Advertia – cada cop amb més freqüència – senyals d’una tragèdia infinita :

Persones malaltes que demanen al metge quin dels medicaments és ‘ més important’, perquè no poden comprar tots els que necessiten.

Persones que ‘necessiten vitalment’ el transport sanitari, i que es saben abocades a una agonia dolorosa, davant l’ indiferència – quan no el rebuig – dels qui ‘remenen les cireres’.

Persones que s’adonen que el destí dels seus fills/filles, ja està decidit, i que se’ls barra el dret a l’educació de forma barroera.

Persones que descobreixen ara que des del govern del Regne d’Espanya, s’ha endegat una campanya, contra els treballadors, pensionistes, i qualsevol esser humà que tingui necessitat de rebre ajuda.

Us deixo un enllaç a la cançó del Raimon ;

De vegades la pau
tanca les boques
i lliga les mans,
només et deixa les cames per fugir.

De vegades la pau
fa gust de mort.

De vegades la pau
No és més que por.

Dissortadament sembla que tornem al ‘ silenci’, oi ?.

On està l’esperit de l’estaca ?

Ens caldrà a tots plegats, recuperar aquell ‘vent d’esperança’ que bufava fa més de 50 anys.

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, fins a Prenafeta del llatí pinna facta ‘ penya trencada’, el lloc apareix esmentat com a topònim l’any 980.

El 1054 va ser donat el lloc per la seva colonització i a partir d’aquesta data deurien iniciar-se les obres del castell.

L’empresa repobladora va aturar-se com a conseqüència d’una incursió àrab documentada pels volts del 1086.

No obstant això, poc temps després es deuria reprendre, aquesta vegada ja sense interrupció. Durant els segle XII el lloc depenia de la família Puigvert, descendents dels primers colonitzadors.

Posteriorment, Prenafeta va passar a ser propietat del monestir de Poblet per donació d’un Puigvert.

L’indret té una llarga història, i és l’origen d’una nissaga que porta com a cognom aquest nom de lloc.

En absència de Mossèn Albert Palacín Artiga, rector d’aquesta església de nau única amb absis pla , dedicada a Sant Salvador, que es va bastir durant la segona meitat del segle XVIII, quan els habitants de Prenafeta es traslladaren a l’actual emplaçament de la vila, no podia – com per arreu dissortadament – accedir a l’interior del temple.

La façana – en obres – presenta un campanar d’espadanya que ocupa la vessant dreta ,i té tres obertures desiguals.  Perdia força estona intentant trobar un enquadrament que en permetés retratar l’absis poligonal, sense  que sortís alhora el clàssic desgavell elèctric, instal·lat amb l’ intenció evident de ‘dessolar la terra’.

Elevava la meva sempiterna pregaria al Salvador ; senyor allibera el teu poble !!!!

El Pere, el vell fuster, és treballant un tros de tronc de pi. L’alça amb la mà dreta i el mira jutjant la seva feina. Lentament afina l’estructura exterior i aquell tros de fusta adquireix a les seves mans envellides d’anys i treballs la forma d’un esclop.

L’Eduard, l’aprenent, fa pocs dies que treballa a la fusteria. Se’n recorda ben bé  com va ser. Passejava acabat el col·legi pel carrer. No li agradava la vida de masover esclau sempre del temps i dels capricis de l’amo. Al seu cap rondaven altres feines i de sobte va fixar-se, al passar davant del portal, en aquell home ja gran que donava vida a una cosa molt senzilla, simplement una forca.

Va quedar-se palplantat mirant el treball i la precisió com tallava la fusta. Tallava, mirava i tornava a tallar. Alguna vegada només una petita virolla sortia de l’eina. Altres una llarga virolla s’enroscava com una serpentina. Als seus ulls era una meravella que d’aquell simple tros de fusta pogués sortir-ne un utensili tan necessari per feinejar.

El fuster va aixecar el cap i veient el noi que mirava tan atentament va preguntar-li

-  Què noi, t’agrada?

-     Si senyor- va respondre l’Eduard.

-     Llavors escolta si t’agrada a mi en manca un ajudant. Vols vindré a treballar amb mi?

-     Li demanaré al pare i si en dóna permís treballaré amb vostè. Faré culleres, forquilles, bastons…

-     Para noi, no t’embranquis tan aviat. Pensa que el primer any un aprenent se’l passa escombrant i netejant les eines. No creguis que és bufar i fer ampolles.

-     Però aprendré a fer coses.

-     Sí, i d’altres coses interessants. També cadires, portes, finestres… Aquesta feina que faig avui és purament d’entreteniment. N’hi ha més i de més pesades.

-    Però en sabré, oi?

-     Sí i com veig el teu interès crec que seràs un bon fuster.

Han passat molts anys. El vell Pere és mort. Ara un altre fuster en qui reconeixeríem a l’Eduard, però cinquanta-cinc anys més gran, treballa assegut al pedrís del carrer i de les seves calloses mans neix una forma ben estilitzada.

Són els esclops de la seva néta pel ball de bastons de diumenge a la plaça gran. Com ella li diu:

-   Avi, uns esclops que quan salti facin clop-clop al ritme de la música.

L’avi Eduard acarona la fusta com si fos la pell fina de la seva néta i pensa en les paraules del Pere, el mestre fuster:

-   Sí, tu també aprendràs a treure coses boniques d’un tros de fusta.

Miquel Pujol Mur.

La Josefa va venir a casa a fer feines l’any 1978. Era d’un poble de la província de Saragossa. El marit l’havia plantada amb set fills i ella es va haver de deixar la pell per anar-los pujant. Gràcies a l’incipient estat del benestar d’aleshores, tots van poder anar a escola i es van vacunar quan tocava. Van rebre unes atencions mínimes que els van permetre  accedir a l’educació i  a la sanitat públiques. Aviat, el fill gran es va col·locar com a depenent en una botiga, i va passar a guanyar un sou fix. A continuació, es van anar situant els altres, i, treballant i alhora estudiant, alguns van arribar fins i tot a fer carrera universitària, de manera que tots van a assolir una qualitat de vida raonable. Ara, aquest procés ja serà molt menys viable perquè l’escola, els metges i les medecines en general s’hauran de pagar de la pròpia butxaca, perquè ens estan imposant el model nord-americà, per no dir el bolivià, de campi qui pugui i com pugui.

Per cert, ja que he esmentat Bolívia,, en els anys del boom immobiliari, van venir a tot Catalunya, molts llatinoamericans, fugint de la misèria, amb una mà al davant i l’altra al darrera. No duien “papers” però gràcies a l’empadronament van poder accedir a determinats serveis públics essencials per a la seva supervivència. Quan el boom va fer crack la majoria va haver de tornar per on havia vingut, amb l’amargura al cor i la bossa escurada, però d’altres s’hi van quedar amb o sense documents d’identificació. N’he conegut uns quants casos que no esmentaré, no fos que a les meves velleses vinguessin les Esquadres i em perseguissin, com a les rates, “fins a les clavegueres”.

Des de els darrers processos electorals, moltes coses han canviat. Els qui governen des de Madrid, que també van obtenir un importat grapat de vots a Catalunya, van explicar superficialment el seu programa electoral. Però ara s’està veient que sí que hi havia definit un programa concret: era ocult i consistia a controlar els dèficits de les administracions retallant sous i prestacions a les classes mitjanes i baixes, però sense tocar ni un pèl als poderosos. (amb el govern de la Generalitat de Catalunya fent de cap-gros en aquest ball de gegants).

Posaré un exemple sobre el cas de l’assistència sanitària pública als “sense papers”, segons allò que preveuen les darreres decisions del Consell de Ministres del passat divendres, dia 20 d’abril de 2012. Sembla -sense conèixer totalment l’abast de la mesura- que sota l’excusa d’evitar l’anomenat “turisme sanitari” el que es pretén, amb algunes excepcions, és excloure del sistema de salut públic aquells estrangers que com a única documentació puguin exhibir –repeteixo- el certificat d’empadronament. Aquesta mesura sembla socialment perversa, econòmicament poc rellevant o fins i tot perniciosa, i, des d’una perspectiva moral, profundament anticristiana.

És socialment perversa perquè és insolidària en recaure en un dels sectors més indefensos i necessitats de la població (recordem el cas de la Josefa que he explicat al principi), que, com algú ha dit molt bé, obligarà moltes persones a triar entre el menjar o les medecines. És econòmicament poc rellevant perquè en el millor dels casos arribarà a representar un estalvi d’uns cinc-cents milions d’euros per a l’Estat, quan, per exemple, el deute  dels clubs de futbol només amb Hisenda s’acosta als vuit-cents milions, que, avui per avui, semblen incobrables. I pot arribar a ser molt perniciós perquè la nostra societat de consum, com en totes i des de sempre, el creixement s’ha basat en l’explotació de la mà d’obra barata o fins i tot en l’esclavisme. Què seria de la nostra economia dita “de mercat” o capitalista si els “sense papers” es morissin per manca d’assistència sanitària? Quantes activitats no es veurien paralitzades o greument afectades? Qui faria les pitjors feines?. I, finalment, per als cristians, es tracta d’una decisió contraria a l’Evangeli, al missatge de Jesús basat en la fraternitat amb els desvalguts  (estalviaré als lectors les cites bíbliques), i que sembla més aviat maquinada per una mena de dimoni obsessionat per la dèria de les retallades socials, sense que ni tan sol s’hagi vist per enlloc l’acció justiciera del nostre bon patró Sant Jordi, el de la rosa i el llibre, ocupat, com deu ser, a defensar donzelles. És que tots els governants seran sempre uns escanyapobres inconfessos?

Antoni Ibánez-Olivares

Les tasses de cafè són damunt de la taula i parlen d’una trobada d’amistat. Queda poca quantitat en cada tassa. La cullereta al costat del plat mostra les restes fosques del cafè. Es dos sobres de sucre reposen en la taula. Un és buit, l’altre mig ple.

La dona amb la mà de dits llargs pren la tassa i fa un petit glop. Només mullant-se els llavis i amb la llengua assaboreix el gust amarg del cafè. La mà de l’home, més gran, també pren la tassa i fent un glop passa la dolça infusió per la seva boca.

Pràcticament deixen les tasses a l’uníson en els plats.

- L’Arnau diu ;   ens el tindrem d’acabar. Comença a ser fred.

-     Només et fixes en les coses banals. No és la fredor o el gust del cafè el que fa trobar-nos en aquest lloc. No et recorda alguna cosa?- respon l’Elisa.

-    I tant. Quan érem joves i passejàvem amb la colla.

-    Passejàvem i m’agafaves de la mà.

-     Sí. Però anàvem amb els amics.

-     Però no van ser els amics qui van donar-me un petó assentats en aquesta mateixa taula.

-     Això no. Aleshores eres la meva xicota. Més si no recordo malament aleshores jo sortia amb moto amb el Pere, el Manel i altres. No?

-     Sempre a la teva. M’ho deia la mare. Aquest noi no ha madurat. Només ha canviat les joguines per una moto. Vigila filla, no pensi que juga amb una nina.

-    Llavors em vas deixar.

-     Tu te’n vas anar no sé on, segurament una aventura, amb els amics i les motos.

-     Em podies esperar.

-     Quants anys creus tu que és pot esperar.

-    No ho sé. Però l’amor…

-     Calla que saps tu de l’amor. La presència és vida. I el Joan era present.

-     I et vas casar amb ell.

-     I tu vas trigar sis anys a tornar.

-     Ja no tenia pressa. Per què? M’ho passava bé veient món i oblidant-me de certs amors.

-   I ara què?

-     Són històries passades, moment viscuts anys enrere. No vull que et molestis pas. Sé que el teu home… L’accident!

-     Si sóc vídua.

-     T’he convidat perquè volia parlar amb tu.

-    De…

-     De moments , de vida, d’ara, de… no sé com dir-t’ho. De tu i jo!

-     Parlen. Però, has deixat de ser el noi. M’entens?

-     D’això vull parlar demano més cafè.

-     T’hauria de parlar dels nervis però… Em plau una l’altra tassa de cafè.

El cambrer porta poc després dues tasses més. Conversen i xiuxiuegen entre ells. Més tard una lleu carícia donada en els llavis. Poc després dues ombres que caminen presses de la mà.

Dues tasses de cafè resten damunt de dos plats tocant-se l’una a l’altra. Un sobre de sucre buit. Un altre té mig contingut.

L’entesa de dues persones que lluny de l’enfrontament cerquen l’enteniment de viure plegats.

Miquel Pujol Mur.

La ciutat de Granoë, capital de departament del nord, està de festa major.

A pesar del grandiloqüent títol la població de tot el terme no supera els 3000 habitants. A més dels espectacles habituals: la roda, la casa de la bruixa, els cavallets i la muntanya russa, al passeig s’han muntat els mil i un espectacles per gaudir-ne xics i grans.

Fa fred ja què es celebra la festa d’hivern. Malgrat venen persones de les properes poblacions de l’entorn al vespre el recinte resta bastant buit. La immensa majoria prefereix torna d’hora a casa. Així s’eviten rebre l’improvis ensurt de una nevada que faci més difícil la conducció al barrejar-se la neu nova i la neu glaçada treta pel llevaneus. En el riu durant el dia es veu baixar l’aigua, però en els rabeigs del riu on no corre de pressa, el gel cobreix com un vidre la corrent. De bon matí, després de la freda nit, tot s’ha convertit en un mirall translúcid i impenetrable. Només el tebi sol en una atmosfera neta i freda aconsegueix filtrar el seus raigs i donar un xic de calor a la gent.

El soroll fa esclatar les orelles. Les sirenes dels espectacles i la música enganxosa de les parades. La banda del poble dalt d’una tarima toca els instruments com si volgués ensordir els vianants. Tots junts bramulen com si els hi anés la vida aconseguir el màxim soroll dels seus fòtils. Confosament enmig d’aquest cúmul ressonen les veus dels firaires oferint tota la parafernàlia de múltiples jocs i coses de menjar i beure.

Els habitants del municipi mentre passegen saluden els coneguts i familiars, també als professors del col·legi dels seus fills i els predicadors del temple protestant. Tot és amabilitat i bones paraules dins de l’ambient festiu. Però tothom sap que dins d’aquest embolcall de bona educació s’amaga la hipocresia i les enveges pròpies d’una població on tothom sap la vida i les misèries dels demès.

El Hans, la seva cosina la Jutta i l’amiga de tots dos l’Erika passegen entremig de la corrent humana i riuen de les mil ocurrències que es trobem divertides a la seva edat. Tenen aproximadament l’edat del riure, els 16 anys, d’una joventut nascuda i crescuda en una època en què el món ha caminat endavant sense trasbalsos.

Mentre caminen aprofiten per menjar unes apetitoses salsitxes pròpies del seu país. Noten rere seu uns nois que els segueixen segurament fixant-se en l’alegria del grupet i que les noies són força boniques malgrat la seva joventut. Això fa corrugar el front del Hans que dirigint-se els avergonyeix dient:

-     Què no teniu amigues a la vostra classe. Au macos!! Aneu-vos i deixeu-nos en pau.

Un noi que sembla el cap i que porta un gros bastó vol fer-se el valent. Brandant el pal ataca al Hans però aquest que és més alt i cepat li pren fàcilment l’arma. Donant-li una espenta el fa caure a terra. Una llum d’odi il·lumina el ulls del caigut. Com quant un ble tentineja per excés de cera. Potser la barreja d’alcohol amanida amb algun polsim de droga fa aiguabarreig els seus ulls.

Comença a nevar amb força i la Jutta telefona els seus pares per què vinguin a buscar-los. Viuen massa lluny per tornar a peu. Per refugiar-se de la neu entren en una atracció que és una barreja de casa de bruixes i muntanya russa. Com el personal de l’atracció ha marxat es refugien en una vagoneta parada en la via.

Segurament la mà que abans brandava el bastó, o l’infortuni, engega el motor a la màxima velocitat i la vagoneta arrenca estrepitosament sense donar temps a les noies i el noi a saltar.

Primer s’enfonsen en la negra caverna de la bruixa. Les noies criden estorades. Quan surt de la foscor s’enlaira vertiginosament per les vies de la muntanya russa. Continua nevant i l’aire xiula. A causa de la velocitat la vagoneta fa una sotragada i surt llençada per l’aire.

Primer l’ensurt i la caiguda els fa mig perdre l’alè. Aleshores la vagoneta fa un triple tirabuixó mortal i amb un crec impressionant s’enfonsa en el riu.

Tots tres agafant-se intenten pujar abans que la fredor envaeixi els seus cossos però finalment una capa de glaç com un mirall tanca la seva sortida.

L’endemà tots tres abraçats són trets sense vida de sota la presó de gel.

Miquel Pujol Mur

Froilan de Todos los Santos, net del rei d’Espunya ( perdó d’Espanya) Juan Carlos I ( a partir d’aquí JC. I) es fot un tret al peu amb una escopeta del seu pare Marichalar, la qual no podia emprar, ja que per la seva edat, 13 anys, és un delicte.

Urdangarin i la trama Noos, que diàriament, el culebrot ens dóna més sorpreses, com els correus electrònics presentats pel seu soci al jutge ( soci, amic de l’ànima que segons Urdanga li fotia dels doblers) on apareix que el Rei i la infanta estaven assabentats i a més, presumptament, participaven amb els negocis tèrbols del gendre.

El Rei JC. I que abandona el seu lloc de treball i les seves responsabilitats (prou ben pagades per tots els ciutadans i ciutadanes de l’Estat Espanyol) per anar-se’n a Botswana a practicar caça major ( Elefants i quadrúpedes banyuts) amb tanta mala pata ( mai tan ben dit ) que travelà per les escales del bungalou ( la mona estava a l’arbre i no s’ha esbrinat si portava una turca ( no ciutadana) i es romp el ballador i després, rebombori: Premsa, televisió, xarxes socials, partits- els grossos que ho justifiquen i en l’entrellat sembla que s’omplen la boca de mentides- per esser el més políticament correctes, i justificar lo injustificable.

Pregunta: Si després de saber la caiguda, no li queda més remei al Príncep Felip que fer les funcions de cap d’estat, si resulta que les primeres declaracions del Govern, eren que no sabien on es trobava el Rei, malgrat després es desmentiren; que el Rei estava en estat de baixa i no de bona esperança, just ens faltaria mantenir a algun més; quin temps va estar l’estat espanyol sense cap d’estat degut al deixament de funcions?

De la Reina Sofia, que la pobreta ho passa malament els vint minuts que durà la visita a l’hospital, per a veure quin ballador s’havia romput, ja que sembla que per Àfrica estava ben acompanyat; no abans que li haguessin habilitat una porta d’entrada més alta, perquè no es topes als dentells, ja que sembla que porta el cap ben coronat.

La Reina Sofia, per més informació, és membre del Club Bieldelberg ( segons el llibre de Daniel Estulin), un Club de membres, alguns de la reialesa europea, que mou i controla els fils del món, ve a esser un Govern a l’ombra.

A mi m’agradava més la Família Tribulete, que apareixia al TBO i tot a dir que ens sortia molt més barat, que alimentar aquesta tropa reial que no deixa d’augmentar i que ara segons quins periodistes està passant un annus horripilis.

Hom mira les xarxes, escolta els comentaris de la gent del carrer i sembla que ciutadans i ciutadanes , després de contemplar la xida de geperut de l’elefant i no tant la ruptura del ballador de la cama, o maluc, pensant amb el que deu haver costat, en un moment en que hi ha cinc milions d’aturats, processos de desnonament a diari per impagament d’hipoteques, encariment dels medicaments i de la sanitat pública ( no gratuïta, per més informació, ja que tots la paguem a través del descompte de les nòmines), pujada de tot: electricitat, gas, tasses universitàries per crear altre pic una universitat d’elit, retallades arreu – Rajoy i Govern han canviat les tisores, per la serra mecànica- n’estan fins als dallonses, i ja estan deixant de tenir pèls a la llengua.

Digueu-me no és insultant el tema de l’elefant que en una cacera es gasti quaranta mil euros, més “suplements” i el país on el regna, el salari mínim interprofessional mensual, no passi del set-cents, perquè llavors aparegui per televisió i ens amolli un discurs confeccionat a mida i que no es creu ni ell: “Lo siento mucho, me he equivocado, no volverà ocurrir ” Acomiadat sense indemnització!

Monarquia o república? Ailàs! És veu que un gnom malintencionat ha escrit el meu pensament sense que li donés permís.

Memòria: Alfonso XIII, avi del rei actual, i botat del tron per la proclamació de la I República, amb el seu fill, D. Joan de Borbon, Conde de Barcerlona, a qui en Franco se’ls va passà per l’entrefolre- a dir que trencà la línia de successió monàrquica- per imposar-nos a l’actual i preparat per a complir amb “las leyes y principios del Movimiento Nacional”

Tanc la paradeta.

Josep Bonnín

Em cridava l’atenció entre l’aldarull de vianants i curiosos en ocasió de les festes de Sant Jordi a Montblanc, la botiga de venda de sabates situada al Carrer Major, cantonera amb el carrer de Sant Josep, on endevinava els trets d’un edifici religiós.

A la llinda figura la data del 1650.

Té planta rectangular i una façana senzilla, amb un òcul i un portal de llinda recta. Advertia malgrat la penombra de l’interior el sostre en bòveda ; volta (de construcció), obra de fàbrica de forma còncava que cobreix un espai situat entre dos murs o entre alguns pilars.

Se l’esmenta – de forma marginal – en el següent enllaç : http://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/viewFile/15587/102905

Agrairé qualsevol informació addicional a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Amb el inici de la lletra de la cançó “Que volen aquesta gent, que truquen de matinada” cantada per Maria del Mar Bonet, vull  denunciar que ens estem acostant a un tipus de repressió, censura, supèrbia i despotisme que no havíem sofert amb la mateixa mesura, des del inici de la democràcia.

No em referiré als  temps foscos  i dictatorials del Franquisme, ja que teòricament, no  hauria d’esser comparable, una dictadura amb una democràcia; ans bé, quan un partit que ha aconseguit una majoria absoluta ( fais una exhaustiva anàlisi de la Llei d’Hond)  i es basa en ella, suposant que li dóna la legitimitat per no comptar amb cap altra formació política que ha estat igualment votada i té la legitimitat també de molts vots de ciutadans i ciutadanes, per aplicar el dret de cuixa i imposar els seus criteris de governació – agradin o no agradin a la majoria dels ciutadans, ja que ni els sona allò de governar pel bé comú i interès general- inclusiu passant-se per l’entrefolre els procediments legals ( tal com denuncia Catalina Esteva ( PxS) en la manera d’actuar el Consistori de Sóller, que no li ha quedat més remei que posar un recurs en contra  de lo acordat en un plenari dels darrers); ens trobam amb una espècie de dictadura encoberta dins d’un estat de dret.

Per a mi, aquesta realitat que descric és absurda i contradictòria, ja que vindria a esser i en pràctica ho és: “ el govern del poble, però sense el poble”

Que es legisla per afavorir els seus, mantenir les cotes de poder, desfer tot el treball que feren altres partits quan governaren, amb el suport de més vots que ells, i agranar cap a què els acòlits del partit detectin els càrrecs necessaris, per si de cas en alguna altra vegada perdessin les eleccions i així, seguint al peu de la lletra les normes del generalíssim dels exercits, deixar-ho “atado  y bien atado”

A dir que ambdós partits majoritaris han actuat de manera semblant, col·locant als seus, amb la diferència  que la dreta més pura, quan detecta el poder de la majoria absoluta, el primer que fa és esbucar les consecucions socials de la classe treballadora ( contemplau la reforma laboral, on tan sols hi queda afegir l’acomiadament lliure)  i  ara de la mitjana, en ares d’una crisi, ja vaig dir que inventada i construïda- que han creat els mateixos que mouen els fils econòmics ( tots els que es troben darrera del sistema financer i crearen la bombolla immobiliària pels seus interessos, i que ara patim tots) que habitualment no és que tan sols els votin, si no que els situen  en el poder com a braços executors, quan els convé.

“Que volen aquesta gent…? idò  el ministre de l’Interior del Govern Espanyol Jorge Fernández Díaz,  ha anunciat que començarà una espècie de caça i captura dels capdavanters i organitzadors del 15 M bis que convoquin les concentracions i manifestacions a través d’Internet per a tenir-los ben controlats.

No sé  si  aquestes mesures no es passen pels dallonses la Constitució, que quan els convé ells la tenen tan a mà i com per llavors, amb un canvi de terci, facin un procés d’oblit sistemàtic i intencionat.

Per les nostres contrades,  l’autentica burrada i salvatjada de la permissivitat per a construir un macrohotel a Sa Ràpita amb el vist i plau de  Josemon Bauzá; Consell Insular i Ajuntament de Campos ambdós PP i que han fet per  “arte de birlibirloque” que una modificació en la capacitat de construcció de la sona, i “alla donde decia 2 hectàrees, ahora digo que 21” i amb aquesta mesura, pegar una punyalada a un lloc idíl·lic de Mallorca. Qui  els votaren i també  estimen Mallorca, veuran com una part emblemàtica del nostre territori, entra dins la “Balearització, ja que a més de l’hotel i el camp de golf, no oblidem les infraestructures que es crearan.

Si els hagués de definir, als nostres trists governants, ho faria com els Reis Mides, però en lloc de convertir en or, tot el que toquen, ho converteixen en merda.

Estem arribant a un tipus de feudalisme simiocràtic, on els que surten elegits a les urnes, són perillosos per la salut i la llibertat. Petits dictadors encoberts de llana democràtica.

Hi ha massa fills hipòcrites de la  gran Messal·lina.

Ja he quedat a ple!.

Josep Bonnín