El professor agafà el seu bastó de mànec daurat i de perfil eqüestre i colpejà aquella roca transparent.
–Professor, què és el que hi ha dins? –digué el més petit tot posant-se de puntetes.
–No ho sé, i no us hi acosteu tant, si us plau.
Mirà per sobre les espatlles. Aquells cinc marrecs feien uns ulls com unes taronges, expectants. En mala hora va proposar fer la sortida a la mina de Cardona. Ell només havia de fer una substitució.
–Professor –xiuxiuejà un–, que és gel?
–No, no és gel ni quars–li respongué.
Picà un cop més amb el bastó, i saltaren petites plaques d’aquella substància estranya i cristal·lina.
–Jo crec que és un ou –digué un altre petit.
Abans que pogués replicar, un d’aquells mocosos ja s’havia posat un tros a la boca i el llepava efusivament.
Amb un cop sec a la mà, l’hi tragué i renegà.
–Es pot saber què fas?, i si et mores, què?
–És salat i bo, professor.
Seguidament, sentiren un petit soroll i s’adonaren que un petit tros d’aquella roca esfèrica s’havia esberlat, i deixava al descobert el llom d’un insecte gros, pelut i tou.
El professor es recargolà el bigoti.
–El que em preocupa no és el mineral en sí, sinó l’insecte que hi ha dins –digué amb to esverat.
El professor el tocà. Estava calent i palpitava. Els pèls eren punxeguts, i rascaven com els d’una barba de pocs dies.
–Professor, sembla una mosca molt grossa.- digué el nen amb la bata bruta.
–No és una mosca, burro –digué el més baixet–. Aquesta té dents. –Tot seguit es dirigí al mestre amb ulls alegres. –Que és perillosa, professor?
Un altre nen de veu aflautada intervingué.
–Jo tenia un gos tan gros com aquesta mosca.
De cop, el professor alçà la veu.
–Calleu, que ja estic prou nerviós!
Colpejà un cop més la roca amb el bastó, i aquesta s’acabà de trencar. L’insecte enorme quedà al descobert i començà a bellugar-se violentament. Per sort, una de les seves potes estava encara atrapada dins d’aquell bloc. Els nens cridaren excitats d’alegria, i el professor s’emblanquí.
–Nens, crec que una retirada a temps seria una bona opció.
Agafà el bastó i el barret anglès i empenyé els nens túnel avall cap a la sortida.
–Nens, coi, correu més que aquest monstre ens atraparà! Seguí donant ordres exaltadament.
El soroll d’aquelles ales ressonaven per tot arreu. Semblava la d’un mosquit en plena nit, o la d’una mosca abans de morir, d’aquelles que ballen com una baldufa al terra després d’una bona ruixada d’insecticida.
Els nens corrien com esperitats cap a la llum, però reien i es feien la traveta entre ells.
El professor tenia ganes de renyar-los, cridar-los i dir-los que eren uns insensats, que allò no era un joc. –Per què no s’havia quedat a Londres?
Arribaren a la sortida i tancà la porta de fusta que donava accés a la mina. Féu lliscà la barra de fusta i atracà la sortida.
El professor es tragué un mocador de la butxaca, brodat amb les seves inicials, i s’eixugà la suor.
–Per Déu, quina manera de córrer–digué en veu alta.
De cop, sentí un dels nens que plorava angoixat. Es girà i li acaronà el cap.
–Tranquil, ja estem segurs.
El nen ho negà amb el cap i l’assenyalà amb el ditot tocant-li el nas.
–Té l’insecte enganxat a l’espatlla, professor.-digué sanglotant.
El professor es posà recte i estirat com si una molla hagués saltat de cop, i començà a cridar i a donar voltes sobre si mateix, com un boig, fins que relliscà i rodolà pendent avall fins un tou d’aigua bruta. Allí es donà un cop el cap i perdé el coneixement.
Quan es despertà, veié com els nens havien fet una foguera enginyosament i havien penjat la mosca d’un pal. Ballaven al seu voltant com si fossin una tribu d’indis xeroquis.
Al caure d’esquena, sense voler, havia matat aquell monstre per aixafament.
–Déu meu, quina hora és?… Ja és de nit? Tornar ara a la carretera serà impossible. Tot el món ens deu estar buscant –digué preocupat mentre es fregava el cap.
Féu el cor fort i s’assegué amb els nens sabent que fins l’endemà a l’alba, s’haurien de quedar allí. S’adonà llavors que estaven acampats dins d’un gran forat a terra, esculpit sobre la roca per culpa de l’erosió.
–Nens, sabeu com es diu aquest accident geològic? –digué ell intentant inculcar una mica de saber.
El més espavilat parlà:
–És una marmita de gegant.
–Molt bé. S’origina per l’erosió.- digué el mestre.
–Com es diu en el país d’on ve, professor?
–Amb anglès Kettle, que vol dir ‘tetera’ –llavors sospirà. Enyorava el té de casa seva. Se’n prendria una tassa ben grossa ara.
Llavors, com un llampec començà a riure sol. Li vingué al cap una idea curiosa i força estrambòtica.
En aquestes terres catalanes havia sentit l’expressió “trobar-se una mosca a la sopa”. Potser antigament els gegants havien existit, però ara ja només en quedaven, en llocs amagats com aquell… els seus salers i les seves mosques.
Jofre Milà Sampera
