Feta la visita de l’església de  Sant Martí – primer la devoció – ens arribàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, fins a la  gran torre rectangular, molt allargassada,  que sembla ser la darrera resta del que fou Castell.

Extraiem del document ‘PLA ESPECIAL DE PROTECCIÓ DEL PATRIMONI’ de la pàgina de l’Ajuntament :

La torre estaria dividida interiorment en dos nivells perquè la pedra de les parets és més ben treballada a la part superior i hi ha uns 10 forats per bigues. A la façana de tramuntana hi ha una obertura que, interiorment, és una porta d’arc de mig punt adovellada i exteriorment, correspon a una finestra; a la paret de migjorn hi ha una altre obertura semblant a aquesta. A la paret de ponent hi ha una porta que mena a una escala inclosa en el guix del mur i que duu fins al cobert.

L’aparell constructiu és de carreus ben tallats i escairats. Hi ha vestigis del fossat que s’havia obert a la roca viva per a separar la fortalesa dels contingents enemics. Entre els segles XIV i XV, es va construir a la part meridional, a uns 5 metres, un casal senyorial on es pot veure una nau dividida per tres arcades que feia 11 metres d’amplada per 14 metres de llarg.

A la part inferior son visibles les resta d’un gran un casalot adossat a la torre.

En relació a la torre feia una troballa en aquest enllaç que us deixo :

http://afreixinet.com/quant-a/la-torre-de-riner/

Les cròniques ens expliquen que l’any 1027, Rotrudis, casada amb Guifré de Riner,  disposà en el seu testament gran quantitat de  béns, els quals, en gran part, eren situats als  termes dels castells d’Ardèvol i de Riner. Probablement per manca de descendia directa,  aquest dos castells van passar a mans del seu nebot, Dalmau Isarn. Aquest llinatge   s’integrarà per matrimoni amb Cervera, que esdevindran senyors del terme del castell de Riner,  senyors també de Castellfollit de Riubregós, ben aviat esdevingueren vescomtes de Bas; a la meitat del segle XI, efectivament, eren els principals senyors de Riner, de Su a Hortoneda, Dalmau i la seva muller Elisava, pares d’Hug de Cervera (o Hug Dalmau), que el 1103 donà al monestir de Solsona l’església de Sant Martí de Riner. Fill seu fou Ponç Hug, i un fill d’aquest, Ponç (II) de Cervera, pledejà amb el veguer que tenia a Riner el 1142 i cedí, el 1145, la masia de la Rovira de Freixinet als templers.

Els dominis dels Cervera al Solsonès foren anomenats en un moment donat comtat de Riner. Està documentant al  segle XII  que es cognominaven Riner la família castlana d’aquest Castell. .Al segle XIII però els Cervera és desprengueren de Riner, a favor de l’Església de Solsona, continuant els Riner com a Castlans d’aquest castell. Abans d’acabar la centúria el castell de Riner era senyorejat pels Cardona, primer el vescomte, més tard el comte, i finalment el duc d’aquesta nissaga , tingueren l’alta i la baixa jurisdicció de Riner fins l’extinció dels senyorius.

El topònim fa referència al Riu Negre, conegut en algun moment com Riner.  Nosaltres fa molts anys que carinyosament ens referim a la Catalunya interior com ‘ el forat negre’.

Haver-se d’enfrontar en un estat de dret (diuen) a una denuncia per part d’un policia nacional per emprar la teva llengua materna , és inaudit . Tot va ocórrer quan el policia registrava les borses d’uns membres d’Endavant : “A Mallorca en català”, el dia de l’entrada baix pal·li del gendre del rei d’Espuña (perdó, en que estaria pensant, segurament amb la fàbrica de xoriços i embotits?, Espanya volia dir) Iñaki Urdangarin, als jutjats.

Lògic que Marcel Pich li parlés amb la nostra llengua: oficial per a més saber! Un bon esforç per  ell, haver de canviar al castellà, quan el policia  li comunicà que era de Màlaga i que parlés “en español por cuestión de respecto”  i malgrat això, retingut i denunciat.

Que falta més encara, que ens tornin a dir: ¡Hableme el idioma del imperio! o !Hableme en cristiano¡ o tal volta: !Jo no entiendo ni hablo el polaco!?

La persecució i el sentiment anticatalà, no tan sols per la llengua que és un nexe comú històric entre les comunitats de parla catalana , és un sentiment propulsat en diversos moments històrics per les autoritats pertinents de caire despòtic i repressiu, que ha arribat fins als nostres dies amb els governants de dretes que foren elegits a les urnes, que s’ompliren la boca de mentides durant la campanya electoral, i crec que els seus votants pensaven que traurien una vareta màgica, acabarien ipso facto amb la crisi i tornaríem fermar els cans amb llangonises. Idò no¡

Frau Merkel ha manat a Rajoy ( Sant Mariano), no que faci miracles,  si no que es porti bé, faci  retallades que els seus amos ( Mercats, especuladors taurons,   Agències de qualificació de riscos; i caps de les entitats financeres ) li han ordenat, a no esser que vulgui durar en el poder, el mateix temps que un xupa-xup a la porta d’una escola.

En Rajoy  ha obeït i des de dalt  de la piràmide del poder, ha ordenat als seus acòlits que facin el mateix, sobretot en educació i cultura que això no dóna vots; i que un poble inculte i ineducat  és molt més fàcil de manipular que els que pensen i tenen capacitat d’anàlisi.

A les nostres contrades El President i Mon-Senyor Josemon Bauzá no li ha bastat això, a més de voler  retallar la llengua; estan creant  un clima de confrontació que està arribant a cotes inimaginables. Així i tot, mai en la història de Mallorca, s’han trobat els governants amb una vaga de fam de “Jubilats per Mallorca” en defensa de la nostra llengua. Admirable!

D. Josemon, un  mallorquí  que renuncia els seus orígens, desconeix la nostra història  i que considera Mallorca, un solar molt gran  per a omplir-lo  de ciment: genètica del Pius Pius , i seguir  especulant amb la terra dels nostres avantpassats. En  nom de les retallades -no tan sols anul·laren les subvencions a la premsa forana no diària en català-   si no que amb aquesta  obsessió malaltissa , i no conformat amb enviar el torpede a la línia de flotació d’uns setmanaris molts propers al  poble; han  espanyolitzat IB3 i ara es diu  PP3.

A més, amb aquesta fòbia obsessiva al català, es volen carregar  la Llei de Normalització Lingüística, llei consensuada en el seu moment per totes les forces polítiques ( PP inclòs) . Polítics de l’oposició li han dit : “Vostè Sr. Bauzá crea problemes on no n’hi ha!

Aquesta befa institucional a la nostra llengua i cultura pròpia, amb un atac continuat, portarà més que una tempesta quan les situacions es radicalitzin .Possiblement sigui això que volen.

Abans d’acabar, un record per Salvador Puig Antich, que ha fet 38 anys, del seu assassinat pel Franquisme , i els que els jutjaren i imposaren la sentència continuen dins la impunitat. Un dels que signà la sentència del consell de guerra fou José Utrera Molina (Ministro Secretario General del Movimiento) sogre  de l’actual Ministre de Justícia  Ruiz-Gallardon.

He retornat a escoltar dos testimonis musicals: “A Margalida” de Joan Isaac (dedicada  a la dona de Salvador), i “I si canto trist” de Lluís Llach. Cal memòria!

Estem rodejats de deplorables  provincians  colonitzador, que saben que la manera més efectiva  de minvar el sentiment i la dignitat del poble, és fotre la llengua pròpia a les clavegueres de la merda. S’hi estan esmerçant molt, però el  tir els sortirà  per la culata.

Josep Bonnín