SIMPLIFICAR

Llegia un article en aquest mitjà digital – en el que col·laboro desinteressadament –  

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/20585/lledoners/lluny/moia

No puc evitar fer-me  – i fer-vos a tots – una reflexió :

És un costum – mal costum – d’aquesta raça maleïda de la que formem part; blanc/negre, bons/dolents, justos/pecadors.

Està clar que a Moià s’han fet malament – molt malament – les coses pel que fa a la gestió dels cabals públics.

Tant clar, com que això fa temps – molts de temps- que era sabut – i consentit – per tothom.

Moià a viscut per damunt de les seves possibilitats, com – dissortadament- la resta de Catalunya. Tots en tenim però – per acció u omissió – una part de culpa.

Desprès de molts anys els alemanys van reconèixer la culpa col·lectiva en el genocidi jueu ; Hitler sol no hagués pogut fer-ho.   

De l’actual situació econòmica tots en som corresponsables, alguns únicament pel 0,01 % i altres per 99,99%; ens cal trobar un sistema – fins on sigui possible just – perquè tothom assumeixi les seves culpes.    

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/07/moia-i-els-temps-dificils.html

UN ORGASME?. QUE ÉS UN ORGASME ?.

La Manuela va cap a l’estable a buscar un cossi per la roba i en passar pel costat del paller entreveu un llibre al terra, obert i cap per avall.

. . . l’orgasme fou tan intens que li semblà que explotaven a l’uníson i es convertien en una nova la qual . . .

La Manuela no pot contenir les llàgrimes a mida que va llegint; el record del seu marit difunt és molt viu. Recorda com va saber vèncer la vergonya d’ella amb comprensió i tendresa. Vergonya de verge ignorant. Va saber despertar la seva libido i portar-la al cel de les sensacions. Era tant apassionat, tant . . . i també tant respectuós. Ara refugiada a casa dels sogres defensa la seva solitud contra els intents d’acostament dels xicots del poble, doncs és molt atractiva. Cap home podrà donar-li l’escalf i la protecció que li va donar el seu estimat Francesc. Francesc . . . l’emoció li afluixa les mans i deixa caure les agulles d’estendre

***

_ Qué fas aquí al pallé Manuela?. Quina llauna !, la mare m’ha prohibit sortir fins que no estengui tota la roba. Fes-me un favor cunyadeta bonica, estent-la tu i podré anar-me’n amb el meu xicot, au vaaa . . . !, mentres tu reculls la roba seca jo et recullo les agulles . . .que . . .

. . . l’orgasme fou tan intens que li semblà que explotaven a l’uníson i es convertien en una nova la qual . . .

_ bon lloc per deixar el llibre el Tommy, mira que si el troba l’obsés del Fulgenci en farà festa grossa, segur. Sempre ens està espiant, no m’estranya que tot sovint torni amb un ull blau. Ui!, com pesa, ja l’agafaré després, . . . a veure on el deixo . . .

***

. . . l’orgasme fou tan intens que li semblà que explotaven a l’uníson i es convertien en una nova la qual . . .

_ hòstia! . . ., com em dic Fulgenci que quan era jove no hi havia aquests llibres . . .hòstia, hòstia hòstia!!! . . . Oooooh, Bufff!!! Oh….. oh…. m m m . . . mmm . . . m m m . . . aaaahhhh !!! . . . hòstia, em crida l’amo. . .ja –vaig a-mo Pe-ra, ja vaig . . . ¡¡¡uf¡¡¡ . . .

***

_ Fulgenciiiii !!! ¡que fas que no em portes la pala, on t’has fotut? … collons!

Encara arribarem tard a sopar i la dona em fotrà bronca ! (és l’únic que sap fer bé la Lola). Encara l’hauré d’anar a buscar jo la maleïda pala . . .

. . . l’orgasme fou tan intens que li semblà que explotaven a l’uníson i es convertien en una nova la qual . . .

_ vaja, ves per on, d’on ha sortit aixó, segur que és el llibre que buscava el xicot de la Pauleta . . . espero que aquesta no m’hagi sortir igual que la seva mare, no. . . la Paula està massa plena de vida. Millor pel que es casi amb ella. Com a mínim no serà un frustrat com jo.

***

_ ¡¡¡ ES POT SABER QUAN PENSEU VENIR A SOPAR ???. . .

. . . l’orgasme fou tan intens que li semblà que explotaven a l’uníson i es convertien en una nova la qual . . .

_ ¿però, qué és aquesta marranada. . . ?, com en son de porcs els homes!!!. segur que és del Tommy dels nassos. I aquest em ronda la nena?… Sembla tonto, sempre rient, no té gens de seny ni cap penediment per les bromes pesades que fa. Li diré al Pera que li canti les quaranta. I la nena rient-li les gracietes. Aquest xicotot és un miratge per la Pauleta, espero que li passi aviat. Als 16 anys i amb el cap ple de pardals . . .

***

. . l’or g a s me fo u tan in tens que li semm bllllllllla que e . . .

_ que és un orgasme?

_ doncs . . . això, un orgasme

_ aquest llibre és molt avorrit. Va anem a caçar mosques, he trobat una granota molt “guai” i diu la Manuela que s’alimenten de mosques.

Els dos marrecs surten del paller espolsant-se restes de palla dels pantalons curts i apreten a córrer oblidant-se del llibre.

***

. . . lauqalavonanuneneitrevnocseinosínu’lamevàtolpxeeuqàlbmeileuqsnetninatuofemsagro’l . . .

_ beeeee. . . beeeee . . .

¡¡¡ . . . !!!,

¿ . . . ?,

¿¿¿ nyam???

. . ., nyam, nyam, nyam. . .

_ beeeeeeeeee. . .

montserrat tafalla rigol

ATEMPTAT A NORUEGA I UN SISTEMA ECONÒMIC QUE ES DESFÀ

 

Quan hi ha una tragèdia com la que ha ocorregut a Noruega; i ben igual com d’altres , encara record el tsunami al  Japó i m’estremeix  i en podria fer una gran llista que no cabria en un grapat de llibres. A  mida que em  vaig assabentant de  la magnitud dels fets, vaig començant a tenir capacitat de reacció; a dir que reacció immediata no la tinc, em sent bloquejat.

El meu estat inicial és de shoc: 11 S, 11 M,  i molts altres, en els moments inicials no tan sols m’han portat a aquest estat mental i emocional, si no que m’han afectat durant bastant temps físicament amb dolors.

No puc fer un procés racional immediat per intentar arribar a la comprensió immediata d’uns fets que no en caben dins del cap que s’hagin pogut produir.

El fet inicial del que ha passat a Noruega és dantesc,  i aberrant que l’executor, m’estalvio el seu nom, encara justifiqui com a normal la seva acció.

Un poble com el Noruec, que mai oblidarà el que ha passat, viurà amb el dolor incrustat a les seves ànimes.

Retorn a preguntes que m’he fet altres vegades: Com és capaç l’esser humà de crear tants instants de patiment, en contra, no tan sols de la seva espècie, si no també en contra d’altres, a lo llarg de la seva història?

Tenim qualque gen desbaratat que ens impulsa a cometre aquests actes barbàrics, en virtut d’un messianisme mal entès, on els que les comet, es creu fefaentment que té la veritat absoluta i té la missió d’executar el càstig?

Centenars de famílies ben iguals que les nostres amb un drama sobre elles que no oblidaran pus mai i que hauran d’aprendre a viure amb ell, amb ajut i suport; és el que em fa posar-me dins la seva pell i sentir un dolor que no puc ni explicar, ni explicar-me.

He escrit sobre els maleïts que distribueixen arreu ignorància, patiment, penúria, fam, guerres, indignitats; uns a nivells més “d’anar per casa” i d’altres a nivell mundial i planetari. He escrit sobre els que són capaços de crear foscor i repartir-la i els que lluiten a favor de la llum, de la concòrdia, de l’harmonia i que hi dediquen també tota la seva vida. Les dues forces existeixen i sent que la força de la foscor està donant les darreres coletades i que cada cop són més aberrants. Pens que podria esser un símptoma que el seu temps s’està acabant. De cada vegada les estretes  de clau són més evidents i afecten a més persones.

Algú troba estrany que en un món convulsionant com aquest, surtin moviments per a intentar-lo, no modificar, poca cosa es pot crear sobre un basal de fems, si no que s’enfonsi d’una vegada per totes i començar a cementar un nou model de convivència?

A vegades, quan el cansament  pot amb mi, em porta a pensar que la meva tasca és inútil; que poc canviaran les coses, que tant faria que la fes o no la fes. Però llavors no sé d’on reneix una esperança que em porta a pensar que cada un des del seu lloc, pot aportar el gra d’arena i sobre tot amb les coses més simples i senzilles. Treballant en el nostre entorn, perquè les situacions i vivències siguin el més harmònics possibles.

Sé, i també ho he escrit moltes vegades, que el camí que estem transitant és absurd i no té cap tipus de futur i que per tant, com més aviat possible s’ha de modificar o ha d’esclatar per incoherent.  

Una mostra clara i evident és que el primer món està arruïnat. Els governs del primer món han portat als seus governats a la roina; perquè no són ells el que deuen realment, el gran i universal deute, el tenim tots nosaltres. Que no ens enganin, quan, diuen que una institució, sigui la que sigui,  té un deute de tants milions d’euros;  som nosaltres el que el tenim i que a través dels  nostres impostos haurem de pagar, interessos inclosos ( els doblers, per aconseguir-los, els bescanviem per hores de la nostra vida) i això és el que realment entregam: Una part de la nostra vida a uns gestors impresentables que amb el nostre consentiment la manegen i la mouen cap allà on troben els seus interessos i no els nostres.

 

Reflexioneu!

 

Josep Bonnín

PUTA

En dia de partit el carrer queda desèrtic, només quatre prostitutes desafiant el manament municipal romanen esperant algun client.
Bon dia per fer negoci, els afeccionats al Barça estan exultants, el seu estimat equip els ha fet tocar el cel.
Perruca ros platí, enormes pestanyes postisses, llargues ungles pintades de color remolatxa, un vestit provocatiu, un assortit de preservatius i un spray per repelar les agressions son les mínimes eines necessàries per exercir la seva professió. Doncs així ho considera ella, ni més ni menys que una maleïda professió, la única en que no li demanen referències. La única en que la injusta acusació i empresonament per matar a un marit maltractador no li impedeix guanyar uns diners. Prou falta li fan els diners per poder mantenir a les bessones de quatre anys de les quals, de moment, en té cura l’àvia paterna, una bona persona.  Pensa que, quan tingui prous diners se emportarà l’àvia i les nenes a França, on uns molt bons amics li han confirmat que les acolliran els anys que faci falta fins que trobi feina.
La nit no ha resultat tan rendible com esperava, es nota que hi ha crisis. Se’n torna a casa. A casa… . En traspassar la porta llança les sabates de talons cap un recó sentint el plaer de caminar descalça. Respira fons i intenta treure’s del damunt tota l’escòria psíquica amb una bona dutxa.
L’habitacle és de dimensions reduïdes, net, immaculat. Una petita cuina en un angle, a l’angle oposat hi ha un llit estret amb un bagul als peus on guarda les seves minses pertinences. La paret que queda lliure té dues portes, la de l’entrada en un extrem i la que dona a un petit lavabo a l’altre. Entre les dues portes hi ha una tauleta amb un ordinador engegat. La pantalla en posició d’estalvi d’energia. Sempre està connectat a Internet. Quan ja s’ha posat roba còmoda es menja un entrepà i tot seguit seu davant la pantalla. Entra al google. Per un moment oblida les misèries i continua amb cos i ànima on ho ha deixat la nit anterior :

DIDIERACCORD Exercices autocorrectifs.

1 – Pour allez à la . . .?. . de Lyon, s’il vous plaît ? : gare
2 – Pour . . .

montserrat tafalla rigol

EL LLOP JA ESTÀ A CASA !!!!

Us deixo un enllaç al conte del petit pastor que s’avorria veient pasturar les seves ovelles i, s’empescava coses absurdes i àdhuc malaltisses per a divertir-se.

Un dia, va decidir que seria una bona pensada riure una estona a costa de la gent del poble , i dit i fet, va començar a cridar:

-Socors! el llop! que ve el llop!
http://www.totcontes.com/conte/48/pere-i-el-llop.html

en el mon real – el de cada dia – el llop ja el tenim instal•lat còmodament; alguns continuen pensant que torna a ser una broma del petit pastor, i es neguen a veure l’evidència :

Els sous trigaran a moure’s – si ho fan – en sentit ascendent.

Les ‘retallades’ d’ara podrien estalviar-nos la mossegada dura en els mesos propers.

Els que cridaven fa poc temps ;

-Socors! el llop! que ve el llop!

Son – ara ho sabem – els majors responsables de la pèrdua de les ‘ovelles del benestar’, i fins al moment sembla que se’n surten sense danys aparents.

Cal demanar justícia, cal reclamar la reparació pels danys ocasionats, cal posar noms i cognoms als ‘llops’ que dia rere dia s’han endut les millors peces del ramat, sense pagar ni un cèntim d’euro !!!

Ara que tenim el llop entre nosaltres, cal fer el que calgui – EL QUE CALGUI – per foragitar-lo, i evitar que els responsables se’n baixin de rositas !!!!!
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/04/zapatero-se-va-de-rositas.html

LA CAPUTXETA VERMELLA….o no ?.

Als 60 anys se sent envellit. Fatigat, adolorit, fa dos dies que no ha menjat res. Li sembla tenir els budells enganxats.. s’ha quedat dormit sota d’un cep, després de menjar–se els raïms corcats, trist consol per un estómac famolenc.
Una cançoneta riallera el treu de la somnolència. Fita per entre les vinyes i veu una noieta d’uns 16 esplèndids anys que carregada amb una motxilla vermella baixa pel camí saltironant entre els còdols. La noia sobrepassa el lloc on el rodamón s’ajeu deixant darrera seu una flaire d’espècies i pollastre a l’ast. L’aroma fa l’efecte d’un ressort, l’home s’aixecà i apretant el pas fa el trobadís amb la noia i li pregunta una adreça. La noia educada l’atén, ell aconsegueix fer-li explicar on va i el perquè : porta el dinar que s’ha de menjar la seva àvia la qual degut a una caiguda no pot anar al poble a comprar.
_ “ i on viu la teva àvia? “ li pregunta, murri.
Resulta que l’àvia viu al fons de la vall, en una masia isolada.

La masia està a mig camí de l’adreça que ell ha demanat.
_ “Saps que? Has estat tant amable amb mi que et faré el favor de portar-li el menjar a la teva àvia, així podràs tornar abans a casa”. La noia (una mica bleda, tot s’ha de dir) accepta encantada pensant amb el xicot que l’espera. El rodamón no té espera i així que ha perdut a la noia de vista es llença sobre les menges que aquesta li ha donat. El pollastre està boníssim, el pastís deliciós, més …, troba a faltar un bon glop de vi i rumia: “ segur que la vella xaruga en deu tenir de vi. No m’anirà malament de fotre una ullada al celler de la “mòmia” a veure que en puc arreplegar”.
La masia resta silenciosa, no s’hi veu ni se sent cap gos, la porta principal està oberta i entra vigilant a banda i banda; ningú li barra el pas, així que recorre totes les estances fins trobar la porta del celler. Baixa les escales i fa un sufocat crit de goig quan veu, entre la penombra, la quantitat de botelles plenes de pols que hi ha. Content comença a carregar-ne a dins d’un sac que troba.
Se sent una veu poderosa:
_ “ ¡¡¡ QUE COLLONS FOTEU MESTRE?,
NO VOS HO EMPORTAREU PAS DE FRANC AQUEST VI !!! “.
L’home mira sobresaltat cap a dalt de l’escala. Una dona amb cabells blancs, d’una edat incerta, corpulenta, l’està apuntant amb una escopeta de perdigons. Porta un peu embenat, però, la crossa repenjada a la paret indica que no està pas invàlida.
Bé, el vi és una delícia, vi de missa quasi bé, això no es pot negar. Li ha costat car. “ha sigut dur, m’ho he treballat a fons” pensa.  Es carrega el sac a l’esquena, fa un glopet de l’ampolla i enceta la marxa.
Gemecs continguts se li escapen a cada pas que fa caminant eixarrancat.

montserrat tafalla rigol

COL·LECTIU ALBAÏNA

 

Abans d’encetar l’article, vull celebrar una nova santificació:  Sant Francisco Camps: verge: de l’estimació per la  llengua catalana; màrtir ”por España y Rajoy” “inocente” fa festa dia 28 de desembre i dimitit. Altres plomes expertes en presumpta corrupció n’escriuran millor que jo. A mi em fa una mica de basarda i oi.

I l’altre és la patata calenta de la recollida dels fems a Sóller. El tema durà cola.  

Dues preguntes. Una a l’actual consistori que va formalitzà el contracte amb Gesba-Acciona; per un preu de vuit cents mil euros anuals ( seixanta i sis mil sis cents amb  seixanta i sis) i ara corre un rumor, que contractaran el mateix servei per la meitat de preu, trenta mil euros mensuals, a una altra empresa de Palma. Ens reduiran a la meitat del rebut dels fems ? Que és un del més cars en tot l’estat espanyol.

L’altre a l’oposició que ha generat el deute (dos anys i mig de servei) On han anat a parar els doblers dels rebuts dels fems dels ciutadans i ciutadanes de Sóller? I si s’han desviat a altres partides o pagaments, a quines per què ara hi hagi aquest marró, de la suspesa de recollida de fems per part de l’empresa?

Les dues situacions indignen i ho deixaré aquí per escriure sobre el nostre col.lectiu que es constituí dia 2 de juny passat i es va presentar en un sopar popular (pa amb oli) i glosada, el 18 del mateix mes,  amb una gran afluència més de cent persones.

Fer una menció per clarificar que certa manera de funcionament del Col.lectiu Albaïna és semblant a la de l’Assemblea de Sóller-Moviment 15 M”, fent la distinció que el col·lectiu se centra més en el treball per la nostra dignitat com a poble: Llengua, cultura, tradició. Amb un component més local de treball dins del poble de Sóller.

La dinàmica dels principis del col·lectiu queda marcada amb els seus actes passats i futurs; amb els objectius aconseguits i que se seguiran treballant, com pot esser el canvi del toponímic incorrecte “Vents d’Aval” pel correcte “Bens d’Avall”; sens menysvalorar la tasca de denúncia que ha fet el setmanari Sóller, d’incorreccions a senyals publiques mal escrites. El col·lectiu seguirà amb aquesta tasca i ens hem repartit el poble en zones de treball per trobar les incorreccions i fer-les públiques.

Es va presentar el llibre “Construint municipi des dels Moviments socials” amb un èxit de participació, on els autors feren una passejada per la cronologia i organització dels moviments socials a Vilanova i la Geltrú i les seves consecucions socials amb Quim Arrufat, regidor de la Candidatura d’Unitat Popular de Vilanova i la Geltrú i David Fernàndez, periodista.  

No tornaré a escriure sobre els principis, ja que ho vaig fer en una ocasió i queden prou clarificats a la pàgina del facebook que es va crear amb el nom de Col.lectiu Albaïna.

Tenim tota una quantitat d’activitats previstes i sobre les que anam treballant amb la seva organització.

Així pel més d’agost dia 2 s’anirà al ple ordinari de l’ajuntament, per a seguir de prop la tasca que fan els nostres polítics.

Dia 6 del mateix mes el grup Can Seixanta format pels poetes: Tomeu Martí, Joan Alfons, Rafel Gallego, Marcel Pich (Marcel des Molinar , fou un dels que encetaren la glosada el dia de la presentació del col.lectiu) i Joan Miquel Chacon, faran un “antirecital” si no hi ha res de nou a “Sa Botigueta” a les 20 h.

Dia 22 a les 20 h i a la plaça de la Constitució,  l’esdeveniment “La nostra música a través dels vinils”  participant en l’organització Víctor Penalva i Marcel Pich. Amb la col·laboració d’”Aires Sollerics i Estol de Tramuntana”

També s’està preparant un taller de Truc.

Pel setembre  coincidint amb les festes de S’Alqueria del comte”, dia 9  s’organitzarà el concert del grup “Eixuts Taverners”  i dia 17 del mateix mes, el concert del cantautor Pau Alabajos del que s’informarà del lloc i l’hora en el seu moment.  

Com podeu veure la dinàmica de treball, a més de l’adequació del local del col·lectiu , és prou efectiva, si tenim en compte que fa una mesada llarga de la seva constitució.

 I per avui, tanc la paradeta. Agraint a totes les persones de la Vall, que van seguint els meus articles.

 Josep Bonnín

 

PS. Peu fotografia :  Sopar-Glosada presentació del col.lectiu.

L’HOME GRIS. FRANCISCO CAMPS ORTIZ.

Se’n va de la política i únicament ell en sap les veritables  raons.

El camí cap a la gloria començava al Barri de Abu Tur, més conegut com Borbotó,  pedania de la ciutat de València , el 28 d’agost de 1.962, i arriba al final de cicle el dia 20 de juny de 2.011, quan presenta la seva dimissió. Justament aquell mateix dia el sol feia el seu acostumat  ‘miracle’ al Puig de la Creu.

http://relatsencatala.cat/relat/el-miracle-de-santa-maria-del-puig-de-la-creu/1032348

No he tingut ocasió de sentir-li mai,  cap paraula de concòrdia, d’apropament, d’humanitat – tinc clar que els mitjans ens ‘seleccionen els missatges’ – però al ara expresident sembla que aquest paper ‘d’anti’, ja li anava bé en el seu moment.

Ha triat – no podia ser d’altra manera – un altre ‘ home gris’ , al que donarem però els 100 dies que s’acostumen en els sistemes democràtics ,  malgrat no sigui aquest el sistema que funciona – realment – al nostre país  .  Passat aquest termini – si cal – ja en direm alguna cosa.

 L’arbre caigut és una metàfora recurrent, però el cert és que tothom – els contraris i els propis – faran tota la llenya que pugin de la peripècia judicial  del  Francisco Camps Ortiz, que com  molts altres pensava trobar-se ‘ legibus solutus’ , per damunt de la llei.

No li escau l’adjectiu inefable, en el seu cas tot es pot explicar amb paraules, i esperem amb ànsia aquestes explicacions.

EL MESTRE D’ESCOLA DON LLORENÇ MARVAC I AQUELLES TARONGES.

Allò, fou un innocent i pintoresc succeït que passà,anys enrera, a un poblet de muntanya. Ens dóna fe, de com aleshores,s’interpretava,de manera molt peculiar, el dret penal a cualque municipi d’aquest païs nostre.
La meva bona, guàpa i rossa amiga, Mònica, no fa gaire temps, m’ho recordava:

Te’n recordes, Joanet, de Don Llorenç Marvac,el mestre d’escola que hi havia aquell temps ?

Si me’n record? I tant que me’n recordo. Una bona peça ! Males llengues deien que atupava sa dona?

Doncs aquest individu mateix; encara que, lo d’atupar sa dona, ben possible és que, Donya Bibiana, ho fes més gros del que era en realitat.

Tu no te recordes del que passà amb unes taronges que li van prendre,un dia. uns xiquets ?

Clar que me’n record, estimada.I tant que me’n record. Però aquelles taronges no eren seves de Don Llorencet.

Estaven dintre un terreny que era propietat de l’Ajuntament i on, el mestre d’escola, tenia llogada la seva vivenda. I on endemés es trobava l’escola.

Estimada Mònica. Jo crec que, per aquells nois ,les taronges,aquelles, eren de tothom.

La finca no era de l’ Ajuntament ? Idò ?

L’ Ajuntament no són tots els qui formam el poble? Doncs, no prenien res que no fos seu. Agafar-ne unes quantes, per ells era cosa de poques taules.

Sí, però – saps molt bé que Don Llorençor- no ho veia amb els mateixos ulls. Tu saps que- llevat de les hores d’escola en que no li quedava més remei – els nois li feien nosa al mestre. No els podia aguantar. de cap de les maneres.

Ja ho sé! Ja ho sé Mònica!Prengué una volada aquell home que no dic ? Fins i tot una pilota no li entrà per la finestra a dintre del seu dormitori? O m’equivoc ?

No t’equivoques gens ni mica. Allò el posà fet una fera. Aquell home prengué una enrabiatada de:” Pare nostre molt senyor meu”. Temps no li mancà- cametes me valguin per anar a casa del batle i exigir-li que fes justicia.

Justicia ?

Però allò no era competència del batle.? Crec que si acàs era cosa del jutge, I deixant de part que prendre fruita a ca un veïnat – suposant que es tractès,realment d’un veïnat, i no altra cosa – per menjar-la i de seguida era una falta, que el códi penal castigava d’un a quinze dies d’arrest menor.

I, com abans he dit els nois devien pensar:

” Taronges de l’ Ajuntament ? Taronges de tothom. Nostres són elles ! “.

Tampoc crec que fos cosa tan greu. pens jo.

Sí però el mestre – te torn repetir – no ho veia aixi. Li havien robat les taronges a ell i s’havia de castigar als “lladres”.

Què passà amb el batle?

Què va passar? Doncs que el batle convocà, els al.lots denunciats pel mestre, al seu despatx.

Però, Mònica, allò no era cosa seva ?

Saps com eren les coses aleshores. Amb l’excusa de que hi podés haver alteració d’ordre públic els batles s’agafaven moltes atribucions.

Sí, sí ! Ja ho sé.

El batle prestà orelles al mestre i m’envià el satx a casa dels suposats infractors; perquè, l’endemà, es presentassen a les Cases de la Vila.

Aixi! Sense més ni manco ?

Doncs,sí senyor. I amb un peu, un davant l’altre.no els quedà més remei – a aquells pobres al.lots – que presentar-se davant la màxima autoritat local ?

Com estava el patio Mònica?

Sí, Joanet; però allò no acabà com li hauria agradat al mestre.

Els al.lots no eren uns purets i uns beneïtets. A l’hora que els diguéren tocaren comparació; ara bé acompanyats de parents,amics i coneguts seus.

El batle degué posar una cara com va veure tota aquella gentada ?

Ja t’ho pots figurar.

“Volem que el mestre es presenti aqui i ens ho digui a la cara que som uns lladres”, diguéren tots a la una.

No li quedà més remei al batle d’enviar aquest pic, el satx, aquesta vegada a casa del mestre.

Ja no li degué agradar a Don Llorenç?

T’ho pots figurar bé!

El cantet era bien distint. Ell no era cap al-lot malcriat que roba taronges. Ell -Llorenç Marvac ( Don Llorenç Marvac ) era el mestre d’escola i a un mestre d’escola – a un home de lletres com ell – se l’escolta com s’escolta al Profeta Elies i se li deu respecte i molt de respecte. El que havia de fer, el batle, era tancar els al.lots en el calabosso i fotre’ls una bona multa. Ara enviar-lo demanar a ell. Que va! Per qui el prenien ?

Què ? En nét aclariren res?

Doncs saps què ! D’aquell dia ençà li baixaren els fumets a aquell home.

Apart que poc després, d’aquella feta, vengué un nou govern qui ho capgirà tot i jubilà – Don Llorencingo – tal com pertocava fer.ho.

Pobre Don Llorenç !

Si pobre Don Llorenç, Però s’ho tenia ben guanyat. O no ?
 

  Cavaller de Moncaira.

AGÈNCIES DE ‘DESQUALIFICACIÓ’; QUAN ELS TAURONS ENSENYEN A NEDAR

Com tothom – o una bona part de la ciutadania – estic astorat davant l’actitud xulesca de Moody’s Investors Service, Moody’s pels ‘enteraos’  del periodisme ‘nacional’.

La situació de Grècia, Portugal, Itàlia, Espanya ,… és del tot homologable amb la dels milers de persones que amb els ingressos ‘congelats’ – en el millor dels casos -, han de fer front  al pagament dels seus deutes.

El sistema ‘caníbal’ , que regeix en el mon econòmic,  castiga amb un major preu, als qui tenen menys ingressos – en diuen `prima de risc’, i prima als qui tenen l’armilla folrada.

Si veritablement volguessin – que no volen, ja us ho dic jo – ajudar als pobres, ja fossin persones i/o països, el que s’hauria de fer justament fora el contrari;  abaixar-los els interessos, quan no fins i tot, eliminar-ne el pagament  ni que fos de forma temporal.

L’actual sistema de selecció, tant a nivell laboral, com econòmic i/o polític, està viciat des del seu inicial plantejament, enlloc de triar el suro – el que sempre està dalt tant quan arriba, com quan marxa la onada  – en circumstàncies difícils – i quan més que ara, oi ?- cal  descartar-lo, ara és el moment dels qui tenen bon pulmons i podem aguantar molt temps sota l’aigua.

La primera mesura per sortir de la crisi econòmica és desfer-se de tota aquesta morralla, d’aquests ‘reis del suro’, que ens costen un ull de la cara; Agències , Entitats Reguladores Diverses [ FMI, BANCS NACIONALS, BANCS CENTRALS,…],  no únicament cal cessar-los, sinó que se’ls ha d’obrir un judici internacional per tal que es facin càrrec dels danys ocasionats.

Això dels ‘ plans de salvament’ és únicament marejar la perdiu.