Mes: setembre de 2012

La mare i el nen són asseguts a una de les tauletes del bar Negre a la plaça de Sant Joan. Han demanat un parell d’orxates per beure i el nen juga a bufar la palla i fer enlairar com un coet l’embolcall de paper fi.

El nen riu i li demana l’altre embolcall a la seva mare i novament bufa la palla, corra a cercar-la i novament bufar.

Les seves alegres rialles omplen els voltants de la plaça. La mare gaudeix de les riallades del nen i també de la caiguda de la tarda quan declina el sol i l’ombra refresca l’ambient calorós del dia.

Tot d’una un soroll de panderetes i trompetes trenca el xiuxiueig de les converses de les persones que s’asseuen a les taules.

Baixen pel carrer Major, provinents de la plaça de Sant Pere, tot un grup de zíngars cantant i ballant. Davant seu un ós bru balla grotescament seguint la música de la fanfàrria i les cançons que emeten els seus acompanyants. Al ser enmig de la plaça tots els zíngars fan una rotllana i l’ós balla aixecant un peu, ara l’altre i bellugant el cap amunt i avall com si gaudis de la muixeranga.

El nen bufa novament la funda de la palla i veu com s’eleva i fent giragonses cau a terra. Justament cau davant els peus de l’animal que segueix amb la mirada la trajectòria descendent. Al distreure’s rep un cop de bastó del domador. El nen corrent es ficà entremig de tots per prendre novament el seu joguet i en alçar-se mira la cara de l’ós i veu que mentre balla els seus ulls ploren.

–    Què et passa- va preguntar el nen- Si balles no pots plorar. Ballar és alegria.

–    Alegria a cop de bastó- va contestar l’ós- Aprendre a ballar a fuetades i amb planxes cremant als peus. Poc menjar i algun premi per recompensa. Sempre encadenat. Aprofita el teu món i riu. Un món en llibertat és el somni de tothom.

El nen es retira sense prendre la funda i s’asseu a la taula amb sa mare.

Aquell dia va començar a saber que volia dir llibertat, malgrat fos sense música ni xerinola.

 

Miquel Pujol Mur.

 

LA CARTA DE COMIAT

Benvolguts pares,
Benvolgut fill Armand,
Benvolguts germans i nebots,

Desitjo que la pau i la salut sigui amb tots vosaltres.

Aquesta carta, estimada família, segurament us semblarà massa llarga, però la causa és que no sé quan us podré tornar a escriure, ni des de quin lloc.

Encara recordo la darrera trobada, aquella nit quan vaig arribar desfeta pel penós viatge des de Barcelona. Vaig deixar la ciutat entremig de les bombes que esclataven per tot arreu, i no ho vaig fer per voluntat pròpia, sinó que va influir en aquesta decisió les paraules del meu vell mentor, al qui li dec tot en la meva professió, el doctor Elies, que em va dir:

 Tu, Júlia, fuig. Jo ja en quedo amb tota aquesta desfeta. Tens un fill i una vida per lluitar, jo ja estic al cap del carrer i el que em passi poca importància té. Ets una bona doctora i trobaràs un lloc o altre per continuar treballant i per demostrar l’orgull de ser catalana, davant qualsevol contingència. Segurament hi haurà una altra guerra després d’aquesta, i serà més monstruosa encara. Fuig i no giris el cap enrere, no creguis les paraules dels encantadors de serps que diuen que els països estrangers vindran en la nostra ajuda, vaticino temps molts durs per a Europa, ens deixaran oblidats a la nostra sort i venuts a la voluntat del guanyador. Vaig perdre els dos fills a la batalla de l’Ebre i la dona en un bombardeig, tot més igual, tu ets l’única persona estimada que em queda, salva la vida i recorda’m de tant en tant.

Em va donar una cordial empenta, en va donar les claus del seu cotxe, el meu havia estat requisat, i em va dir carinyosament: “fuig”.

I vaig començar un viatge sola, desesperada, entre gent desesperada, n’hi havia que no dubtaven en posar-se davant per fer-me frenar i pujar al cotxe. Sort vaig tenir de trobar-me el Fred, el metge de les Brigades Internacionals que darrerament m’ajuda en la taula d’operacions i que em va fer una mica de guardaespatlles, si no m’haurien tret del volant i m’haurien deixat abandonada enmig de la carretera. El veu conèixer perquè era l’home que m’acompanyava en arribar al mas i que va quedar adormit, extenuat, de l’esforç de caminar i arrossegar-me. Quan en un revolt de la carretera volada vam perdre el vehicle, tothom va desaparèixer sense preocupar-se de ningú.

Recordo haver passat el castell del comte de Fígols com entre les boires d’un mal somni. Els amics Granera ens van deixar un petit burret, suposo que els hi heu tornat, grans persones. Les grans persones es coneixen en temps de desesperança.

Després ja ho sabeu, vam arribar una nit amb vosaltres. Que bonic era l’Armand adormit, tan tendre, i, a l’endemà, a continuar el nostre èxode, quasi no vaig poder estrènyer al meu fill per acomiadar-me A continuació Bellver, la Portella Blanca i França. Algú va comentar que si les tropes franquistes ja havien agafat la Seu. No vaig poder veure l’Isidre, ara que va penjar els hàbits tampoc ho deu ser persona grata al ulls dels invasors, mentre continuï vivint en Andorra deu estar salvat.

Vaig arribar a França i, com si fos una leprosa, em van portar amb un carro a un camp de concentració. No penseu en França com un lloc de salvació, no són com el príncep del conte que cercava la jove de la sabata de cristall, parlen de llibertat, però de la seva llibertat, nosaltres som una nosa i una llosa al mateix temps, prou problemes tenen amb el seu veí alemany, el Fuhrer del bigotet, que va ajudar a l’altre del bigotet a destruir el nostre futur.

El cunyadíssim, el Serrano Sunyer, en una interpel•lació francesa sobre que fer amb nosaltres, va contestar que érem uns apàtrides indesitjables, per tant ja no som res, sols ens queda la força del catalanisme per considerar-nos integrats a una terra.

Els gavatxos ofereixen als homes, principalment, contractes per lluitar i col•laborar en la lluita contra el nazisme. A les dones treball en fàbriques d’armament, molta por hi ha també.

Ara deixem la política, parlem de nosaltres, quasi més que res de mi. Ja saps mareta que he estat sempre una mica egoista, com quan em tibaves de les orelles, em deies noia mal criada i em deixava mimar pel pare. Semblava que em tenies enveja, quan enyoro aquells moments perduts amb els somnis de la infància.

Mare, pare, vigileu no sigui que a causa d’unes terres perdéssiu la vida. Una vida és més important que qualsevol terra que es posseeixi. Tingueu cura del meu fill, l’Armand, el tendre plançó d’un home altruista.

He tingut sort després de tantes aventures amb el Fred, ha estat un company meravellós en l’infortuni, en la fugida i en arribar a França, sense ell no hauria arribat, les meves minvades forces no m’haguessin permès trobar el punt final.

En aquest moments, està tractant perquè marxi amb ell a Anglaterra, ja que treballàvem junts en el projecte del doctor Josep, més val en aquest moments no esmenar cognoms sobre la profilaxis en la cura de les ferides i la reparació de les fractures dels ossos.

Quan sàpiga quin ha estat el meu destí, crec que potser a Oxford o voltants, us el faré arribar, sempre a mans de gent de confiança i en secret, no són temps de gaire aldarulls ni alegries a casa dels vençuts.

Tingueu cura de tot i de tots, ompliu de petons al meu Armand, no deixeu que s’oblidi de la seva mare i rebeu una forta abraçada amb tota l’estimació de la vostra filla i germana,

Per sort, per la Júlia, el seu avenir es va complir, va formar part de l’equip d’un gran metge i una gran persona, va continuar treballant en la medecina i aquella investigació, que va néixer com una petita poncella a Barcelona, va prosperar i va demostrar, que malgrat perdre una guerra civil, hi havia molts valors intel•lectuals i científics en aquest petit país.

Miquel Pujol Mur

SEQUERA

La sequera de l’ànima i la sequera del cor produeixen més crueltats que la sequera de la terra. Quan els camps resten vermellosos per la sang germana vessada, tant d’un costat com de l’altre, els veremadors recullen una mala collita, només morts, sofriments i odis.

Aquest pensaments i altres volten pel cap de la Júlia. Aquell dia de bon matí s’ha assabentat, un 18 de juliol, de l’alçament de les tropes manades per un general jove i ambiciós. A més, aquest motí està beneït pels representats de la clerecia que potser troben a faltar els privilegis que d’antuvi han fruït. Per això, han apadrinat l’alçament de les tropes revoltades contra el Govern legítim, la República, votada pel poble, com la “Cruzada de liberación nacional”. Com si desitgessin tornar enrere i ser altre cop en els temps de la lluita contra el sarraïns a Granada, dels àrabs a Jerusalem o començar el temps de la Inquisició.

Com és possible parlar d’amor i de perdó davant del poble congregat a l’església i, per l’esquena, com uns fariseus qualssevol vendre Déu i els seus fills per aconseguir guanys terrenals. En aquest món no solament ha hagut un Judes Iscariot, sinó que cíclicament es repeteixen fets de la mateixa vilesa. Llàstima que els representants del mateix Messies causin la mort dels seguidors de la seva doctrina. El poder i l’ànsia de manar ennegreix el cor dels humans, tant siguin religiosos com laics.

Moltes idees es recargolen en els pensaments de la Júlia. Aquest matí, com cada dia des de fa anys, ha fet la seva habitual visita a l’hospital. Ha encarregat la feina als seus col•laboradors, els metges ajudants i a les infermeres, i ara condueix el seu cotxe i marxa cap a uns laboratoris on forma part d’un equip que estudia l’asèpsia en el tractament dels parts de les dones i dels malats amb ferides per evitar les infeccions i les gangrenes.

Malauradament els resultats encara no són encoratjadors, però hi ha indicis que si es treballa vigilant la netedat, tant del pacient com de la pulcritud de les mans del personal sanitari hi ha la possibilitat de poder evitar malalties de fatals conseqüències.

El problema és conscienciar el poble de la higiene necessària. També s’ha d’aconseguir que les cases reuneixin millors condicions per a la neteja de les persones i eliminar les comunes. Aconseguir fer madurar la gent i per donar noves normes per a la higiene, és una tasca dura i constant sobretot en la gran quantitat de cases humils.

També a Barcelona i a Catalunya sencera han succeït molts fets. Un nou govern, una nova cultura, un millor aprofitament de les tasques educatives ens ha fet avançar, fins i tot, per damunt d’altres països europeus.

La Generalitat ha tractat bé els intel•lectuals i els investigadors i, a Catalunya ha florit un nou món de ciència i de drets humans. Malgrat que la labor de les dones continua sent fosca, hi ha dones que destaquen en diferents estaments de tot signe. Frederica Montseny és la ministra de Sanitat en el Govern de la República i impulsa lleis més modernes, tant per la concepció humana com per a l’avortament.

La Júlia ha fet de la seva professió la vocació de la seva vida. Malgrat tot s’ha casat i ha tingut un fill, l’Armand. Més dat que el seu marit, el Pere, és un investigador inquiet que viatja pel món a la recerca de noves malalties per a la investigació de noves teràpies i també a causa que té un temperament que l’impedeix estar aposentat en un lloc determinat, en poques paraules “un cul de mal seient”, el matrimoni s’ha anat a orris i s’han acabat separant. En una de les seves darreres converses la Júlia va dir:

 Caram Pere, tu no sembla que vagis a curar cap malaltia, crec sincerament que més aviat les vols crear. Hi poden haver moltes malalties arreu del món, però, més val que curem les més properes.
 Sí, per això ja esteu els metges que sou aquí, però hi ha tant per descobrir al nostre costat, només sortir al carrer i conèixer els nostres veïns, a l’Àfrica mateix, entre els moros, només passar l’estret.

Va agafar la maleta i la bossa, i va sortir quasi sense acomiadar-se ni de la Júlia ni del seu fill. Va marxar darrere el seus somnis, capficat i sense veure res del que deixava enrere. Com si portés un mocador als ulls on per una petita escletxa veiés un món, només perceptible a la seva mirada. La Júlia va instar la dissolució del seu matrimoni civil.

Poc temps després va saber la seva mort, a mans de les forces de la guàrdia mora del general revoltat. Va morir defenent les seves idees catalanistes i universals. Geni i figura fins a la mort. Però no va saber fer feliç ni a la seva dona ni al seu fill, que el va desconèixer quasi completament.

Aleshores una mà vermella, va cobrir el país, malgrat s’anomenessin blaus i religiosos. La sang, l’odi, les malalties i la pesta, tant del cos com de l’ànima, va envair-ho tot, com si els quatre genets de l’Apocalipsi campessin amb plena llibertat per les nostres terres.

La caiguda d’Andalusia va ser ràpida, els senyorets van poder gaudir dels seus cortijos i latifundis sense cap problema. I després de la caiguda de Madrid, l’èxode va recórrer el camí en direcció a la salvació, o millor dit el que semblava la salvació, França terra de les llibertats.

La Júlia va continuar treballant a l’hospital. Hores i hores de quiròfan, curant, tallant i cosint, intentant sempre salvar vides humanes.

L’Armand va anar ha passar uns dies a Tuixén amb el avis. Amb bon criteri va romandre a la masia, vora les muntanyes, com si amb la seva alçada i la seva força fossin un mantell protector.
A Barcelona com abans a Bilbao els avions bombardejaven constantment per atemorir la població civil. Malauradament mancava un comandament únic i rígid per dirigir la força militar.

Els quatre genets de l’Apocalipsi o la caixa de Pandora, tant se val, van destruir un país que va caure un altre cop amb l’obscurantisme i la superstició.

Com la sequera agosta els camps i destrueix la collita, així la guerra va destruir el conat de llibertat. Molts homes de ciència, molts homes d’art, molts artistes o simplement molts mestres, que formaven a la nova joventut, van haver de fugir per evitar la mort o la desaparició moral.

Les terres de Castella, les riberes de l’Ebre i molts punts de la geografia hispana van quedar tacades de vermell, com un cap de blat ple de gallarets.
Finalment la sequera del cor va ser regada per les llàgrimes de les dones i els nens i també per la ràbia que feia prémer les mans dels homes.

Miquel Pujol Mur

EL QUADRE

La vida ha canviat enormement per la Júlia. Aquella noieta que va sortir del poble no té cap semblança amb la dona actual.

Certament s’ha tornat una gran professional en el món sanitari. No només com a infermera, sinó que, animada pel seu admirat doctor Elies, que ha estat com un segon pare, ha estudiat la carrera de medecina. Ara, exerceix en el nou hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

És una de les primeres dones que ha aconseguit acabar una carrera i guanyar-se la vida amb independència. Ha llogat un pis i, fins i tot, condueix un petit automòbil pels seus desplaçaments.

En ocasions, ha pujat al poble a veure els pares i els seus germans, tant al Josep, l’hereu, que ha maridat amb una noia de Josa, la Núria, i tenen un petit fadrinet, el proper hereu, que es diu de nom Joanet, com el besavi. Té les galtes envermellides pel sol de la muntanya i, mentre correteja, persegueix a les gallines i els altres animals del corral.

El germà petit, l’Isidre, l’ha vist menys perquè encara està al seminari de la Seu i li falta poc per ser investit capellà. Bones llengües parlen d’ell com d’un nou sant i altres diuen que té massa afecció a pujar a Andorra, i no solament per visitar ermites i catalogar obres d’art romànic.

Malgrat tot això prefereix veure els seus pares fora de Tuixén. En moltes ocasions, quan sap que van a Manresa, puja a veure’ls a casa la Paulina. Per parlar i passar una estona amb ells, perquè encara baixen a vendre al Mercadal. La Teresa sempre baixa acompanyada pel Vicens. Mai ha fet cap comentari sobre records del passat, però a vegades se la sent dir, en veu baixa: “que els homes sols fan mala sang, i necessiten una dona al costat per no perdre’s”.

La Júlia no puja al poble farta de la xafarderia de la gent perquè la majoria no entén la seva forma de viure. Les mateixes amigues de col•legi li pregunten:

 Júlia. com tu fas, tota sola a Barcelona, sense cap home. Oh, i a més fent de metge, rodejada d’homenots, metges, infermers i malalts. Tu, ens amagues algun secret.

Una vegada que va pujar va voler acompanyar els pares a missa i va marxar en sentir les paraules del vell mossèn, que durant el sermó se la mirava fixament mentre parlava de llibertinatge, de concubinatge i de la perdició del pudor. Un pudor que havia d’acompanyar sempre el comportament dels humans, però sobretot de les dones, que portaven la sacrosanta llavor de la vida. Pobre capellà, fa molts anys va ser apartat del món i enviat a un poble perdut.

Per evitar tot aquest curull de comentaris, xafarderies i males paraules prefereix no veure la família en el poble i aprofitar les ocasions per contactar-ne a fora.

Certament el seu món ha canviat i ella també ho ha fet. S’ha concentrat, més dins seu, somriu menys i potser amb l’única persona que a Barcelona s’esplaia és amb la Carme, que a més de ser la seva confident, té cura del seu pis i tot el que l’envolta.

Fa uns dies, convidada per uns amics de l’hospital, va anar a la exposició d’un pintor bastant afamat, un bohemi acabat, un baliga-balaga amb molta mala reputació amb les dones. Tant aviat va amb una, com la deixa i comença uns nous afers amb una altra. Ningú pot entendre com pot ser així d’enamoradís.

Van presentar-li com a Pablo Ruiz Picasso, un malagueny que parla amb cert accent francès i que posseeix uns ulls que sembla que travessin les persones, cercant els secrets íntims que ningú vol desvelar.

Va ser una forta encaixada de mans i aquell home estrany li va dir.
 Usted, no c’est pas possible. No compri – L’agafa de la mà, la tiba amb força i l’ arrossega al fons de la galeria on hi ha un quadre penjat i fortament il•luminat. Amb un dit i amb un gest enèrgic mostra una cara d’una de les dones despullades de la pintura i indicant-li crida.
 És vostè- i torna a parlar amb un xampurreig mig francès, mig espanyol-. No pot ser tu, ets massa jove. Ma mémoire, maldita memoria. Se la mira i es dona un cop al front, com si una llum hagués aclarit la seva ment amb febre i li diu- Gósol, això même, Gósol. Tu eres de Gósol…
 Jo no sóc de Gósol. Vaig viure molt a prop, ma mare és trementinaire.

El pintor se la mira una i altra vegada, i tot d’una comenta.

 Això, ma petite, trementinaire, hierbas, curandera, la guèrriseusse que me curo cuando cogimos fièvre amb la Fernande. Ta mère, belle mujer i belle fille. Ya me acuerdo, me impresiono su cara i le tomé unes apuntes en mis cuadernos.

La Júlia somriu i s’imagina la sorpresa de la seva mare si es veiés pintada tota nua, acompanyada d’altres dones, en la barreja de colors rosats, ocres i blaus d’aquell quadre, que segons va saber més endavant, representa un bordell d’un carrer de Barcelona. Certament el geni del pintor es transmet amb la força de dibuix i dels colors.

“Les mademoiselles d’Avignon” o Avinyó, ja que aquest és el nom del carrer.

La Júlia, poc després, acompanyada pels seus amics va marxar de la casa on vivia el pintor. Va defugir, certament impressionada pel caràcter i els ulls penetrants de l’home, que, malgrat la companyia femenina d’una nova dona, sembla que volgués recuperar la impressió que li va fer la mare, enamorant la filla. Va saber poc després, que s’havia tornat a París.

Miquel Pujol Mur

L’HOSPITAL DEL MAR

La Júlia resta trista a Barcelona, malgrat la companyia que li ofereix viure amb la Carme, troba a mancar la presència de la mare. Han viscut molt l’una al costat de l’altra i malgrat reconèixer que la Teresa és una mica eixuta i exigent, sap molt bé que ha estat perquè aconseguís un destí millor en la seva vida.

La Carme ha aconseguit trobar-li un lloc per treballar a la mateixa casa on fa de cuinera. Tant fa de marmitona a la cuina, com surt a fer encàrrecs o ajuda en la neteja de la casa. Potser el contrast entre les il•lusions forjades, més els estudis fets a Manresa i el present és el que la té certament melancòlica i trista.

En el món, les realitats no són tan alegres com els somnis, però s’han d’acceptar, s’ha de fer camí amb les unes i els altres. El món dels pobres, dels treballadors, no permet mirar amb recança el que es deixa enrere, s’han de buscar els diners del dia a dia, mantenir l’esperança i buscar la felicitat en l’amor i la vida.

La Carme, la cosina de la mare, procura alleugerir-la de l’enyor i l’acompanya a conèixer la ciutat. Així aprèn els diferents carrers i els indrets de la ciutat. Barcelona està vivint un moment de forta creixença, tant per l’empenta de la indústria, com del comerç, mitjançant el seu port que li permet exportar mercaderies arreu d’Europa.

És un món tan diferent al que coneix la Júlia, que a vegades, una esgarrifança li recorre l’esquena, sobretot quan es dóna compte de la diferència com viuen els diferents estaments socials. La riquesa de què fan ostentació uns quants, per exemple, la classe benestant quan acudeix a les nits a l’òpera, al Liceu. Els brillants carruatges ornats amb or. Els pentinats i les sedes dels vestits de les senyores. Els lacais, obren les portes dels vehicles, tant dels tirats per cavalls, com dels nous automòbils. Els guàrdies aparten a espentes els captaires. Com si a la fi, tant els uns com els altres, no paressin les mans per obtenir una minsa recompensa pels seus serveis.

Més l’esperit de la Teresa i la força del Vicens, gent crescuda entremig de muntanyes, que coneixen la força de la naturalesa i que saben de la crueltat del viure diari, mentre esperen la primavera que els recompensi de la fredor de l’hivern, quan la neu envolta el mas i queden aïllats entremig de camps blancs, també viu dintre de l’ànima de la Júlia. Ha estat una ensopegada, trobar-se sola sense el suport de la mare, però en poc temps el seu esperit la fa revifar i una nova força la fa anar endavant. Però aquest impuls, en aquesta ocasió, no és un reflex de les idees de la mare, sinó que surt del seu interior.

És la seva pròpia voluntat de créixer, perquè sap que posseeix una educació millor, i l’orgull intern de què pot aspirar a un esdevenidor millor que ser una cuinera o una minyona, que serveix sempre els capricis del senyor, la senyora i els senyorets. Nota, a més, que dins la casa hi ha uns ulls que la vigilen amb cobdícia, a causa de ser una noia jove, guapa i ben plantada, més no vol caure en el parany del sexe, a canvi de promeses.

Una tarda cap al capvespre passejant pel barri de la Barceloneta, observa en una paret de l’Hospital del Mar, un llatzeret on tracten les malalties infeccioses que els mariners porten dels seus viatges, un paper en què demanen dones que vulguin desenvolupar feines d’assistentes d’hospital.

Sap ben bé de quina feina es tracta, cuidar malats, canviar robes i fer la neteja tant dels cossos com de les sales on jeuen. Però tenir cura de persones és una de les feines que l’atreuen. A més, té experiència del treball, quan al costat de la mare recomanaven les herbes i altres remeis, també per les vegades que ajudava la Paulina a guarir ferides, ajudar a dones i a criatures a sobreviure entre la població desarrelada de Manresa.

Així tota decidida entra, però s’ha d’esperar que passi una monja per demanar-li amb qui ha de parlar i aquesta germana la porta a entrevistar-se amb el metge. Aquest doctor, una persona amb una barba blanquinosa i d’aspecte respectable, li fa diferents preguntes, valora les seves respostes i, al mateix temps, queda sorprès del seus coneixements del món de les herbes i remeis casolans. La Júlia acostumada al tracte de la gent al mercat i portada per la seva fal•lera sobre temes de medecina es deixa portar i durant un temps dóna moltes explicacions sobre remeis i de com havia ajudat la Paulina. Fins que en adonar-se que fa estona que només parla ella, calla i diu.

 Perdó, crec doctor que he estat massa xerrameca. I vostès no volen una persona que parli, sinó que treballi.
 Bé, filleta, la veritat, no et veig per aquesta feina.
Saps massa i serà desaprofitar els teus coneixements fer-te canviar llits i netejar el terra. Com que, a més, tens certs estudis faré una excepció i et donaré un treball al costat de la infermera en cap. Ep, no creguis que és un regal, és més dur que qualsevol altra feina i, a més, carregada de responsabilitat, guarir els malats i a acompanyar els metges en les seves visites, prendre nota de totes les seves ordres sobre les cures i fer que siguin obeïdes. Però, et crec ambiciosa i desitjo ho facis bé, si no aniràs enrere, a fregar el terra, canviar els llits i netejar les deposicions. Màxima vigilància amb el contacte amb els malalts, saps que és un hospital de malalties infeccioses i tropicals. Espero que ho facis correctament.
 Sí, doctor…
 Doctor Elies. Ja anirem parlant. Estaràs sota les meves ordres i seràs responsable davant la infermera i davant meu. I no creguis que sóc un metge fàcil de conformar. Avui em deus haver agafat amb un dia tendre.

La Júlia surt de l’Hospital com si unes ales la fessin més lleugera.

 Això m’agrada més que degollar pollastres i treure’ls les plomes.

Un somriure distén els seus llavis.

Miquel Pujol Mur

TUIXENT

La Teresa ha pujat ràpidament a Tuixent. Aquest cop, cosa estranya a la seva forma de ser, no ha estalviat diners per pujar el més aviat possible. Talment com si tingués una olla al foc, així d’esperitada ha fet el viatge. No ha parat ni a saludar la Paulina a Manresa. Sinó, que ha pujat en tren directament fins a Guardiola. En casa d’uns coneguts, amb l’excusa d’una malaltia de l’àvia, ha manllevat un asenet i tot de una tirada a fet el viatge fins al poble.

Arriba cansada, el viatge ha estat llarg i no ha pogut dormir. A més els nervis l’han dominat durant tot el temps i també una certa culpa interior per no haver cuidat més del Vicens. Prou sap de la seva vitalitat, recorda quan baixava a Manresa, a casa la Paulina. La força dels seus braços i com l’estrenyia fins que perdia l’alè amb l’erotisme de l’amor. És troba culpable d’haver-lo abandonat. Potser va suposar, mal suposat, que la feina del mas era suficient per apaigavar el foc intern d’un mascle.

Ara està a la plaça del poble, ha parat el ruc i no sap on anar.

 Al mas, hi serà el seu home? Al bar?

Una dona no queda bé que hi vagi a la nit, això només les vagaroses, les fresques, no una muller de bé. Però s’hi juga molt, neguitosa, cansada i enrabiada obre la porta de la taberna, entra i fa una ullada ràpida del local i els seus ocupants. És una mirada selectiva, no l’importa qui hi ha a les taules ni al taulell, ni el Mingo, ni el Pep ni l’Andreu, només cerca la fesomia del Vicens, com si tots els altres estiguessin perduts, difuminats en la semi foscor de la tasca.

Amb una taula al fons de la sala, entremig dels bocois del vi, endevina més que veu al Vicens. I asseguda al seu davant, i recolzada sobre la taula, mostrant els seus encants als ulls de l’home, amb una mitja rialla en la sensual boca, la Maria, la dona del moliner. Tota rossa i empolainada, com si enlloc de treballar amb el seu home molturant blat, es dediques a fer comèdia amb qualsevol teatret de províncies.

La Teresa la mira amb un odi que li surt de dintre de les arrels del cor. Malgrat tot, no pot deixar d’admirar l’opulència de les sines que l’entreobert escot deixa visible a les mirades libidinoses dels parroquians, molt més a la vista del Vicens assegut a menys de dos pams. A més comprèn que les maneres desimboltes, les mirades desvergonyides i plenes de picardia; el riure, amb fortes connotacions sexuals de la molinera; fa que l’atenció dels homes vagaregi i cerquin la seva companyia, com la mosca que olora a distància el rusc de mel.

En obrir i en tancar de la porta del bar fa que totes les mirades mirin en curiositat el nou vingut, a la Teresa, i un cert murmuri s’escapa de les boques de la gent que juga o beu. Les mirades d’alguns del parroquians ullen en direcció a la taula on és assegut el Vicens, com si volguessin indicar el camí a la Teresa. Al mateix temps se sent el remor de les potes de les cadires, com si els individus cerquessin un millor lloc per assaborir l’espectacle. Els humans som capaços de gaudir del mal de l’amic i riure-se’n, si tal cosa passa a la nostra llar, ens fa avergonyir i amagar-nos.

La Maria xiuxiuejà unes breus paraules al Vicens. Aquest, que potser era l’únic que no s’havia adonat de la figura de la Teresa enmig de la taverna, gira els ulls i guaita la seva presència.

La cara colrada per sol i el calor de la intempèrie s’emblanquina un xic, i mouen la mà, amb un adéu sense paraules dirigit a la Maria, s’alça i camina envers de la seva dona, la agafa de la mà i sense dirigir-li cap paraula, quasi sense ni tant sols mirar-la, com sí s’hagués establert un pacte previ, surten del local.

Acompanya amb silenci a la Teresa fins el carro lligat a prop del bar. Ella assenyala el ruquet, també sense paraules. El Vicens lliga l’animal darrere i carrega els quatre mocadors de farcell que aquest transporta a dalt del carro.

Amb un arri suau i un cop de tralla dur, segurament molt més dur del que ha rebut mai el matxo, com si fos la sortida de la ràbia interna que domina al Vicens i una part de la seva vergonya arrenca el carro amb direcció al mas.

La roba bruta s’ha de rentar a casa, en la intimitat, no ha de ser un espectacle per enriolar als demés.

Miquel Pujol Mur

LA GRAN CAPITAL

La Teresa i la Júlia ja han arribat a Barcelona. Tal com havien quedat amb la Carme, els ha recollit a l’estació amb els mocadors de farcell i la maleta, més els altres estris propis del seu treball. Com que sabia que venien carregades la previsora Carme ha demanat un carretó a un veí per poder traslladar tots els impediments.

Han travessat la capital pels diferents carrers i tant la Teresa com la Júlia miren bocabadades el moviment de la gent i els aparadors de les botigues on es veu tots tipus de roba, calçats i aliments desconeguts per a elles.

Per fi arriben a casa la Carme. Situada molt a prop del Born, entre els carrerons que des de la via Laietana arriben aquest mercat, on és nodreix la majoria de botigues i establiments d’alimentació i hostatgeria. El lloc agrada molt a la Teresa, perquè s’adona que hi ha un gran moviment i això als seus ulls pot reportar-li clients i diners.

La cosina que treballa de cuinera en una casa propera les convida a provar nous tipus de menjar, diferent al què habitualment mengen, tant al mas com a Manresa.

La Carme els comenta de la casa on treballa que són molt rics perquè tenen gran quantitat de cases i locals, i es dediquen a llogar-los. Els parla de l’amo, el Sr. Salvador, una persona sense cor ni pietat, només amant dels diners. Té el despatx a l’entresòl de la mateixa finca on viu amb la família.

Hi treballa la recepcionista, la Noèlia, una noia molt moderna, segons explica la Carme, sembla més aviat una p… per la seva forma de vestir.

L’Olga, una jove que encara estudia i que acut per practicar comptabilitat. I, per últim, el Joan, que és qui ensenya els pisos als futurs llogaters.

 Un bufat, sempre amb el puro i amb una cara de murri, però no se’n pot fiar una, sempre està a l’aguait. Ei! Aquí res de tractes de paraula, aquí tot per escrit, que si no després hi ha cada esgarip, que déu n’hi do!

Aquestes noves sobre el viure a la capital les esparvera en principi, malgrat porten temps vivint a Manresa. Segurament les dimensions inesperades de tot aquest món les ha acovardit i sembla com si un xàfec immens els caigués damunt. Tanta gent, tants carrers, tantes coses per veure. Que diferent de Manresa i a mil anys lluny de Tuixent. Segurament si haguessin baixat directament a Barcelona el seu món s’hagués ensorrat de cop. L’estada a la capital del Bages, durant aquells anys, ha apaigavat la sobtada impressió.

L’emprenedora Teresa aviat comença a fer les gestions per llogar un petit local a prop del punt comercial que és el Born. La Carme l’ha ajudat i li ha presentat el Sr. Salvador; un garrepa és la primera impressió que ha produït en la Teresa, i compta també amb una carta de recomanació de la senyora Desiree, signada pel seu marit, el general de brigada.

Té un petit local aparaulat amb dues habitacions, una cuina i una petita eixida amb la comuna. També una habitació gran on pensa situar el menjador i amb unes lleixes fer uns prestatges on emmagatzemar les seves herbes i remeis.

Però un matí, quan anava tota atrafegada buscant un fuster, es troba en la botiguera del poble, de Tuixent, que havia baixat a fer uns encàrrecs, i li transmet una carta del capellà. A més li fa tota una sèrie de comentaris sobre el Vicens.

La Teresa corre a trobar la Júlia perquè llegeixi la carta, però abans li fa jurar que el que digui la carta no ho pot comentar mai a ningú.

 M’ho jures – exigeix la Teresa, més que demanar-ho.
 Ai, mare, en tot cas al pare, sí. No, mare?
 Al teu pare menys que a ningú. No sé si faig bé de donar-te-la a llegir aquesta carta.
 Caram, mare. Ni que no fos de la família.
 Per això precisament, per això.
 Mare, m’espanteu. Hi ha algú malalt.
 De malalties per guarir amb herbes i remeis, no. Ni amb metges. Són més greus.

La Júlia comença a llegir la carta del mossèn, malgrat comença amb veu alta, a poc a poc, l’abaixa com avergonyint-se del que llegeix. La Teresa s’encongeix, es caragola en si mateixa, mentre unes grosses llàgrimes li cauen del ulls a mida que avança la lectura de la carta.

Pel que escriu el religiós, el Vicens fa temps que ha caigut amb una gran melangia. Quan baixava a Manresa ho amagava amb l’alegria de veure-les. Però sol, al poble, troba a mancar la seva dona, la Teresa, i ha començat a no assistir a missa, a perdre el temps i l’ànima al bar. Lloc de perdició, segons el clergue. A més a més, hi ha la Maria, la del molí de farina del riu, que li fa moltes moixigangues, volta pel seu costat i li riu les gràcies. Clar com el seu marit, el Blai està tan ocupat amb el molí, a més aquesta mala dona no va a l’església, mala pècora. Qui sap on era quan va venir per casar-se amb el moliner. Aquesta gent de fóra de la vall, que ningú sap qui és, dóna cada dia un malson i unes ensenyances dolentes als fidels. Com sempre canten com mallerengues el pobres camperols solitaris s’enlluernen i cauen com babaus.

A la Teresa se l’ha posat la cara tota blanca, només se li destaquen les llàgrimes que rodolen per la pell del rostre. Té els llavis caiguts amb un frunziment estrany, amb aquella dona tan eixerida i disposada a lluitar. Sembla com si de cop un gambuix li hagués caigut front avall i davant de la seva mirada se li presentessin, com en un teatre escenes i escenes de la seva vida comú amb el Vicens.
La cara de la Teresa s’asserena, treu el mocador de la butxaca i s’eixuga les llàgrimes del ulls i dels voltants de la cara. El rictus dels seus llavis s’esbandeix i la seva barbeta s’aferma, així com la seva boca, demostrant la seva força interior i el propòsit de no deixar-se arravatar el que considera seu.

Aleshores amb una veu baixa, suau com si no sortís de cap gola humana però clara i amb determinació diu a la Júlia:

 Filla, em sap molt greu, jo volia acompanyar-te més temps! Potser m’he deixat portar per la golosia dels diners i per això tan fàcilment enganyós el poder, el manar. Però sense donar-me compte m’he oblidat del company, li he fet mal i m’he fet mal a mi mateixa. Com que sé que m’estima el recuperaré i tornarem a ser un. Del capellà me’n fio poc, només sap, com tots ells, veure pecats a tot arreu i li manca la caritat del perdó, si és necessari. Filla parlaré amb la Carme i viuràs amb ella. Sé que ets forta i aniràs endavant. Et costarà però podràs, a més tens una educació que no ha après ningú a la teva família. Treballaràs i faràs camí.

En acabar aquestes paraules es fa endavant i agafant la seva filla l’estreny amb força en el seu pit, mentre totes dues ploren però aquesta vegada amb llàgrimes dolces.

La Júlia pensa: L’escriure és comunicació entre persones, és un llegat a deixar als nostres descendents, pot ser una diversió però és trist quan transmet males notícies. Té l’avantatge de poder pensar el que vols dir, però li falta la inflexió de la paraula, el to de la veu i la franquesa de la mirada.

Miquel Pujol Mur