EL LLORER DE JACINT VERDAGUER I SANTALÓ.

M’aturava davant l’esglesia de Sant Esteve de Vinyoles, dita anteriorment Vinyoles d’Orís; quan al topònim, el sufix diminutiu plural les, és possiblement l’única memòria d’un conreu gens viable en aquestes terres de la Comarca dOsona ; la vinya.

El lloc pertany avui al Municipi de les Masies de Voltregà

Retratava el llorer ufanós darrera del bust del nostre ‘poeta nacional’  Jacint Verdaguer i Santaló.

 

L’arbre, com la major part del que té relació amb la vida i l’obra de Verdaguer, ha estat objecte d’explicacions clarament contradictòries, així trobem :

Just al darrere del que era la rectoria on Verdaguer anà a fer de vicari entre 1871 i 1873, hi ha el Llorer de mossèn Cinto fruit d’un rebrot que va ser plantat per Jaume Collell de les branques del premi que el poeta guanyà en els Jocs Florals de 1873, precisament amb el poema de marcat to místic que transcrivim.

Durant la seva estada a Sant Esteve de Vinyoles entre els anys 1871-1873, Mossèn Cinto va plantar a l’hort de la rectoria un llorer que encara viu i que s’ha convertit en tot un símbol, ja que amb les seves branques va ser coronat com a mestre de les Lletres Catalanes, i del qual se n’ha plantat esqueixos en els llocs més significatius de la seva vida.

 

CATALUNYA, TERRA DE MISSIÓ

Reprodueixo del diccionari català – valència -balear, ara que sortosament encara el tenim; tant al  territori valència, com al balear, el poble – que no s’equivoca mai,malgrat l’evidència del genocidi jueu – decidia atorgar al PP el poder.
Etimològicament.: pres del llatí missiōne,acte d’enviar’.
I també :
Conjunt de sacerdots o religiosos enviats a predicar la fe entre els infidels.
Territori on fan aquesta obra de predicació.
Lloc on resideixen els encarregats de realitzar-la.
La pràctica religiosa – no únicament l’assistència a les funcions litúrgiques –  està a Catalunya per dessota del nivell d’alguns països manifestament hostils a la religió catòlica.
M’ho explico – personalment – en bona mesura pel fet que d’ençà de 1714,  els espanyols – sempre sota pal·li – han practicat una vegada i altra accions hostils contra Catalunya i els catalans. Costa  fer confiança en un Déu que sembla complaure’s en les accions més vils :
Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre;
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n’engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.

A presència dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:

Llicència els he donat jo,
molta més se’n poden prendre.

No compteu que aquestes accions innobles s’aturin, ni ara, ni en cap moment del futur.
Suggereixo que atesa la concepció de Déu dels espanyols, monolingüe, centralista, taimat ,…  es demani de Roma l’excomunicació, i en endavant se’ls consideri – com de fet son – una església separada.
Només aleshores serà possible començar de nou.

UN PETIT REGAL.


Un matrimoni jove amb el seu fill esperen en el moll de Sidney per embarcar en el vaixell que els ha de portar fins a Birmània. Fins aleshores el viatge ha estat pesat ja què enllaunats en l’avió des de Barcelona el temps se’ls ha fet llarg. Trenta-quatre hores dins l’aparell malgrat l’avió sigui nou i espaiós, i les hostesses molt amables, són cansades. Finalment s’havien cansat de veure, fins i tot, les cares dels altres passatgers.

 

I el frunzir dels motors, suau però insistent i perdurable havia fet que la Mònica hagués de demanar un calmant a l’hostessa. El Marc neguitós per la seva dona tampoc estava molt seré i el petit Pol feliç com un gínjol, inquiet i juganer el treia fàcilment de polleguera.  Sort va tenir va tenir el nen de les hostesses que van fer-lo jugar en el saló de l’avió. L’Erika, una polonesa alta i ferma que es notava que tenia molta experiència i moltes hores de vol li va regalar un peluix amb la figura d’un petit coala.

La Erika no sabia català i al regalar-li li va dir en francès:

 

Prenez vous petit garçon, c’est un petit jouet per toi.

 

El Pol no l’entenia però el Marc que xampurrejava una mica de francès ho va comprendre i fa dir-li al nen que li fes un petó a l’Erika. Al rebre’l la noia va posar-se vermella i unes llàgrimes van caure-li galtes avall, va aixecar-se i mig somicant va refugiar-se a la cabina de les hostesses.

 

El Marc m,entre amb un ull mirava a la seva esposa, la Mónica, que mal dormia va cridar a una altra hostessa que per sort entenia el català i li va preguntar.

 

–   Què s’ha molestat?

 

Mentre entregava un got de taronjada al passatger de la fila de darrere li respongué.

 

–   És que l’Erika fa poc va perdre el seu fill i fins ara no s’havia recobrat. L’hi feia tanta il·lusió. L’estimava amb bogeria.

 

Poc després l’Erika sortia de la cabina i jugava a estones amb el Pol.

 

Quan va aterrar l’avió, en sortir, les hostesses acomiadaven els viatgers   i el Pol va agafar-se a l’Erika i li va fer dos petons a cada galta. La dona va reprimir-se per no plorar però va abraçar-se al nen com si no el volgués deixar marxar. Finalment va donar-li la mà, empenyent-lo cap els seus pares i un ample somriure va brillar en els seus llavis.

EN TOTES LES SITUACIONS ELS SENTIMENTS ENS MARQUEN LA VIDA I DEIXAR-LOS SORTIR, MALGRAT SIGUI PLORANT, DESCANSA L’ÀNIMA.

 

Miquel Pujol Mur

 

RAIMON : ” NOSALTRES NO SOM D’EIXE MÓN “

No puc deixar d’aixecar la meva veu i deixar testimoni escrit, condemnant la brutalitat policial que he presenciat per part dels antiavalots en el País Valencià ( malgrat no agradi aquest nom) , en contra d’uns estudiants ( molts menors d’edat) que es manifestaven pels seus drets.

Existeixen responsables directes que deuen assumir les seves responsabilitats: Polítiques, civils i penals; ja que entenc que a més d’atacar directament uns drets constitucionals: llibertat de manifestació i llibertat d’expressió; han arribat al maltractament físic de menors, que està clarament tipificat com a delicte al Codi Penal vigent.

Grisos fa bastants d’anys que durant la dictadura franquista feien el mateix, que els que ara uniformats de blau i armats fins les celles fan en plena democràcia. Ell color del PP és un blau molt més pàl·lid: cel.
Responsables directes: La delegada del Govern a València  Paula Sánchez de León, que just ara diu que investigarà si hi ha hagut “algun excés policial” o és que no ha vist les càrregues?El Ministre d’Interior del Govern de Rajoy, Jorge Fernández Díaz i el Cap Superior de la Policia al País Valencià, Antonio Moreno, que va definir als estudiants que es manifestaven com “el enemigo”
Una amiga meva ha escrit en el facebook: “Som el poble i no l’enemic” i estic totalment d’acord; tot i que per als grans partits polítics, tan sols ens reconeixen com a poble cada quatre anys quan ens criden a votar; però que després, a l’hora d’exercir els nostres drets legalment constituïts, treuen al carrer els antiavalots amb ordres brutals perquè actuïn ben igual que “cans de presa” i massacrin al poble sense miraments amb un abús de força i de poder.
No vaig lluitar en contra de la dictadura franquista  per arribar a on hem arribat. La lluita per aconseguir un estat de dret, va costar assassinats, tortures, repressions de tota casta; perquè els ara que es diuen demòcrates tornin actuar amb el mateix talant.

El carrer no és seu, malgrat el pare fundador d’AP-PP Manuel Fraga Iribarne, recent mort, encunyés la frase “La calle es mia” quan exercia de Ministre de Governació en un  dels Governs Franquistes. El carrer és nostre, del poble!

No poden quedar impunes ni els que ataquen d’aquesta manera a una manifestació estudiantil pacífica reclamant els seus drets, ni els que han ordenant que aquestes forces d’assalt, actuessin d’aquesta manera.
La sang ha tornat vessar sobre l’asfalt. La brutalitat ha quedat patent i reflectida a les imatges que han estat publicades i han corregut per les xarxes i mitjans de comunicació no altament manipulats, com si va esser el cas de TV9, on els periodistes es rebotaren amb tota la raó per la manipulació de la direcció.

Les càrregues policials han aparegut a diaris nacionals i internacionals i s’ha tornat veure com màxims responsables del Govern i policia, actuaven ben igual que a una república bananera, sense tenir ni puta idea de com gestionar unes situacions, que els del cap d’adalt se’ls hi han escapat de les mans; o no.
Perquè si el que pretenien era sembrar el terror ( d’estat és clar) perquè no hi hagués un efecte de solidaritat, “efecte crida” com anomenen ells, han errat de quatre potes, ja que han provocat un sentiment de solidaritat de molts altres estudiants dins tot l’estat espanyol que han sortit al carrer i també d’altres persones, que per edat han deixat d’esser estudiants, malgrat segueixen estudiant; que també s’han solidaritzats amb els estudiants del País Valencià vilment massacrats i atupats per les forces d’ordre públic, o de “desordre públic”.
Josep Bonnín

 

JUGAR A ‘BANQUERS’.

Quan érem menuts la ‘ gent normal’, nens i nenes, jugàvem a metges, i d’aquesta manera anàvem descobrint les nostres diferencies anatòmiques, que com tot el desconegut ens atreien i ens atrauen malgrat el pas dels anys.

Ja aleshores es manifestava en algunes persones – d’ambdós sexes – una disfunció que convertia en objecte del seu desig, no el cos i/o les seves parts més ‘intimes’ dels altres, sinó les monedes de cèntim que com a molt tenien o teníem alguns a les butxaques. En deien jugar ‘ a banquers’, i el joc consistia en que al final totes les monedes estaven a la seva butxaca.

Al  créixer els que varem poder vam continuar els estudis – desprès de treballar, òbviament – i en algun cas assolíem finalment un grau universitari.

Recordo com si fos ara el dia que entrava a treballar en una Caixa d’Estalvis més que centenària.  Pocs empleats, poques oficines, comissions per cap concepte, i guanys any rere any. Això va permetre endegar activitats en benefici de la societat, que anaven des de regalar llibretes als menuts, llibres i roses per la diada de Sant Jordi, fins al manteniment de Centres d’Atenció assistencial.

L’activitat era del tot previsible, administrar els estalvis dels clients, i atendre les seves necessitats de crèdit si es donava el cas.  Res de finançar empreses, res d’assumir grans riscos, res d’especular,…

Tot d’una comença la follia d’obrir més,  i més,  i més oficines, ampliar plantilles, i progressivament assumir el finançament  d’empreses, assumir riscos amb promotors immobiliaris, especular amb la construcció directa d’habitatges, de naus industrials, de …..

Quan varem exposar que aquesta política ens portava de dret al desastre, tots defenestrats, al nostre lloc gent jove i ambiciosa , i a seguir tensant la corda fins que va caldre començar a fer plantejaments de fusió per evitar la fallida.

Desprès la crisis econòmica, la caiguda de l’activitat, i les ‘ tensions de tresoreria’ que com un ventada s’han endut per endavant les Caixes d’estalvi catalanes.

No posaré noms i cognoms – no cal, tothom els coneix – els fundadors Pere Turull i Sallent en el cas de Caixa de Sabadell, tenen una estàtua a la seva memòria.

Als que han esfondrat la seva obra quina mena de record els hem de fer ?

Dissortadament la dèria  de ‘ jugar a banquers’ s’ha endut al llarg dels anys moltes entitats, des de les molts petites com la Caixa de Castellar del Vallès, a les grans com la Provincial de Lleida, la Caixa de Barcelona ‘coneguda com la dels marquesos’, i la totalitat de les que existien fins ara, ja per fusions ‘fredes’, ja pel sistema ‘tradicional’.

Barcelona

Girona

Manlleu

Mataró

Sabadell

Tarragona

Terrassa

Poden convocar un concurs perquè tothom pugui fer propostes per recordar adequadament als que ‘ jugant a banquers’  han ensorrat les seves caixes.

 

AL•LEGAT EN FAVOR DE LA VIDA I EN CONTRA DE LA CORRUPCIÓ

Que els Governs de Rússia i Xina, vedin la condemna de la Comunitat Internacional, per la repressió del Govern Sirià ( un altre   genocidi del Segle XXI), amb l’excusa no sostenible que atempta i viola la sobirania d’aquest estat; dos països on els seus respectius governs no han tingut cap manies d’atacar-ne d’altres amb el seu afany expansionista a lo llarg de la història  ( per exemple Txecoslovàquia- Japó, cal refrescar la memòria), és una excusa que no se la creu ningú, o al manco jo. I a més que han violat sistemàticament els drets humans, també amb el silenci còmplice de la Comunitat Internacional, crec que va més enllà de la falsedat i de la hipocresia.

 

Valen més les seves posicions geoestratègiques en aquella zona d’orient, que les mils de vides humanes que el Govern Sirià està assassinant impunement. I és clar, no cal fastiguejar als amics, no fos que es rebotin, i ens creïn problemes, de negocis i basses militars. Una vergonya per als dos governs, i per la ONU.  Cinc mil assassinats, perquè  condemnés la repressió i exigís que compleixin amb el pla de transició  proposat per la Lliga Àrab. Mai em cansaré de fer un al·legat en favor de la vida i que aquesta l’empari amb unes condicions dignes.

 

Em rebenta veure com la barroeria i la indignitat plana sobre el món. Que la corrupció – quasi a tots els nivells- s’escampa com una basa d’oli i persones altament privilegiades i que teòricament haurien de donar exemple, no els basten els seus privilegis, que encara han de robar  els doblers nostres, de tots els ciutadans i ciutadanes per a poder dur un tren de vida de luxe, i supòs que deu esser per a cobrir les seves mancances com a éssers humans equilibrats.

Són els depredadors de la resta de l’espècia humana i no tenen consciència ni cap tipus de valor a l’hora d’actuar i crear el seu regne de robatori sobre les espatlles dels més fràgils, valent-se del seu lloc i estatuts , ves a veure de quina oiosa manera l’han aconseguit. A més, la seva supèrbia els dóna a pensar i creure que mai seran trobats per la justícia. Mentiders, hipòcrites i falsos.

 

En tenim un bon exemple amb la reforma laboral ( retorna l’esclavitud en ple segle XXI? Hi ha molts motius per pensar que si); quan en plena campanya electoral ( mireu vídeos i hemeroteques) s’ompliren la boca els màxims responsables del Pius Pius, que mai la farien afavorint l’acomiadament, inclusiu es permeteren criticar el PSOE, i a Zapatero que segons ells l’havia afavorit amb les mesures preses.

 

I ara, via punitiva, anul·len uns drets adquirits amb anys de reivindicacions i lluites  de la classe treballadora. Queda meridianament clar, que són els braços executors de la classe empresarial i financera. Volen més i no es conformen. El sistema creat, els afavoreix en tot. Ells legislen i executen. I no remuguis que tenen la policia i si ve al cas l’exèrcit.

 

I els sindicats han badat?  O han fet deixament de les seves funcions a consciència?  I just ara, quan el pastís està cuit i damunt la taula, aixequen el crit al cel ( més que patètic) . On eren quan s’estava tramant aquesta injustícia en contra dels que diuen representar: els treballadors? Idò, jo vos ho diré, rient les gràcies del gran capital i cuidant-se prou bé, de no perdre l’estatus aconseguit per la cúpula sindical.

 

De moment, s’atreveixen a convocar una manifestació (  no hi aniré, no em sent representat en absolut ni crec amb ells) , ja que si intentessin convocar una vaga general, podria esser, que els deixessin amb el cul enlaire i encara perdrien més credibilitat de la perduda.

 

I els retalladors de drets laborals, sanitaris, culturals i educació , estan situats en tots els àmbits: Estatals, autonòmics i municipals. I per un altre costat fan despeses totalment inútils que a més posteriorment són deficitàries que haurem de pagar ,  tots nosaltres amb els nostres impostos. I a mida que avancen, segueixen escurant-nos les butxaques per poder fer front a una nefasta gestió, amb uns sous que són de jutjat de guàrdia. Seguirem callant?

 

El que ha passat al País Valencià amb la repressió als estudiants ( molt joves) que es manifestaven confirma el renaixement del  neofeixisme. Rememor records del temps d’en Franco i els grisos. Quin oi!

 

Josep Bonnín

 

CALAIX DE SASTRE . “SE VA EL CAIMÁN”

Quan el passat dijous 9 de febrer el ministre d’Economia, Luis de Guindos va mussitar a cau d’orella d’Oliver Rehn, comissari europeu d’Afers Econòmics “demà aprovarem la reforma laboral y serà extremadament agressiva”, estava enviant un missatge d’allò més agradable al tàndem Merkel/Sarkozy, però sobre tot als seus caps, els “mercats”, és a dir als rics i poderosos d’Europa i del món sencer.


La reforma laboral, que va ser immediatament aprovada pel Consell de Ministres següent, no és solament  “agressiva”, sinó socialment devastadora: baixada general de sous, contractes més precaris, expedients de regulació d’ocupació per la via d’urgència i disminució de les indemnitzacions per acomiadament, entre altres dels quals la premsa ja n’ha informat detalladament.

En la meva opinió, la reforma laboral és una bomba de rellotgeria destinada a torpedinar el pacte constitucional en matèria laboral inspirat en els del sistema democràtic de benestar d’Europa Occidental, reforma que no servirà per a crear més ocupació, sinó més atur (com sabem per altres experiències similars), que desplaça, definitivament, el punt de gravetat de del nostre edifici social –el poder- als dominis de les grans fortunes i dels grans especuladors, que deixa en una posició extremadament dèbil els assalariats que formaven bona part de la classe mitja amb capacitat de consumir i de pagar impostos, que arracona i avergonyeix els sindicats, uns dels pilars del diàleg social, i que acabarà abocant a la misèria més absoluta centenars de milers de persones, que s’afegiran al vint-i-dos per cent de pobres que Càritas comptabilitza.

Crec, en definitiva, que el fruit d’aquesta reforma ultraliberal, i d’altres que ja han dut a terme governs d’esquerres i de les dretes catalanes, espanyoles, europees, i totes les reformes liberals que puguin venir, configuraran una societat formada per un reduït grapat de rics molt, molt rics, una immensitat de pobres, i una quasi inexistent classe mitjana. És el sistema americà –més aviat centreamericà-  del campi qui pugui que jo els diners ja els tinc a Suïssa o… a les Illes Caiman.

Greu irresponsabilitat dels nostres dirigents polítics i socials perquè, en un cos ja malalt- estan obrint una ferida de grans dimensions  que serà molt difícil tancar i portarà a conseqüències probablement irreparables durant generacions.

 

Antoni Ibáñez-Olivares

 

LA MÀQUINA DEL TEMPS

Tenia ocasió – miracles de la tècnica– d’accedir a les bases d’informació  dels Registres Civils de l’any 2016;   al meu abast doncs,  les dades irrefutables del que va succeir durant la fredorada de l’hivern de 2012.

Segons explicaven els diaris – també podia accedir a les hemeroteques digitals – el fred havia ‘literalment fer morir’ més d’un miler de persones als estats membres de l’ aleshores Comunitat Econòmica Europea. A Espanya, no s’havia registrat cap defunció relacionada amb la fredorada, no tant  sols pel que feia als habitants de la  Comunitat Autònoma de Catalunya, sinó – i això és del tot miraculós – ni un sol dels  milions de pollastres de granja s’havia perdut.

Com em temia la comprovació de les dades dels registres de defunció venia a confirmar justament tot el contrari :

L’ any 2011 a Catalunya hi havia un total de 7.539.618 habitants

L’esperança de vida era pels homes de 78,90  anys de  84,80 per les dones.

El nombre de persones entre 60  i  79 anys era de  1.269.006,00

I el de persones de més de 80 de  387.762,00

Les malalties – de tota mena – , agreujades per les limitacions econòmiques imposades al dret ‘universal’ a la salut, els accidents de treball,  en creixement exponencial des de la introducció dels ‘mals usos’  per les Lleis de Reforma del Mercat de Treball;  els accidents de tràfic, malgrat el declivi evident del transport motoritzat – es tornaven a veure carros i besties de tir pels carrers -,  havien elevat la taxa de mortalitat fins quasi al 10 %  l’any 2015.

Les dades que recollien també una reducció constant de la població en una taxa de més del 2% anual des de l’any 2010, eren però d’una claredat esfereïdora que tossudament afirmava la naturalesa mendaç dels nostres politics :

Els registres de defuncions de l’any 2.010 donaven una mitjana que superava lleugerament el 6% de la població

L’any 2011 amb un nombre de   7.539.618  la mitjana s’havia elevat fins al 8%

L’any 2012  implementades ja la major de ‘reformes’ s’apropava al 7%

l’any 2013  es recuperava el percentatge record del 8%

l’any 2014  s’assolia el 9%

l’any 2015 continuant amb la progressió s’arribava al 10%

l’escletxa temporal començava a tancar-se quan prenia les darreres dates.

 

LA PEDRA I L’HOME. BAGES I BERGUEDÀ.

A les terres de la Catalunya central, Castelladrall al Bages, Viver i Serrateix,  Casserres, i Gironella al Bergueda, … , trobem força testimonis de l’habilitat dels nostres avantpassats per treballar la pedra, ja per fer-la servir com a suport d’una  o més edificacions, ja per transformar-la en oratori i/o esglesiola.

En la recerca – infructuosa –  d’informació trobava tota mena d’hipòtesis, algunes clarament esotèriques,  per explicar aquesta activitat constructiva que considero ‘normal’ en una època i/lo període de temps, en que la disponibilitat de recursos de tota mena, devia ser extremadament escassa, i s’havia de suplir – i ho van fer amb un èxit total – aprofitant al màxim les eines que la ‘ tecnologia ‘ del moment posava al seu abast, val a dir que això acredita alhora , la potència intel·lectual dels que ens han precedit en el trànsit per aquesta vall de llàgrimes.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/castelladrall-les-parets-que-parlen.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/el-roc-de-sant-joan-de-montdarn-viver-i.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2012/02/la-pedra-de-les-creus-navel-bergueda.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/el-cafe-de-les-7-portes-la-balma-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/sant-marc-de-cal-bassacs-gironella-el.html

No ens ha de sobtar aquesta utilització per a ‘ la vida’, quan també per arreu en aquestes terres trobem testimonis magnífics d’un ús ‘post mortem’  de la roca arenisca.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/santa-maria-de-les-esglesies-de-navas.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/les-sitges-i-tombes-de-la-necropolis.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/la-necropolis-de-sant-vicenc-dobiols.html

Existeix de ben segur algun estudi, monografia, o treball de camp, possiblement d’àmbit local i/o comarcal, que ens donaria ‘llum’ sobre aquesta matèria.

Ens agradarà tenir-ne noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com

 

GUARDAT DEL GENDRE, QUE ELS ENEMICS ES VEUEN VENIR.

El fenomen té una expressió intraduïble a la llengua catalana, que contràriament al que deia l’Adolfo Suarez és apta i útil, tant per les tasques científiques, com per les humanístiques ,  manifestament però,  curta enfront del castellà/espanyol per fer safareig. Em refereixo a la figura del  ‘Yernisimo’, que Cristóbal Martínez-Bordiú, marqués de Villaverde, va ocupar durant la Regència Franquista;  Alejandro TarikAgag Longo,  casat amb la filla de  José María Alfredo Aznar López, que fou President del Govern del Regne d’Espanya, sembla – hores d’ara – ser el més hàbil en el desenvolupament d’aquesta ‘ delicada tasca’;  i l’inefable  Ignacio Urdangarín Liebaert, duc de Palma de Mallorca, espòs de Cristina Federica Victoria Antonia de la Santísima Trinidad de Borbón y Grecia, Infanta de Espanya, i filla de Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias, més conegut com Juan Carlos I de Borbón.

La justícia està investigant al ‘Yernisimo’ Ignacio Urdangarín Liebaert, la qüestió no hauria de fer-nos perdre ni un segon a tots plegats, ja que formalment vivim en un estat de dret, on la llei s’aplica a tothom per igual, sense cap mena de discriminació.
Em va començar a semblar inquietant que sobre el tema  s’estimés necessari – no vull pensar que ho va fer de ‘motu propio’ – que una ‘personalitat’, tan qüestionada – i qüestionable – com la de l’ínclit  GregorioPeces-Barba,   es manifestés públicament.
S’ha de deixar treballar a la justícia – ara i sempre – , i vetllar perquè la instrucció d’aquest assumpte es dugui a terme en els terminis establers.
Si,  com alguns esperen, això és el primer moviment d’una partida que pot acabar amb allò de ; Borbones, tocados , y …. ho veurem en el seu moment.
Darrerament els ulls del món estan fitxats en els Tribunals de Justícia de Regne d’Espanya.