L’Enric Sànchez-Cid ens fa en aquesta ocasió una crònica costumista de les terres de l’Urgell sobirà, que li explicava un bon amic – metge també – que havia exercit al poble d’Argolell, i a qui cal agrair els contactes que van fer possible la localització de la imatge de la Mare de Déu Reliquiari de l’ermita del Feners.

Li explicava el vell company que anys enrere, molts dels pagesos d’aquells indrets no havien tingut pas ocasió d’aprendre el castellà, l’idioma dels invasors d’Amèrica. Això no incloïa pas que quan els franquistes es varen fer forts a Catalunya, després de la desfeta del 1939, tant els intel•lectuals com els pegesos teníem que expressar-nos en castellà, en sabéssim o no, i a més ho imposaven els botiflers: hable en cristiano!…, quan per distracció ens dirigíem en català a la finestreta d’alguna entitat oficial (abastos, hisenda, policia, universitat…).

Però per més obligats que varen ser els pagesos de la contrada, mai entraren en aprendre a parlar en castellà. No per tossuts, sinó senzillament, perquè això dels idiomes no se’ls hi donava… i seguien amb el seu català, més heretat dels seus pares i vilatans, que aprés a l’escola, on hi havien assistit fins l’edat d’incorporar-se al treball familiar del camp o de la modesta indústria.

Era aquell temps que el metge de poble, fàcilment, es transformava en un amic confidencial de la família i, a la recíproca, tenia molt bons amics entre els seus pacients. Al trobar-se a prop del malalt quan més el necessitava, creava un llaç de convivència i de confiança, que tant ajudava a millorar la salut del pacient, com de ser el confident de molts dels problemes, que en totes les cases es fan presents un dia o altre.

Ara són els fills d’aquells que no parlaven castellà, que havent pujat uns quants esgraons més de la cultura i el benestar, tenen cura de la hisenda familiar i de la salut dels seus pares, que han entrat en una vellesa irreversible. Alhora, de ser uns bons fills, no tant sols parlen català, la llengua de Catalunya i de la família, sinó que també dominen el castellà, l’anglès… i qui sap quantes més!, han mantingut amb el vell metge, aquell grau d’amistat que va néixer a la capçalera del llit, quan el xarampió o la tos ferina preocupava als grans de la casa.

Al matí d’un dia de tardor, asseguts al jardí, li explicava – confidencialment – una anècdota que li succeí anys enrere, quan va rebre la visita de l’hereu d’una important casa d’Argolell, on havia exercit durant uns anys; s’ha arribava fins a casa seva, per comentar-li l’estat de salut del seu pare, ingressat a l’Hospital de la Seu d’Urgell per una malaltia, quina evolució li feia pensar que no se’n sortiria.

Sia per l’estimació que tenia per aquella família, sia pel seu habitual optimisme davant de les patologies, procurava dissimular els símptomes, cada cop més greus, que l’hi anava relatant l’hereu. L’endemà va passar per l’Hospital a visitar-lo i quan es dirigia a la cambra del vell amic, es troba al fill que en surt, i li diu:

- Doctor, no hi ha res a fer! Fixi’s si déu estar malament, que fins hi tot parla en castellà!!…

L’endemà, l’enterraven.

L’edifici, i fins l’indret mateix ens evoquen la memòria de Joan Oliver i Sallarès, ‘Pere Quart’, gràcies a la tecnologia digital, juntament amb la imatge fotogràfica,  us puc deixar un enllaç amb la pàgina  que Endrets ‘ Geografia literària dels Païsoscatalans’, ha confegit posant en relació els creadors i els llocs que els inspiraren.

Ha plogut molt d’ençà que s’escrivien les paraules que podreu llegir – i àdhuc escoltar -, i dissortadament ni a favor de la casa – que avui pertany a la Diputació de Barcelona, que ha esdevingut ‘de facto’ el major propietari feudal de Catalunya -,  ni del País, que torna a situar-se en un atzucac.

Joan Oliver i Sallarès – i moltes més persones –  havien de marxar fora de Catalunya per salvar la seva vida;  tornaven anys més tard amb la vida desfeta, i amb l’únic desig ja de ‘morir a casa’.

La remor política ens porta a pensar que no hi haurà més ‘ corrandes d’exili’, i que s’acomplirà per a molts el desig de  ‘morir a casa’. Voldria equivocar-me.

Tornava al nucli dels Pujols al terme de Font-Rubi,  em calia retratar de nou el Mas Romaní, desconec les raons, però  en una primera visita, la meva Canon un cop feta la fotografia-  tenia un número assignat -  no em permetia accedir-hi, potser és un problema de la targeta,  en tot cas, no estic gaire content de Canon i els seus productes.

Del lloc trobava únicament :

Masia de planta baixa, pis i golfes, amb teulada a dues aigües i torratxa central amb coberta de pavelló. Gran galeria d’arcades de mig punt a l’ala lateral i posterior. Façana de composició simètrica amb balcons al pis i coronament. Casa dels masovers adossada. Jardí davanter i passeig de xiprers i rosers.

Edifici molt emblemàtic de primers de Segle XIX.

Dintre la finca s’hi troben les fonts de Mas Romaní i del Rascle

A ressaltar de  la Masia Mas Romaní.  Estil : Eclecticisme ;  Època, segle XIX

De qui va fer l’edifici enlloc ni un mot,  ni dels propietaris en aquella època.

La fundació del Celler, Mas Romaní S.A,  es de l’any 1971, i trobava un enllaç al que m’adreçaré per demanar informació.

Com una clàusula d’estil, en totes les cròniques que tinguin relació amb aquestes terres, ens cal reiterar una vegada i altra  : que  el Penedès ha de prendre consciència dels seus valuosos actius patrimonials històrics i artístics.

Sou pregats de fer-nos arribar qualsevol informació a l’email coneixercatalunya2gmail.com

En una fosca i freda nit de tardor tots són asseguts a la cuina de la casa de pagès. L’àvia té la cadira al costat de la llar de foc i de quan en quan sense moure’s gaire hi afegeix uns troncs de la pila que hi ha rere el seu seient. Els clemàstecs pengen buits de la xemeneia. A fora bufa el vent com presagi del proper hivern i segons la seva canviant direcció surten unes guspires del foc.

El Pere i el Joan són germans i també ho són la Maria i la Gemma. Les seves respectives mares són filles de l’àvia. Les dues hi són, però manca el Martí, pare del nens, que ha marxat a dormir. L’Herminia i el Manel, pares de les nenes, viuen a la capital, però pugen molts caps de setmana a la casa de pagès i si queden quant hi ha dies festius. Aquest cop el Manel ha hagut de baixar per resoldre uns temes de treball pendents però compta pujar a l’endemà.

Acabaven de jugar a la “mona” perquè malgrat l’agradable ambient i que només és un joc per passar l’estona la Gemma la més petita i una mica rabiüda ha repetit quatre vegades seguides el ser “mona”, s’ha enrabiat i mig plorant a llançat  la “sota de la sort” per terra.

L’Herminia, la seva mare, després de fer-li agafar la carta de terra i dipositar-la amb les altres, l’ha agafada per la mà i la tret al passadís d’una estrebada. A pesar que ha tancat la porta s’ha sentit el “plof” de la plantofada al cul que ha rebut la rebel nena.

Poc després han entrat a la cuina. La Gemma amb les mans girades s’eixugava les llàgrimes amb les mànigues del jersei i tenia els llavis prems i morruts. La seva mare movia el coll i les espatlles i deia:

-    Quin fred que fa al passadís.

-    Si noia aviat no podrem sortir de la cuina.

-     Quan acabem i no trigarem gaire anirem corrents cap el llit.

-    Sí, si, corrents al llit dius. Ja veuràs com són de freds els llençols.

Els nens juguen entre ells sense fer cas de les paraules de les mares. Però s’acosta l’hora d’anar a dormir i malgrat el fred exterior la cuina està caldejada i amorosa.

-    Iaia, explica’ns un conte, per favor.

-    Encara us dormireu aquí i la feina que ens donareu per portar-vos al llit.- protesten a l’uníson les dues mares.

-     Iaia, els dels llops, si us plau- Demanen els quatre, sense fer cas de les paraules de les mares, a l’àvia amb cara planyívola.

-   D’acord però després anireu sense fer xerinola a dormir, que el Martí fa estona que és al llit i s’ha de llevar d’hora per anar a  treballar.

-     Si iaia si …

-    Hi havia una vegada- comença l’àvia- fa molt temps, quan encara el animals parlaven, un llop que caminava per la neu. Tenia fam perquè feia dies que no menjava. De sobte ve veure la llum d’una casa i va dir-se- i s’atura.

- ….

-     Iaia, no paris ara, va més…

L’àvia segueix:

-   Mira una casa , hi haurà un racó calent per amagar-me i segurament també hi haurà alguna gallina disposada a les bones o a les dolentes a deixar-se menjar. O pollets que aquest si que són tendres i se’m desfaran a la boca com mel de primavera. Ooo!!!

La iaia calla, el silenci és total els quatre caperons són caiguts damunt el pit. De les seves boquetes entreobertes cau un fi fil de saliva que regalima per la barbeta. Els ulls són clucs i els infants són en un lloc on no fa fred ni neva, ni tampoc reganyen a ningú. El món de Morfeo.

Les mares els tapen i els deixen dormir en els bancs de la calenta cuina, aleshores recolzen el cap a la paret i sense donar-se compte en poca estona s’adormen.

L’àvia silenciosament posa més llenya i atia un xic amb els molls el foc. Silenciosament com fan les iaies i les fades abandona la cuina i se’n va a dormir al seu llit. Els seus cansats ossos no se n’adonen ja del fred.

Miquel Pujol Mur.

La torre d’aquesta casa se’m feia visible des de molt lluny, i malgrat no trobar-se entre els ‘destins’ d’aquella sortida, no vaig resistir el desig de veure-la  de prop; esmerçaria força més temps en la posterior  recerca d’informació :

Trobat a l’enciclopèdia de ‘Barcelona’ : Entre les quadres del municipi  del Pla del Penedès, cal esmentar l’antiga quadra de l’Aguilera, just al límit amb el municipi de Lavit. Sota el puig de l’Aguilera (349 m), el més alt del terme, la masia de Can Miquel de l’Aguilera és emplaçada al solell de la muntanya.

A la pàgina de l’Ajuntament del Pla del Penedès : Masia La Aguilera (Antiga Quadra de l’Aguilera), segle XII

La descripció que en fa la Generalitat de ‘ Barcelona’ :  Masia tancada per un baluard a la que s’hi va afegir una torre de planta quadrada amb merlets. Portal adovellat i finestres amb ampits, brancals i llindes de pedra. Escuts heràldics. Construccions agrícoles i masoveria annexa.

Trobava un excel·lent treball d’investigació dut a terme per Salvador Llorac i Santis, quina lectura us recomano.

http://www.raco.cat/index.php/DelPenedes/article/view/86385/128714

En relació a la casa – que únicament retratava des de l’exterior – ens diu :

Resta d’aquesta antiga senyoria una gran masia d’arrels medievals però refeta completament a partir dels segles XVI i XVII. Al segle XIX s’hi afegí damunt la capella que és al sector  esquerra, i sobresortint de la façana principal del casal, una torre de planta quadrada emmerletada.

El casal té el carener paral·lel a la façana, orientada a migdia, compost de baixos, pis i golfes. Als baixos del seu interior un imponent arc escarser de pedra ben treballada que el datem al  segle XVI i un altre de tapiat. Bonic enteixinat d’estuc molt ben conservat al vestíbul i a l’habitació de l’esquerra, possiblement d’inicis del segle XVII. El portal d’entrada a la casa és de mig punt  adovellat i tant a la volta com als muntants amb pedra xamfranada; damunt seu un gran plafó de pedra treballada, on hi ha un escut heràldic amb les càrregues esborrades, coronat per un elm de  cavaller, aguantat per dos angelets molt ben esculturats; tot el conjunt pensem que és obra de la  meitat del segle XVII. Al primer pis quatre finestres d’estil renaixentista amb ampits, brancals i  llindes de pedra ben polida. En un d’ells hi ha un festejador.

Té capella, que està documentada des d’inicis del segle XVII i és un oratori dedicat a la  marededéü del Roser, té un bonic portal rectangular amb la llinda amb un cercle al bell mig on hi  han inscrites les inicials IHS, i damunt un petit ull de bou, amb una finestra rectangular al costat  esquerra del portal. L’interior és de volta nervada.

M’agradaria tenir ocasió de veure de prop totes aquestes meravelles.

El  significat que vull donar al mot que encapçala el text és el que trobareu a l’entrada número 1 del diccionari català – valencià -balear :  Son intranquil, amb sensació d’opressió al cor i amb somnis angoixosos.

L’adjectiu segons l’entrada de diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ; VOLADOR || 1. adj. (f. VOLADORA) Que vola; capaç de volar, d’anar ràpidament a través de l’aire; cast. volador.

El lloc en un punt indeterminat de la C-55 un cop superada la ciutat de Manresa.

Al voral dret en direcció a Súria, Cardona, Solsona, hi ha un vehicle aparcat – sembla que de forma maldestra i potser irregular – que és en realitat un parany per amagar un radar del Servei Català de Tràfic.

El vehicle que em precedeix disminueix la velocitat – intueixo que sap que és un parany – ,i observo que llença sota el vehicle  el que em sembla una llauna de refresc; m’indigno en pensar en la raó que tenia l’Espriu en qualificar-nos de  ‘pobra, trista, bruta i dissortada Pàtria’; el vehicle fa un trencall a l’esquerra i desapareix de la meva vista abans que pugui memoritzar el model concret, de la matricular ni pensar-hi.

Quan encara no he arribat a la fi de la recta, una tremenda explosió em fa aturar, i observo el vehicle que estava aparcat, i que ara fa una el·lipse pel cel per caure relativament prop d’una benzinera, estic astorat, crec recordar que no hi ha cap persona dins del vehicle, i sortosament a l’estació de servei més enllà de l’ensurt no ha succeït res.

Em desperto suant.

A què no sabeu, quin és el valor ètic o tal volta moral, que sembla – i no puc contestar a aquesta pregunta el seu, perquè- que està desapareixent en el món? Fais un esforç i mireu un simple telenotícies i tindreu la resposta a la punta de la llengua. Ho escriuré: Honestedat.

Els casos de corrupció que s’han destapat a balquena, habitualment, sempre van agermanats amb doblers, luxe, estatuts… Sembla que és ben igual el que s’ha de vendre. Si hi ha un mercat,  i venedors i compradors, la barrina al marge de la llei està quasi assegurada. També existeix  una corrupció moral.

Així i tot, l’altre dia en un telenotícies venien dos casos de corrupció un tant especials,  dels quals hi ha detinguts: La directora del  diari  “News of the worl” Rebekah Broks, la mà dreta de Murdoch, i cinc persones més,  pel tema de les escoltes telefòniques i suborns a policies . I també un científic que ha escrit uns articles per una revista de natura, que alguns podrien esser falsos i un amb el suport  d’un investigador invisible. Jo que em pensava que invisible, tan sols era el joc de l’amic, idò no.

Bé, la temàtica sobre l’home invisible, ha omplert algun tipus de cinematografia, però era pràcticament ciència ficció, o no, moltes vegades pels nostres polítics a no esser que aixequem la veu, nosaltres, el poble, després de les eleccions, realment, es torna invisible, ben igual com denominaven als avions, que malgrat tenir el seu fusellatge i estructura prou visibles, eren interceptables pels radars convencionals.

Que vol dir honestedat? Segons el diccionari Català-Valencià -Balear, diu :

Honestedat f. Qualitat d’honest. Honest: Conforme a la decència; no oposat als bons costums i més particularment a la bona conducta sexual i de decència: i de les persones decents: Persona decent: la que obra conforme als bons costums, realment o aparent. I com és lògic, deshonest, indecent, aplicable a molts governants vol dir tot el contrari. Fins arribar a la immoralitat.

M’agradaria saber que deuen pensar o sentir, malgrat el que senten, teòricament, no hi té cabuda dins l’aplicació de la justícia; els fiscals ( sobretot els anticorrupció) i els jutges que substancien causes on apareixen els tipificats delictes: Suborn, prevaricació, apropiació de cabdals públics, tràfic t’influencies, falsedat en documents mercantils; quan les persones que són jutjades, haurien d’esser uns referents socials en quant a valors i en lloc de donar llum donen fum.

I per més inri, són persones que pel seu estatuts i posició social no ho precisaven en absolut, ja que molts o alguns d’ells, gosen d’uns privilegis que no el poble planer ( que aquesta n’és una altra per dir la meva) , que els permetria viure de luxe , tindrien més que cobertes les seves necessitats de tots tipus (?),  de manera totalment legal i transparent.

Ministres, Presidents de Govern de Comunitats Autònomes ( no em refereix als de l’estat central, encara) , Consellers, Directors generals, Caps de premsa i comunicació, zeladors d’urbanisme, inclusiu dins els governs municipals, regidors que també  han fet les seves magarrufes, i no continuo, immensa és la llista de càrrecs.

També hi cap la barroeria, com trobar dos-cents quaranta mil euros enterrats dins una capsa de cola-cao en el jardí de casa, d’una persona encausada per  qüestions de corrupció. Altres que són més fins, sembla que ho eludeixen i ho envien a paradisos fiscals , ja que segons quines quantitats de doblers i la seva procedència, reialment no caben dins les seves declaracions de renda.

Vaig escriure, fa estona, que hi ha doblers negres, bruts i doblers negres i bruts. Els que ocupen càrrecs de confiança política, o empren la seva posició per robar doblers públics,  els qualificaria de bruts, brutíssims, ja que els doblers provenen dels impostos dels ciutadans , que per  pagar-los, fan  set nusos a la corda, prescindint de coses necessàries i bàsiques i van aquests “bribons”- cap referència a un vaixell- i arramblen amb uns doblers que no necessiten. Brutícia!

Vos n’adoneu que no he posat un sol nom i tots els que analitzeu una mica, heu sabut de quina mena de bergants estava xerrant. I espereu que encara no ha sortit tot, jo esper que aquest 2012 encara en veurem alguna que ens posarà els pèls de punta, si és que això ja és possible a hores d’ara.

Per avui, tanc la paradeta

Josep Bonnín