental de l‘última època del modernisme a Catalunya.

L’any 1938, les escoles públiques reben el nom Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, Maresme, 10 de gener de 1859 – Barcelona, 13 d’octubre de 1909, afusellat durant la matinada del 13 d’octubre de 1909 al fossar de Santa Amàlia de la presó del Castell de Montjuïc.) Va morir, víctima dels odis que contra el seu projecte van generar-se entre les oligarquies que, a l’Espanya del començament del segle XX, tenien prou clar que els seus privilegis socials depenien d’impedir, entre altres qüestions, el desvetllament d’una consciència lliure, crítica i racionalista entre la ciutadania. I sabien molt bé que això començava per l’educació dels infants. L’escriptor francès Anatole France, diria en una carta oberta que es va publicar en tots els mitjans de l’època: “El seu crim és el de ser republicà i lliurepensador; el seu crim és haver creat l’ensenyança laica a Barcelona, instruït a milers de nens en la moral independent, el seu crim és haver fundat escoles”

Recordareu unes desafortunades declaracions del Rei, Juan Carlos I de España , el 23 de abril de 2001:

“..a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano..”

HI ha una història pendent – a Sant Andreu de la Barca, i a tota Catalunya – í és la d’explicar les represàlies contra els mestres i funcionaris, que va practicar el franquisme :

Instrucción del Inspector Mariano Lampreave
Lérida, 20 de febrero de 1939, ‘III Año Triunfal’:

2 Todo libro que esté escrito total o parcialmente en lengua que no sea la española, precisamente, debe ser también retirado de la Escuela.
(…)
6 Igual procedimiento se utilizará en cuanto a las Bibliotecas escolares, de cualquier clase o precedencia que sean.

■ Orden del gobernador de Barcelona de 28 de julio de 1940:

1.- A partir de 1 de agosto todos los funcionarios contractuales de las corporaciones municipales de la región que se expresen en el exterior o en el interior de los edificios municipales en una lengua que no sea la del Estado serán inmediatamente destituidos, sin que tengan derecho a reclamar.
2.- Por lo que se refiere a maestros públicos y particulares, tal falta comportará la pérdida de los derechos a enseñar.
3.- Ninguna investigación contra los funcionarios será suspendida por falta de pruebas, y los indicios serán suficientes.
……………………

■ Gobierno Superior Político de Baleares, Mallorca, 22 de febrero de 1837 (Regencia de Maria Cristina, reinando Isabel II)

Cada maestro ó maestra tendrá una sortija de metal, que el lúnes entregará á uno de sus discípulos, advirtiendo á los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento, y el culpable no podrá negarse á recibirla; perocon el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro
condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción á pasarle el anillo, y este á otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que á la hora señalada a aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena.

El Gobierno , assolia el màxim nivell de misèria moral , que semblava del tot insuperable , fins a les recents declaracions del Ministro de Educacion del Reino de España.

La descripció tècnica de la primera escola pública de que va disposar el poble de Sant Andreu de la Barca, ens explica que conserva pràcticament amb l’estructura original. Només les dues galeries dels extrems, que eren obertes, es van tapar. De l’edifici, d’estil historicista i de planta baixa,en fa destacar els carreus de pedra de les cantonades i els de les divisions verticals. No ens aclareix però, la data en que s’aixeca un escut d’Espanya – sense l’escussó reial – únicament el fet que llueix una corona de Principat, ens fa dubtar de trobar-nos davant del blasó que s’aprovava a la II República.

Sou pregats d’ampliar i/o rectificar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La frase és va fer famosa tant en boca dels Socialistes com delsPopulars, que aconseguien col•locar no únicament a la família ( germans i cosins ) – en el nepotisme clàssic, conegut i fins admissible, per aquesta raça maleïda –   sinó una rècua [Etimologia: probablement de l’àrab rakba, ‘caravana, seguici’]  quasi infinita de parents, coneguts i saludats.

Es posava així de manera conscient la primera pedra de la misèria en que viu actualment la població del mal dit Reino de España.

Les comunitats ‘històriques’ representen el 26,41 % de la població total, Andalusia, Madrid i Valencia el 42,44%, la resta, 11 Comunitats i 2 Ciutats Autònomes, es reparteixen el 21,15 % restant. Sobren Presidentes o no ?, sobren Parlamentos o no ?, sobra corrupció o no ?.

Cal presentar denuncia per homicidi quan sapigueu de la mort – indeguda – per fam, per manca de medicaments i/o d’atenció medica de qualsevol persona, primer davant dels jutges espanyols, i desprès davant la justícia internacional, s’han  escapat fins ara, el González, l’Aznar, potser, potser, ho aconseguirà el Zapatero, però no podem permetre que també ho faci el Rajoy, o si ?.

S’escaparan de la màquina de l’estat, però damunt d’ ells, com una espasa, esperen l’acompliment les paraules del Senyor ; “maleït el qui violi els drets de l’immigrant, de l’orfe o de la viuda “.

Amén !!!

Fa anys vaig llegir el llibre de George Orwell, “1984”, publicat l’any 1949.

La figura de “el gran hermano” -vaig llegir la traducció del castellà– que descriu l’autor, com un personatge invisible, que representa els interessos d’una minoria opressora, el qual a través de les càmeres que es troben a les llars i a espais públics, controla tots els moviments, pensaments, sentiments i paraules, dels ciutadans i ciutadanes d’una societat futurista, penalitzant i inclusiu portant a “centres de reeducació” els que incompleixen les normes o atempten contra elles, que el “gran hermano” i els seus, han dictat. Una crítica excel·lent a tot estat totalitari.

Per la similitud del tema de la càmera, “Tele 5” va iniciar un programa, amb el nom de “Gran hermano”. Una nova edició, dirigida pel batlle de Sóller a través de càmeres ocultes “presumptament” il·legals, una de les quals, en una acció decidida i valenta del Col·lectiu Albaïna, sempre a cara descoberta, va descobrir a l’aparcament dels Estiradors; un antic hort de tarongers habilitat com a aparcament públic municipal, a la façana d’una propietat privada, ja que els seus propietaris havien avisat de la seva existència, i que es trobava amagada dins d’una caixa de connexions elèctriques, per la qual sorgia una llumineta blava parpellejant.

El descobriment de la càmera i el resavi de successos dels quals els mitjans de comunicació, tant escrits com digitals, han portat informació des del dia 18 de setembre en que fou descoberta i denunciada al jutjat de guàrdia de Palma i dipositada al quarter de la Guàrdia Civil de Sóller, per uns membres del col.lectiu.

Una de les informacions darreres, que ha provocat tot un moviment i malestar dins Sóller, han estat la quantitat de mentides que el Batlle de Sóller Carlos Simarro, que ha mantingut que no en sabia res de la càmera, fins que en una roda de premsa (2/10) va reconèixer que l’havia feta instal.lar ell. On llegí un comunicat i no contestà a preguntes dels periodistes.

La policia no en sabia res tampoc, com afirmà el dia en que es va descobrir, el cap superior de policia que assistí amb el gerent de Sóller 2010. Aquell dia, els membres d’Albaïna, els propietaris de la casa i tots els periodistes convocats en roda de premsa, foren identificats per la policia. Hom es demana, si no era de ningú, si no es cometia cap tipus de delicte, si no simplement s’enretirava un aparell amagat de la façana d’una casa particular, a què venia la petició d’identificació?.

Retornant a les mentides del Sr. Batlle, en una entrevista a Canal 4, durant tres minuts va respondre a les preguntes de la periodista que no en sabia res. La mateixa resposta a l’entrevista que li feu el mitjà digital “mallorcadiario.com”. En dia 4 d’octubre, va telefonar a aquest mitjà per demanar excuses als seus lectors, i periodista. Encara no les ha demanades als altres mitjans de comunicació en els quals els hi va mentir, al poble de Sóller, i a tots els membres de l’oposició que també representen els vots dels ciutadans i tenien dret a saber d’aquella “investigació secreta i reservada” excusa en que ara vol justificar la col.locació de la càmera, i que per moltes persones ha perdut tota la credibilitat. Ja que si ara mateix, es tragués una autorització de la mànega, la pregunta és per què no la va mostrar el primer dia en que li demanaren que en sabia de la càmera ? Resposta: Presumiblement no la tenia.

Al ple ordinari de 3 d’octubre, aprofitant el rodet de la majoria absoluta, i en una clara opacitat i manca de transparència  d’un consistori ”democràtic”, fou rebutjada la moció conjunta de tots els portaveus de l’oposició, on demanaven un acte públic a través del fòrum de participació ciutadana Agenda Local 21, on comparegués el Batlle, Cap superior de policia i gerent de Sóller 2010 per explicar al poble el perquè de les càmeres de vídeo vigilància ocultes. El Batlle no va mostrar a l’oposició la documentació que li permetia col·locar les càmeres ocultes, i les seves paraules no varen convèncer a ningú- tal com manifestà un setmanari local, inclusiu l’oposició va dir que es veuria obligada a forçar un ple extraordinari amb un sol punt a l’ordre del dia, malgrat fos per via judicial, per clarificar el greu affaire.

Josep Bonnín

Aquest històric 11 de Setembre he trobat a faltar veus que enyoro. Molts ja no hi són. O potser sí? En tornar de la concentració escric aquest diàleg amb la incorporació d’il·lustres absents.

Inversemblant maniobra biològica per recaptar l’opinió dels intel·lectuals que, han tingut la voluntat de col·laborar. Els he manllevat escrits declamats a viva veu. La majoria dels integrants de la tertúlia, han estat testimoni d’afers històrics on gairebé sempre la Pàtria n’ha sortit trepitjada pel Minotaure. No hi ha preguntes; tan sols diàleg sobre un tema ancestral: Catalunya versus Espanya.

Agombolats a l’imaginari estudi radiofònic, bescanvien punts de vista amb la nitidesa del so, amb la veu clara, amb les opinions lliures creades pel cervell d’intel·lectuals de diferents generacions. En  aquest joc, l’oient-lector pot trobar-hi un còctel de patums que relliguen baules per continuar repensant Catalunya. Obrim micròfon, transcrivim frases de transhumància intel·lectual. Mentre llegiu, podeu escoltar la veu greu o aguda dels homenots.

Jaume Vicens Vives.- “Veient que el joc de la catalanitat és inseparable d’un intervencionisme hispànic, són molts els qui es pregunten si ja no és hora que Catalunya tingui la plena responsabilitat d’organitzar la seva o les seves parcel·les d’ Espanya i de plantejar amb Espanya un programa comú per a tots els pobles peninsulars; una reforma política i millora social sense trencacolls subversius. Però a Madrid s’hi cou un altre arròs i els grans primats del règim no volen escoltar la cançó”

Josep Pla.- “La tendència a la conservació del poder fa dels polítics que per pròpia experiència es dediquin només al problema electoral. ¡Guanyar les eleccions! ¡Guanyar les eleccions sempre! ¡Guanyar les eleccions sigui com sigui!, El problema català queda reduït a vèncer les eleccions immediates”

Ernest Lluch.- “Hem de canviar les coses, però hem de canviar les persones. Hem de fer nostres els valors del cristianisme primitiu i del cristianisme humanista. Hem d’incorporar els valors de la companyonia dels treballadors a la feina i a la seva organització autònoma. L’ètica del treball i de la feina ben feta ens ha de vertebrar. Hem de maldar per a que els flagells i causes de desigualtat desapareguin; la llibertat és un fi en si mateixa”.

Josep Maria de Sagarra.- “L’experiència de la catàstrofe de 1936-39 m’ha servit per a eliminar molts prejudicis superflus i ha fixat, cada vegada més, la meva atenció únicament sobre les coses que ens importa salvar de la crema; únicament sobre allò que hem de ponderar i afirmar amb tota la nostra energia si no volem que un esforç de gairebé cent anys per la llengua i la cultura sigui ineficaç”

J.V.V.- “La vella discussió sobre la bel·licositat catalana té una resposta clara: els catalans hem donat proves que no som ni més valents ni més covards que els altres pobles de l’Occident europeu i que avui la milícia es més un problema tècnic –d’acadèmies, laboratoris i armament– que de músculs tensos i acerades cordes nervioses”.

E.LL.- “Si alguna actitud política funciona es manté, sinó funciona se corregeix immediatament. L’únic inamobible serà la defensa d’aquells grans principis que han de dur-nos a una situació millor dins de l’humanisme possible per a que la llibertat política, l’eficàcia econòmica i la justícia social avancin”

J.P.- “Diuen que Espanya és un país de molta profunditat, d’apassionament vertebrat. No ho sé. A vegades crec que no és del tot cert. Crec que Espanya és un país tan superficial, que pot ser el trompe-l’oeil d’aquest desordre i d’aquesta confusió, i l’abundor sensorial, és el que produeix la ficció de la profunditat”.

J.V.V.- “Des d’un punt de vista polític, generalment hem dit PROU¡ en el moment pitjor, quan la conjuntura ens era desfavorable, quan havia passat el punt dolç de la nostra força o de la nostra raó. D’aquesta manca d’encert, en té la culpa, sens dubte, l’escanyoliment del seny de les classes dirigents”

E.LL.- “Si les coses es miren al revés de com t’ensenyen, acabaràs veient alguns angles desconeguts. Penso que a la vida social i política s’han de tenir pocs valors però molt sòlids, i que un cop adoptats s’ha de procurar no modificar-los amb el pas del temps més que quan els fets ens portin a modificar-los globalment. Es pot ser rebel però competent, com ens deia Gunnar Myrdal”

Antoni Puigverd.- “Recordem que el general Mena feu un discurs en contra de l’Estatut, la sacrosanta prosa espanyola i cuartelera no té aparença unànime ja que es divideix en dues escoles: la del vell però arregladet patrioterisme espanyol (irritat, sarcàstic i amenaçador) i la moderna retòrica del patriotisme constitucional, que diu beure de les teories de Jürgen Habermas. Les tals escoles, quan discrepen sobre d’altres temes, es barallen com gats i gossos…però convergeixen en una única passió quan es refereixen als díscols catalans: igualtat equival a uniformitat”.

J.Mª de S.- “Epidèrmicament i fugaçment se’ns hi projecten les obres de la rebel·lió i de l’anarquisme; ingrats i hipòcrites, seriem, perquè aquestes dues tares són consubstancials amb el teixit muscular del nostre poble, molt ric en lirismes però molt pobre en eficàcies”.

J.P.- “Si la demagògia popular no fos res més que un procediment infalible per enganyar el poble, no seria altre cosa més; el pitjor es que aquesta demagògia és putrefacte i el seu contacte no es gens agradable. Patim alguna premsa popular que cal llegir-la amb dosis d’aigua de colònia per airejar l’ambient de tantes secrecions” (Nota de l’autor: en lloc de premsa popular, avui en dia el solitari de Llofriu potser també se sumaria a l’expressió: caverna mediàtica)

J.V.V.- “La vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada: és el sí, no el si. Per això el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com en els castellans. A Catalunya el mòbil primari és la VOLUNTAT D’ÉSSER…o surem o ens enfonsem”

Joan Solà.-“Una persona, un poble, necessiten primerament tenir dignitat. A Catalunya fa mesos i anys que ens sentim humiliats, escarnits, trepitjats per les forces legals de l’Estat. Ens trobem en un moment dolç d’esperança, només reaccionant, només tirant endavant de cara al futur, només engrescant la joventut i tots els immigrants en un projecte progressiu i clarament català, només així els ciutadans de Catalunya deixarem de sentir-nos subordinats a ningú, inferiors a ningú, escarnits per ningú”.

J.V.V.- “Pot ésser el pactisme una fórmula moderna? No ho sostindríem pas. El pactisme fou una gran fórmula de relacions pràctiques i concretes entre el Poder i el poble català. Perdurà durant més de tres segles com a mesura d’equilibri polític, i això no és un mal record. Precisament aquesta persistència, però, ens posa sobre la petja d’algun vici especial del capteniment polític de Catalunya. El just capteniment és la nostra fórmula d’or, el nord dels catalans en els nostres afers públics i privats. És el seny més la mesura que asseguren la continuïtat de la terra. En això el català és l’hereu directe de l’home antic. Captenir-se bé es desitjar que les coses rutllin amb harmonia sense entrebancs”

E.LL.- “No cal oblidar els versos: Recorda sempre això Sepharad / Fes que siguin segurs els ponts del diàleg / i mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills. Patim, i patim amb molt alt grau, la incúria cultural generalitzada. Sense curiositat, els esperits són tancats i els ulls són cecs”

J.Mª de S.- “En el diàleg que s’estableix entre l’home i la seva preocupació, moltes vegades el que és essencial, però que resulta extemporani, resta en l’ombra absoluta, i d’allò que és efímer, però que sembla actual, se’n fa un plat de primera”.

J.S.- “Jo tinc una pàtria, que ells no m’han reconegut mai i que sempre han intentat destruir-me-la; jo tinc una altra llengua i una altra literatura, que ells han maldat per esborrar-les del mapa, generació rere generació, violència que manté encara avui mig país en la ignorància d’aquesta llengua i d’aquesta literatura, jo no puc fer pràcticament res amb la meva llengua, ni tan sols dins el meu país i em sento empegueït després de trenta anys de “democràcia”, quan travesso l’Ebre.”

J.V.V.- “Si els catalans ens examinem de nosaltres mateixos i des d’un punt de vista favorable, som homes feiners, constructius, reposats, previsors, capaços de trobar fórmules adequades al bon desenvolupament de les relacions privades i públiques. Ningú no ens poc negar el nostre sentit social, ni tampoc l’excel·lència d’algunes de les solucions que hem aplicat als problemes eterns. El català típic davant de la realitat té uns punts cardinals: seny, embadaliment, rebentada i tot o res”

J.Mª de S.- “De contemplador vaig passar a constructor: del que em suggerien les lletres, i sobretot les il·lustracions, van sortir els meus versos inicials….”

J.S.- …”Talment com haurien de fer tots els catalans: de contempladors a constructors de la Pàtria”.

J.V.V.- “Ens convé dominar la història, promoure dirigents i quadres, anar poc a poc; això és el que ens convindria. Si no sabem o no podem fer-ho és perquè portem excessiva càrrega explosiva per a les nostres facultats d’ordenar el món, encara que sigui la petita part del món en què ens ha tocat de viure”.(Fins aquí la inversemblant tertúlia. Comiat afectuós. Agraïment als participants. Sintonia de sortida)

Fa una estona que han acabat els discursos finals al costat de l’Estació             de França. Camino pel centre de Barcelona a la recerca del tren vallesà.         La massa humana que m’acompanya continua voleiant senyeres. És un         no parar. La concentració de l’11 de Setembre continua cridant:             Independència !!!.

Pere Font i Grasa

periodista

Pere Font i Grasa

c/Sant Salvador, 15 B-1

08172 Sant Cugat del Vall+es

Telef. 936743943 / 639352863

DNI: 38360277A

perefont@hotmail.com

perefo@gmail.com

«Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment…”

“Canvia en tu, el que vulguis veure canviat en el món”

Vista les portades dels dos setmanaris passats, he decidit que no escriure sobre els que manipulen la veritat, ni sobre els que “investiguen” a altres ciutadans, ni sobre la merda que alguns escampen sobre persones honrades. No s’ho mereixen.

Escriure sobre els que no ens conformam amb les “veritats oficials” que ens pretenen imposar per totes les maneres.

Sobre els que treballem per un món més just i no opressiu. No sexista ni repressiu, malgrat no se’ns entengui a vegades, se’ns ataqui i sigui condemnada la nostra tasca.

Escriure sobre els que estimam la nostra terra i no la volem plena de ciment i porqueria. Que estimam la nostra cultura, la nostra llengua i lluitam en contra dels que la volen fer desaparèixer. Sobre ells no escriuré, estic prou oiat per fer-ho.

M’he apuntat al taller de gloses amb en Mateu “Xurí” que ha organitzat el col·lectiu Albaïna, al que, agradi o no, estic orgullós de pertànyer. Aquest taller és una eina més per a poder preservar una tradició tan nostrada. I l’èxit ha estat considerable ja que s’hi han sumat prop de divuit  persones de distintes edats, que també estimen el que és nostre, i no una subcultura que ens volen imposar.

Avui  m’he pres la llicència de no escriure sobre els que escampen malsons en el poble que estim. En aquest poble on he congriat molts amics i amigues, des que el varem triar per viure-hi. Tampoc n’escriuré dels escurçons mal entranyats, amb els que per sort o desgràcia, m’he topat. I a aquests, agrair-los que m’han fet sentir profundament, que em trobava en el camí correcte, quan he sentit els seus atacs, i que estava encertada la meva tasca  en la que fa anys que estic treballant: Intentar crear un món més harmònic, més just i més humà. On la meva premissa, ha estat: Res menys que la veritat! Aquest ha estat un clam que m’ha acostat a moltes persones que sentim el mateix.

No escriure sobre els darrers sentiments que he hagut de viure: Oi, tristesa i decepció; ans tot el contrari, perseverança, fe, esperança que el meu, el nostre somni acabarà per a realitzar-se malgrat tots els atacs; i després de fer el procés, he renascut amb una força immensa per a continuar el combat en contra de la perversió i la barroeria.

Puc escriure i ho faré des del treball de formigueta de cada dia per reclamar  i lluitar perquè la nostra societat esdevingui més justa, no creï exclosos i no furti el present i el futur a moltes persones.

Lavoisier, un qímic  francès, del segle XVIII,  va dir “L’energia no es crea ni es destrueix, sols es transforma”. Vull dir que tant l’energia positiva, que neix d’uns sentiments nobles: amor, amistat, solidaritat, compartir, retorna a qui la practica de la mateix manera. I que els que empren l’energia negativa: odi, rancor, mentida, perversió, més pres o tard – i ara de cada cop arriba a més velocitat-  se’ls hi retorna amb la mateixa mesura i components que han emprat. L’energia porta un segell de fàbrica i retorna a llur origen, però no tota sola, si no recollint totes les energies semblants que ha trobat en el seu camí. Tant la que té un component de llum, com la que té un component de foscor.

Qui traeix la seva vertadera essència, té un problema. Qui s’allunya d’ella creient que, rere una prepotència i orgull mal entès, pot anul·lar-la i distorsionar-la, va de cap  a un pou del que quan arribi al seu fons, li costarà  un esforç titànic sortir-se’n, si és que ho arriba a aconseguir.

Els dons que ens han fiat en aquesta vida, són per a treballar-los per a millorar-nos com a essers humans i també per ajudar a crear harmonia en el nostre entorn, facilitant als altres que també facin el seu procés evolutiu cap a una millora en tots els sentits. Qui els malmena, qui els distorsiona, haurà de passar comptes.

Hi ha una justícia sobre la que no es pot sortir indemne, i no és precisament la humana, és l’univers qui marca unes normes inqüestionables.

Quan un es troba en la tercera fase, de la frase de Gandhi: «Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment, guanyes». Quan s’ha fet manifest l’atac flagrant,  et trobes molt a prop de la victòria.

Salut i bona tardor.

Josep