ARRELS DE PEDRA

Arrels de pedra” és una novel·la que s’endinsa en la història d’una família catalana a pagès, des dels darrers anys de la postguerra fins a l’època actual. La Solana és la masoveria on aquesta família de parcers desenvolupa la seva activitat des de fa generacions, treballant durament de sol a sol i ocupant tots i cadascun dels seus membres. El petit Martí, tanmateix, demostra unes certes aptituds, i els seus pares decideixen que han de fer l’esforç de donar-li estudis. Serà ell, en Martí, qui, passats els anys, i arran de la visita que farà a les ruïnes de l’antiga finca, es proposarà relatar la història d’aquesta família: el dur treball, les dificultats, les estretors, alguna alegria i moltes penes… I els estira-i-arronsa amb els amos, i els enganys, i algun secret que, en cas de ser revelat, podria fer mal, molt de mal…

 

Títol: Arrels de pedra
Autor: Joan Roca
ISBN: 978-84-938773-6-1
Pàgines: 264
Dimensions: 15 x 21 cm.
Tapa dura

www.eltoll.cat

 

 

EL JOAN I LA TORRETA.

 

–   No, mamà, no, no toquis aquesta torreta!

–   Per què, Joan? Només vull plantar uns pensaments com aquells tan bonics que hi havia l’any passat.

El nen es retorça les mans tot amoïnat, capcot i ballant una mica amb els peus.

–     No mamà no remoguis la terra! Per favor!

La mare tota estorada per l’actitud del Joan se’l mira preocupada. El seu fill és un xicotet com molts nois de la seva edat. Els seus cinc anys no el fan destacar per alçada dels altres nois de la seva classe. Una mica prim és tan juganer com altres nens. Per primera vegada la seva mare el veu indecís, com disposat a callar per davant de tot, mig avergonyit i inquiet per la terra de dins el test.

La mare agenollada al patí mira sense entendre res i allarga altre cop la mà per tocar la terra sense comprendre la dèria del seu fill. Només avança la mà quan el Joan torna a somicar i diu mig plorant.

No mamà, no , no la toquis sinó no creixeran.

La mare aleshores compren que hi ha un misteri, s’asseu en el terra del patí i prenen al nen per la mà primer, pel braç després, l’asseu al seu costat i li fa recolzar el cap damunt seu.

–  A veure Joan , diguem la veritat. Qu’e passa amb aquesta torreta?

–    Res mamà, no res…

–   Va explica-m’ho i no et renyaré si el alguna entremaliadura. Diguem- mentre l’acarona i l’acosta més a ella.

–   Res mamà ahir va vindré l’avi i vaig escoltar quan parlàveu. No sempre estic jugant, m’agrada escoltar a l’avi quan parla de com treballa el camp. De llaurar, de sembrar, de batre, i tantes coses que sap fer al seu hort al poble.

–     Bé,– diu lla mare- continua.

–    Llavors vaig sentir que deies com de malament va la feina al pare i que anàveu  justos de de diners.- El Joan calla i abaixa els ulls.

–   Va digués- apressa la mare, mentre l’acaricia el cap i els cabells posant-li bé.

El Joan fa un esforç, s’empassa la saliva i acaba per enraonar.

–    Vaig agafar-te una moneda i la vaig plantar i regar en el test. Al matí l’he regat i cada moment me la miro per veure quan puc recollir la collita per donar-te-la i no quedeu sense diners. Mare, Creus que trigarà molt. He fet malament...

La mare li dóna un petó a cada galta i li parla:

–    No et preocupis per la moneda– fent-li més petons. Al vespre a l’anar al llit tu explicaré però no t’amoïnis no tocaré la torreta.

El Joan alleujat marxa a jugar amb els seus joguets i poc després s’arregla per anar a col·legi.

L’ INNOCÈNCIA DELS INFANTS ÉS UN TRESOR QUE HEM DE MIRAR DE NO PERDRE I ELS NENS I LES NENES SÓN EL FUTUR EN AQUEST DESQUICIAT MÓN.

Miquel Pujol Mur.

Berga 27 gener 2012

 

DE LA INSUBMISSIÓ FISCAL A LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL


Llegir la notícia d’una presa de decisió, prou argumentada per part d’una parella d’empresaris restauradors de Siurana, Andreu Bartolome i Maria Casademunt, als que se’ls hi han unit els propietaris de Cerveses Ausesken; en la qual pagarandirectament els impostos a la Generalitat Catalana perquè ella els gestioni i no a l’estat espanyol,  arrel dels atacs continus d’Espanya contra Catalunya, vos puc assegurar que per a mi és d’admirar. Ells afirmen que:”Ens plantem per dignitat nacional”.

A la parella de restauradors del Priorat, ja li donen costat i suport quatre mil signatures, a través de la seva pàgina web “Diem prou!”, a la que no dubteu que hi entraré per a signar.

 

 

Alguna cosa es comença a moure i és que la gent ja va prou cremada entre polítics espanyolistes corruptes, federacions empresarials que ens volen treure la darrera gota de sang a la classe treballadora i a la mitja, conjuntament amb els seus amics els bancs i uns sindicats inoperants  i venuts al gran capital, que fan vergonya. Un dia comentant això la meva dona em deia, si en Marcelino Camacho i en Nicolás Redondo que mamaren infinits anys de presó lluitant en contra del franquisme i a favor d’uns vertaders sindicats que si defensaven la classe treballadora, aixequessin el cap, en repartirien prou de coltellades a la cúpula sindical actual, que han deixat la seva combativitat i lluita per a mantenir uns estatuts de vergonya. Ni més ni manco que nou mil targetes empren aquests sindicalistes de saló, que usen  els mateixos restaurants que la cúpula empresarial. Llavors quina por a la retallada de drets que estem patint? Cap!

La  insubmissió fiscal, una possible reacció legítima per a  combatre l’espoli fiscal amb els que en tenen aclaparats  tots els governs espanyols a certes comunitats autònomes? Idò si.

Jo fa estona sent que les Illes Balears, són tractades com a colònies perifèriques “d’allende los mares” i que el concepte d’imperi, tan sols ha canviat de forma i de segon quines maneres. Ara no ens envien els exercits. Ens roben directament.

Ara no tenim un Carlos I d’Espanya i V d’Alemanya. Ara tenim un Rajoy submís a les ordres del braç executor dels financers europeus i americans, que porta el nom de  la Cancellera Frau Merkel.

Que vol dir espoli fiscal?  Doncs per a qui encara no ho sap, diré, que les illes Balears contribueix a l’estat espanyol amb el quinze per cent del PIB (Producte Interior Brut que ve a esser la riquesa que es genera a tot l’estat espanyol) i es troba a la cua de les comunitats autònomes en finançament autonòmic, ajudes de fons europeus, i inversions de l’estat.

El dèficit fiscal és la diferència entre els doblers  que aportam ( Illes Balears)  i els que ens retorna l’estat espanyol,  puja a la xifra de tres mil milions d’euros anuals, equivalent a TRES MIL EUROS ANUALS PER CIUTADÀ DE LES ILLES BALEARS. Em sembla que hi ha prou motius per sentir-se estafat i emprenyat! Vos podeu imaginar que podríem desenvolupar amb aquesta immensa quantitat de diners? Fa molta estona, que vaig sentir dir al carrer: “ si en tornessin tot el que ens roba  Madrid, podríem tenir els carrers de les Illes Balears, folrats d’or”. Cap més comentari.

Que representa el dèficit fiscal-espoli : Mancances en educació, sanitat, infraestructures, investigació  i tot un grapat de mancances de necessitats bàsiques pels ciutadans de les comunitats autònomes que més aporten i menys els retornen.  O sigui fer des de fa molts anys “el primo” que res té a veure amb la solidaritat entre regions de l’estat espanyol. I més si encara empren aquests doblers per  absurditats i els tuden, com exemple tres i quatre  aeroports sense utilitat i on no hi vola cap companyia aèria.

Espanya és un soci imposat i molt dolent, maneja els nostres doblers com els hi dóna la gana i no compleix amb el que legalment li pertocaria rebre a les comunitats autònomes que més li paguen. Tal volta a més de desobediència fiscal, poden provocar una desobediència civil. S’ho hauran guanyat!

Veieu, com malgrat sigui pel tema econòmic, jo en tinc molts d’altres , hi ha motiu suficient per a declarar-se independentista . A què queda molt clar!.

Acab amb la frase de Gandhi. “Quan hi ha una llei injusta, el correcte és desobeir” Amb aquesta praxi tragueren els colonialistes anglesos  de l’Índia.

 

Josep Bonnín

 

L’HORA DE LA ISONA

Ahir a l’hora de sopar arribava.

Ens ha tingut ocupats i preocupats, al mateix nivell que ho feien el Pere, la Júlia,  i l’Oriol – per parlar de nets -, o la Montserrat i la Núria – per parlar de filles/mares -.

Ha vingut en el millor moment i  ens porta – com tots els que neixen – un pa sota el brac, està fet d’un pasta molt antiga que es diu ‘esperança’, i que cal anar renovant de forma periòdica.

S’escriurà – quan aprengui a fer-ho – el seu ‘particular llibre de la vida’, nosaltres vetllarem fins on ens sigui possible, perquè no li manqui el paper i el llapis, i/o els estris que tecnològicament siguin més escaients.

Donem gràcies a Déu per la seva arribada.

 

L’ENFONSAMENT DEL CREUER COSTA CONCÓRDIA

Tal volta és un avís molt evident, ha naufragat un vaixell de súper luxe, que és diu “Costa Concòrdia”. Sabotatge o negligència? No està clar. És una  advertència, que malgrat les tecnologies mes avançades, si no som  capaços de mirar per la finestra per saber de primera visió quines aigües naveguem ni com a prop de la costa ens trobem, una simple illa, no massa gran, la  de Giorgio, enmig de la mar, ens pot fer naufragar.


La gran supèrbia feu  naufragar el “Titànic”. Obra magnífica que no es podia enfonsar.

L’home ha intentat dominar la natura i no n’és conscient ni se n’adona, de les llisons que se li està donant envers  la seva fragililitat en front  les forces naturals, sobretot amb els seus  vessants més violents.

A meam si d’una vegada ens adonem de que no  podem fer el que ens vengui en gana i que si ho fem estam abocats a destruir el nostre medi de vida.  I que podem arribar a un moment de destrucció sense retorn i que si com a espècie desapareguéssim, la vida, malgrat nosaltres no hi fóssim, continuaria el seu procés i es recrearia en si mateixa.

Cents de civilitzacions, molt poderoses, al manco s’ho creien, varen desaparèixer. I nosaltres si no som capaços d’aturar el que ens estem carregant ( l’ordre natural i el nostre espai per existir) amb un temps, i relativament curt, ens pot passar el mateix. La bioecologia així ho contempla. Jugam a esser deus, i la humilitat que és una virtut prou sàvia, sembla que es nota més per la seva mancança que per la seva presència.

No podem tancar els ulls davant la nostra manera d’encarar la nostra “evolució”. No es pot cementar un món amb justícia i concòrdia, sobre uns pilar d’injustícies, d’un progrés inhumà que deixa a persones de la nostra espècie sense el més bàsic per a viure, ni creant guerres ni jocs de poder perquè els més “poderosos”, al manco s’ho creuen disposin de les riqueses de la humanitat que haurien d’estar adequadament repartides.

No podem crear un món harmònic des de la crueltat i la mentida. I , avui, més que mai, no podem dir: “És que jo no ho sabia”. Excusa  totalment buida de contingut.

El món, el nostre model social, el fem entre tots. I al que passa a qualsevol germà nostre ens afecta directament a cada un de nosaltres, ens agradi o no en agradi, estiguem convençuts o no.

La irresponsabilitat, particular i general, no ens pot portar a cap bona consecució, ans tot el contrari. I no podem deixar en mans de tercers els que ens toca fer a nosaltres, fent una deixadesa de les nostres vertaderes funcions.

No ens podem queixar que existeix una explotació laboral infantil, ho pos com a exemple, quan comprem els productes a empreses que sabem que l’exerceixen, com darrerament m’ha arribat, una altra nova notícia sobre la fabricació d’IPODS i pijames per part d’infants  que treballen prop de disset hores al dia, a canvi de setanta centaus de dòlar, com està passant a Xina i també amb altres productes a altres llocs del món. Si compram els productes fets d’aquesta manera, ens convertim amb còmplices del seu estat misèrrim i injusts.

Fa anys, que encara que sigui testimonial, ja que segur no els afecta en absolut, no ha entrat cap producte Nestle a casa,  des que ens assabentaren que financen guerres ètniques per a mantenir el preu del cacau. Som nosaltres que si prenem consciència, tenim el poder de canviar les situacions injustes. I torn repetir, no val l’excusa, del jo no ho sabia , quan avui en dia, la informació està a l’abast de tothom que vulgui cercar-la i trobar-la. I a més esser capaços de fer un procés d’anàlisi de la informació tal i com ens està arribant, ja que molts canals d’informació es troben totalment manipulats per a manipular el que ens està arribant, em refereix als Canals Televisius.

Faré una  referència a Manuel Fraga , la seva mort no l’ha exonerat de les responsabilitats quan fou  Ministre amb el Govern d’en Franco.  És una  pena que hi hagi gent com ell que mori al llit, abans de passar pel banquet dels acusats per crims de guerra i de lesa humanitat. Té molts morts sobre la seva espatlla. No crec que pugui  descansar en pau.

Josep Bonnín

 

ESPORT, FUTBOL, I EL REAL MADRID

Pel que fa al primer mot us deixo un enllaç a l’entrada de l’enciclopèdia Catalana.

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0229998

També pel que fa al futbol teniu un enllaç.

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0229998

Us estalvio però la consulta de l’equip de la Capital del Regne d’Espanya.

La seva localització – al mateix lloc on es remenen les cireres – l’ha fet ‘sospitós habitual’ de rebre tota  mena de favors, i de permetre-li dur a terme excessos que traspassen en massa ocasions la fina línia de l’Ordenament Jurídic.

http://www.youtube.com/watch?v=b9oHOsKk86U

http://www.elpais.com/videos/deportes/Pepe/pisa/Messi/elpviddep/20120119elpepudep_9/Ves/

He llegit comentaris xenòfobs ; Kepler Laveran Lima Ferreira, més conegut com Pepe ( Maceió , Brasil , febrer 26 de 1983 ), va néixer brasiler i es va  nacionalitzat portuguès, comparteix doncs la mateixa nacionalitat que José Mário dos Santos Mourinho Félix, GOIH ( Setúbal , 26 gen de 1963 ), actual entrenador del Real Madrid,  més conegut en el món de futbol  com José Mourinho.  Estic en total desacord, aquesta coincidència – del tot infortunada – pel que fa a Portugal i els portuguesos, no pot implicar cap deshonor; almenys des de la nostra concepció  de la realitat; sabem que una clara manifestació d’estultícia és l’afirmació : TODOS LOS .. SON …

He llegit comentaris zoològics – per anomenar-los d’alguna forma –  que forçant la semblança d’homes i primats, volen afirmar l’animalitat de  Kepler Laveran Lima Ferreira. No puc estar-hi més en desacord, i ho dic en defensa dels primats !

Superada la fase d’excitació, arriba la d’anàlisis i resolució; tot plegat és força senzill, tant l’un,    Kepler Laveran Lima Ferreira, més conegut com Pepe, com l’altre,  José Mário dos Santos Mourinho Félix, allò que tenen en comú és que som uns mals esportistes.

Ítem mes; el Real Madrid, s’ha d’allunyar del poder – polític, econòmic,esportiu,…- per tornar a fer allò pel  que fou creat el   6 de març de 1902 , jugar al futbol.

Que s’hauran de fer molts canvis, i una neteja a fons ?. Doncs que la facin !

L’esport ha d’estar, està de fet, per damunt d’aquestes misèries.

 

TRÀNSIT

Etim.: pres del llatí transĭtus, ‘pas d’un lloc a un altre’.
Fa molts anys que tinc consciència de la mutabilitat de la nostra ‘vida’.
Penso que ens anem morint des del néixer.
No tinc tant clar però que succeeix desprès del que coneixem com mort.
No descarto – no tinc elements per a fer-ho – la possibilitat que el Cel i l’Infern  – en la terminologia catòlica –  estiguin ambdós aquí, a la terra.
Esquemàticament per algunes creences aquest procés de transit és molt senzill :
Es produeix la mort i el subjecte té ocasió de rememorar tots i cadascuns dels moments de la seva existència. Veiem la pel·lícula, i entenem on hem errat.
Acte seguit es fa un  reset i en teoria ens oblidem de tot.
Quan toca, tornem a venir a la terra per gaudir i/o patir les conseqüències dels nostres actes.
L’excepció s’explica  en forma de metàfora ; som com una gota d’aigua, i quan hem completat el nostre ‘camí’ tornem a la font que ens va crear.
De tot plegat, a favor i en contra, se’n troben manifestacions.
Trobem a Jn 9,1  la pregunta en relació al cec de naixement :
‘Rabí, qui va pecar perquè nasqués cec; ell o els seus pares ?’

A Internet hi ha una llarga llista de ‘testimonis’:
Tots hem sentit en alguna ocasió la sensació ‘d’haver vist, i/o viscut el que estava succeint’; no podem però , menystenir la suggestió com a resposta.
En ocasions enlloc de llum, donem fum.

DÉU TÉ FEINA

Amb algun matis aquesta era la contestació que rebíem els soldats  de lleva desprès de l’obligat jurament de fidelitat a la Bandera :

Si compliu el vostre jurament o promesa,la Pàtria  us ho agrairà i premiarà i si no, us ho demandarà.

Amb els anys el concepte ‘Pàtria’  s’ha anat esvaint fins a desaparèixer amb la crisis econòmica que patim com a conseqüència de la corrupció, l’estultícia, i el mal govern de les ‘élites’ que heretaven la Regència Feixista.

Avui la premsa, amb diferents accents ens explica que ha mort Manuel Fraga Iribarne ( Villalba [Lugo] , novembre 23 de 1922 – Madrid , 15 gen de 2012 )

http://www.setmanaridirecta.info/noticia/noticia-fraga

http://www.publico.es/espana/417081/manuel-fraga-muere-a-los-89-anos

D’aquell  obligat jurament llunya en substituïa l’expressió Pàtria, per Déu,  i confiava en que des de la infinita justícia del Creador, també a Manuel Fraga Iribarne, li ‘passin comptes’.

Aquesta ‘ Democràciola’ està fonamentada en l’oblit del passat i en el manteniment de l’statu quo d’alguns.  Tothom – alguns més tard que altres , cosa que només s’explica en part per la genètica, i força per la ‘bona vida’  que permeten els diners – s’acaba morint, i des de la concepció catòlica del món, és l’hora de respondre per les accions i omissions que vers els altres s’han dut a terme al llarg de l’existència.

Manuel Fraga Iribarne s’ha escapat del judici dels seus ‘iguals’, ara es trobarà amb un altre gallec, Francisco Franco Bahamonde, al que va servir, i que com ell només ha de respondre davant de Déu.

S’aixeca feina al Cel.

 

EL POU DE GEL DE GUIMERÀ. L’ URGELL. LLEIDA

La Vall del Corb treballa per ‘mantenir el seu espai ‘, per continuar existint com un indret curull d’història,  reivindicant alhora el seu caràcter agrícola i l’altíssima qualitat dels seus productes.

En la línia de reafirmar-se com destinació turística d’interès cultural, s’està duent a terme un estudi per fer ‘ visible’ el pou de gel de Guimerà, situat al  subsòl de la plaça Major, on  es dibuixa en el  seu empedrat actual,  la boca rodona de tancament.

Les terres altes properes a la conurbació barcelonina , tenien en la producció de gel,  una activitat econòmica complementaria a l’agricultura i la ramaderia  que perdurava encara en les primeres dècades dels segle XX :

http://www.castelltersol.cat/fitxer/292/historia%20poues.pdf

http://www.perebascones.com/pousdeglac/inventari.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/05/els-pous-de-glac-testimonis-dun-temps.html

Per aquells que descobriu avui aquesta ‘ industria’  , us deixo un enllaç on  podreu veure un esquema senzill i entenedor de com funcionava aquesta activitat econòmica.

http://www.xtec.es/~jgirabal/materialsgeolo/pousgel.pdf

Raons demogràfiques expliquen i justifiquen  aquesta  importància,  que en una mesura molt menor , va fer-se present a les terres de ponent :

Així, a Guissona en tenien un a les  afores;  a  Bellpuig estava enfront de la gran escalinata de l’església, junt a l’Ajuntament; el de Tàrrega al carrer del Pou del Gel, prop del castell; els dos de Lleida estaven localitzats a la falda superior de la Seu Vella ; sota la plaça Major, entre els aquells que estaven dins de població tenim :  el de Verdú, el de Guimerà, i el de Cervera ; a Vallbona de les Monges hi ha restes de la volta a la plaça del monestir.

Al poble del Vilosell està soterrat prop de la muralla.

El d’Oliana està situat vora  el riu de la Flor , als afores  de la vila.

A Forés hi ha una partida que s’anomena “lo pou de la neu”, fora del poble.

El pou de Juneda, recuperat i restaurat, te 8 metres de diàmetre a la base i està situat al sud, prop del poble.

El pou d’Agramunt, era de propietat municipal i es troba “al tossal del convent”.

A Santa Coloma de Queralt hi ha un pou a les afores i dos més al santuari de Bell-Lloc.

Al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes està situat a l’altre costat de la carretera en direcció a Àger.

Els pous de la neu o del gel de les terres de Lleida són documentats  majoritàriament entre els segles XVI  al XVIII.

Retratàvem l’accés original al pou de Guimerà, i recuperàvem de l’arxiu fotogràfic, la Font del Pou, avui desapareguda.

Seguirem amb interès aquest tema, i us en donarem raó.

 

SILENCIS VERSUS PARAULES & PARAULES VERSUS SILENCIS

Hom en moltes ocasions prefereix mantenir-se en silenci que entrar en polèmica, quan se n’adona que la persona que esgrimeix les paraules com  espasses i amb una falta de respecte i vessant d’insult es dirigeix cap a tu per a intentar, no debatre, si no esbucar sense cap tipus d’argumentació alguna opinió que has dit o escrit, inclusiu alguna fotografia que has publicat.

N’hi ha que a més intenten matar al missatger com si fos el responsable directe del contingut del missatge i encara per acabar d’arreglar-ho ho fan des de l’anonimat sense saber que algunes oïdes poden fer arribar a bon port la crítica anònima sense que ho sàpiguen.

No deix de flipar en colorins, quan veig persones que a part de creure’s que disposen de la veritat absoluta, porten clucales que no els permet observar res més, convertint-se en una espècie d’Atilas de la vertadera democràcia i de la llibertat d’expressió.

Altres es vesteixen amb una capa de cultura (in), recent treta de la vikipedia (enciclopèdia virtual que es pot consultar a través d’Internet)  i amb una afirmació un tant esbiaixada, es creuen amb mèrits prou i suficients per intentar desprestigiar a persones o a col·lectius pel simple fet que no tenen el mateix criteri.

Hom es demana, per què tant de rebombori per la marxa de torxes, si en setmana santa fan una marxa d’espelmes. Porten els escuts i els estendards que els hi venen en ganes; es vesteixen com troben i són totalment admesos i no s’aixeca ni una sola veu crítica envers les seves creences i els seus actes.

Ara bé, si són altres que prenen una iniciativa que honoren a algú que històricament hi ha documents que ho acrediten el que va fer el 31 de desembre de 1269; quan qui es manifesten per setmana santa, històricament hi ha prou dubtes – tant de la mort com del naixement- del qui honoren fent la marxa d’espelmes, han de posar el crit en el cel i els hi han de llançar les etiquetes que els hi venguin en ganes ( gran part incorrectes) amagats baix el nom d’un partit que a les darreres eleccions municipals feren un ridícul espantós ja que foren votats per familiars, amics i confrares.

No escric l’article per encetar una polèmica a la que no contestaré si es respon. Ho faig pel meu dret a la paraula, per a la meva llibertat d’expressió, perquè em ve al cap la dita del meu padrí. “Diguem de què braveges i et diré el que et manca”.

Hi ha massa bubotes repartides que si poguessin es convertirien en inquisidors pitjors i més cruels que en Torquemada ( Inquisidor General per a Castella i Aragó 1482) I fent un bon recordatori que qui va impulsar aquesta Inquisició fou Ferran II d’Aragó  i Isabel I de Castella- coneguts com els “Reis catòlics”. Durant el seu regnat fou quan es començaren a celebrar els primers autos de fe, amb tortures i execucions als que practicaven ( teòricament d’amagats)  una religió diferent a la imposada: la catòlica. La persecució fou ferotge.

Història i cultura són dos pilars per a poder arribar a un diàleg on aprendre del que va ocórrer  i no les mitges veritats que a alguns els hi agradaria que haguessin ocorregut , manipulant  i contant  de la història simplement els que els interessa ja que així creuen que fonamenta la seva empanada mental.

Com veieu em prenc amb molta seriositat el meu “dret a decidir” lema de la marxa de torxes, i també a portar l’ensenya que vull i sent sense criticar els pendons i estendards que duen i passegen els altres quan van vestits de penitents, malgrat pugui o no estar d’acord. No tan sols això, els respect i escriuria a favor de la seva llibertat d’expressió si algú intentés prohibir-lo o fer escarni . Això és la vertadera democràcia.


Els meus avantpassats varen rebre la injustícia de mans dels poderosos xenòfobs i intolerants  des de l’any 1360 fins que va desaparèixer a Mallorca, la Casa Negra, seu del tribunal de la inquisició  on tenien exposats els sanbenets ( quadres dels jutjats amb les  penes que el tribunal havia imposat, per escarni ).

Sóc i he estat un fervent lluitador a favor de la llibertat d’expressió de totes les opcions, sempre i quan, ninguna opció volgués esser imposada per la força, sigui quina sigui.

Josep Bonnín