EL DELTA DE L’EBRE UN ESPAI DE QUALITAT TURISTICA

Etimològicament del francès , tourisme, amb els mateix significat i derivat clarament de tour, ‘volta, passejada’.

Quan es va fer popular el mot volia definir el fet de viatjar sense altra finalitat que el gust de conèixer costums, terres i/o pobles.

Avui però, el turisme és una activitat econòmica que pretén generar guanys per a les empreses i les persones que hi treballen.

Aquests guanys depenen del marge de benefici que s’obtingui de les diverses activitats, i aquest marge depèn, al seu torn, de l’ interès i el gaudi que aquestes activitats proporcionin al turista potencial.

Així doncs, trobem ofertes de baix marge que, per ser rendibles, han d’apostar per la quantitat de clients, amb els conflictes de tota mena que pot generar una presència excessiva de turistes.

Pensem clarament en aquell turisme al que sumat al sol i la platja, se li ofereix des de sexe èxplicit als carrers [ Sitges, i el seu famós carrer del Pecat ], fins a la ingesta infinita d’alcohol, i l’absoluta llibertat pel que fa al comportament social [ Lloret de mar,… ]

Hi ha exemples d’ofertes turístiques que no intenten esdevenir un fenomen de masses, i en tenim una bona mostra al Delta de l’Ebre, ‘les masses’ en poc temps, ‘desfarien’ literalment l’encant d’aquesta destinació turística quina excelsa qualitat copsava magistralment el Josep Antoni Uriz Rodríguez.


Possiblement no hi ha sortida pels destins ‘degradats’ , està meridianament clar però, que la bona gent del Delta de l’Ebre, i/o els seus representants politics, poden caure en la temptació d’augmentar cada any el seu nombre de clients.

Per això és imprescindible el foment de les Associacions no polítiques – que vol dir NO MANIPULADES des dels PP, PSOE, CiU, ERC,…. – que tinguin com única tasca el manteniment i/o la conservació de la ‘qualitat del territori’.

S’ha de modificar el Codi Penal per sancionar als corruptes, als lladregots , als ineptes,… però també – i de forma molt rigorosa – als que van fer, fan , o projectin fer, diners amb l’alteració irreversible de l’entorn natural

SANT MIQUEL DE CASTELLVELL. OLIUS. SOLSONÈS

Ens aturàvem la Rosa Planell Grau , l’Antonio Mora Vergés, i el Miquel Pujol Mur, davant les runes de la que fou església parroquial dels termes de Castellvell i Trevics, des del segle XII , fins al segle XIX.

Ens expliquen que l’enderrocament de l’església va produir-se entre les darreries del segle XIX i les primeres dècades del segle XX – en aquest període es produeix el major espoli del nostre patrimoni col•lectiu històric i artístic, que recorden els segles, davant la indiferència en el millor dels casos, de les Autoritats politiques espanyoles -. Quan la retratava per primera vegadal’any 1973 el Josep Maria Gavin Barceló, les parets laterals tenien força alçada, als anys 1977-78 consta una intervenció que ‘posava al descobert els darrers vestigis’, nosaltres fèiem tard, contemplaven però encara algunes restes que per les seves mides deuen ser difícils de ‘distreure’.

L’Antoni Llorens i Solé la compara amb l’església de Sant Martí del Brull pel que fa a la seva estructura constructiva, per bé que era de dimensions menors.

Tenia l’església de Sant Miquel de Castellvell, planta rectangular, una nau única, i tres absis rodons, un de central i dos absidioles laterals ; resta només la part baixa dels murs de l’absis central i lateral nord i la forma rodona a nivell del sòl del lateral sud. Els tres absis són bastits damunt d’una plataforma semicircular que els comprèn tots tres.

Pel que fa a les mides del braç longitudinal: 6,30 X 18 metres; i les mides del braç transversal: 3,60 X 8,30 metres.

La nau de volta està desapareguda, l’edifici estava orientat a l’est, i la porta com marquen els canons romànics era al mur sud.

La nau està marcada per blocs sobreposats damunt del sòl. Parament de grans carreus en filades.

Els ‘pecats’ contra Catalunya i els catalans rebran algun dia ‘ son merescut’ ?. Deixava la pregunta a l’aire, perquè per mediació de l’Arcàngel titular , sigui presentada a l’Altíssim, davant del runam esfereïdor d’aquesta esglesiola que pel seu lamentable estat passa desapercebuda per a molta gent.

El bon Déu, ja sap dels nostres anhels col•lectius d’assolir la llibertat.

 

LLOGARI PICANYOL i PLA, UN HEROI TRANQUIL

 

El tema de l’ensenyament del català m’ha fet present al Pare Llogari Picanyol i Pla, de les Escoles Pies de Sabadell. L’acció va transcórrer a la dècada dels seixanta del segle XX; el català estava proscrit de l’ensenyament i de la vida pública.
Estudiàvem “comerç”, els fills de casa bona, feien el batxillerat per continuar desprès fins a la universitat; els que venien del món del treball, en el millor dels casos, començàvem la nostra vida laboral en una oficina i/l despatx tèxtil, repassant, tallant, empaquetant i transportant a les esquenes, peces i peces de roba.
La seva tasca consistia a donar-nos classe de religió, però el fundador de la revista “Sabadellum” , ens va sorprendre en regalar-nos un petit llibre que havia pogut editar gràcies a algun mecenes local, i que possiblement no havia passat cap mena de censura. Eren els primers rudiments de la gramàtica de la nostra llengua. El tracte era senzill, qui aproves català, superaria l’assignatura de religió, els que suspenguessin haurien d’examinar-se de religió al setembre.
Teníem un company –almenys – quin pare era de l’anomenada Policia Governativa, aleshores “grisos”; sembla que la decisió del P. Llogari, no li va agradar gens, i no va tenir cap pensada millor que venir un dia al col·legi. L’escolapi era un home menut i grassonet, la imatge mateixa de la bonhomia; el “gris” contràriament era i mai més dit “un tros d’home”, quasi dos metres d’alçada des dels talons a la gorra de l’uniforme, que lluïa amb indissimulada satisfacció.
Queria hablar con usted, Padre.
Doncs haurà de demanar hora a la consergeria, aquest no és el lloc, ni moment per poder-lo atendre.
Es sobre el tema de las clases de catalan, que no quiero que mi hijo lo aprenda.
El seu fill, com la resta d’alumnes de religió, han d’aprovar l’assignatura, i no faré en això cap excepció.
Padre, usted sabe que el catalán esta prohibido, y que soy guardia, si yo quisiera… li va sortir el to xuleta.
Jove, és millor que surti ara mateix del col·legi i no hi torni. Si vol que el seu fill continuí amb nosaltres ja sap les condicions, i abans d’amenaçar a ningú vagi amb compte, perquè certament no sap amb qui està enraonant!
El P. Llogari el va deixar amb a paraula a la boca.
El fill del guàrdia va estudiar català, i va fer-ho de forma profitosa.
En el meu cas, l’acció del P. LLogari – en aquells anys el coneixíem com Leodegari, catalanitzant el nom en castellà, per eliminació de la darrera vocal – em va permetre conèixer la meva llengua i la meva cultura; ambdós coses han estat cabdals en la meva existència.
El Dr. Llogari Picanyol i Pla , Escolapi, Prevere, estudiós de prestigi, fundador i mantenidor de la revista “Sabadellum” és l’exemple palès de l’heroi tranquil, al qui dissortadament oblida la comunitat amb massa rapidesa.
A la seva memòria.

 

 

EL DAVANTAL

 

El davantal de l’àvia penja rere la porta com qui demana treva després d’una forta lluita. Sa mestressa ha emprés un llarg viatge, sense tornada, i sembla que el seu destí va lligat a la rodanxona persona que feia anys l’utilitzava. És el davantal de la cuina, no un davantal qualsevol. No el feia pas servir per tallar i recollir l’herba, malgrat tot l’olor de la saba també li agrada. Ni per donar de menjar al bestiar o recollir els ous de les gallines o per matar-los per fer un bon dinar. Solsment és el davantal de la cuina. L’hi hagués agradat ser aquell de cuidar la mainada. L’oloreta tendra de la quitxalla encanta fins la darrera fibra del seu teixit. Però no,  aquesta no és la seva tasca.

Només penjava rere la porta amb els draps de la cuina i unes manyoples gruixudes que la jove li va regalar. Poques vegades se les posava, purament per compromís. Quan li preguntaven deia que no les hi sabia fer servir. Sempre m’he servit dels draps i la falda del davantal. Amb les manyoples em trobo com un gos amb sabates.

Encara recordo quan treia els canelons del forn de llenya amb un drap a la mà i el davantal per protegir-ne l’altra. Deixava sobtadament la safata que cremava damunt els ferros de la cuina i més d’un cop es llepava la punta dels dits socarrimats. Aleshores, si la invitada era la nora regaladora de manyoples, se les posava per treure les safates a la taula.

Les manyoples i els draps han marxat com empesos per l’aire de la mort, només resta el davantal esperant el seu destí.

S’obre la porta i la noia, la néta gran, mira darrere la porta com cercant alguna cosa oblidada. Toca el davantal i el seu olor li recorda l’àvia i els seus menjars. Una subtil barreja d’oli, sal, una flaire de guisats, la cuina i l’olor de la persona que l’utilitzava sovint per eixugar-se les mans.

–   El davantal de l’àvia– diu la noia- Què hem farem?

Se’l torna a mirar i pensa: Em podria servir per fer… La roba és molt maca. Ben neta i polida.

El davantal, penja tot sol rere la porta, segurament servirà per una nova generació.

 

Miquel Pujol Mur.

 

PAU, T’ESPERAVEM.

M’ho feia saber el Feliu Añaños i Masllovet, a la seva dilatada trajectòria vital s’hi afegeix ara el títol d’avi.

El Feliu és alt com un sant Pau.

L’expressió té – com quasi tot – la seva explicació.

Sant Pau [ Saule de Tars ) en una de les seves cartes es descriu ell mateix , i es presenta com «un home petit».

La tasca gegantina de sant Pau en l’estructuració d’una Església que va estendre per tot l’Imperi Romà, va fer pensar als grans mestres de la pintura clàssica que l’havien de representar com un home alt, de cara allargada i barba abundant. Sens dubte cregueren que per la seva labor, tan important, li corresponia una còrpora també destacada.

Salvador Alsius, explica a la Petita enciclopèdia de la cultura catòlica, que l’expressió que es va forjar arran d’una antiga festa popular que es feia el 25 de gener, dia de la Conversió de sant Pau, a la zona de l’església barcelonina de Sant Pau del Camp, en la qual un home disfressat de sant Pau havia de brandir una espasa enorme. Per poder sostenir-la calia que fos d’una corpulència considerable.

Benvingut Pau !

 

SALINES DE LA TRINITAT. PUNTA DE LA BANYA

Amb delectació anava gaudint del treball excepcional que havia fet Josep Antoni Uriz Rodríguez en la seva estada al delta de l’Ebre.

En aquesta ocasió ens envia una imatge de les Salines de la Trinitat, també anomenades de la Ràpita; situades a la península de la Banya, al meridió del delta de l’Ebre, que tanca el port dels Alfacs.

Les salines ja eren explotades al segle XII pels àrabs, i van continuar sent-ho després de la conquesta cristiana. Una novena part era per al rei i van estar vinculades a la família Oliver.

Exportaven la sal a Nàpols i pràcticament a tota la Mediterrània; aleshores les salines es situaven dins dels actuals termes de Sant Jaume d’Enveja i Amposta, dites avui les Salines Velles.

Abandonat el primer nucli (les Salines Velles), les salines es van establir on està actualment la Tancada, les Salines del Negret, i on encara es pot apreciar la seva estructura. Van ser utilitzades fins a finals del segle XIX.

Les salines actuals es van situar dins la península de la Banya. Van ser ocupades prop de 400 hectàrees noves (les Salines Noves), de les quals s’extrauen anualment unes 25.000 tones, exportades en part al nord d’Europa. Actualment s’exploten unes 1.000 hectàrees.

L’explotació ha donat nom a una caseria formada al seu voltant, l’única de tota la península de la Banya, en la qual no hi ha població permanent. En la seua parcel•la es compten tres magatzems, una oficina i un habitatge de 44 m2 de superfície cadastral.

Entre els tipus de sal més apreciats que s’hi produeixen destaca la Flor de Sal. Es tracta d’una sal pura, recol•lectada segon tècniques tradicionals. Té un sabor subtil a violetes i un delicat olor marí.

La Flor de Sal són els primers microcristalls que es formen a primera hora del mati i a última hora de la tarda a les salines quan encara no hi ha molta insolació. Els cristalls de sal es formen però no tenen prou pes específic i suren. La diferència essencial amb la sal comuna és la seva composició. La flor de sal no és només clorur de sodi, sinó una barreja de diferents sals marines, entre elles clorur de magnesi i clorur de potassi que, asseguren els productors, accentuen e intensifiquen el sabor dels aliments, fet que la distingeix com una de les millors sals del món per a la cuina.

SANT TIRS EN TERME DE PINELL DE SOLSONÈS.

Ens aturàvem per retratar l’esglesiola de Sant Tirs, coneguda també erròniament amb la denominació de Capella de Sant Sentís, advocació aquesta segona que no trobàvem en el Santoral català, on hi ha fins a quatre advocacions de Sant titular :

Tirs,confessor 24 gener.

Tirs, màrtir 28 gener.

Tirs, màrtir 31 gener.

Tirs, diaca i màrtir 24 setembre.

Mossèn Antoni Bach i Riu , recull que l’església apareix documentada des de l’any 1096.

Al portal trobem la data de 1787.

El mas – malgrat la inexistència de llindes datades – cal situar-lo al segle XV.

De la descripció tècnica llegíem : de Església de planta rectangular, edificada a sobre d’una antiga església de la qual s’aprecia una part en el frontal. A l’ interior, hi ha una volta de guix amb llunetes i dos arcosolis al costat de l’absis, que és pla. A sobre de l’entrada hi ha el cor suportat per una volta. A la façana principal s’obre la posta d’arc escarser adovellat, per sobre una petita finestra circular i, rematant la façana, un petit campanar d’espadanya d’un ull.

Enlloc trobava – com en el cas de l’església dels apòstols – cap dada i/o informació que ens permeti suposar-hi actualment, cap celebració i/o culte religiós en cap moment de l’any.

El fet que no surti esmentada – malgrat trobar-se al costat de la carretera – en les rutes proposades pel Consell Comarcal del Solsonès, vindria a confirmar la nostra hipòtesis

L’OBLIDAT MODERNISME DEL VALLÈS SOBIRÀ

Retratava des del darrera la dita Casa Esteve, del nucli de les Arenes que s’aixecava en les primeres dècades del segle XX.

És un edifici de dues plantes i golfes des de l’accés, i una planta més sota rasant per salvar el desnivell del terreny, amb coberta a dues vessants paral•leles a les façanes principals, que presenten els capcers esglaonats amb formes arrodonides als cantons, destaca l’òcul central (inscrit en un rombe i decorat amb elements vegetals), que correspon a la zona de les golfes, i el conjunt de set finestrals amb arc d’ogiva de la planta primera, tota l’ornamentació és d’estil modernista amb elements eclèctics.

No tenim – dissortadament – tants atractius com per permetre’ns ‘oblidar-ne’ alguns per la raó que sigui.

MORIR PER UN €

Ja tenim en funcionament la mesura de l’€ per recepta que és ÚNICAMENT d’aplicació a Catalunya, tant al territori del Regne d’Espanya, com als països de la Comunitat Ecpnomia Europea.

Sembla que ha estat una imposició del Govern del Regne d’Espanya que amplia així les paries que se’ns imposaven l’11 de setembre de 1714.

El poble català entén aquesta discriminació, com ha fet sempre amb totes les mesures inhumanes que des de Madrid s’aproven contra Catalunya.

Els ciutadans voldrien saber però les amenaces concretes que pesen sobres nosaltres; així podrien valorar, si ens estimem més viure de genolls – com fa el nostre poble des de 1714 – ho morir dempeus.

INFÀNCIA PERDUDA

Allà, assentada al sofà, el seu fill li llegeix el seu diari secret de quan era jove. La Cecilia, té Alzheimer i gairebé no recorda res.

La història comença quan ella tenia 10 anys, vivia en una casa humil amb els seus germans i el seu pare. La Cecília anava a l’ escola de les monges, als 10 anys però, ja els feien anar a treballar a la fàbrica.

Una mica espantada, va anar a Cal Vidal, era una magnífica treballadora, tant que als 14 ja era la secretaria del director, gràcies a la seva discreció, eficiència i puntualitat. La setmana era dura, però només pensar que els dissabtes aniria a casa, ja es posava contenta.

Quan el seu pare va morir, ella tenia 16 anys, estava desesperada però va tirar endavant. Als 20 anys va patir una greu malaltia i va deixar de treballar. Aleshores no cobrava quan s’estava malalt i va viure en la més absoluta misèria.

Al cap d’un any va tornar a treballar, ara com a teixidora. La explotaven molt. També ho va resistir, i fins quan va madurar, va voler posar fi a tot allò. Va reunir a totes les treballadores i van fer manifestacions. Pretenien posar fi a la roda infernal d’infàncies perdudes, i a l’explotació dels infants innocents i pobres. Aquesta fita també la va assolir , van rebaixar les hores de treball i van apujar la edat mínima per començar a treballar.

Als 40 anys va ser la directora de les fabriques.

Als 65 va començar l’Alzheimer.

Ara, 15 anys després, la Cecília ha tancat els ulls per no obrir-los mai més; ella ja no ho recorda, però el seu fill i moltes bones sempre , associaran sempre la seva memòria a la lluita que va comportar salvar als infants d’una dissort terrible.

Trobarem a faltar aquell esperit lliure, ara que tots ens hem tornat mesells ( del llatí misĕllu, ‘miserable’ ).

Sheila, 2012